Maul Tancat (XVI)

Anterior

16

COSTAT NOCTURN

La pila de runa estava feta de parts de droides cremats, bobines condensadores, i varetes tortes, totes comprimides a la força en un cub perfecte. Artagan havia furgat entre una dotzena de blocs aquí baix un any abans mentre vagava per una ala sense acabar del Sub–nivell de Manteniment 3, al qual els reclusos deien el Costat Nocturn.

Originalment dissenyat com l'abocador de runes de Sub Rusc 7, el Costat Nocturn era una cova industrial desolada, les seves ombres sorgint amb embaladores de deixalles, màquines esquiladores, i trituradores de metall. La pudor dels compostos de carboni i diversos aliatges de ferro surava permanentment en l'aire. Els presoners baixaven aquí de tant en tant, buscant entre la runa abandonada, cada vegada que començava a circular el rumor que algú havia trobat una vegada un disruptor d'escuts baragwin en una pila de ferralla pesada incandescent. La història probablement fora apòcrifa, però els atreia de totes maneres.

Res d'això explicava per què Artagan Truax havia portat al seu fill aquí avui.

–Molt bé. –Artagan va mirar al bloc de runes i llavors va tornar a mirar a Eogan–. Aquest ara.

–Aquest? –El noi li va fer una mirada de reüll–. És massa! I els meus braços ja estan cremats amb aquests pesos morts!

–Les excuses no et salvaran. –Artagan va mirar al seu fill fixament–. Vols sobreviure en aquest lloc o no?

Eogan va assentir i va tancar els ulls. Estava vestit fins al pit, el seu tors nu pàl·lid i gairebé sense pèl. Hi havia passat les últimes hores caçant rates de la presó per les bigues elevades, atacant-les amb les dues mans lligades darrere de la seva esquena. Eren coses grans, desagradables, però es movien ràpid, i perseguir-les requeria absoluta concentració i determinació.

Després que practiqués els cops de puny, puntades de peu, escombrats, ajupides, aixecades, tirades, Artagan va entrenar al seu fill a través de diverses agafades, bloquejos, i atacs que algun dia podrien marcar la diferència en un combat.

No hi havia regles aquí a Sub Rusc 7, no hi havia coses com la pietat, no es donava ni es demanava caserna. Després del treball matutí, la suor brillava des del llavi superior d’Eogan i del front, aixafant el cabell marró vermellós contra el seu front amb flocs i grenyes.

–Ara?

–Quan estiguis preparat.

Retrocedint, Eogan es va inclinar el cap enrere i va estendre el braç cap a la barra de peses improvisada que el seu pare havia ficat sota la màrfega. Artagan va esperar mentre el seu fill provava la barra per assegurar-se que la càrrega estava equilibrada, i va observar els trets del seu fill tensar-se en anticipació a l'alçament.

–Posa't sota, –va dir Artagan.

–Quants?

–Comença amb un.

El noi va tancar els ulls i va empènyer. Els músculs van saltar sobre les seves espatlles, pit, i abdomen, els bíceps lluitant, els braços estenent-se fins que va sostenir la pila de runa a l'altura del braç des del terra. Va començar a baixar-la, però Artagan va parlar.

–Aguanta fins al meu compte.

Eogan no va discutir. La càrrega va tremolar. La mandíbula del noi es va estrènyer, lluitant contra la gravetat i la fatiga amb cada segon que passava. A través de tot això, Artagan estava sobre ell sense cap expressió, observant la debilitat drenar del cos del seu fill, sentint la barreja familiar del profund orgull i consternació que venia amb la revelació de com de dur que estava treballant el noi, i finalment el poc que importava això.

Eogan va grunyir.

–Pare...

–Cinc segons més, –va dir Artagan–. Pots fer-ho.

El noi va alçar la barbeta. Per quan la seva cara s'havia enfosquit, una ombra plomissa d'escarlata, per sobre de l'arrel del pèl. Les venes sobresortien de la seva templa. Un lleuger panteix, involuntari va escapar de la seva gola, i Artagan va escoltar la càrrega començant a trontollar mentre els braços del noi tremolaven amb més força que mai, amenaçant amb col·lapsar-se.

–No puc...

–No puc...

–Dos segons més–, li va dir Artagan–. Un... –Ell va assentir–. N'hi ha prou.

La càrrega va caure amb un cruixit, i Eogan va deixar sortir un panteix d'alleujament, acomodant-se lentament, fregant-se les espatlles, i tremolant amb l'àcid làctic formant-se en els seus músculs. Artagan li va llançar una tovallola i va esperar fins que el noi s'assequés la cara i mirés de tornada a la galleda abans de finalment elevar la seva mirada per mirar a Artagan. La seva cara estava pàl·lida ara, drenada però clarament complaguda.

–Quant? –va preguntar Eogan.

–Cent vint.

–Mai he aixecat tant abans!

–Em vas demanar una veritable prova, –va dir Artagan–. Te n'he donat una. –Estenent el braç per regirar el pèl suat del seu fill, va sentir una tendresa que poques vegades es permetia acceptar, el profund amor amb l'únic contrapès que era el profund saber que massa aviat li seria arrabassat.

Ell va retirar la seva mà.

–Ara, –va dir ell–, els Cinquanta–dos Punys.

Els ulls d’Eogan es van obrir com plats.

–Pare...

–Ara.

Remugant el noi va assumir la postura de preparació, el coll recte, el cos rígid, els braços aixecats, un vel de desesperança condemnada ja descendint sobre la seva cara. Comprometent una ràfega d'atacs ràpids com el llamp durant un període de menys de cinc segons, l'atac conegut com els Cinquanta–dos Punys requeria total dedicació a la destrucció absoluta de l'oponent. Fet apropiadament, podia matar un home de tres vegades la mida i pes d’Eogan. Però la més lleugera tremolor d'intencions deixava al seu desafortunat practicant obert a tot tipus de retribucions.

–Ara, –va dir Artagan.

El noi es va llançar cap al seu pare, els braços tallant en un esborrall de cops de puny. Al principi els resultats semblaven prometedors. Però massa ràpid, Artagan va veure un forat, es va llançar cap endavant, i va llançar el seu fill al terra.

Eogan jeia supí, panteixant per aire, els ulls brillant, les galtes i el front cremant. Només ara va arribar la ràbia, amb retard, impotent.

–Vas a plorar, llavors? –Artagan no es va molestar a amagar la decepció en la seva cara–. Ja coneixes la regla.

–Sí, pare. –El noi va alçar el seu cap amunt i avall amb ferocitat, lluitant contra les llàgrimes. Des del principi, la regla havia estat simple: per cada llàgrima, una gota de sang.

–Llavors aixeca't, –va dir Artagan, estenent la seva mà–. I ho intentarem de nou.

–Sí, pare.

–I tot per què? –es va mofar una nova veu des de l'altre extrem de la sala, sonant sobre les superfícies de metall que els rodejaven–. Un enfrontament? Dos si té sort?

Pare i fill es van girar per mirar al guàrdia que sortia de darrere d'una enorme premsa de briqueta acoblada a l'altra cantonada. Obrint-se pas cap a ells, l'OC Voystock es va aproximar al bloc de runes i li va donar un cop de peu apreciatiu abans de tornar la seva atenció a Artagan i a Eogan.

–Estàs perdent el temps, criatura, –va dir secament el guàrdia–. Ho saps, no?

–Estic entrenant.

–Per què, per a un viatge només d'anada al forn crematori?

–Això... –La cara d’Eogan es va tòrcer, tornant-se amarga–. Què sabràs tu de força i disciplina?

–Força i disciplina, eh? –Encara rient entre dents, Voystock va ficar els seus polzes en el seu cinturó i va girar sobre els seus talons–. M'agrada això. Recorda’m que ho faci gravar sobre el cos del teu pare com a inspiració per a altres.

–El meu pare pot esquinçar a un home com tu en trossos sense trencar a suar.

Una mica del somriure del guàrdia es va esvair.

–Oblida-ho, nen. No lluito contra ancians.

–Ell va mantenir el títol de Blasko durant tres temporades seguides, ho sabies? –Eogan va fer un pas cap a ell–. Sense aquest interruptor dels teus malucs, no duraries ni cinc segons contra ell.

–No em temptis, noi. Recorda amb qui estàs parlant.

–Gairebé estic preparat. Digues-li, pare.

–Cert. –Voystock va riure, però no hi havia humor en allò, només la fràgil exasperació d'un home amb una paciència que estava sent temptada extremadament–. Noi, tu no duraries ni cinc segons en un combat. Fins i tot el teu vell ho sap. –Estenent amunt el braç, va passar una mà per la seva mandíbula punxeguda–. Per què creus que està pagant-me perquè us ajudi a vosaltres dos llepaterres per treure-us d’aquí?

–De què estàs parlant?

–No em creus? Pregunta-li al teu pare. Què creus que estic fent aquí baix, respirar tota aquesta pols de metall per a la meva salut?

El noi es va quedar callat. Els seus ulls anaven de Voystock al seu pare, i llavors va dir, en una veu molt silenciosa:

–És cert?

–Eogan...

–És cert?

–Fill, –va dir Artagan–, tots dos morirem aquí si...

–Vas dir que era prou fort! Vas dir que estava preparat per a lluitar!

Artagan va tancar els ulls. Això anava a ser més dur del que havia esperat, es va donar compte, i infinitament més dolorós. Va treure les seves mans de les butxaques perquè Eogan pogués veure com tremolaven.

–Fill, això d’aquí s’ha acabat per a nosaltres.

–No diguis això. No és cert!

–Tu ja ets més fort i més ràpid que jo, –va continuar Artagan–, però no ets un assassí. –Ell va calmar la seva mà i la va posar sobre l'espatlla nua del noi, sentint la tensió que s'havia acumulat allà, retorçant-se en nusos d'indignació post adolescent–. Hi ha acer en tu, sí, però també hi ha una gran pietat. Amabilitat. –Ell va agafar alè profundament, resignat–. Aquest no és lloc per a un noi com tu.

Noi. Aquesta única paraula semblava caure més aclaparadora sobre Eogan que qualsevol dels pesos que havia hagut d'aixecar.

–Llavors per què m'has portat aquí? –va preguntar ell.

Artagan va apartar la mirada. Era una pregunta que no podia respondre.

–Va ser... un error.

–Un error?

–Vaig calcular malament. Vaig confiar en la salvació d'un home que no podia proveir-la. –Es va moure passant al seu fill, alçant-se cap a Voystock.

–Pots portar-nos a la plataforma mèdica?

Voystock va mirar-lo per un llarg moment.

–Quan?

–Ara mateix.

–Quina pressa hi ha?

–Preferiria no romandre aquí molt més del que absolutament haguem de fer–ho. –Artagan es va adonar que estava estrenyent els seus punys i es va forçar a obrir-los. Les seves ungles havien tallat diminutes mitges llunes en les línies de la seva palma–. Sí o no?

El guàrdia va sospirar i va assentir.

–Sí, –va dir ell, i va comprovar el crono lligat al seu canell–. Puc tallar l'alimentació primària i auxiliar de la plataforma mèdica. Quan l'energia no torni a la xarxa, manteniment haurà de fer un reinici. Portarà quinze minuts reposar el servidor principal de tornada en línia.

–Però si talles tota l'energia, llavors com...

Voystock va alçar una mà per detenir-lo.

–En aquest punt, el nostre protocol estàndard és reconduir tota l'energia a través de la GH-7 perquè puguin posar pegats a la vigilància a través dels fotoreceptors dels droides... aquí és quan entreu en joc.

–Està bé.

–Te n'adones que veuran les vostres cares. Haureu de fer alguna cosa.

–No és un problema, –va dir Artagan.

–Teniu quinze minuts. Si el droide no ha desactivat les càrregues electrostàtiques dels vostres cors per llavors, no hi ha res més que pugui fer.

–Ho entenc.

–Ho dic de debò. –Voystock va fixar la seva mirada en ell–. Esteu pel vostre compte. No som amics, el que significa que el teu noi i tu sou un parell d'objectius durs de la mateixa manera que qualsevol altre fugitiu. No sé com aneu a sortir de la plataforma mèdica i no m'importa. Qualsevol que em pregunti si us he vist, li ho diré tot.

–Llavors anem.

–Pare, no! –Eogan va donar la volta, i ara la seva ràbia renovada i la seva incredulitat estaven centrades en on Artagan havia esperat tot el temps... directament sobre ell–. Ens està tendint un parany, no pots veure-ho? Simplement robarà cada crèdit que tinguis, drenarà els comptes, i ens enviarà de tornada a les cel·les de nou! Ens trairà a la primera ocasió que tingui!

–Eogan, ell és la nostra única esperança de sortir. I hem de marxar ja.

–Puc aprendre els Cinquanta–dos Punys! Només necessito més temps!

Artagan va agafar al seu fill, agafant-lo en una abraçada suada. El noi es va estremir, empenyent-lo, lluitant per resistir. Era més fort que Artagan ara, i sota qualsevol altra circumstància hauria trencat l'adherència, però els seus braços estaven cansats, els músculs gastats dels aixecaments.

Al final va col·lapsar en braços d’Artagan, mirant amunt al seu pare en una fúria impotent.

–És pel que m'has fet treballar tan dur, –va dir monòtonament–. Perquè no pogués aturar-te.

–Aturar-nos, –va corregir-lo Artagan, i va tornar la seva mirada a Voystock, encongint els seus ulls–. Estàs preparat?

Voystock va assentir.

–Només esperant-vos. Vinga.

 Següent