Maul Tancat (XIX)

Anterior

19

A LA MEVA HORA DE MORIR

L'energia a la plataforma mèdica ja s'havia tallat, i una capa de foscor prevalia sobre el seu interior poc familiar, excepte per la brillantor ambiental de l'equip de diagnòstic, el qual exercia una lluentor blau espectral en les figures que es movien a través d'ella en fila índia.

–Espera, –va xiuxiuejar Voystock, alçant la mà sense mirar enrere–. És prou lluny.

Artagan el va mirar. Ell i Eogan estaven a mig camí de la plataforma mèdica, obrint-se pas cap endavant en gairebé total foscor.

–Quant pots mantenir tallada l'energia principal?

–Deixa'm això a mi, –va dir el guàrdia–. Portaré al droide i m'ocuparé de programar-lo per a desactivar les càrregues.

Alguna cosa es va moure a mitja distància, i Artagan es va tensar, mirant al voltant.

–Hi ha algú més amb nosaltres?

–No. –Voystock va moure el cap–. Vaig segellar la plataforma mèdica després de passar nosaltres. M’ho vas veure fer.

–He sentit alguna cosa.

–Calla i queda't aquí, –va dir el guàrdia–. No et moguis. I no toquis res. –Ell va ajupir el cap i es va esvair.

–Pare, –va murmurar Eogan un moment després–, saps que no podem confiar en ell. Per què...?

–Ell és l'únic que pot ajudar-nos. El necessitem.

–I si és un parany? –va xiuxiuejar el noi, la seva veu alçant-se amb urgència.

–Serà millor que escoltis al teu vell, nen, –va dir Voystock–. Sóc l'única oportunitat que teniu.

Com si el seguís, Artagan va percebre alguna cosa moure’s costat d'ell en la negror. Agafant el braç del seu fill, es va ajupir i el va sentir agafar la seva espatlla. Mentre la cosa girava va veure els fotoreceptors del GH-7 parpellejar amb vida en la foscor, dos discos blaus perfectes surant davant d'ells.

Artagan el va escoltar i el va sentir de nou, el so d'algú més en la plataforma mèdica amb ells, més a prop ara.

–Voystock? –va xiuxiuejar ell, girant-se en direcció al so–. Ets tu?

Ningú va respondre. Al davant d'ells, a penes visible, Artagan va veure el droide acostant-se, el seu manipulador estenent una llarga agulla hipodèrmica.

–Pare? –va preguntar el noi.

–Tot anirà bé, –va dir Artagan–. Només farà mal un segon. Llavors les càrregues es desactivaran. Segueix endavant.

–Però... –Eogan va començar a dir alguna cosa i l'agulla es va clavar a través del seu uniforme de presó i directament sobre la part superior del seu tòrax. El noi va deixar sortir un grall agut de dolor, però les seves paraules es van perdre sota l'onada sobtada de foc de blàster des de l'exterior de la plataforma mèdica. Artagan va escoltar veus, guàrdies cridant-se els uns als altres, i els trets van començar de nou.

–Què...? –Mirant al voltant, Artagan Truax va veure el GH-7 retirar l'agulla del pit del seu fill, pivotar en l'aire, i volar cap enrere–. Què és això? Què està passant?

A cinc metres, Voystock es va aixecar, alçant-se en tota la seva altura.

–A què sona? –Ell es va girar i va encarar als dos reclusos. A fora, els blàster van deixar de disparar de nou i Artagan va escoltar una veu esmorteïda bordant ordres, exigint a qui fos que estigués dins que s'obrís.

–Vas prometre que tindríem quinze minuts, –va dir Artagan–. Et vaig donar el khipu! Et vaig donar tot el que tenia!

–Què, això? –Voystock va sostenir la corda amb els nusos i la va llançar en direcció a Artagan–. Vinga. De veritat creies que Radique us deixaria sortir d'aquí tan fàcilment? Després del que saps sobre ell?

–Pare? –Eogan va mirar al seu pare–. De què està parlant?

–Què, mai t'ho va explicar? –va preguntar Voystock. Estava somrient ara–. Vinga, vell. Explica al teu fill per què ets aquí realment. Explica-li com el vas portar en aquest lloc.

–No saps del que estàs parlant, –va dir Eogan.

–Nen, ja he escoltat prou de tu. –Sense apartar els ulls d’Artagan, Voystock va aixecar el seu braç dret cap enrere i va portar el colze cap a la cara del noi. El cap d’Eogan es va girar de costat i va ser llançat contra un carro d'instruments mèdics esterilitzats, grapes vasculars, i trepants ortopèdics, noquejant-li a terra amb un cop ressonant d'acer quirúrgic. Es va quedar allà immòbil.

–Eogan! –va cridar Artagan saltant, llavors envoltant a Voystock amb una mirada salvatge–. Pagaràs per això.

–Tranquil, vell, –va dir Voystock, la seva mà lliscant cap avall fins a la consola de detonació del seu cinturó–. Ningú paga per res ara mateix. Aquest cadell teu acaba de signar la seva sentència de mort, i pels déus, vas a observar-me liquidar-la.

Artagan es va llançar cap a Voystock i va caure sobre ell, estripant el cinturó del guàrdia, lluitant amb una ferocitat que era definitivament inútil. En qüestió de segons, Voystock va rodar per alliberar-se i va colpejar a Artagan dues vegades a l'estómac i una vegada pel pont del nas abans d'aixafar el seu crani amb la culata del seu blàster, una vegada i una altra.

–Potser la propera vegada... –Wam! –... Escoltis... –WAM! –... Quan algú tracta d'ensenyar-te... –PUM! –... Una mica de kàrkit respecte!

La mà d'en Voystock va baixar fins a la consola de detonació, però ja no hi era.

Artagan va grunyir. Amb un esforç monumental, va aconseguir aixecar el seu cap. La seva cara i crani estaven sagnant en abundància des de mitja dotzena de laceracions diferents, però sota això quelcom vital i desafiant encara brillava en els seus ulls.

–Busques... Això...? –Artagan estava respirant amb força, tot just movent l'aire. A la mà dreta sostenia la caixa que havia arrencat del cinturó del guàrdia. Ja no semblava mantenir-se dret, però tota la seva expressió estava irradiant algun tipus de força de voluntat desesperada, una espurna de negació sense compromisos a caure–. Vine i agafa-la.

–No necessito aquesta cosa de totes maneres, –es va mofar Voystock, amb sang sortint del seu nas i alçant el blàster–. No quan tinc això.

–Però Radique va dir...

–Les úniques ordres d’en Radique van ser no deixar-vos escapar. –Voystock va apuntar el blàster a la cama d’Artagan–. No va dir res sobre no matar-vos.

I va prémer el gallet.

Artagan va cridar. En la resplendor de la boca, va veure la seva pròpia cama dreta explotar en un ram estrident de sang i cartílag, deixant un monyó irregular d'os lluent exposat just sota el genoll. Inclinant-se cap enrere va tractar de reptar i va caure cap enrere per terra.

–Fa mal, no? –Voystock es va apropar–. Mai tornaràs a caminar. Mai lluitaràs. Ara ets un tolit. Viuràs amb un mal torturador per la resta de la teva miserable vida. –Ell va alçar el blàster, apuntant-lo directament al cap del reclús–. Potser si pregues pietat, t'ho estalviï, et garanteixo una mort ràpida.

El vell va mirar amunt al blàster, la seva cara momentàniament buida de tota expressió. Llavors va somriure.

Era el somriure d'un guerrer, plena de dolor i trencaments, i sota el tipus de claredat d'ulls freds que es trobava entre els soldats i assassins amb unes vides senceres que havien passat exercint la seva funció en el mercat del sofriment mortal. Sota tota la sang, les velles cicatrius romanien clares pel seu front.

Quan va parlar, la seva veu era calmada i regular.

–En el meu planeta natal, –va dir Artagan–, no és poca cosa preparar el llit de mort d'un home. Pot portar només un parell de segons, i pot ser que no sigui més que el sòl on cau, però no és una cosa que prendre’s a la lleugera. Està segur que és digne d'aquest honor, OC Voystock?

–Honor? –Es va mofar Voystock–. Vell, qui et creus que ets?

–Sóc Artagan Truax. –Les seves paraules s'havien tornat baixes i ronques, però romanien fermes. Sota les seves parpelles, el blanc dels seus ulls s'estava tornant vermell, omplint-se d'escarlata per una hemorràgia interna–. He matat homes en onze sistemes. He lluitat bé i he aguantat molt i no he donat caserna. No em trencaré per algú com tu avui, ni ho farà el meu fill. I no pregaré pietat.

Voystock va agitar el seu cap, el dit reafirmant-se sobre el gallet.

–Llavors pots...

Les seves paraules es van tallar. Hi va haver un agut cruixit vertebral mentre el cap del guàrdia girava cap enrere 180 graus.

Artagan Truax va mirar amunt i va veure al zabrak dret sobre el cos mort del guàrdia, sostenint-lo per la mandíbula i la base del seu crani. L'anomenat Jagannath va alliberar la seva adherència i Voystock va caure al terra de la plataforma mèdica en un embalum desossat, sense vida.

–Jagannath, –va dir Artagan.

El reclús de pell vermella estava mirant avall cap a ell sense pena en els seus ulls grocs.

–Parla, –va dir ell.

Següent