Fúria (XXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 28

Han i Leia van mirar les pantalles del monitor mentre les holocàmeres posteriors del Falcó els hi mostraven els últims segons de l'existència de l'asteroide.

Un moment hi era i al següent, havia estat reemplaçat per una brillant llum i un pols d'energia que s'expandia.

Ombrívol, Han va activar el seu panell de comunicació.

-Els sensors mostren una producció d'energia que per a mi diu bombes de fissió. No crec que ningú hagi utilitzat bombes de fissió des de gairebé el principi de la Guerra Yuuzhan Vong.

La Leia va negar amb el cap.

-Algú anava molt seriosament amb això.

Ningú va respondre a través del panell de comunicació, però un soroll va arribar pels altaveus: una respiració laboriosa.

La Leia va arrufar les celles i va activar el seu micròfon.

-Zekk, ets tu?

-Jo no.

-Sóc jo.

La veu era la d’en Jag, adolorida.

-Jag!

Quatre persones van dir el seu nom simultàniament, sent la de la Jaina la més alta de totes.

-Com vas sortir de l'asteroide? -va afegir ella.

-Vaig anar a la superfície. Vaig trucar al meu astromecànic i em va donar la distància i l'orientació del meu Ala-X. Afortunadament, estava cap amunt, simplement cobert de pols. Però està danyat i jo... jo no crec que pugui calcular un salt hiperespacial just ara.

Han va deixar escapar un gran sospir d'alleujament.

-No et preocupis per això, nen. Nosaltres farem els números per tu. Tu simplement agafa't a nosaltres.

Va activar el seu transceptor, donant-li a l’Ala-X d’en Jag un senyal clar perquè el seguís.

-Ho faré, senyor.

-I no em diguis senyor. Ho odio.

-Entesos, senyor.

LLUNA SANTUARI D’ENDOR, POST AVANÇAT JEDI

Luke i Ben, similarment abillats amb vestidures Jedi, van entrar al centre de comunicacions. Davant l'assentiment d’en Luke, els tècnics Jedi de guàrdia allà es van retirar fins al corredor, deixant-los sols amb l'holograma d’en Han i la Leia.

L’holograma d’en Han li va oferir al Luke un somriure tort.

-Ei, vell amic.

-És bo veure-us. -El gest d’en Luke suggeria que preferiria poder abraçar a la seva germana i al seu cunyat-. Una transmissió d’holocomunicació des de Bimmiel? Això és una extravagància fins i tot per a vosaltres, oi?

La Leia va assentir.

-Grans notícies requereixen grans ostentacions. Luke, Alema Rar està morta.

Luke va deixar escapar un llarg sospir. A la fi. Ell va mirar entre ells.

-No us va deixar una altra opció?

-Cap. -El to de la Leia era decisiu-. Jag està mal ferit. Zekk està una mica... pertorbat, però sortirà d'això. Jaina està il·lesa. També, l'asteroide va ser destruït.

Luke va aixecar una cella en direcció a ella.

-Això sembla una mica excessiu.

En Han va esbufegar.

-No vam ser nosaltres, Luke. Una fragata desconeguda va atacar mentre estàvem complint amb el nostre paper de suport. Van llançar llançadores que van col·locar bombes de fissió per tot l'asteroide. Llavors se'n van anar. La petita i estranya nau Sith de l’Alema també se'n va anar, però no portava ocupants.

-No hi ha cap pista de qui va volar l'asteroide o què?

Han va negar amb el cap.

-Un complet misteri. I saps com em sento respecte als complets misteris.

-No t'importen, mentre no interfereixin amb el fet que et paguin.

Han va somriure.

-Alguna cosa semblant.

-Anem a transportar Jag fins aquí. Jaina i Zekk ens escortaran -va dir la Leia.

Luke va assentir.

-Estarà bé veure-us. -Va mirar al monitor que mostrava les dades d'aquesta comunicació-. Altres pocs segons i les possibilitats que aquest contacte sigui rastrejat pujaran exponencialment.

-Et veuré en un parell de dies, vell amic.

Han es va estirar cap a una banda, amb la seva mà desapareixent mentre s'estenia més enllà de l'abast de l’holocàmera, i l'holograma va parpellejar i es va apagar.

Luke va sentir que li agradaria seure, deixar que la gravetat simplement li vencés durant una estona, però això podria preocupar a Ben.

Almenys havia acabat, acabat finalment. L'assassina de la Mara ja no era una amenaça per a ell, per a la seva família. Va sentir una mica de penediment. A diferència d’en Jacen, Alema Rar tenia una bogeria a la qual culpar per les maldats que va perpetrar. Si hagués estat capaç d'acceptar ajuda, podria haver estat com una força per a la calma i l'ordre.

Però aquesta era una especulació sense sentit. La seva vida havia acabat. Potser la Mara podria descansar ara en pau.

-Papa?

-Sí?

-Estàs bé?

Luke va assentir.

-Millor. L'assassina de la Mara ha trobat justícia, i podem deixar enrere aquesta inseguretat.

-Sí.

Luke es va tornar per enfrontar-se al seu fill. Hi havia alguna cosa en la rèplica d’en Ben... no estava en el to de la seva veu, però hi havia hagut una petita estirada a la Força quan Ben va parlar. Segurament Ben no dubtaria que l’Alema estava realment morta. La Leia no ho hauria dit si hagués algun dubte.

Luke va apartar la pregunta de la seva ment. Ben li diria el que li estava preocupant quan estigués preparat.

-Per què no vas a entrenar-te una mica? Jo tinc coses en què pensar.

Ben va assentir, dubtós.

-Fes-me saber si necessites alguna cosa.

-És clar, Ben.

Al terrat del post avançat, Luke estava assegut amb les cames creuades sobre la dura superfície de la zona d'aterratge, amb l'esquena recta en una postura meditativa.

Podia sentir el permacret de la superfície sota ell, sentir-lo com si fos una pell, connectada amb els «ossos» de permacret i duracer del post avançat, les seves bigues, les seves columnes de suport enfonsant-se a terra fins al llit de roca. Podia sentir la capa de pedra de quilòmetres d'ampla sota el llit de roca, estenent-se cap al nucli de la lluna, amb la seva enormitat suggerint eternitat.

Es va obrir a la Força i va poder sentir la vida vibrant al seu voltant, les energies de tota la gent del post avançat, la vitalitat de totes les coses que estaven creixent.

Hi va haver un temps en què tal contacte li hauria portat serenitat, hauria estat pau per al seu esperit. Ara era merament informació.

I la Força encara no li oferia cap guia, ni visió dels seus enemics, ni espurnes del seu futur.

Ja no estava preocupat per res d'això. No necessitava seguretats sobre el seu futur. Potser tot això significava que no hi havia futur que albirar. Luke va descobrir que no estava preocupat per aquest pensament.

Va sonar un brunzit, el soroll distintiu de l'ascensor d'accés al terrat. Luke va poder sentir arribant la presència del seu fill en la Força i va poder sentir-lo apropant-se.

Ben va dubtar, després es va moure fins posar-se a la vista, col·locant-se sobre el permacret directament davant d’en Luke, assumint la mateixa posi meditativa.

El noi no va parlar, però tampoc es va relaxar com era propi de la meditació. Luke podia llegir les emocions d’en Ben tan clarament com si estiguessin a la pantalla d'un quadern de dades: inquietud, preocupació... i un grau inusual de concentració mental.

Luke va deixar que el noi esperés. Al final la inquietud d’en Ben trauria el millor d'ell i comptaria el que li passava pel cap. Així eren els joves, els aprenents.

Però Ben encara no parlava, i Luke va poder sentir com es tornava més calmat, més estable... encara que la seva concentració no va vacil·lar. Luke va esperar mentre les brises que portaven les olors del bosc d'Endor esvalotaven el seu pèl.

-Els teus sentiments et traeixen, Ben.

Era gairebé una frase ritual en aquest moment, la veritat oculta i fins i tot disfressada pel tòpic.

Ben ho va estudiar sense mostrar emoció a la cara.

-Em traeixen? M’apunyalen per l'esquena, o només em donen un cop de peu ràpid en el coco?

Malgrat tot, Luke va somriure.

-És veritat, sota moltes circumstàncies que et traeixin les teves emocions no et causarà cap dany. Però encara és millor ser conscient del fet que les estàs expressant tan clarament. Transmetent-les perquè qualsevol prou sensible les senti.

-D'acord.

Luke va fer una pausa. Clarament el noi no estava disposat a què li fessin parlar.

-Creus que alguna cosa va malament. Que va malament amb mi.

-Anar malament és una d'aquelles coses relatives. Si jo crec que alguna cosa va malament i tu penses que va bé, qui de nosaltres té raó?

Luke va assentir. Era una bona resposta.

-Sospito que seria jo. És per tota aquesta cosa de Mestre-Aprenent, pare-fill, vell savi-jove ximple.

-D'acord. Aquesta bé això de què ser gran és tenir sempre la raó. No puc esperar a ser més gran.

-Llavors?

Ben es va prendre un moment per recompondre’s a si mateix i als seus pensaments.

-Estic intentant descobrir perquè no tens energia.

-Tinc energia. Està esperant, en reserva.

-Sí... Potser. Excepte que la teva energia solia enfortir també a una altra gent. Els posava en moviment. Els tornava entusiastes. Ja no. Des que la mare va ser assassinada, has estat com algú amb un lliscant terrestre sobre l'esquena. Aixafat contra el terra, tot just capaç de moure't pel dolor. Vull dir, jo també. Però per a mi, amb el temps, el lliscant ha anat apartant-se de la meva esquena, gairebé. D'alguna manera esperava que quan sabéssim que qui l'havia matat havia estat capturada o estava morta, el lliscant també desapareixeria de la teva esquena. Que series capaç de moure't altra vegada.

Luke va arrufar les celles.

-Puc moure’m.

-No estic tan segur. I estic intentant descobrir perquè.

-Anem a entrenar amb els sabres làser. Em veuràs movent-me més del que desitges.

Ben negà amb el cap.

-Encara no ets tu. La gent està fent preguntes. Coses com «Quan va Luke Skywalker a trobar el seu equilibri i fer que les coses tornin a ser millors?». Ningú sap que dir-los.

-Fer que les coses siguin millors? -Luke va intentar no deixar que la seva sorpresa fos evident, però va lliscar en la seva veu-. Vols dir fer espetegar els dits, acabar aquesta guerra, i fer que ploguin pètals de flors en tots els mons civilitzats?

-Sí, exactament això. -Ben va somriure, després es va posar seriós-. No, crec que només volen dir que, quan vas a fer-te càrrec de tot una altra vegada? Dels Jedi, del nostre paper en aquesta guerra? De liderar-nos, no només dirigir-nos? Perquè això marcarà la diferència.

Luke va sentir que el seu esperit s'encongia més.

-Oh, Ben. Estan fent aquesta classe de preguntes per una sensació equivocada del que puc aconseguir. Han basat les seves impressions del que puc fer en coses que van ocórrer quan era un home més jove amb una sort cega i una energia infinita... i quan podies comptar a tots els usuaris coneguts de la Força amb els dits d'una mà. Altres Jedi poden fer el que faig jo.

-No, no poden. No poden ser Luke Skywalker.

Luke va estudiar la plataforma d'aterratge durant un moment. Encara podia servir per al seu primer propòsit, però estava espatllada, desgastada pel clima, més fràgil que quan havia estat instal·lada per primera vegada. Semblava una metàfora perfecta per la seva situació.

-No pots donar-li marxa enrere al temps. No és un lliscant terrestre descansant sobre la meva esquena, és el pes dels anys i els esdeveniments. No puc rebutjar-lo, i fins i tot si pogués, no rebutjaria tot el que he après d'ells. Avui sóc més útil com a professor, com a repartidor de tasques. Aquest és el meu paper. Realment hauria d'estar pensant en preparar un candidat viable per convertir-se en el pròxim Gran Mestre.

Ben no va parlar durant llargs moments, i Luke va sentir una onada creixent de confusió i preocupació radiant del noi.

Després hi va haver una sacsejada d'una emoció molt més forta en Ben: por. Luke va aixecar la vista per mirar que sobtadament estava dempeus, mirant-lo amb una expressió d'alarma nua a la cara.

Luke li va oferir una mirada curiosa.

-Què passa?

-No sé com dir-ho. Quines són les paraules adequades?

Ben es va apartar del seu pare, mirant al seu voltant com si busqués confirmació en cares que no hi eren, i es va tornar de nou. Tot d'una estava tan frenètic com algú que està en una cruïlla en un laberint amb els soldats d'assalt venint al seu encalç. Quin camí era el millor? Quins camins portaven a la captura o la mort?

I llavors va començar a caminar d'un costat a un altre, passant-se els dits pels cabells, despentinant-se’ls, com si el sobtat desordre ajudés als pensaments a escapar.

-Vols estar amb la mare.

-I tant. Tu no?

-Sí, però per a mi és diferent. Vull que ella estigui aquí, amb nosaltres. -Ben es va aturar a la meitat d'un pas i va girar per enfrontar-se al seu pare, un moviment ple de gràcia que Luke va poder apreciar amb la part de la seva ment que pertanyia al Mestre Jedi-. Tu vols estar amb ella on ella està.

-Què vols dir?

-Vols estar mort. En pau. Amb ella. Mort.

-Això és ridícul.

-No, no ho és. Quan l'oncle Han i la tia Leia ens van dir que Alema Rar era morta, hauries d'haver dit «Ara puc tornar a la feina». En el seu lloc estàs dient «Ara puc lliurar l'Orde Jedi a algú que sigui digne d'això». T'estàs preparant per morir. El problema és que no tens una malaltia incurable o una pistola làser pressionada contra el cap. Així que, com va a passar?

La veu d’en Ben es va trencar amb l'última paraula.

-Ben, això és tan, tan... Estàs arribant a la conclusió equivocada.

Luke va lluitar per trobar el raonament correcte per fer veure al seu fill que aquesta era una idea ridícula.

Però el raonament no hi era.

-Això és el que és la inclinació, oi? -Ben va començar a moure’s de nou, i les paraules finalment van brollar d'ell com l'aigua d'un dic trencat-. No és estimar algú. No és casar-te amb algú. No és tenir nens. És que quan ella se'n va, comences a funcionar com un droide amb un forrellat instal·lat. Mare no hauria volgut que estiguessis així. Així que, per què ho estàs?

-No puc evitar-ho.

Luke estava dret i les paraules van sortir de cop abans que se n'adonés. Es va girar, desequilibrat per la sobtada violència de les seves emocions.

Ben es va girar per mirar-lo.

-Has de fer-ho!

-Com?

-No ho sé. Tu ets el Mestre Jedi, descobreix-ho tu.

Luke va sentir una autèntica fúria remoure’s dins d'ell, un foc avivat per la insolència del to d’en Ben.

No, aquesta era una altra mentida, Luke mentint-se a si mateix. El foc s'estava avivant pel fet que Ben tenia raó.

Luke va tancar els ulls, sentint el camí que el portava a través de l'aïllament de pau que s'havia construït durant els últims mesos. Més enllà, va intentar trobar-se a si mateix. Però l'únic que va poder sentir al principi va ser el pes de la seva pena, i l'únic que el mantenia funcionant mentre portava aquesta càrrega: el seu desig d'estar al costat de la Mara. Junts quan arribés el moment. Junts en la Força.

Després hi havia una altra càrrega, la qual ell havia apartat de les seves espatlles feia temps, el pes de la seva responsabilitat. Envers l'Orde, envers la seva família, envers la galàxia.

Envers els vius.

Per descomptat que l'havia deixat a un costat. Cap home podia portar dues càrregues com aquelles durant un temps. Li haurien aixafat.

Però havia de portar la que havia deixat de costat, oi?

Ho sento, Mara. Sabent que seria una traïció, Luke a poc a poc, amb cura, va sortir de sota de la seva pena.

Aquesta mai li abandonaria completament. Igual que la Mara encara era part d'ell, el dolor de perdre-la també l'acompanyaria sempre.

Però de cop i volta era més fàcil respirar, pensar. Es va preguntar quant de temps havia passat des de l'última vegada que realment va pensar amb claredat.

I curiosament, no sentia que fos gens una traïció. Després hi havia aquesta altra càrrega, el pes del deure. L'havia portat durant tota la seva vida adulta, i en alguns moments li havia oprimit. Però en altres moments li havia sostingut, ajudant-lo a mantenir-se amb vida.

Potser era per això pel que havia estat tan disposat a abandonar-la: li havia estat mantenint amb vida en un moment en què ell no volia viure.

Amb una cura meticulosa va recollir aquesta càrrega i la va col·locar sobre les seves espatlles.

Va obrir els ulls. El seu fill estava enfront d'ell, ansiós, però ara Ben va sospirar, una breu exhalació d'alleujament.

-Ei, pare, mira't en un mirall.

-No necessito fer-ho.

-Saps què? Els teus sentiments et traeixen.

Luke va suprimir un esbufec.

-Ben, si alguna vegada, alguna vegada em dius «Ja t'ho vaig dir»...

-No ho faré.

-... Et sotmetré a una sessió d'entrenament que faria plorar a Kyp Durron.

-No ho faré, no ho faré.

-De totes maneres, quan et vas tornar tan savi? Quan no estava mirant?

Ben va arronsar les espatlles, de nou un adolescent al que li faltaven les paraules.

Luke va col·locar un braç al voltant de les espatlles del seu fill i el va portar fins a l'ascensor.

-Saps?, aquests són temps inestables. La majoria de nosaltres estem massa ocupats per les formalitats de costum. Per a les cerimònies, per als ritus.

Ben va arrufar les celles, desconfiat.

-On vols anar a parar?

-Crec que hauries de començar a construir el teu sabre làser.

Ben es va aturar i va mirar al Luke.

-Però... Però no m'he enfrontat a les meves proves.

-I com dius tu a apartar-te de la vora de l'abisme a què Jacen et va empènyer... i després apartar el Gran Mestre de la vora del seu propi abisme?

-Ser obstinat.

-Mostra'm un Cavaller Jedi que no sigui obstinat. -Luke va fer un pas cap a la placa de l'ascensor i va mantenir la punta del peu sobre el botó inserit en el permacret-. Posa't a treballar en la teva arma, fill.

Va pressionar el botó i va deixar que el turboascensor li portés cap avall, de tornada al seu treball, de tornada a la seva responsabilitat.

Següent