Fúria (XXVII)

Anterior

CAPÍTOL 27

A BORD DEL FALCÓ MIL·LENARI

-Se’n van.

La Leia, de nou asseguda en la seva posició mirant cap a la part de darrere, es va tornar per mirar a través dels finestrals davanters.

-Què?

-Se’n van. -Han es va inclinar cap enrere i es va estirar, indiferent-. Els vaig foragitar.

-Segur que sí. -Però en el seu panell del sensor, la fragata estava realment marxant-se -. Em pregunto què volien en primer lloc.

-A mi, per descomptat. A nosaltres, vull dir. Ja coneixes la mentalitat.

La Leia el va mirar.

-Oh, conec la mentalitat, és clar.

-A propòsit, gràcies per no deixar que la nostra passatgera vingui a visitar el capità.

-Això està millor.

A l'asteroide, molt lluny de l'hàbitat, la llum va esclatar, una resplendor blanca, penetrant i brillant. Mentre s'esvaïa, Han i Leia van poder veure el mal que va quedar on havia estat: un forat negre i vermell, petit en aquesta distància, a través del qual l'atmosfera començava a sortir en una columna que va créixer ràpidament fins a tenir quilòmetres d'alta.

* * *

Fins i tot a mig quilòmetre de distància, la Jaina va veure al vagó ascendir cap a ella. Tenia llums de posició que feia més fàcil veure’l en la foscor. Un ràpid toc amb la Força va confirmar que ni Jag ni Zekk estaven als comandaments del vehicle.

Amb el seu sabre làser, tallà els dos rails de la via i després es va impulsar cap amunt uns quants metres i va tornar a tallar, escurant un tram de la via. Llavors es va tornar a impulsar cap amunt, detenint-se a uns vint metres per sobre del buit que havia creat.

El vagó va arribar al forat. Podia haver sortejat el buit en els rails, surant en el buit de la caverna, però en el seu lloc va girar cap a l'altre costat i el seu morro va xocar de cap contra la part més allunyada de la via. Es va aturar de cop i volta, amb els vagons posteriors plegant-se com un acordió, apilant-se com un desastrós vaixell de càrrega de transport.

Una petita figura va ser expulsada del primer vagó. Alema es va aixecar, llançada més enllà del buit, i es va agafar a un travesser, detenint-se a un grapat de metres per sota de la Jaina.

Jaina li va somriure.

-Hola altra vegada.

La boca de l'Alema es va retorçar.

-Això ja no és un joc. Surt del nostre camí.

-Per a mi mai va ser un joc. Digues-me, com vas a escalar per la via i brandar un sabre làser amb només un braç que funcioni?

-Trobarem una manera.

Alema va ascendir uns altres quants travessers. Ara estava a tan sols tres metres sota els peus de la Jaina.

-Podries rendir-te. Llança el teu sabre làser. I la teva sarbatana i els teus dards i altres joguines. Tota la resta que portes a la teva persona. I et portaré a un lloc segur i viuràs.

Alema va negar amb el cap. La seva mitja cua cerebral es va alliberar de la seva caputxa.

-Amb l'univers encara desequilibrat? Amb la malvada sense castigar? No ho creiem.

Llavors va arribar, un rugit baix i estrepitós a una gran distància a l'esquerra de la Jaina. Ella va mirar cap a la foscor, romanent conscient de la posició de l’Alema a través del seu sentit de la Força.

-Alguna trampa nova?

-Estàvem a punt de preguntar-te el mateix.

La caixa d'un altaveu a bord de l'accidentat vagó va començar a parlar, amb la seva veu parlant bàsic amb un accent lleuger i rítmic que la Jaina mai havia sentit.

-Atenció, tots els treballadors de la Mina Jonex 8-11-B. Els nostres sensors indiquen un esdeveniment de nivell catastròfic. Busquin el refugi omega designat més proper immediatament. Activades totes les balises dels llocs de comunicació a l'instant. Atenció, tots els treballadors de la Mina Jonex 8-11-B...

Dèbilment, va poder sentir el mateix missatge sent repetit pel ressò de les distants parets de pedra.

Va baixar la mirada cap a l’Alema altra vegada.

-Sona força malament. Crec que serà millor que ens quedem aquí fins que descobrim què passa.

Alema es va deixar anar del travesser però no va caure de la via. Va escalar un pas cap a la Jaina, mantenint-se alçada sobre els travessers per una manipulació de la Força, i va llançar el seu sabre làser cap endavant, encenent-lo amb un espetec-xiuxiueig.

-Surt del nostre camí.

Va haver-hi un altre soroll distant, aquest cop des de la dreta. Les orelles de la Jaina es van taponar pel canvi de pressió. Ella va moure la mandíbula, equalitzant la pressió, i les orelles van tornar a la normalitat.

-Perdona. Una altra vegada, què és això?

Va encendre el seu propi sabre làser.

-Idiota.

Alema va moure una mà, un gest cap a un costat, com si tallés amb una vibronavalla.

L'energia, invisible i pudorosa del Costat Fosc, es va estavellar contra la Jaina, forçant-la a retrocedir. La via a la qual s'agafava es va inclinar diversos metres sobre el seu cap, apartant-la del camí.

El cop li va treure l'aire dels pulmons i va enviar una onada de dolor a través del seu pit.

En el seu moment de confusió, Alema va saltar més enllà d'ella. Va aterrar a un travesser a vint metres per sobre de la Jaina. Va començar a escalar com si la via vertical fos una escala, utilitzant només els seus peus i la Força.

Un tret làser que venia des de dalt la va agafar gairebé per sorpresa. Alema va aixecar la seva fulla a temps per absorbir-lo parcialment, però l'impacte va colpejar la seva esquena cap enrere, allunyant-la de la via. Va caure cinquanta metres o més i va ser gairebé engolida per la foscor abans que es recuperés prou per anivellar-se de nou amb la secció inferior de la via.

Fent una ganyota pel dolor, Jaina va aixecar la vista. Baixant cap a ella estava Jag, en caiguda lliure pels polsos infreqüents dels motors de la seva motxilla.

Jaina es va moure mà rere mà al llarg de la via, aconseguint el punt en què l'atac amb la Força de l’Alema l’havia doblegat, i va començar a escalar des d'allà. Si arribava prou alt prou ràpidament, podria tallar una altra secció, potser fent el buit massa gran perquè Alema el saltés, fins i tot en aquesta baixa gravetat.

La via va fer un balanceig quan alguna cosa va colpejar la secció angulada que ella acabava d'abandonar. Ella va mirar cap avall.

Jag hi era, dempeus sobre una cama. A través del seu visor, Jaina va poder veure que estava suant, probablement pel dolor. Ell va mirar cap avall en direcció a l’Alema.

-Li vas donar l'oportunitat de rendir-se?

Jaina va assentir.

-Va dir que no. Mal educadament.

-Això és tot, llavors. -Ell va aixecar un polze cap amunt, assenyalant-li a ella que escalés-. Vés-te’n.

-Em quedaré. Hem d’encarregar-nos de l’Alema.

-Jo m'encarregaré de l’Alema. Algú està utilitzant explosius, destructors de ciutats almenys, i han trencat l'escut d'aquest asteroide. L'atmosfera s'està abocant. I Zekk... està en una habitació de dalt i està fet un desastre. No puc fer que se’n vagi. Morirà aquí si tu no l'ajudes.

La Jaina va mirar cap avall, cap a l’Alema escalant, cap amunt al distant forat que portava a la següent habitació i finalment a Jag.

-Vas a morir.

-Potser. Però el meu vestit pot aguantar el buit sever durant una hora. El teu, amb la teva màscara, cinc minuts. Qui mor primer? Vés-te’n. Quan arribis a la següent caverna, talla la via.

Jaina el va mirar. La Jaina de feia unes setmanes s'hauria enfurismat, discutit. Era el seu dret quedar-se aquí fins l'amarg final, el seu dret.

I també el d’en Jag.

-Bona sort.

Les seves paraules van emergir com un murmuri. Va saltar cap amunt i va començar a escalar tan ràpidament com la seva fortalesa i les seves empentes de la Força li ho permetien.

* * *

Jag va treure una bossa del seu cinturó utilitari i el va subjectar al metall de la via en què estava dempeus. Llavors va connectar els seus motors i va ascendir. No havia de preocupar-se per avançar la Jaina. Ella estava escalant ràpidament.

A sota, Alema va saltar a través del forat que separava la via inferior de la superior. Va aterrar exactament on Jag havia estat dret feia uns moments.

Jag es va assegurar que el seu comunicador estava activat.

-Boom Un.

No va ser prou ràpid. Hi havia pronunciat la primera paraula quan Alema va fer un gest. El paquet d'explosius que ell havia fixat als rails es va alliberar de la via. Va explotar un moment després, tan lluny que no li va fer res més que causar que la via en la qual ella estava s'inclinés.

Ella va mirar cap amunt en direcció a ell, amb ulls assassins, i va començar a escalar de nou, gairebé tan ràpidament com la Jaina, molt més ràpid del que els pobres motors de baixa gravetat podien portar-lo a ell.

Mentre ella escalava, la secció inclinada de la via sota ella va girar cap a l'altre costat i de nou cap a ella, i finalment es va deixar anar completament, una secció trencada de quatre metres de llarg. Ràpidament, sostinguda pels poders invisibles de la Força, es va elevar més enllà de l’Alema, volant directament cap a Jag.

Ell va fer una ganyota.

-Això farà mal.

La via es va anivellar a l'altura d’en Jag, a uns quants metres de distància i després va girar cap a ell com una maça, amb una banda romanent en el seu lloc i l'altre colpejant-li a la meitat del tors.

La placa de beskar va rebre la força de l'impacte, però això merament significava que va distribuir l'impacte per tot el seu pit. Jag va ser llançat cap a un costat com una pilota xutada per un rancor, amb el seu cap i els seus membres llançant-se en la direcció oposada. La seva cama esquerra, probablement ja trencada per la cuixa, sobtadament es va embolicar en un mal major, com si el moll de l'os hagués estat reemplaçat per la fulla encesa d'un sabre làser.

Va volar durant potser trenta metres. Però la secció volant de la via li va avançar i va girar de nou, llançant-li de nou cap a l’Alema.

No obstant això, la placa del pit va aguantar. Encara podia respirar, podia pensar... encara que amb prou feines.

El seu cos era una ressonant massa de ferotges terminacions nervioses i ell es va estavellar contra la secció que quedava de la via vertical a un parell de metres sota l’Alema. Ho va fer per subjectar-se amb el seu esclafaossos esquerre a ella.

-Estem segures que vas venir volant en el teu Ala-X. -La cara de l’Alema estava ara coberta per una màscara de transpariacer. Probablement la mateixa que portava quan va escapar de la seva pròpia trampa al Gilatter VIII, va imaginar Jag. La seva veu va arribar a través dels auriculars d'ell-. Els teus companys no l’hauran sabotejat. Volen que fugis. Així que ens anirem en ell. Una petita compensació per Nau. Clarament, necessitem castigar-te més.

Va fer falta un esforç perquè les paraules emergissin d'una forma recognoscible.

-Alema... Mai deixaràs aquest asteroide. La teva bogeria, i les últimes restes del Niu Fosc, acaben aquí i ara.

La sorpresa en els trets de l’Alema suggeria que ella acabava de ser testimoni d'un insecte recitant poesia. Poesia profana.

Jag va sentir sacsejar-se el seu estómac només una mica. La via a la qual tots dos s'agafaven va cedir i va començar a caure.

Alema, distreta per la sobtada sensació de caiguda lliure, va mirar cap amunt.

Tan ràpid com l'atac de la pantera de les sorres, Jag va treure la seva enorme pistola làser i la va dirigir cap a ella.

No va ser prou ràpid. Ella ni tan sols va mirar cap avall en direcció a ell. Mentre que ell estava traient l'arma, Alema va alliberar el seu sabre làser i va doblegar un dit en direcció a la pistola làser d'ell. Aquesta va volar de la subjecció d’en Jag fins a la mà d'ella. El seu sabre làser va surar al costat d'ella. Alema va mirar cap avall en direcció a ell i va negar amb el cap.

-Vas a morir perquè t'oposes a nosaltres, perquè insultes al Niu. Però sobretot, moriràs perquè et negues a aprendre.

Oh, però aprenc. El sensor dins d'aquesta pistola làser està ara informant al seu processador que està més enllà d'una certa distància de mi. Cinc...

-Els droides disparen làsers. Ara, això podria haver estat intel·ligent i perillós per a nosaltres.

Quatre.

-No podem sentir les intencions dels droides i els làsers viatgen més ràpids que el que l'ull pot veure.

Tres.

-Un atac així, executat en secret, bé podria haver-nos ferit o matat.

Dos.

-Però ara simplement et farem trossos.

Alema va fer un gest i el seu sabre làser va començar a surar cap a Jag. Ella el va mirar, amb l'expressió freda i distant sota la placa frontal de la seva màscara.

Un.

I en aquest últim moment, tot i que Jag havia intentat concentrar-se únicament en el seu dolor, la seva sensació de desesperació i derrota, una cosa en la seva creixent anticipació havia d'haver escapat a través de les seves barreres emocionals. Els ulls de l’Alema es van obrir més. Ella va mirar d'un costat a un altre buscant el nou perill que just ara estava començant a sentir.

La pistola làser li va explotar a la mà.

La detonació va ser brillant i sense soroll, un signe segur de com de propera al buit que estava l'atmosfera. La placa frontal del casc d’en Jag es va polaritzar gairebé instantàniament, deixant-li marejat però no molt cec. Ell va encendre els seus motors, llançant-se cap amunt...

La cara de l’Alema estava retorçada per la sorpresa i el dolor. El seu braç dret havia desaparegut just per sota del colze. La sang sortia d'ell, borbollejant i evaporant-se quan se separava de la ferida.

Quan Jag va arribar a la seva alçada, va agafar el coll d'ella amb la seva mà dreta.

Ella el va mirar. La seva expressió va canviar de dolor a súplica.

Ell va negar amb el cap. És massa tard. Et vas negar a rendir-te. El teu últim acte va ser un intent d'assassinat. No puc perdonar-te la vida. Ell no va pronunciar aquestes paraules, li haurien portat massa, potser donant-li a ella temps per recobrar-se.

Ell va poder veure que hi havia por als ulls d'ella, però no por a la mort. Els llavis d'ella es van moure, formant una única paraula.

-Recorda.

Jag sabia que no era sobtadament sensible a la Força, que no podia llegir els pensaments d'ella. Però hi eren, impresos en la seva ment. Recorda'ns. Recorda'ns com solíem ser, abans que l'univers es tornés contra nosaltres. Jove, bella, forta, valenta, adorable, estimada, amorosa...

Ell va fer que sí. Ho faré.

El dolor i la por a l'expressió d'ella es van suavitzar.

Jag va estrènyer. Va sentir el cruixit de les vèrtebres de l’Alema sota la seva mà mentre es trencaven. El cos d'ella va quedar flàccid. Els seus ulls es van tornar desenfocats i distants.

L'estàtica va brollar del comunicador d'ell. Tot i que no hi havia prou atmosfera per portar el so de les distants explosions, va saber que l'alt poder d'aquelles bombes havia d'estar interferint amb la recepció del comunicador.

Va encendre els seus motors i va començar a elevar-se cap a l'obertura a la roca de sobre.

* * *

Jaina va trobar a Zekk enfilat damunt d'una secció de la via, exactament on ella havia estat dempeus quan la misteriosa arma de l’Alema l'havia atacat i havia tallat els rails. Tot i que la pressió de l'aire estava caient ràpidament, Zekk no tenia posada la seva màscara.

-Zekk, mou-te.

Ella va rebuscar a la butxaca del cinturó d'ell, va trobar la seva màscara de làmina i la va fer lliscar sobre el cap d'ell, posant-li la corretja ajustada al voltant del coll.

Ell va negar amb el cap, sense mirar-la.

-Vinga. Necessites anar-te'n.

-Nosaltres necessitem anar-nos-en.

Ella va tirar de la seva espatlla, posant-li de genolls.

-Està dins meu. La maldat d'aquest lloc. Vaig pensar que seria capaç de mantenir-la a ratlla per sempre. No, no funciona d'aquesta manera.

Ella es va ajupir, col·locant els seus braços al voltant de la cintura d'ell i llavors es va redreçar, impulsant-los a tots dos cap amunt en direcció cap a la següent secció de la via.

-Zekk, ets el meu amic?

-Sóc el teu amic. T'estimo.

Les seves paraules van emergir gairebé com un balbuceig, juntes i sense inflexió.

-Necessito... Necessito que m'ajudis. Si vaig a sortir d'aquí viva. -Creuaren el forat i ella es va agafar a la següent secció de la via-. Ara escala. O et portaré i seré lenta i moriré.

-D'acord.

Mecànicament, ell es va tornar, va posar les seves mans en els travessers i va començar a escalar.

-Et portarem de tornada a on hi ha els mestres i ells et trauran el mal.

-Oh. Potser. -Zekk va arrufar les celles, lluitant per recordar alguna cosa-. On és en Jag?

-Ell està... seguint-nos.

La mentida va sonar poc convincent, fins i tot patètica, per a les oïdes de la Jaina.

Però Zekk, tan marejat com semblava estar, no es va adonar. Ell va assentir, satisfet.

La via va trontollar sota les seves mans. Una cosa havia d'estar estremint-se. Jaina va mirar cap avall, no va veure res i llavors va mirar cap amunt.

Sobre ells, una esfera gegant baixava rodant per la via. Semblava una espora d'una planta, però tenia dos metres de diàmetre en lloc de ser microscòpica i estava feta de metall grisenc en lloc de material orgànic. No va rodar elegantment cap avall per la via, sinó que es va adherir a ella com si estigués magnetitzada.

Jaina va assumir que era realment magnètica, una cosa dissenyada per adherir-se als cascos de les naus.

Va col·locar a Zekk al costat inferior de la via i es va agafar, preparant-se per alliberar-se si les projeccions de la cosa amenaçaven amb aixafar un membre al passar. Però l'esferoide va passar de llarg inofensivament, descendint cap a la foscor. Zekk la va mirar passar, vagament curiós.

-Què era això?

-Una mina espacial, crec. Res del que vulguem estar a prop quan exploti. Vinga, segueix escalant.

* * *

Van aconseguir la superfície i van trobar la via intacta cap a l’hàbitat que estava per sobre. Però la via es va estremir sota els seus dits i tots dos van poder veure el terra de pedra estremint-se al seu voltant, aixecant núvols de pols en estranys i bells patrons serpentejants.

Jaina va veure un distant centelleig moure’s, signe d'una altra explosió més enllà de l'horitzó. Va agafar a Zekk i va donar una puntada de peu per impulsar-se, saltant cap al forat que hi havia a l'hàbitat per sobre d'ells.

Junts van passar per ell volant. Quan la gravetat artificial de l'hàbitat els va atrapar, ells van caure, aterrant en una postura estranya en la vora del forat.

La Jaina va deixar escapar un sospir d'alleujament.

Llavors l'ona expansiva de l'última explosió va arribar. El sòl a quinze metres sota ells onejà com si fos roba col·locada sobre de l'aigua. La Jaina va sentir estremir-se les seves cames, més per les vibracions externes que per a l'extenuació.

L’Ala-X d’en Jag, visible sota el forat, es va elevar sobre una ala com si s'estigués escorant-se i després va sortir rebotant fora de la vista. Les vibracions es van incrementar.

L'hàbitat es va inclinar de sobte. L'habitació es va enfonsar en la foscor, alleujada només pel cercle de llums al voltant del forat de sortida, i els dos Jedi van surar lluny del sòl.

Tot d'una la vista a través del forat va mostrar més sòl, després l'horitzó distant, després les estrelles...

L'hàbitat s'havia separat de l'asteroide, alliberat per les successives explosions, i estava girant.

* * *

Quan els dos Jedi van forçar la porta de l'hangar per a obrir-la, van descobrir que tot el que hi havia més enllà estava en un estat de caos. Febles llums d'emergència van revelar dos InvisiblesX, dotzenes de barrils d'emmagatzematge, dues bombes de proveïment i incomptables dotzenes d'eines de mà circulant a través de l'enorme espai obert, girant, de manera lenta i majestuosa en el cas dels caces, lluny de les parets i col·lidint amb altres enderrocs que flotaven lliures. Mentre la Jaina mirava, un dels barrils metàl·lics topà amb l'ala d'atac de l'InvisibleX d’en Zekk i la va arrugar parcialment, alliberant el seu recobriment, amb el verdós fluid hidràulic que contenia sortint a l'atmosfera i escampant-se. En addició als sons dels frecs, xocs i de les altres col·lisions, els astromecànics R9 dels dos caces estaven afegint xiscles i tons musicals de consternació al rebombori.

El panell de control de la porta de l'hangar i el seu escut atmosfèric estaven desconnectats.

Jaina va mirar a Zekk i va fer un gest cap a la tempesta de metall a la qual s'enfrontaven.

-No hi ha manera de fer un llançament segur. Fica't en la teva cabina. Obriré les portes de l'hangar.

Zekk va negar amb el cap.

-Seràs arrossegada al buit quan ho facis.

Ell sonava una mica més fort, com si la distància del pou d'energia del Costat Fosc estigués restaurant el seu esperit.

-Utilitzaré una bomba ombra.

Zekk va fer una ganyota. Una bomba ombra detonada en aquesta distància dels InvisiblesX anava a danyar-los amb tota seguretat. Però la Jaina sabia que tenia raó. Obrir les portes de l'hangar amb un sabre làser i empentetes telequinètiques de la Força era una mort segura per a qui l'obrís. Zekk li va dirigir una mirada adolorida i es va impulsar per allunyar-se de la paret, surant en un curs d'intercepció cap al seu InvisibleX.

A BORD DEL FALCÓ MIL·LENARI

El panell de comunicacions del Falcó va fer un breu soroll com si cruixís i llavors la Leia va poder sentir la veu de la Jaina a través d'ell.

-No hi ha temps per a la llista de comprovació. Armant-la.

Zekk va ser el següent.

-Escuts aixecats.

-Escuts aixecats, rebut. Repulsors al màxim, aguanta en el lloc.

La Leia va sentir que un pes, com de deu tones, desapareixia de les seves espatlles. Va prémer uns botons en el seu panell de comunicació.

-Jaina?

-Disparant.

Una paret del distant hàbitat giratori va esclatar, abocant atmosfera i un núvol de matèria de partícules. Un moment més tard un InvisibleX va emergir, després un altre, seguits per més runes.

Un darrere l'altre, van girar cap al Falcó. Les següents paraules de la Jaina van arribar més fortes.

-Sí, mama?

-Estàs bé?

-Tan bé com cal esperar.

El to de la Jaina no tenia alegria.

-Què hi ha de l’Alema? I d’en Jag?

Hi va haver una llarga pausa abans de la resposta de la Jaina.

-Tots dos morts, crec.

Següent