Maul Tancat (VIII)

Anterior

8

MATES MUDES

El turboascensor es va obrir en absolut silenci.

Sortint, Sadiki va dur a Vesto Slipher pel centre de dades ple de consoles parpellejant i cabines de files de servidors, la seva curvatura ergonòmica ondulant omplia tota la longitud del port de vistes que supervisava l'estació d'amarratge central de la presó.

Tota l'habitació al seu voltant semblava estar contenint l'alè. A la dreta, Slipher va obrir la seva boca per parlar i llavors es va aturar, confús, quan no va sortir cap so. Sadiki va inclinar cap amunt la seva barbeta, assenyalant les porcions de goma escuma que anaven en perpendicular les unes amb les altres, delineant les parets i el sostre, absorbint cada decibel del soroll ambiental.

El muun va assentir entenent. Durant un moment simplement van estar aquí observant al jove home a la consola continuar amb el seu treball, amb el flux de dades de la nit prèvia, passant diagnòstics, fent tots els fins ajustos que constituïen el teixit de la seva existència aquí.

Al final Sadiki va donar a un interruptor i les porcions de goma escuma van canviar d'angle lleugerament, el silenci inquietant es va esvair mentre el centre de dades s'omplia amb el brunzit i el vibrar del so ambiental. D'una vegada, tota l'habitació va semblar exhalar al seu voltant amb un sospir audible d'alleujament.

–Molt impressionant, –va dir Slipher quan li va tornar la veu–. Generadors de soroll blanc, suposo?

–No del tot. –Sadiki va assentir–. Hi ha un component de disseny també. Tot el centre de dades és una càmera sense ressò.

–Una habitació a prova de sons?

–Tant de l'interior com de l'exterior, –va dir ella–. Sap una mica de la resistència ajustada?

–Em temo que queda bastant fora del meu camp.

Sadiki va assenyalar amb el cap cap a les parets.

–Aquestes porcions de goma escuma s'alternen a noranta graus fora de fase les unes de les altres. Quan s'alineen correctament, els absorbents piramidals simulen un canvi continu en la constant dielèctrica. –Ella va capcinejar–. Tot ha estat dissenyat per crear el que el meu germà diu un espai obert de camp lliure absolut de dimensions infinites. Literalment s'empassa les ones de so.

–El seu germà... –El muun va mirar al jove home assegut davant del lloc de comandaments–. Sembla bastant intel·ligent.

–Ho és. –Ella va arronsar les espatlles–. Personalment, ho trobo increïblement sinistre.

–Ah. –El muun li va ensenyar el seu somriure de nou–. Prefereix el soroll?

Sadiki va arronsar les espatlles.

–Prefereixo la realitat.

–En això, estem els dos d'acord. Tot i així... –El muun va mirar a l'habitació amb un nou respecte–. Sap, per un moment no podia ni escoltar el batec del meu propi cor.

–Mai m’hi vaig acostumar del tot. Per descomptat, no sóc el motiu pel que ha estat instal·lat aquí. –Caminant cap al jove a la túnica grisa, Sadiki es va inclinar per fregar els seus llavis contra la seva galta–. Dorms bé?

Ell es va girar i la va mirar, un somriure infantil, abstret, mostrant-se en la seva cara, aquest silenciós bessó, el seu propi fantasma personal, com si l’acabés de despertar d'un somni plaent. Saber que el somriure no era per ella no el feia menys adorable; Sadiki entenia que la primera i més gran gratificació del seu germà en la vida sempre venia del seu algoritme.

–Deixi'm que li presenti al meu germà Dakarai, –va dir la Sadiki–. Dakarai, aquest és Vesto Slipher del CBI. Ha vingut a comprovar-nos i assegurar-se que no estem furgant en la caixa registradora.

–Au vinga, en realitat, –va dir Slipher–, jo no ho diria així. –Ell es va aventurar més a prop, aproximant-se a les cabines d'emmagatzematge de dades i unitats de processador–. Així que aquest és el famós Dakarai Blirr. He sentit molt sobre vostè, de moltes fonts de confiança. –Ell va estendre la seva mà–. El plaer és tot meu.

Dakarai simplement va mirar la mà, la seva expressió inescrutable, llavors es va girar i va estendre el braç cap a la tassa de caf de ceràmica blanca amb el logotip estilitzat d’SC7 gravat en el seu lateral.

–Haurà d’excusar al meu germà. –Va observar la Sadiki mentre ell alçava la tassa amb les dues mans com un nen, portant-la als llavis–. No ha parlat en veu alta amb ningú en deu anys.

–De veritat? –va preguntar el muun–. Ni tan sols amb vostè?

–Ni una paraula, em temo, –va dir la Sadiki mirant al seu germà amb el que havia d'haver estat una ombra de malenconia... real o artificial, ni tan sols ella estava segura–. En aquest punt no crec que sigui capaç de reconèixer tan sols el so de la seva veu.

Dakarai va tornar a mirar-la. Sobre la vora de la seva tassa de caf, els ulls del programador brillaven, d'un blau pàl·lid i lleugerament humits, il·luminats des de dins. En la brillantor del monitor ambiental, Sadiki de vegades pensava que els seus iris semblaven gairebé d'un gris de cristall líquid, com perles de condensació, profundament posats a la cara llisa, pàl·lida, l'alt front i nas patrici eren tan cridanerament una evocació de la seva. Com ella, ell portava el seu pèl negre atzabeja lleugerament despentinat, el serrell caient sobre les celles en una simulació de temeritat dentada.

–Ni una paraula en deu anys, –va reflexionar el muun, mirant una altra vegada a Dakarai com si el veiés davant d'una llum completament diferent–. És un vot d'algun tipus?

–Res tan monàstic, no ho crec, –va dir la Sadiki, passant els seus dits pels cabells del seu germà–. Dakarai és un expert en el silenci. L'última vegada que vam parlar, em va dir que trobava que el silenci de la seguretat algorítmica era el més proper al pur goig que mai havia escoltat. Tota la resta, incloent la seva pròpia veu, és només una distracció.

–Ja veig.

–Les mates són música, em va dir una vegada, i són perfectes, així que per què hauríem de pensar que podem millorar-la d'alguna manera amb els nostres grunyits i udols?

–Les mates són música, –va reflexionar el muun, visiblement complagut amb la frase–. De nou ens trobem increïblement pensant el mateix. I parlant de matemàtiques... –Ell es va girar cap a les consoles–. Suposo que aquí és on executes el programari? Els sistemes que organitzen tots els combats, correcte?

–És cert, –va dir la Sadiki–. Dakarai va escriure ell mateix el codi. Després que acabés de millorar la competició de Beines d’Ando Overland per al Clan Desilijic fa cinc anys, va tenir la idea de crear una peça completament nova de programari... –En veure a Dakarai estremir-se davant la seva elecció de paraules, ella es va corregir a si mateixa–. Disculpa’m, un algoritme, que podia analitzar totes les dades de cada participant en potència en un ambient gladiatorial tancat per crear les millors competicions i més emocionants de la història galàctica de combats en pous.

–Llavors, –va dir el muun, inclinant-se–, des d'aquest monitor pot monitorar...

–Cada aspecte del comportament de cada reclús, –va dir ella, sí, és correcte. Tot des de guany de pes fins a taxa cardíaca, fins i tot les aliances constantment canviants entre els presoners i lleialtats cap a les bandes poden factoritzar-se en el resultat d'un enfrontament. L'algoritme ho analitza tot i genera dos grups de números de reclusos per dos enfrontaments, cada dia.

–Dos?

–Estem considerant afegir un tercer. –Els ulls de la Sadiki es van moure de tornada a les pantalles del monitor de nou, escanejant-les més curosament–. Alguna cosa nova del que informar?

Dakarai es va aturar, va passar les puntes dels seus dits a cada costat del pont del seu nas, i va capcinejar. Arrufant les celles una mica, va teclejar una altra sèrie d'ordres, esperant mentre les dades es mostraven en pantalla, i llavors es va estremir davant el que va veure allà.

–Què és? -li va preguntar ella.

Quan les celles arrufades d’en Dakarai no van canviar, Vesto Slipher es va inclinar, mirant a una de les pantalles del monitor a l'extrem dret de la consola, on un reclús zabrak amb un grup de banyes en el seu cap s'estava allunyant de la multitud a la galeria, tallant per un dels vestíbuls a les ombres.

–Si no m'equivoco, –va dir el muun–, aquest és el seu nou campió, no és així?

–Va guanyar l'última nit, si.

–Bastant espectacularment, si recordo bé. –Slipher es va girar cap a la Sadiki–. Cap a on va?

–On sigui, –va dir la Sadiki, comprovant el seu crono, i les dades més recents que acabaven d'arribar pel monitor d’influx d’en Dakarai–, no estarà aquí molt temps.

–Per què no?

Ella li va mostrar un mig somriure irònic.

–Està a punt de descobrir-ho.

Següent