Fúria (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

ESTACIÓ CENTRÀLIA, CAMBRA DE CONTROL DE TRET

El fum omplia l'aire, congregant-se al costat del sostre i sent escampat per les brises produïdes per l'aire de la ventilació. Els tècnics, no acostumats a l'acció immediata, anaven d'un costat a un altre amb extintors. Un es va apartar d'un salt del seu lloc mentre el seu teclat es va posar vermell sobtadament. Les flames l’embolicaven, consumint les seves tecles.

L’almirall Delpin es movia d'un lloc a un altre, donant ordres, forçant als tècnics a tornar als seus seients o apartant-los de les cadires que estaven massa a prop de panells de control que cremaven i feien saltar espurnes, segons requeria la situació.

I durant tot aquest temps, el primer ministre Koyan es va quedar on era, cridant sempre en un to de volum creixent.

-Què ha passat? Què ha passat? QUÈ HA PASSAT?

Denjax Teppler el va agafar pel braç.

-Encara no ho saben, senyor. No està ajudant.

-Jo no he d'ajudar! Sóc el kríffid Primer Ministre dels Cinc Mons! Vull respostes!

-Les respostes encara no existeixen. -La veu d’en Teppler era baixa, però hi havia una resta de duracer en les seves paraules-. Tindrà les seves respostes més ràpidament si deixa d'interferir.

Koyan el va mirar com si s'estigués debatent entre mossegar-li la part superior del cap o no, però va assentir i va callar.

Un moment després Delpin va dirigir a un dels tècnics cap al grup de polítics. L'home, de pell groga, barbut, amb els cabells llargs recollits en una trena i una taca de sutge que li descoloria la banda esquerra de la cara, li va oferir a Koyan una estranya salutació.

-Senyor, l'arma va disparar.

-Està segur?

L'home va assentir.

-Però el sistema es va sobrecarregar. En passar per sobre dels vells bloquejos de seguretat, de la manera en què el sistema va gravar l'empremta d'Ànakin Solo fa tots aquests anys, de manera que ell fos l'únic que pogués disparar-la, ha estat problemàtic. Així que quan vam disparar el sistema i ell ens va castigar.

Koyan va negar amb el cap.

-No ho entenc.

El tècnic va fer una pausa, lluitant per trobar una manera d’explicar-ho al polític.

-Pensi en l'estació com en un cos. Té un cervell. Nosaltres som un segon cervell intentant fer-nos amb el control del cos i el primer cervell s'està resistint. Ens fem amb el control d'una àrea i el cervell es rescabala fent alguna cosa per fer-nos mal. En aquest cas, assumim el control del dit del gallet... i quan disparem, per venjar-se, per arruïnar-nos, ens va ficar el polze en el nostre ull.

-Oh. -Koyan va assentir, creient clarament que havia entès una mica d’allò-. Així que vam disparar. Què va passar a l'altra banda?

-No hi ha manera de saber-ho fins que aconseguim alguns informes de testimonis visuals. Hi ha un polze en el nostre ull, recorda?

L’almirall Delpin es va moure cap a ells.

-Hem perdut tot contacte amb la flota esquer. Els seus holocomunicadors no estan responent a les nostres preguntes, ni tan sols als pings automatitzats. Això suggereix que tots van ser exterminats. I si ells ho van ser...

-Les naus de l'Aliança també ho van ser. -Koyan va assentir i es va assecar de nou les celles-. Bé. Espero que tingui raó. Quant passarà abans que puguem disparar de nou?

El tècnic va arronsar les espatlles.

-Desconegut. Part d'aquest polze en el nostre ull actua com sobrecàrregues d'energia en el sistema i la mira d'objectius podria haver de ser recalibrada, el que significa reintroduir moltes dades d'estrelles. Dies? Unes quantes setmanes?

-Posi’s-hi.

Koyan es va girar i va marxar per la porta, escapant per ella cap a l'aire més fresc del passadís que hi havia més enllà. El seu seguici el va seguir.

Tots excepte Teppler. Ell va elevar la veu perquè se li sentís per sobre del caos.

-Senyores, cavallers, l'Oficina del Primer Ministre els dóna les gràcies a tots vostès pel seu dur treball. Ho han fet extremadament bé.

Els va dirigir un gest amb el puny aixecat en senyal de suport i entusiasme i llavors es va girar per seguir a Koyan.

L’almirall Delpin es va col·locar davant d'ell. Ella va xiuxiuejar perquè només ell pogués sentir-la.

-És vostè un mentider consumat. Però ho dic en el bon sentit.

Ell li va dirigir un mig somriure.

-Gràcies. Um, quan Phennir ho descobreixi...

-Ens rostirà només amb paraules.

-Hi ha res que pugui fer per estalviar-li una mica de calor?

-Només deixi-li clar que jo estava seguint ordres... i que les rebo del govern corellià, no del Comandant Militar Suprem de la Confederació.

Ella va mirar cap a la direcció per la qual Koyan s'havia anat i no va ser completament capaç d'evitar que una expressió de disgust creués la seva cara.

-Ho faré.

-I si hem matat a Jacen Solo i aixafat la Segona Flota, va merèixer la pena fins la última gota de cremada.

Teppler va assentir estant d’acord.

-Bona sort.

-A vostè també.

A BORD DE L'ÀNAKIN SOLO

L’Ànakin Solo, amb els seus hangars plens de caces supervivents no només del seu complement sinó també del de diverses naus de la Segona Flota, amb el seu hipermotor danyat per l'efecte trencador de gravetat de l'atac, es va moure amb dificultat fins a l'espai de Coruscant.

Caedus caminava pel pont, sense haver dormit des de la catàstrofe. Volia passar cada moment amb l’Allana, ser-hi per quan ella despertés del profund somni que l'havia reclamat, però no podria. Estar allunyat dels seus deures durant tant de temps alertaria a la seva tripulació que ell tenia altres prioritats. No podia tenir-los fent preguntes, ni tan sols a una tripulació tan lleial com la que ell comandava.

L'enemic havia tornat operacional l'arma principal de l'Estació Centràlia i l'havia utilitzat per intentar matar-li a ell. A ell personalment.

Era un tribut. Sabien que ell era l'individu més significatiu de la galàxia, l'única persona que podia portar a l'Aliança a la victòria. Els hi havia entrat el pànic. I havien fallat en l’intent de matar-lo.

Però sense saber-ho, havien intentat matar l’Allana. Pagarien per això. Tots els que havien donat suport a Corèllia durant aquesta acció moririen o acabarien fabricant parts de les armadures dels soldats de l'Aliança al taller d'una presó o serien farratge per a rancors.

El capità Nevil es va aproximar. L'aparença del quarren era tan recta i formidable com sempre, però la pell de la seva cara i els tentacles de la seva boca estaven més pàl·lids del que era habitual.

-Senyor, estem en l'òrbita planetària. M'agradaria transmetre una petició de permís per ocupar un atracador a les drassanes orbitals. Perquè les reparacions comencin immediatament.

Caedus el va mirar.

-Concedit.

-L’almirall Niathal ha enviat una petició perquè es reuneixi amb ella immediatament a l'Edifici del Senat.

No. Estaria lluny quan l’Allana desperti.

-No puc deixar l’Ànakin Solo en un moment com aquest. Respongui-li que podem tenir una reunió aquí, o per holocomunicador.

-Sí, senyor.

Se li va acudir a Caedus que hi havia alguna cosa que hauria d'haver preguntat abans d'ara, quelcom que no havia fet. Què era? Oh, si.

-Kral, en la força que vam perdre... tenia algun familiar?

-Sí, senyor. -Nevil va semblar encongir un centímetre i després es va dreçar-. El meu fill Turl. Un alferes. Un oficial d'armament a bord de la fragata Cheesmeer.

-Ho sento.

Caedus va intentar sentir pena, va intentar recordar que Turl era per a Nevil el que l’Allana era per a ell, però aquesta equació matemàtica era el més proper al que podia arribar. Turl Nevil era un ningú i ara era un ningú retorçat i comprimit per forces gravitacionals inimaginables en un petit lloc de l'espai. No obstant això, Caedus se les hi va arreglar per mantenir una expressió de comprensió fixada a la cara.

Nevil aparentment la va acceptar com a tal.

-Gràcies, senyor.

Es va girar, caminant rígidament, per tornar als seus deures.

* * *

La reunió va tenir lloc a l'oficina privada d'en Caedus. De nou, l’almirall Niathal estava dreta i passejava mentre Caedus, impertorbable, estava assegut.

-La Segona Flota està destrossada.

La veu de la Niathal era més profunda del que era habitual, amb el seu to més baix per l'emoció.

Caedus va assentir.

-La nau insígnia, el Bus Blau, es va perdre i l’almirall de la flota Limpan amb ell. Bé, ella no havia estat una almirall tan espectacular de totes maneres, oi?

-Ho sé. Va ser un desastre. Li vaig dir que era un parany. Simplement no teníem idea de l'abast del parany. Atraient-me a l'espai obert, enviar-me algunes naus de guerra atrotinades amb tripulacions mínimes per mantenir-me en aquest lloc durant uns quants moments i després disparar la pistola més gran de l'univers contra nosaltres. Tenia l'elegància de la simplicitat.

-Com va sobreviure vostè?

Caedus va sospirar i llavors va deixar anar de corregut la història que havia passat algun temps maquinant.

-Durant les meves discussions amb la capitana Hoclaw, vaig sentir un pressentiment en la Força. Una comprensió que part del pla, una quantitat, era que una unitat d'elit venia per recuperar la princesa hapana Allana. Això era per al que la Jedi Solo hi era. Una vegada que ella va escapar del meu equip de seguretat, vaig recollir a la nena de la seva àrea de confinament i la vaig treure en un caça per atreure l'equip de recuperació cap a mi. L'equip va consistir en InvisiblesX Jedi. Però, sorpresa, estaven disposats a matar-me i deixar que la nena petita també morís, així que admeto que vaig subestimar una mica les seves prioritats. No obstant això, no vaig tenir problemes en eludir-los fins que la primera onada d'ajuda va arribar, un esquadró de caces estel·lars, i els va allunyar. Li havia ordenat a l’Ànakin Solo que seguís als caces estel·lars, que és pel que estava lluny de la zona d'enfrontament quan l'arma de Centràlia va disparar.

-Ah. –La Niathal li va dirigir un assentiment de «això té sentit» -. Té vostè sort.

-Sí.

-Necessitem que tots els nostres líders tinguin sort.

-Hi estic d'acord.

-Acabem de perdre a un munt de comandants i naus sense sort que no podem reemplaçar. Els corellians ens han canviat una ferrovelleria volant per naus modernes i acabades de sortir de la fàbrica. La fortalesa militar de la Confederació podria ara excedir la nostra. Amb l'Estació Centràlia activa, per descomptat l’excedeix.

Caedus va somriure.

-Almirall, simplement acabem de guanyar aquesta guerra.

Aquesta asseveració suaument va detenir la Niathal a meitat del seu pas.

-M'ho repeteix una altra vegada?

-Els corellians simplement ens van lliurar el premi del trilió de crèdits. La solució dels nostres problemes. Hem guanyat.

-Com?

-Anem al sistema corellià i els hi traiem l'Estació Centràlia. I llavors la apuntem a qualsevol que triem fer-ho.

La pell de la Niathal es va enfosquir. Un canvi de color que Caedus sospitava que era similar a un enrogiment de vergonya o de fúria.

-Ah. No m'havia adonat que era així de simple. Empaqueto el dinar?

Caedus va rebutjar el seu sarcasme amb un gest.

-Després que Ben i jo deshabilitéssim Centràlia, no valia la pena les pèrdues que patiríem si haguéssim dedicat totes les nostres forces a prendre-la i en aquell moment no hauríem estat disposats a utilitzar-la immediatament.

»Però ara... si muntem una gran ofensiva naval en el moment en què pensen que la nostra armada està en el seu punt més feble... podem agafar-la. I ara tenim la voluntat d'utilitzar-la. Vostè i jo, nosaltres som aquesta voluntat.

L’almirall es va quedar allà dreta durant llargs moments, estudiant-lo de nou, amb la seva pròpia cara inescrutable.

-Té un pla?

-El tindré demà.

La Niathal va assentir. Ella es va girar i se'n va anar.

Següent