Maul Tancat (XXVII)

Anterior

27

VARACTYL

Izhsmash va treure el petit panell de la part posterior de la vàlvula control de climatització de retroalimentació utilitzant una falca prima de metall i un parell de pinces.

–Adorable, –va murmurar ell–. El cablejat d'un interruptor diferencial anava de camí de tornada cap a les alarmes principals. –Inclinant-se, va separar els cables–. Dóna'm el teclat.

Strabo l'hi va donar en un silenci disgustat. Des del desgraciat accident a la bugaderia de la presó, el seu estatus dins dels Gravetat Massiva havia caigut de líder a llepa botes. Mentrestant, al mateix temps, sense que es digués ni una paraula, Izhsmash d'alguna manera s'havia elevat al nivell de capità dels Massiva. La inversió era humiliant. Tot i així hi havia poc a fer... la resta de la tripulació d'alguna manera semblava percebre que Jagannath havia assenyalat a Izhsmash com el seu nou capità, i això era la fi.

Ara ell i el nelvaanian estaven en una expansió de dos metres de gelosia en un dels innombrables subnivells de la presó. Canonades de vapor i ventilacions termals de quatre-cents graus envoltaven el passadís a banda i banda com pesats pilars cilíndrics. De l'altre costat de la paret que formava una extensió aparentment abandonada de cel·les de contenció, alguna cosa va cridar i va colpejar, emetent un curt crit, fort d’udol. El que fos que hagués allà dins, sonava enorme. I enfadat.

Ell va fer una mirada a Izhsmash.

–Estàs segur que aquest és el punt?

–Aquí és on Jagannath em va dir que hackegés. –El nelvaanian va agafar els cables, posant el teclat en el seu lloc–. No tinc ni idea de com evitarà que saltin les alarmes, malgrat tot. Personalment, crec que estem tots morts. –Ell va mirar a Strabo–. Mantingues aquesta llum ferma, vols?

Strabo gairebé li va cridar una rèplica però va contenir la seva llengua. Només era aquí perquè també havia rebut un missatge d’en Jagannath dient-li que la seva presència era necessària per a aquesta operació. Aparentment la seva única raó d'existència ara era rebre ordres d'altres.

–I si...? –va començar ell. Però va ser tot el que va aconseguir abans que l'escotilla a la seva dreta immediata explotés fora dels seus borns.

Strabo va saltar amb un crit de sorpresa. El que va veure desafiava totes les expectatives... una varactyl Deathspine de pell taronja, quatre metres d'alt, va arribar irrompent cap endavant dins el passadís, la seva cua colpejant i assotant l'aire. L'ocell-llangardaix estava udolant i ganyolant salvatgement, colpejant el seu cos contra la paret oposada, i immediatament Strabo va entendre el per què. El zabrak, el mateix Jagannath, estava assegut sobre la seva esquena, agafant la seva cara amb bec amb les dues mans estirant-la a dreta i esquerra.

Jagannath? La ment d’Strabo brunzia. Com ha arribat aquí en primer lloc? Llavors el va veure, només un cop d'ull a través de l'escotilla oberta... el sostre de la cel·la del varactyl, amb el panell obert que havia estat despenjat de dalt.

Directament davant d'ell, l'ocell-llangardaix se sacsejava i girava 180 graus, bramant tan fort com podia, com si tractés de treure’s a Jagannath de sobre. La seva cama posterior va arribar cap endavant, ancorant un peu com una arpa en el tors del zabrak i tallant la seva pell. Però el reclús de pell vermella penjava amb algun tipus de determinació de força bruta que Strabo no havia vist mai en cap espècie. Va estar de sobte agraït d'haver decidit no desafiar les ordres d’en Jagannath de venir aquí... i content que no hagués d'enfrontar-se mai al zabrak en un combat.

Per al moment tota la presó estava responent a la pertorbació. Les botes dels guàrdies estaven colpejant pel passadís. Des de les parets, les alarmes gemegaven i cantaven. Apartant la mirada cap a la dreta, enmig de tot, Strabo va veure a Izhsmash treballant furiosament sobre el teclat que havia apedaçat en el sistema de vigilància de la presó, ràpidament teclejant dígits amb una intensitat centrada que era completament oposada al caos del seu voltant.

Què està fent? Per què està...?

Un esbós d'activitat va captar l'atenció d’Strabo cap endavant de nou. Jagannath havia aconseguit agafar el varactyl per la seva cresta i va colpejar el seu crani armat de plaques amb força cap a la dreta, aixafant-lo directament contra una de les canonades de vapor al costat de l'altra paret.

La criatura va udolar de nou... un gemec gemegant que va resultar ser la seva última cançó. La canonada de vapor va esclatar, disparant una explosió densa, bullent de calor concentrada directament cap a la cara de la bèstia, bullint la seva carn i calcinant els seus ulls en les seves conques. L'efecte va ser immediat. Les fosses nasals d’Strabo ensumaven la pudor de les plomes cremades i la pell fregida mentre la carn del varactyl es pelava per exposar la caixa densament plaquejada del seu crani. El seu cos va col·lapsar amb el zabrak encara a lloms d'ell.

Les veus murmuraven darrere seu, i va mirar enrere per sobre de la seva espatlla. Reclusos curiosos s'havien unit als guàrdies que s’estaven amuntegant al passadís ara, atrets pel soroll i l'activitat.

–Què ha passat? –va preguntar algú.

–El llangardaix es va escapar, –va murmurar Izhsmash. Ja havia acabat el que fos que estigués fent amb el cablejat, tirant per deixar anar el teclat i empenyent el panell obert, i llavors tancant-lo just a temps–. Jagannath el va detenir.

–Sí, suposo que ho va fer.

Al davant d'ell, Jagannath havia agafat el crani bullit del varactyl. Amb una tirada final, el va arrencar completament del seu coll i va tirar cap amunt. El drap gris calcinat de la llengua de la cosa trontollava lliurement i penjava de la seva mandíbula com un tros de tela de rendició.

El silenci va caure a través dels passadissos. Desmuntant, el zabrak va alçar l’enorme crani sobre el seu cap, els reclusos i fins i tot algun dels guàrdies fent un pas enrere mentre portava l'esgarrifós trofeu cap endavant baixant la longitud del passadís. Al final, es va girar i va continuar caminant.

–On va amb aquesta cosa? –va preguntar en veu alta un dels guàrdies.

Strabo va escoltar la resposta d'un altre guàrdia, sota el seu alè.

–Vols preguntar-li-ho?

–Preciós, no? –Coyle va mirar admirant el crani davant d'ell–. No t'ha portat molt procurar-me’l, no és així?

Maul no va dir res. Hi havia portat el crani de l'ocell-llangardaix a baix, a la planta de fabricació i el va deixar anar poc cerimoniosament als peus del chadra-fan, i el que sentia ara, més que altra cosa, era cansament. Romandre sobre aquesta bèstia prou com per matar-la havia requerit més força del que havia esperat, i en cert punt durant la refrega les seves poderoses arpes havien cavat una profunda ferida en el seu flanc dret. La sang estava supurant lentament però constant de la ferida.

Així i tot valdria la pena si les coses anaven com les havia planejat.

–Estàs bé, Jagannath?

–Estic bé, –va dir tallant Maul–. Només assegura't que estiguis preparat amb la teva part del tracte.

–Ja he parlat amb Zero sobre els subministraments necessaris.

Maul va assentir.

–Tornaré aviat.

–Hauries de descansar, amic meu. Creus que t’aparellaran de nou aviat?

–Molt aviat, –va dir en Maul–. Si les coses van com he planejat.

–Què vols dir exactament?

Maul no va respondre, simplement es va girar per allunyar-se caminant.

–Jagannath, espera.

Maul va mirar enrere. Estenent el braç, Coyle lliscà una cosa en el seu palmell, un petit paquet segellat. Maul va mirar cap avall i va veure que estava ple de pols finament mòlta.

–Què és això?

–Arrel de metaxas blanca, –va dir el chadra-fan–. És incolor i inodor, però un parell de grànuls mataran a gairebé qualsevol cosa que la ingereixi.

Maul la va llançar a un costat.

–No necessito això.

–Tu mateix, però podria ser-te útil.

Maul va deixar el paquet on va caure. Tot el que necessitava ara mateix era descansar. Si pogués passar fins i tot un moment recuperant-se en la seva cel·la i dissenyar algun tipus de cobertura improvisada per la ferida, sabria que estaria bé. I si Izhsmash havia estat capaç de prendre avantatge de la distracció que havia creat per hackejar l'algoritme altra vegada...

I aquí va ser quan el segon grup d'alarmes –la crida de clarí que significava l'inici del següent combat– va començar a estripar el món amb el seu so.

 Següent