Viarany cap a la veritat (Pr)

viarany cap a la veritat

Jedi Quest

Jude Watson

PRÒLEG

Ningú a Tatooine podia recordar un dia tan bo. Els dos sols brillaven, però els seus raigs no embutllofaven la pell. El vent xiulava, però era un vent gentil que no ofegava amb sorra o pols. El normalment brutal clima havia perdut el seu domini. Però la major part dels agricultors d'humitat, contrabandistes i esclaus de Tatooine no tenien temps o energia en les seves difícils vides per mirar sobre els seus caps, i adonar-se'n.

Ànakin Skywalker tenia set anys. Quan la seva mare, Shmi, va obrir les finestres a l'alba, tots dos van respirar l'aire fresc amb sorpresa. Per primera vegada, des de feia molt de temps, Ànakin es considerava afortunat. Avui el clima era bo, i ell tenia la seva primera tarda lliure. Dia rere dia estava ocupat a la botiga de ferralles d’en Watto. Era un esclau, però no era el pitjor treball que podia imaginar. Aprenia de motors hiperespacials convertidors de potència i motivadors de droides.

Podia acoblar-los i reactivar-los amb els ulls embenats. L'únic problema era que havia de treballar dur per al toydarià, Watto, el seu temperament i cobdícia sorprenien a Ànakin constantment, i a més empitjorava diàriament.

Ànakin es va ficar tot l'esmorzar a la boca i es va donar pressa en sortir als carrers de Mos Espa fins a la botiga d’en Watto. Va trencar a córrer, esquivant a dos eopies.

Avui Watto faria el seu viatge a Anchorhead.

Watto havia escoltat d'un espectacular xoc entre dos recol·lectors de sorra i una fragata espacial, i estava ansiós per ser el primer a oferir-se per les peces. El viatge va posar a Watto en un dilema, la seva emoció per la idea d'un bon negoci va batallar amb la seva irritació de tancar la botiga per un dia. Tota la setmana l'aire havia estat ple del furiós brunzit de les ales d’en Watto, i dels seus comentaris murmurats sobre com d’injusta que era la vida per als éssers que treballaven dur, com ell.

Watto no podia suportar perdre diners, ni tan sols per un dia, i no confiava en Ànakin per encarregar-se de la botiga. Tampoc podia suportar donar-li al seu esclau un dia lliure. Així que Watto li deixà una llarga llista de tasques per fer, una llista prou llarga per garantir que el noi estigués tancat a la botiga, des de l'alba fins al capvespre.

Amb el que Watto no comptava era amb què Ànakin tenia amics per ajudar-lo. No éssers vius; tots els que coneixia Ànakin de la seva edat també eren esclaus. Ànakin considerava als androides els seus amics, i sabia que amb la seva ajuda, podria realitzar les seves tasques en la meitat del temps. Tan aviat com va haver-hi arribat a la botiga, va programar els androides i va començar a treballar. Molts dels androides eren vells models o la meitat d'un sencer, però se les arreglava per mantenir-los funcionant. Al migdia, les tasques estaven fetes.

Ànakin va agafar la bossa que Shmi li havia omplert amb pastís de carn i fruites al matí. Es va afanyar tot el camí de tornada cap a on vivia, respirant profundament per agafar alè mentre corria. La seva amiga Amee era esclava d'una rica parella Toong. Ella tenia una tarda lliure al mes. Aquesta era la tarda.

Amee esperava a fora, a unes passes del seu habitatge, en l'atestat barri d'esclaus de Mos Espa. El seu cabell castany estava recollit en una trena al voltant del seu cap, formant una corona. La nena havia teixit algunes flors grogues en les seves trenes per tenir la sensació d'estar de vacances al dia d'avui. El seu prim i fi rostre, usualment molt seriós, es veia avui molt somrient.

–Mai he estat en un pícnic–. Va dir ella –Mare diu que solíem anar quan era petita.

La mare d’Amee, Hala, va obrir la porta i va somriure a Ànakin. Treballava en fer funcionar els transmissors a casa seva.

–M'alegra que aneu a gaudir del dia. No aneu lluny.

–Conec el lloc indicat–. Va dir Ànakin.

Amee el va seguir a través de les plenes voreres i carrers de Mos Espa. Avui hi havia fins i tot més éssers del normal als carrers. Amee i Ànakin, havien après a moure’s a través dels carrers gairebé invisiblement, evadint el fer temperament dels pilots i contrabandistes.

Ànakin coneixia exactament on haurien d'anar a compartir el seu pícnic, fins i tot quan ell tampoc havia estat mai en cap. Hi havia trobat el lloc setmanes abans, mentre buscava peces de ferralla als voltants de l’espaiport. Els turons de Tatooine eren estèrils i sorrencs, però entre ells, Ànakin havia descobert un petit canó. Aquí, va trobar un arbre amb fulles que parpellejaven en verd i daurat. Ell mai havia vist aquesta espècie d'arbre abans, i aquesta era la primera vegada que ell veia aquests colors de manera natural. Tatooine era un lloc de variacions beix i bronze. L'arbre estava molt prim i havia de lluitar per sobreviure; però quan un s'asseia sota d'ell i tancaves els ulls, podies escoltar el cruixit de les fulles seques. En un dia com avui, amb l'aire tan fresc, podies gairebé pretendre que estaves en un bell planeta verd.

–Això és perfecte–. Va exhalar Amee.

Es van donar un festí amb el pastís de carn d’Shmi i les empanades de Hala. Van beure un suc dolç, i van planejar els seus futurs; el d'Ànakin sempre incloïa alliberar tots els esclaus de Tatooine.

Els sols lliscaven lentament en el firmament, i el més petit aviat es va ocultar. I de sobte, la tarda començava a finalitzar.

–Crec que és millor que tornem–. Va dir Ànakin a contracor.

–Odio ser una esclava–. Va dir Amee, i va empènyer els embolcalls del menjar a la seva bossa amb més força de la necessària.

No hi havia cap resposta que l'Ànakin pogués donar-li.

Tots ells odiaven ser esclaus. Ànakin es va prometre que algun dia Shmi viuria una suau i plaent vida, plena de temps lliure i coses bones per menjar, igual que aquest dia. Ell vetllaria per que així fos.

Ell i Amee avançaven amb dificultat a través dels turons sorrencs fins a baixar als carrers de Mos Espa. Per a la seva sorpresa, els carrers estaven ara gairebé buits, les parades de menjar estaven tancades.

–Què està passant?! – Va preguntar Ànakin sorprès.

–És com si vingués una tempesta de sorra, però l'aire està molt net!

Quant s'acostaven a casa seva la preocupació de tots dos augmentava, als voltants van veure portes destrossades i runes al carrer. Van passar al costat d'un home que plorava amb les mans a la cara. Els sanglots sacsejaven les seves primes espatlles. Ànakin i Amee van intercanviar mudes mirades. La por que sempre rondava per les seves vides es va encendre i es va convertir en una cosa viva. Alguna cosa no anava bé.

Una dona corria prop d'ells, amb els ulls plens de llàgrimes.

–Elza! –Cridà Amee. –Elza! Elza Monimi–. Va explicar Amee amb un indici de pànic en la seva veu, mentre veia com la ignorava. –És la nostra veïna. Què està passant?

Ànakin i Amee van començar a córrer. Les altres cases també semblaven estar danyades. La gent es barrejava al carrer preguntant-se els uns als altres pels seus germans, fills, mares o qualsevol tipus de familiar. Ells sentien un nom entre sanglots i murmuris, un nom que es repetia una vegada i una altra amb tons de por i horror.

Ànakin aturà a un veí, Titi Chronelle.

–Què està passant?

–Batuda d'esclaus, –els hi va dir Titi. –Pirates conduïts per Krayn, amb blàsters i dispositius de retenció... Tenen transmissors capaços d'anul·lar els nostres... Es poden emportar a qui ells vulguin... Ja s'han dut a molts...– Titi parlava en breus ràfegues , com si no pogués compondre una frase sencera.

Ànakin va sentir que es quedava sense alè.

–La meva mare?

Titi li mirà amb tristesa abans de respondre:

–No ho sé.

Sense dir res Amee es va dirigir cap al seu habitatge. Ànakin va anar al seu, el seu cor explotaria, les seves cames es movien ràpidament. Entrà a casa i mirà nerviosament al voltant.

Tot semblava estar igual. Però, on estava Shmi? Llavors la va veure a la cantonada. Els seus genolls estaven enganxats al pit i el seu cap amagat. Quan ell va començar a dirigir-se cap a ella, aquesta va aixecar el cap.

Per un moment, va veure el terror reflectit en el rostre de la seva mare.

El xoc el va paralitzar.

Mai havia vist a la seva mare amb por.

Per a ell, ella era la viva imatge de la força i la calma, que actuava com un mur que el protegia de tots els terrors de la vida. Quan ella va veure l'expressió en els seus ulls, la mirada de terror va desaparèixer a l'instant. La mirada càlida que ell coneixia tan bé, va tornar. Ella li va oferir els seus braços i ell es va precipitar cap a ells.

–No sabia on estaves–, va dir ella.

Ell va sentir com els seus forts braços li envoltaven i enterraven la seva cara en l'olor familiar de la seva roba. Ella li va bressolar amb cura.

–Estàs tremolant–, va dir ella. –Tranquil Annie, estem fora de perill–, va dir ella.

D'alguna manera ell sabia que el terror que havia vist en la seva cara no era només perquè no la trobés. Era a causa del que la seva mare havia vist. Del que gairebé li va poder succeir. Però aquesta por, el temor que la seva mare pogués desaparèixer, que la poguessin ferir o matar, que podria estar a la mercè del seu propi terror, era massa gran per a ell. Va fer fora del seu pensament la cara angoixada de la seva mare i aspirà la seva calor, va sentir la força i la suavitat de les seves mans que el calmaven. A l'instant la tremolor va parar.

Es va dir a si mateix que no havia vist la seva vulnerabilitat. La seva mare era invencible. A ella no la podien aturar. No podia ser ferida. El seu cor era fort. Ella podria mantenir-los en una caixa forta. Esperava que fos veritat. D'alguna manera Ànakin sabia que si ell reconeixia la por d’Shmi tancaria la porta a la seva infantesa i no estava llest perquè això succeís. Tenia set anys. La necessitava molt.

A l'exterior es van escoltar veus. Una veu profunda, tractant d'elevar-se sobre les altres, una veu temorosa.

–Amee, torna!

–On és la meva mare?

Ànakin va aixecar la vista.

–És l’Amee.

Shmi el va prémer contra ella.

–Hala va ser agafada com a esclava pels contrabandistes.

Ell la va mirar a la cara. El terror s'havia anat, però ara hi havia tristesa, una profunda tristesa i compassió, i també alguna cosa més, quelcom llunyà que no aconseguia desxifrar. Com si ella sabés alguna cosa que ell no i que no li havia de dir. Ell no necessitava saber-ho.

–Ser esclau a Tatooine és una cosa terrible, Annie, –va xiuxiuejar Shmi. –Però podria ser molt, molt pitjor per a nosaltres.

Ella li va llevar el cabell del front. La mirada perduda va abandonar els seus ulls.

–Però tu estàs fora de perill–, va dir ella amb veu ferma. –Nosaltres estem junts. Ara vinga. Intentem fer el que puguem per consolar a Amee i al seu pare.

Ànakin es va aixecar. S’aturà al llindar de casa seva i va veure passar a Shmi per consolar a Amee i al seu pare. Els propietaris caminaven entre els cossos arremolinats, comprovant els seus esclaus. Ànakin va veure a l'amo de hala, Yor Millto. Millto estava comprovant alguna cosa al seu datapad.

–És una nosa perdre a Hala–, li va dir al seu ajudant. –Això em costa crèdits. Encara que ella no és que fos summament experta. Serà fàcil de reemplaçar.

Ànakin fixà la seva mirada en Amee. El seu rostre estava tapat per la roba d’Shmi, mentre les seves primes espatlles se sacsejaven entre sanglots. El marit de Hala es va asseure a prop amb la cara entre les seves mans.

Fàcil de reemplaçar...

El dolor va travessar a l’Ànakin. Un dolor que ell no volia afrontar. Ànakin es va fer un jurament. Tenia una memòria extraordinària. Li resultava fàcil organitzar-se i aprendre. Pel que utilitzaria aquest poder de buscar a la seva memòria i en el seu cor.

Quan ho necessités recordaria cada detall: el to exacte del blau del cel, i el punyent plor incontrolable de l’Amee.

Només hi havia una sola cosa que no anava a recordar; una cosa que no volia tornar a veure, ni tan sols en la seva memòria.

El terror que havia vist a la cara de la mare.

Següent