Fúria (XXV)

Anterior

CAPÍTOL 25

Baixant seguint l’estela de la Jaina, Zekk va sentir l'atac en l'instant en què el va sentir ella, va sentir el seu poder i la seva velocitat.

I la seva intenció. Estava dirigit contra la Jaina. Reflexivament, Zekk va donar un cop amb la Força, empenyent-la. Jaina va sortir disparada cap avall com si fos disparada per una antiga peça d'artilleria.

Una cosa centellejà a un metre per sobre del seu cap, una cosa platejada. Això va tallar allà la via, deixant un trencament net en els rails de metall. Una fracció de segon després va colpejar la paret més allunyada de la caverna en una aturada brillant de llum i un ressonant boom.

Zekk tornà la seva atenció cap a la font de l'atac. Estava fora de l'abast de la seva visió, però va poder sentir ara que anava a l'ofensiva, sense estar ja aturat en espera. Havia d'estar a cent metres o més de distància, encara que les distàncies exactes eren difícils de predir a través de la Força. Feia pudor d’energia i intencions del Costat Fosc, sent una presència de la Força que era alhora no viva però sense ser tampoc inert. Tenia un propòsit. Zekk gairebé podia veure-ho, llegint la seva autoimatge: una gran bola, ales palmípedes projectant-se des d'ell, un pica d'una arma sortint de la part alta, una pica d'aterratge des de la seva part inferior...

I odi per ell i per la Jaina, en el que li servia com a cor.

Zekk va llegir els seus moviments i intencions mentre actuava. La seva pica superior estava apuntada cap a la Jaina. Ara es va inclinar cap amunt, apuntant a Zekk, i es va preparar per disparar de nou...

Zekk es va agafar a la via amb la seva mà lliure i es va impulsar, afegint energia de la Força al seu moviment, i es va llançar cap avall. Una fracció de segon després, una cosa centellejà per sobre del seu cap i va tallar a través de la via allà i després es va estavellar contra la paret més allunyada de la caverna. Tallats per sobre i per sota d'ell, diverses dotzenes de metres de vies van surar lliures, girant mentre començaven lentament a accelerar cap avall.

Zekk va fer una ganyota. Estava lluitant amb un caça estel·lar, o amb l'equivalent d'un, i tot el que tenia era el seu sabre làser. Almenys podia servir com a distracció, mantenint aquesta cosa lluny de la Jaina.

Mentre arribava la part superior de la porció que quedava de la via per sota, el lloc on la Jaina gairebé havia estat encertada, es va moure per canviar de direcció de manera que els seus peus baixessin sobre un dels seus travessers. Va rebre el lleuger xoc de l'impacte fàcilment.

-Jaina, tu segueix endavant. Jo puc tractar amb això.

-Com?

El to de la Jaina era baix, incrèdul. Ella sabia que ell estava mentint.

-No em distreguis amb preguntes. Només vés-te'n.

Morint, probablement. Esperava que aquest pensament perdut no arribés fins a la Jaina, que no hagués creuat els febles restes del vincle que havien compartit des que havien estat Units junts, anys abans.

Ell va sentir-la enfurismar-se amb ell i amb Alema Rar. Però també va sentir la seva acceptació. Ella sabia que això era el correcte. Dividir la concentració de l’Alema. Atacar-la en tants fronts com fos possible.

La cosa en la foscor, la nau Sith, perquè això havia de ser, es va moure lateralment, amb poca energia, potser intentant determinar si Zekk podia atacar-li. Zekk va continuar mirant en la direcció en què havia estat originalment.

Llavors una cosa se li va ocórrer i va somriure. Abandonant el seu desinterès Jedi, va abocar emoció en la Força: menyspreu pel seu enemic, menyspreu per la vàlua de la nau Sith.

Va sentir créixer la fúria en el seu enemic i es va encongir mentre li atacava, agafant-li en la Força.

Però això no era un atac. Ara podia sentir els seus pensaments, primitius però clars, colpejant insistentment la seva ment com un puny contra una porta. Gairebé podia entendre'ls...

Podria entendre'ls, va comprendre, si volia fer-ho. Hi havia quelcom familiar en els seus patrons, foscor. Les tècniques que havia après anys abans, com a estudiant de l'Acadèmia de l'Ombra, li donaven aquesta comprensió. Encara que ell les havia deixat de banda, en el més profund de la seva memòria, aquestes tècniques encara estaven al seu interior. Si ell triava recordar-les.

Es va balancejar sobre l'esglaó en el qual es recolzava i es va balancejar envers la pregunta. Però no li quedava temps. Si el caça Sith el matava, aniria a l’encalç de la Jaina a continuació.

Es va obrir a la foscor. Aquesta li va inundar, embolicant-lo, silenciant-lo. Tot d'una el que l'envoltava era molt més clar en la seva ment. La localització exacta i l'aspecte d'aquella esfera de meditació Sith (sí, això era el que era) estaven ara clars per a ell.

Com ho estaven els seus pensaments. La nau va dubtar en els seus moviments, conscient del sobtat canvi en la perspectiva d’en Zekk.

Ets un Jedi.

Ho sóc? He estat moltes coses. Era un Jedi fa un minut. Què sóc ara?

Algú en qui no confiar.

Zekk va deixar que una mica de diversió crepités en els seus pensaments. I no obstant això confies en ella. Va imaginar a l’Alema Rar en la seva ment i va deixar que els seus records d'ella com a jove Cavaller Jedi pintessin la seva visió.

La rèplica de l'esfera de meditació estava tenyida pel menyspreu.

No confio. Obeeixo. He d’obeir.

Perquè ella coneix un secret o dos? Obeeixes a qualsevol cosa que conegui els camins foscos? Llavors m’obeiries a mi.

L'esfera de meditació no va replicar.

Un pressentiment de victòria, com l'adrenalina, centellejà mitjançant Zekk.

Això és, oi? Tot el que necessites és l’ordre adequada. Del seguidor del Costat Fosc adequat.

No hi va haver resposta.

Com et dius?

Sóc Nau.

En Zekk va esbufegar, divertit i desdenyós al mateix temps.

Ets estúpid i simplista. Però et faré un favor de totes maneres. T’allibero.

Va poder dir que Nau va rebre les seves paraules, però no va sentir cap indicació de comprensió.

Per descomptat que no. Això era un vehicle. Estava fet per servir. Sempre serviria. La qüestió era a qui serviria.

T’allibero de l’Alema Rar. T'ordeno que la deixis, que deixis aquest lloc. T'ordeno que trobis a un amo més apropiat per a la teva naturalesa. T’ordeno que te’n vagis, tan ràpidament com puguis, ignorant totes les ordres, tots els crits demanant ajuda.

En les seves paraules ell va abocar el seu propi poder de voluntat i el va sentir unir-se, enfortir-se pel poder d'aquest fosc lloc. La seva pròpia fortalesa es va expandir, inflant-se fins més enllà dels confins del seu cos, creixent com una explosió, fins que el seu perímetre va embolicar a Nau.

Allà, dins de Nau, hi havia un nus dur de resistència, de velles ordres, plantades per Alema Rar. Zekk ho va veure com un monticle, com una pedra que s'alcés. Va atacar aquesta pedra amb la seva pròpia fortalesa i la va veure començar a erosionar-se, esfondrant-se, dissolent-se.

En uns moments havia desaparegut, reduïda al no-res. Zekk va sentir una mena d'alegria fosca elevar-se dins de Nau i llavors l'esfera de meditació estava accelerant cap amunt, en direcció a la sortida de la sala. Un instant després s'havia anat.

Zekk es va esfondrar, alleujat. Jaina viuria. Ell viuria.

Descendiria fins on Nau sabia que estava l’Alema. Zekk la mataria, tallant-la en trossets fins que cap dels trossos que quedessin pogués continuar viu.

Llavors mataria a Jag i es lliuraria d'aquesta simulació d'home moralista i que interferia. Això, per descomptat, hauria de fer-ho de manera que no afligís la Jaina.

I finalment, estaria la Jaina. Ell reforjaria el vincle entre ells i, a través d'ell, vessaria els seus pensaments, el seu amor. Ho faria fins que ella ho comprengués, fins que ella li estimés i li obeís. Fins que ella fos seva.

La preocupació de sobte li corcà, com les dents esmolades d'algun rosegador de la ciutat inferior. Això no està bé. Lentament, va baixar fins seure al travesser superior de la via, embolicant les cames al voltant dels rails per a major seguretat.

Això no era el que hauria d'estar pensant. El Costat Fosc li estava inundant ara, abocant les seves toxines en els seus pensaments.

Va intentar deixar-ho de costat, per convertir-se en el que havia estat feia només uns minuts. Però era fort, tan fort, i reia dels seus patètics esforços.

* * *

Pel comunicador, Jaina va cridar a Zekk i a Jag. No va rebre resposta. Això no era completament inesperat. Aquests comunicadors personals podien transmetre a través de molts quilòmetres però no a través de la pedra o del duracret gruixut i ella havia caigut a plom cap a una altra sala de la caverna a través d'un passatge estret des que es va separar d’en Zekk.

Un toc d'esforç de la Força la va portar altra vegada al llarg dels rails. Va posar les puntes de les seves botes contra ells, permetent que la fricció la frenés. Sola, amb tan sols un grup d'ulls, necessitava baixar més lentament, estar més alerta.

Alerta a presències en la Força. Les va sentir a la seva esquerra. Llavors estaven més a prop, movent-se fins a l'abast de la seva barra lluminosa: el flux de mynocks. L'últim d'ells ara arrossegava a Jag, que es movia indefens.

El que anava al capdavant d'ells es va acostar, atacant-la amb la cua, i la va colpejar mentre passava. Ella va evitar el cop amb un esforç mínim. Els altres mynocks, allargant-se al darrera com en una desfilada, van girar darrere l'estela del primer, preparant-se per un atac rere l'altre.

Jaina va esbufegar.

-Jag, allarga una mà quan passis. Jo t’alliberaré.

Jag no va respondre. El comunicador del seu casc probablement estava avariat...

Això era una assumpció. Cada vegada que feu una assumpció com aquesta, sou lliures els dos de riure de mi sense misericòrdia. Les paraules eren d’en Jag, però dites feia molt, durant una de les seves moltes sessions de planificació.

I tenien raó. Ella acabava de fer la classe d'assumpció de la qual el mateix Jag reia rutinàriament.

Mentre evitava el segon atac dels mynocks i el tercer, es va obrir a la Força per sentir la figura que estava sent arrossegada per l'últim mynock. Era Jag, per descomptat.

Jaina va treballar en els rails verticals de la via com ho faria una gimnasta en un grup de barres d'exercicis, girant per allunyar-se de cada atac d'una cua, o interposant els rails entre ella i la cua que s'apropava, fins que només va quedar el últim mynock. Jag, la seva adherència, lluitava i es retorçava frenèticament en direcció a ella. Jaina va estendre la seva mà per agafar la d'ell...

Llavors va tirar d'ella cap a enrere, permetent-li a ell ser arrossegat més enllà. Mentre ho feia, Jag va canviar de forma i dimensió, tornant-se més petit, més lleuger. La seva mà allargada de sobte tenia un sabre làser de fulla negre blavosa i, mentre la Jaina s'apartava, la fulla va creuar el lloc on havia estat el tors d'ella. Aquesta va fer un tall a la part davantera de la seva túnica, però no va aconseguir la pell de sota.

Tot d'una era Alema Rar qui estava sent arrossegada, la jove Alema sense deformitats, i va mirar enfadada a la Jaina mentre passaven ella i el seu mynock.

Jaina els hi va somriure.

-Predictible, Alema, predictible.

Els altres mynocks de cop i volta havien desaparegut, esvaint-se de l'existència com els detalls d'un somni en els moments després de despertar.

Alema va girar per pujar a l'esquena de l'últim mynock, cavalcant-lo com si fos un tauntaun. La criatura va donar la volta, mantenint la Jaina i l’Alema fora d'abast l’una de l'altra de manera segura.

La rèplica de l’Alema va ser similarment despreocupada.

-Volíem donar-te les gràcies per venir aquí i fer més convenient per a nosaltres el fet de matar-te.

Jaina va negar amb el cap.

-Això no és per al que estem aquí. Anem a acabar amb l'amenaça que representes. Pots morir. O pots rendir-te. La decisió és teva.

-Mai deixaràs aquestes sales viva.

La Jaina va arronsar les espatlles.

-Tu tampoc. Jo estic preparada per morir. Ho estàs tu?

Següent