Fúria (XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

Jag va saltar cap amunt, cap a l'alt de l'obertura a terra, i va caure a través d'ella cap al buit total.

Passar a través de l'àrea de la gravetat artificial de l'hàbitat ralentí el seu descens, però va continuar cap avall, amb els rails de metall a prop, cap a la profunda foscor de la gran esquerda en la superfície de l'asteroide de més avall. Va pensar que podia sentir els seus peus colpejant un camp de contenció d’atmosfera allà. Tant si va poder com si no, va sentir frenar més la seva velocitat de descens quan va trobar la fricció de l'atmosfera.

-Estic dins.

Va repassar els sensors del seu casc. Els sensors bàsics mostraven parets de cavernes per totes bandes, a distàncies d'entre trenta i cent metres. Hi havia poques brillantors febles de barres lluminoses en els rails de metall. A part d'això, tot era fosc.

-Necessitareu algunes llums.

Un moment després, els seus sensors van mostrar a la Jaina i Zekk caient dempeus darrere d'ell. Sostenien barres lluminoses enceses, de manera que ell pogués veure'ls també amb els ulls nus. La llum de les barres lluminoses es reflectia en les superfícies irregulars de les màscares fetes de làmines de transpariacer que portaven per a la seva breu exposició al buit total.

La veu de la Jaina crepità a l'orella.

-Acabem de sentir-la obrint-se cap a nosaltres.

Jaina i Zekk van canviar de direcció en la seva suau caiguda lliure, un acte que seria impossible per a la gent normal, però Jag va assumir que ells simplement van utilitzar la Força per empènyer-se lateralment. La maniobra els hi va permetre girar fins a estar a l'abast dels rails de metall. No els van agafar, però ocasionalment allargaven una mà o un peu contra ells, dirigint-los suaument cap avall a través de la seva longitud. Jag va tocar l'impulsor de la seva motxilla per frenar fins a la velocitat de descens d'ells.

Hi havia alguna cosa en els seus sensors, alguna cosa gran però indistingible, a la part més ampla d'aquesta caverna. Jag va rotar i apuntà en aquella direcció, alertant als altres.

Allò es va llançar contra ells, fluint a través de l'aire, fent-se més distingible mentre arribava. Una bandada de mynocks...

A BORD DEL FALCÓ MIL·LENARI

Un cop contra el finestral de la cabina del Falcó va impulsar la Leia a tornar-se de nou cap endavant.

Hi havia alguna cosa fora del finestral, descansant contra ell, una massa grisa i carnosa amb una enorme boca cavernosa plena de dents esmolades. Han li va tornar la mirada a la cosa, serè.

-Mynocks, amor. Dóna'm un minut, els cremaré.

Va començar a introduir ordres que la Leia sabia que enviarien corrents elèctrics mitjançant el casc exterior del Falcó.

-Espera!

La Leia es va obrir a través de la Força cap al mynock. Mentre ho feia, allò va allunyar la mirada d’en Han i la va mirar directament a ella.

En la Força, era el seu marit.

La Leia va empassar.

-Crema això i et cremaràs a tu mateix. Aquest mynock és un fantasma de la Força. I ets tu.

En Han va semblar enfurismat.

-Un mynock? Matar-me, d’acord, però ha d’insultar-me?

-Han...

-Aguanta, Princesa. Si no puc cremar-lo, em lliuraré d'ell.

Mentre la Leia s'agafava el suport de la cadira, Han va connectar els impulsors. La sobtada acceleració gairebé arrenca la Leia del sòl. Llavors va acabar de cop i volta mentre Han connectava els retros, estavellant-la cap endavant contra el respatller de la cadira.

El mynock va ser llançat cap endavant com si fos catapultat des de la cabina del Falcó. A unes quantes dotzenes de metres de distància, va obrir els seus braços-ales de cuir i es va escorar com si volés en l'atmosfera, girant per tornar cap a ells.

A BORD DEL LLUNA ENVERINADA

-El Falcó està maniobrant.

Dícian va dirigir un assentiment a Ithila i va tornar la seva atenció cap al monitor davanter. Aquest mostrava el vaixell de càrrega corellià girant sobre si mateix, després accelerant per allunyar-se de l’asteroide. I llavors, igual d'abruptament, canviant de direcció cap a estribord.

Dícian va inclinar el cap. Semblava com si el Falcó estigués implicat en una lluita. Però cap oponent va aparèixer en el panell del sensor.

Aquest era el segon succés inexplicable en només uns moments. Menys d'un minut abans, Dícian havia sentit un frec contra ella en la Força. Aquesta presència havia seguit endavant, semblant establir-se en un altre lloc del Lluna Enverinada, establint-se a tot arreu a la vegada, fins on ella podia dir, però sense fer res. I ara això.

Wayniss va semblar impertorbable.

-Ordres, capitana?

Estaven majorment escudats darrere de l'últim asteroide gran posicionat entre ells i l'hàbitat. No era tan tan gran. Si les curioses acrobàcies del Falcó Mil·lenari el portaven més i més en direccions aleatòries, inevitablement detectaria la fragata.

-Espera fins que el Falcó estigui orientat lluny de nosaltres en una de les seves maniobres. Llavors comença el teu atac. En l'instant en què jo determini que el Falcó ens ha detectat, impartiré l'ordre “Endavant”. Això vol dir que totes les armes obren foc contra el Falcó i totes les llançadores es llancen. Instantàniament.

-Sí, capitana.

-Què som?

-Perfectes, capitana.

-Correcte.

* * *

El flux de mynocks, vint almenys, va volar directament cap a la Jaina i els seus companys. Ella es va obrir a la Força per trobar-los. I va sentir presències incongruentment complexes al seu lloc.

Un d'ells, el mynock al capdavant, era inequívocament Jag, o almenys portava la seua signatura única en la Força. La resta no eren familiars per a ella, però definitivament eren més complexos, estaven més vius en la Força que els mynocks.

-Són tots fantasmes. Un d'ells ets tu, Jag.

Ella va obtenir un grunyit de confirmació.

El mynock al capdavant va volar directament cap al Jag. Ell va connectar el seu impulsor i es va apartar cap a un costat. Els dits al final del braç-ala dret, van intentar agafar-lo i van fallar per un metre. La seva cua que castigava no li va encertar per centímetres. Jag va mantenir el seu impuls lateral, que el va allunyar dels mynocks i dels Jedi.

La majoria dels mynocks el van seguir. Quatre van virar cap als Jedi, un atac aeri fet amb cues que assotaven. Jaina i Zekk van posar les seves mans en els rails de metall i no van tenir dificultats per retorçar-se per sortir del camí del mal mentre els mynocks atacaven i passaven.

La veu d’en Jag era calmada, sense alterar-se.

-Seguiu endavant. Jo els allunyaré. Dividirem la concentració de l’Alema, vegem si podem sobrecarregar-la.

-Vés amb compte.

Amb un esforç en la Força, Jaina es va empènyer cap avall, fent que llisqués molt més ràpidament pel rail. Zekk la va seguir. Els últims quatre mynocks no els van seguir. Van girar durant un moment i després van córrer a l’encalç d’en Jag.

La llum de les seves barres lluminoses van mostrar els rails passant a través d'un forat al terra de la caverna, que portava a una altra sala més profunda.

A BORD DEL FALCÓ MIL·LENARI

Han va girar el Falcó, un gir complet que hauria fet gairebé impossible que un mynock autèntic es tornés a enganxar al casc. Però ell va perdre de vista la criatura visualment i en els sensors i es va preguntar si aquesta se les havia manegat per agafar-se al casc malgrat les seves maniobres.

La Leia es va agafar al respatller de la cadira amb una ferotge abraçada wookiee i el va mirar.

-Em recordes per què sempre em descordo les corretges quan estic a bord d'aquesta caixa?

-Perquè encara estàs buscant emocions. Això és pel que encara estàs amb mi. On és el mynock, amor?

La cara de la Leia es va calmar mentre el buscava en la Força. Llavors la seva expressió va començar a canviar a una d'alarma.

-Arriba fo...

En Han va portar al Falcó fins a una altra tombarella acrobàtica, fins i tot mentre va veure alterar-se l'expressió de la Leia. Llances de llum van centellejar fora com turbolàsers units disparats contra ells.

-D’on va venir això?

Al panell del sensor d’en Han, apropant-se ràpidament, hi havia una petita nau capital. Una fragata classe Interceptor, a jutjar pel seu cos de pal llarg, la seva proa eixamplada amb forma de cisell i la seva pesada popa. Mentre Han mirava, les brillantors dels impulsors es van encendre des dels flancs i la part superior del casc de la fragata i llançadores de diverses classes de vehicles van ser llançades, canviant de direcció des de la fragata, allunyant-se del Falcó, cap a l'asteroide.

Les Interceptores no eren molt per als estàndards de les naus capitals, però portaven més turbolàsers que el Falcó, torpedes de protons en comptes de míssils d'impacte, una armadura més pesada, escuts més pesats... El Falcó estava superat en classe, però Han no anava a marxar, no amb la seva filla encara rondant per les profunditats de l'asteroide, lluny del seu InvisibleX.

-No ho sé!

-On és el mynock?

Han va sentir una esgarrifança sobtada. Si el mynock fantasma connectat a ell es ficava en el camí del turbolàser de la fragata, l'atac el deixaria tan mort com a qualsevol altre.

-No ho sé. Se'n va anar. -En un breu moment de viatge en línia recta, la Leia va arribar a la part davantera de la cadira i va saltar a sobre, mirant cap enrere per anticipar-se a qualsevol atac d'amagatotis d'aquella direcció i va reassumir la seva adherència mortal del respatller del seient-. Oh. Ara ha tornat una altra vegada.

Va ser llavors quan la veu de l’Alema Rar va arribar surant, dolça i burleta, des de les profunditats del Falcó.

-Han? Han Sooooloooo...

* * *

L'atac va arribar quan la Jaina i en Zekk es van llançar cap avall a través del buit en la següent caverna. No va estar assenyalat per cap pertorbació en la Força. Masses inerts en la vora del forat de la caverna van esclatar en moviment de sobte i es van convertir en figures bípedes girant garrots de dos metres...

Reflexivament, la Jaina va encendre el seu sabre làser i el va desviar. El seu cop va tallar el garrot, revelant que tenia la longitud d'un rail de duracer de tres o quatre centímetres de diàmetre. El seu atacant era un droide de protocol, blau cel, de disseny i fabricació antiga. La Jaina es va llançar més enllà d'ell.

Ella va sentir un adolorit «Uf» i va aixecar la vista per veure a Zekk a metres per sobre d'ella, descendint més lentament. El rail de l'atacant estava subjectat sota el seu braç esquerre. El seu atacant, un droide de protocol escarlata, encara subjectava l'altra punta. Va surar cap a la Jaina, frenats pel fet que el que havia estat l'energia cinètica cap a baix d’en Zekk ara estava dividida entre ells.

-Ho sento. -Zekk es va retorçar i de cop estava a un metre de distància de la via, amb el seu atacant just al costat d'aquesta. Mentre la Jaina mirava, el cap del droide de protocol va començar a rebotar contra cada travesser de la via, fent que el seu cap es mogués de davant a enrere. Els impactes addicionals i la fricció van frenar més a Zekk, fent que es quedés més enrere-. Vaig pensar que podria haver estat un fantasma de la Força. No va atacar abans de colpejar-me.

-Estàs ferit?

-Tinc un parell de costelles trencades, crec. No està massa malament.

Sonava pitjor que això. La respiració d’en Zekk era laboriosa.

El cap del droide escarlata es va desprendre. La resta del seu cos es va quedar flàccid. Zekk va fer un gest i aquest i el rail de metall es van allunyar volant en la foscor.

Jaina va retornar la seva atenció al que l'envoltava. Les coses no estaven massa malament. Alema Rar havia gaudit de molt temps per preparar sorpreses per als visitants no desitjats i fins ara res havia estat massa estrany o difícil per als seus caçadors.

La teoria que ells havien desenvolupat pel que fa als fantasmes de la Força d'ella i les seves limitacions semblava estar demostrant ser certa. A Kashyyyk i aquí, cap havia demostrat una habilitat per projectar mal a distància, com amb una pistola làser. Els fantasmes semblaven estar continguts, confinats pels límits dels cossos que simulaven. Alguns podien brandar sabres làser, però això tenia cert sentit, ja que els Jedi consideraven als sabres làser com extensions d'ells mateixos. Això podria funcionar. Aquest atac simplement podria funcionar. Llavors la Jaina va sentir un polsim de malvolença, seguit per alguna cosa que s'aproximava a ella, una cosa massa gran perquè ella la rebutgés, movent-se massa ràpid com perquè ella l’esquivés.

* * *

El flux de mynocks va volar prop d’en Jag, passant a uns metres, amb els seus ulls enfadats fixos en ell. Diversos van llançar les seves cues cap a ell. Dos es van abatre prou a prop per ser amenaces reals. Ell va aixecar el seu braç esquerre i va rebre la punta d'una cua amb el seu esclafaossos. L'impacte no va esgarrapar el metall. Amb la seva mà dreta no va aconseguir l'altra cua. Aquesta va fer un tall a través del seu pit, tallant una esquerda tan fina com la d'una navalla en el seu vestit de vol però sense danyar el pectoral de beskar de sota.

Els cops el van enviar trontollant a través de l'aire darrere dels mynocks. Tant com va poder, es va doblegar cap al forat en el seu vestit de vol, creuant el seu braç sobre ell, com si estigués ferit. Si algú estava mirant, necessitava amagar la presència de la seva armadura tant com fos possible.

Els mynocks van girar a l'uníson. La seva mà de la pistola es va crispar, amb cada instint dient-li que desenfundés i disparés. Però ells van passar massa ràpidament.

Quan el van embolicar de nou, ell va bloquejar tres ganivetades de cues abans que passessin. I llavors va sentir una estrebada mentre una quarta cua, agafant-li més que tallant-li, es va embolicar al voltant del seu turmell esquerre i el va arrossegar darrere dels mynocks.

La bandada es va llançar cap avall, dirigint-se cap un estret forat al terra de la caverna lluny dels rails.

Jag va serrar les dents. Estava fent la seva feina. Estava mantenint aquests mynocks lluny de la Jaina i en Zekk.

Si tan sols no odiés tant aquesta tasca.

* * *

En el nivell més baix del complex de cavernes, Alema Rar estava asseguda al terra de pedra de la càmera. A uns quants metres davant d'ella estava parat el tren que proporcionava accés entre aquesta sala, l'hàbitat i totes les cavernes del mig. Descansava sobre la part baixa dels rails, inclinat cap amunt. A uns quants metres a la seva esquerra estava l'entrada a la caverna privada de Darth Vectivus, aquella en què havia construït la seva mansió ridícula feia tant de temps. La porta de pedra que podia segellar la sala estava oberta. La gravetat artificial de la sala estava activada i fins i tot aquí, fora de l'àrea principal de l'efecte, Alema podia sentir-la, proporcionant-li el que semblava ser al voltant de la meitat de la gravetat de Coruscant.

Ella ja estava sense alè, cansada per l'esforç de mantenir tants fantasmes alhora. No creia que pogués manejar molta més gravetat que aquesta, llevat que begués continuadament del poder d'aquest lloc, el que tindria altres conseqüències. Com havia aconseguit la Lumiya el que havia aconseguit amb els fantasmes? Amb anys de pràctica i una tremenda voluntat, va decidir l’Alema.

Se sentia una mica millor. Era hora de tornar a la guerra, de començar a acabar amb els seus intrusos.

Següent