Maul Tancat (III)

Anterior

3

COMPLET DESASTRE

Maul es va moure pel menjador de la presó com un depredador alliberat de la seva gàbia, passant amanyagador a través de la multitud, dividint-la amb tot just una mirada. Alguns dels reclusos van fer un pas enrere intranquils per deixar-lo passar, mentre que altres simplement es van quedar congelats al seu lloc. Els caps s'alçaven per mirar-li quan passava. El continu ambient monòton de veus va baixar a murmuris i els murmuris es van aturar en un silenci observador, calculador, mentre s'obria pas a través d'ells.

Va caminar fins a l'última taula i es va asseure.

A l'altre costat de la taula, dos reclusos que havien estat en meitat d'una discussió –un un humà pàl·lid, d'aspecte espantadís amb una barba de quatre dies, l'altre un gotal que semblava que li faltava un ull– van deixar de parlar, van agafar les seves coses i van iniciar una partida ràpida.

Maul va seure immòbil, observant tot al seu voltant sense donar cap indicació que ho estava fent. Encara que la seva visió perifèrica encara no s'havia recuperat del tot de l'atac de l'última nit, veia prou com per adonar-se que s'havia convertit en el centre de l'atenció de tothom. Fins i tot els guàrdies dalt de les passarel·les sobre els seus caps semblaven estar en alerta, cada un amb una mà en els seus blàsters, l'altra descansant a les petites consoles planes que portaven en els seus cinturons. Tant dels reclusos com dels guàrdies, Maul podia olorar certa combinació de por, desesperació, i la demolidora monotonia de paranoia que sorgia quan les coses vives eren acorralades a curt abast per un temps indefinit.

Li desagradava.

Tot i així, almenys de moment, era la seva llar.

Hi havia caminat a bord d'aquesta claveguera flotant feia menys de vint hores estàndard, i en aquest temps havia arribat a entendre tot el que necessitava saber sobre el lloc. La resta del seu temps dins, va suposar ell, simplement seria una qüestió de paciència, d'aconseguir la seva missió aquí sense que descobrissin el que era realment.

Cap d'aquestes coses li seria difícil.

Eren simplement els encàrrecs de la seva assignació, i com a tals, no podien qüestionar-se.

La seva arribada a Sub Rusc 7 havia estat cortesia de l'únic transport del dia, una barcassa presó sense nom amb un interior desvestit que feia pudor d’antracita d'alt contingut en carboni i carn bruta. El moll de càrrega estava ple de trenta-set altres reclusos, la seva presència Maul tot just va registrar després d'estimar que cap d'ells mereixia un moment del seu temps. Eren un grup d'olor nauseabunda, infestat de llémenes que comprometia a una dotzena d'espècies diferents, algunes clarament trastornades i murmurant per a si mateixes, altres mirant en blanc a través de l'únic port de vistes del navili com si alguna cosa en el buit negre sense fons pogués donar-los una perspectiva de les seves vides insubstancials i sense sentit.

Malgrat tot això, Maul s'havia assegut a part dels seus companys reclusos amb una tranquil·litat absoluta. Alguns d'ells, aparentment, no podien esperar per començar a lluitar. Mentre el viatge continuava, l'avorriment es va convertir en inquietud i les baralles que havien sorgit de mirades de reüll i greuges insignificants van esclatar en actes de violència aparentment sense provocació. Després de diverses hores de viatge, un ectomorf hipermusculat amb uns ulls protuberants com de cranc havia saltat sobre un rodià que d'alguna manera havia aconseguit colar a bord una fusta que hi havia esmolat i aparentment planejava utilitzar com una vibropunxó improvisat. La baralla no hi havia durat molt, i només quan el portador del punxó accidentalment havia xocat amb ell, Maul va mirar-lo prou per alçar un colze i partir l'espina inferior del rodià. Els guàrdies de bord ni tan sols van parpellejar mentre el rodià capcinejava de costat, gemegant i paralitzat, a la plataforma, on jeia ploriquejant per la durada del viatge, mirant amunt a través dels humits ulls suplicants.

Va ser l'única vegada durant tot el viatge que Maul s'havia mogut.

Quan finalment van amarrar, una comitiva d'oficials d'esmena d'aspecte fatigat es va reunir amb ells a l'hangar, fent-los baixar pel port d'atracament amb piques estàtiques i pals, fent els escàners biomètrics mentre els nous reclusos arrossegaven els peus cap endavant, parpellejant, davant els voltants poc familiars. Maul havia vist més guàrdies en aquest punt del processament que en cap altra part a bord de l'estació espacial. Al final de la línia, va romandre immòbil mentre un jove OC espantadís amb una insígnia d'ID que deia Smight passava una vara sobre ell, escanejant-lo buscant infeccions i armes ocultes. No hi havia manera de confondre la tremolor a les mans de l'home mentre passava la vara davant de la cara d’en Maul.

–Saps per què ets aquí, cuc? –va preguntar Smight, lluitant per amagar la tremolor en la seva veu darrere d'un insignificant to de brau.

Maul no va dir res.

–Vint-i-dues hores estàndard al dia, –li va dir Smight–, sou lliures per passejar per la galeria i el menjador. Dues vegades al dia, quan escolteu la crida de clarí, torneu a les vostres cel·les per a l'aparellament. –El guàrdia va empassar, la nou en la seva gola pujant i baixant–. Qualsevol intent d'escapar resultarà en l'exterminació immediata. El fet de no tornar a les vostres cel·les per a l'aparellament serà tractat com un intent d'escapament i resultarà en l'exterminació immediata. Ho pilles?

Maul simplement li havia tornat la mirada, esperant que el guàrdia acabés amb els seus assumptes i retrocedís. Mentre s'allunyava, va escoltar al jove OC trobar el coratge suficient per llançar una última declaració burleta.

–Moriràs aquí, cuc. Tots ho fan.

La plataforma mèdica va arribar després, una hora de descontaminacions i anàlisis toxicològiques, lectures neuronals i electroencefalogrames administrats per droides desinteressats. Després d'una ronda d’escanejos ultrasònics de cos complet, una unitat quirúrgica GH-7 renovada havia inserit una llarga xeringa al pit d’en Maul i llavors l'havia retirat, només per clavar-la de nou en un angle lleugerament diferent. Un últim escaneig va confirmar el que fos que el droide li havia fet, i l'OC a l'altre extrem del vestíbul li havia fet un gest per avançar.

Després, dos oficials més, armats amb blàsters d'assalt E-11 havien aparegut i l’havien portat a través d'una xarxa embullada de vestíbuls cada vegada més estrets. L'últim passadís portava de forma poc cerimoniosa a la seva cel·la, un dom uniforme, de plaques d'aliatge potser de tres metres de diàmetre. El sòl compost de carboni era del color de la pissarra bruta. Un únic conducte de ventilació bufava per sobre. Caminant dins, Maul va seure en l'únic catre estret, mirant a l'única font de llum, un panell ordinari de llums grogues intermitents a la paret oposada.

–Aquí és on vindràs per al tancament i per a l'aparellament, -li havia dit un dels guàrdies. Era un home gran canós, un veterà amb una insígnia d'ID que li identificava com Voystock–. Escoltes el clarí, on sigui que estiguis, i tens cinc minuts estàndard per tornar aquí abans del tancament o abans de ser exterminat.

Maul va mirar-lo fredament.

–Exterminat?

–Sí, suposo que ningú t'ho va dir. –El guàrdia va fer un gest amb el cap a la unitat de control gris plana lligada als seus malucs–. En diem d’això una caixa de desplom. Vols saber per què?

Maul simplement el va mirar.

–Oh, ets dels durs, no? –Voystock esbufegà–. Sí. Tots comencen així. Mira, cada reclús que arriba per la plataforma mèdica obté un detonador subatòmic electrostàtic implantat a les parets del seu cor. Els teus dos cors, ja que aparentment tens dos. El que vol dir és, introdueixo el teu número de presoner aquí, 11240 –ell va passar els seus dits sobre el teclat de la caixa de desplom– i aquestes càrregues exploten. I és quan et desplomes. Permanentment.

Maul no va dir res.

–Però ei, –va dir Voystock amb un somriure encorbat–, un paio dur com tu no hauria de tenir cap problema aquí. –Va estendre el braç i va colpejar la galta d’en Maul–. Tingues un bon dia, d'acord?

Van deixar l'escotilla oberta darrere d'ells, però Maul s'havia quedat a la seva cel·la, ajupit i immòbil, permetent que els seus nous voltants reptessin al seu voltant en la lenta acumulació de detalls físics.

Hi havia paraules gravades a les parets, grafits en una dotzena de llengües diferents, els laments habituals de la debilitat, pregàries d'ajuda, perdó, reconeixement, una mort ràpida. El catre estava equipat amb agafadors, la seva superfície suavitzada per centenars de mans, com si els reclusos que havien ocupat aquesta cel·la abans que ell haguessin necessitat alguna cosa a la qual aferrar-se. Maul havia rebutjat aquest detall com irrellevant.

Fins que el clarí va sonar.

Llavors es va aixecar, va saltar en total alerta, mentre el panell de llums grogues davant d'ell deixava de parpellejar i es tornava d'un vermell sòlid. El senyal va durar cinc minuts. De fora, Maul havia escoltat veus juntament amb la frenètica baralla i el taloneig dels passos a terra mentre els reclusos s'afanyaven a tornar a les seves cel·les. Mentre les alarmes es tallaven, va escoltar el so de les cel·les al seu voltant segellant-se.

Les parets havien començat a tremolar. Complicats sorolls d'esgarrapades venien d'alguna part de les profunditats de l'estructura de la pròpia presó, grinyolant en un conjunt complicat de pneumàtics. Reconfiguració. Maul va mirar avall. El sòl sota ell ja havia començat a inclinar-se cap avall en una forma de bol mentre el dom es convertia en una esfera perfecta.

I la cel·la havia començat a girar.

Només llavors van tenir sentit les agafadors del catre. S'havia agafat a ells buscant suport, penjant mentre la seva cel·la rotava completament de cap a peus i cap enrere de nou, llavors va rodar als costats com un simulador de vol amb un propulsor d'oscil·lació trencat. Durant tot això, el taloneig metàl·lic va continuar mentre la diverses plaques de la seva cel·la es reformaven al seu voltant.

Quan la rotació es va aturar, una escotilla encastada xiuxiuejà en obrir-se en el que semblava ser una altra cel·la buida, densa en ombres i poc més. Al principi Maul simplement es va quedar mirant-la. Llavors va fer un pas cap a dins. Per quan va captar la presència d'una altra forma de vida darrere d'ell –el guerrer amb braços desiguals i el bastó vivent estrany– el primer cop ja havia caigut.

I ara.

Assegut al mig del menjador, sentint els ulls dels altres presoners sobre ell, percebent la lenta acumulació de tensió reunir-se al seu voltant com un flux carregat de partícules ionitzades, Maul es va adonar que els reclusos de Sub Rusc 7, tant individual com col·lectivament, ja estaven planejant la seva mort.

Deixa'ls. Només farà la teva tasca més senzilla.

De tot el que havia deduït fins ara, la presó era una claveguera oberta, els seus plans circulars albergant una sensació il·lusòria de falsa base de llibertat entre els empresonats. En realitat, l'habilitat dels presoners de deambular sense impediments entre els combats només augmentava la sensació d'animositat que es filtrava regularment entre ells, la predisposició a estripar-se els uns als altres en trossos davant la més lleugera provocació.

Maul va permetre que els seus pensaments retrocedissin als detonadors electrostàtics que el droide havia implantat a les parets dels seus dos cors, diminutes llavors de mort que la població de Sub Rusc 7 portava amb ella cada dia. Al final, per a totes aquestes criatures patètiques, la llibertat no era res excepte la promesa de l'oblit. Sense importar el que haguessin fet per aterrar aquí –fora el que fora del que estaven fugint o el que somiaven o esperaven assolir– aquests detonadors, de meres micres de diàmetre, representaven totes les seves vides, i la facilitat amb la qual les hi podien treure.

Vas a localitzar a Iram Radique, li havia dit Sidious abans a Coruscant durant els seus últims moments junts. I llavors, potser percebent la reacció física que Maul no havia estat del tot capaç de reprimir, el Lord Sith va afegir, No serà tan fàcil com sona.

Segons Sidious, Radique era un traficant d'armes molt solitari, llegendari a través de la galàxia, un fantasma que tenia una base d'operacions localitzada en algun lloc dins de Sub Rusc 7, tot i que ningú, ni tan sols el mateix Sidious, podia confirmar aquest fet.

La veritable identitat d'en Radique era un secret molt ben guardat. Com un suposat reclús a la presó, operava exclusivament darrere d'un constantment canviant palimpsest de gent mitjana i líders, guàrdies i reclusos i oficials corruptes, tant dins com fora de les seves parets canviants. Aquells que li servien, directament o indirectament, no sabrien per a qui estaven treballant, o si ho feien, mai podrien haver identificat la seva cara.

No te n'aniràs de Sub Rusc 7, li va dir Sidious, fins que hagis identificat a Radique i t'hagis reunit amb ell cara a cara per facilitar el negoci entre mans. Ha quedat clar?

Ho havia quedat. Maul va mirar al voltant del menjador de nou als centenars de reclusos que estaven ara mirant-lo obertament. A la següent taula, dos presoners humans -semblaven ser pare i fill– estaven asseguts junts, com per a protecció mútua. El més gran, un veterà de milers de batalles, de constitució poderosa, ple de cicatrius, estava sostenint un tros de corda amb nusos lligats a intervals acuradament mesurats, mentre que el jove mirava en una fascinació muda.

Tres taules més avall, un grup de reclusos s'encorbaven sobre les seves safates, toquerejant els seus estris. Quan un d'ells va alçar el cap, Maul es va adonar que li faltaven els ulls, com si se'ls haguessin tret del crani. Això havia passat en un dels enfrontaments? La mà de l'home va trobar la seva forquilla i va començar, a les palpentes, a ficar-se menjar a la boca.

Per la sala, un altre reclús, un twi'lek, estava mirant directament a Maul. Al seu costat, un weequay amb una cara bronzejada com el penyal d'un desert i mitja dotzena de trenes en cresta estava inexpressiu. Observant. Qualsevol d'ells podia haver estat Radique, va pensar Maul, o cap d'ells.

Maul va escanejar la resta del menjador, absorbint-ho tot en una simple mirada de passada. Hi havia centenars d'aliances aquí, va percebre ell, bandes i grups i tota una xarxa d'ordre social amb una complexitat que requeriria de la seva completa atenció si anava a trobar el seu camí entre ells per completar la missió a la qual li havien encomanat. I el temps no era una cosa que tingués en quantitat il·limitada.

Era hora de posar-se a treballar.

Agafant la safata, va tirar les restes del seu menjar a la galleda de les escombraries més propera i va tallar en diagonal pel menjador. Hi havia grups de reclusos agrupats en la sortida, i ell va girar a l'esquerra, seguint la paret fins a una escotilla a la cantonada, des de la qual l'olor de menjar barat de presó va arribar donant-li una bufetada, barrejat amb la pudor de solució de neteja.

Exactament el que estava buscant.

Es va colar dins.

Següent