Estrella de la Mort (XV)

Anterior

15

BARRACONS DE TROPES DEL NIVELL INFERIOR, SECTOR N-1, ESTRELLA DE LA MORT

El sector N-1, una enorme àrea que equivalia a la vint-i-quatrena part d'un hemisferi, havia estat parcialment pressuritzat i climatitzat, així que almenys Teela ja no havia d'usar un vestit de buit en el treball. Gràcies als estels per què estava farta d'acabar cada dia fatigada per l'esforç de manipular articulacions i servos rígids, la visió limitada, i la incapacitat de gratar-se... per nomenar només alguns pocs problemes. Havia usat vestits de buit en altres treballs abans, i aquelles experiències no havien estat agradables, però aquest era de lluny el pitjor dels casos, perquè l'Imperi, sens dubte en un esforç per estalviar costos, havia ordenat l'ús dels antiquats vestits de volum constant en lloc dels dissenys més recents, elàstics i d'una sola peça.

No obstant això, els vestits havien estat necessaris per un temps. En un projecte d'aquesta envergadura no hi havia forma de completar la totalitat del casc, pressuritzar-ho tot i, a continuació, començar a construir l'interior... la quantitat d'aire necessari seria tremenda. Una vegada que el buc fos funcional, llavors, la multitud de convertidors instal·lats en cada sector fàcilment podria encarregar-se de la tasca, però fins que aquells estiguessin en línia, l'aire hauria de ser succionat d'una atmosfera planetària i tret del pou de gravetat mitjançant naus de càrrega... això o construir una enorme planta de conversió a l'espai i portar-li aigua per fer-ho, la qual cosa seria encara més difícil. Una nau cisterna plena d'aigua era menys manejable que una plena de tubs d'aire, i sense la deguda calor acabava per convertir-se en blocs de gel quan es descarregava, la qual cosa repercutia en problemes amb l'augment de volum. La magnitud del projecte no permetria la construcció del casc exterior complet primer.

Per tant, s'havia raonat prop del principi que, mentre es muntava el casc, cadascun dels sectors seria construït i segellat. Això permetia un munt d'espai d'emmagatzematge, almenys al principi, per als subministraments, així com hàbitats perquè els treballadors romanguessin prop de la tasca. Els centenars de milers d'obrers necessitaven un lloc convenient on viure... moure'ls en llançadora d'anada i tornada per qualsevol distància després de cada torn no era eficient ni en cost ni en temps.

Els extrusors de plaques del casc estaven a només un parell de centenars de quilòmetres de distància, penjant en un punt orbital on s'equilibraven totes les forces gravitacionals del planeta presó, i els asteroides de matèria primera remolcats als gegantescs mastegadors. El procés era bastant simple. Un asteroide amb un contingut de níquel-ferro prou alt era transportat des del cinturó exterior als mastegadors i introduït en les seves goles; el remolí de dents de duracer mastegava l'asteroide en trossets i els barrejava amb minerals d'aliatge extrets i portats de Despayre, incloent el quadànium. A la grava resultant se li afegia aigua i era sotmesa a alta pressió per formar una pasta, que després s'introduïa en les canonades que portaven als fonedors. Aquests eren essencialment enormes gresols que refinaven la mescla, cremant les impureses. El mineral escarificat resultant era transportat als extrusors per ser pressionat formant les plaques del casc, com si fos aliment en pasta, espremut d'un tub. Encara quedava un munt d'escòria, però aquesta simplement era reunida, apuntada cap a l'estel local, i se li donava una forta empenta. Mesos més tard, aquestes basses d'escòria caurien al sol i es cremarien.

Teela havia estat abans en projectes que utilitzaven mastegadors i extrusors en espai profund, per descomptat, com ganxos celestials i mons roda. No obstant això, ella mai havia vist tantes o tan grans com les quals hi havia aquí. La quantitat de plaques que es produïen anava més enllà de qualsevol quantitat usades mai abans en un sol lloc.

El sector N-1 tenia la forma d'una gran mitja lluna, com una llesca de meló de suc, tallada per la meitat. Tenia trenta-un quilòmetres d'ample a la base, que seria l'equador de l'estació quan estigués acabada, reduint-se gairebé a un punt de només unes desenes de metres d'ample en l'altre extrem, i una mica més de noranta-quatre clics de llarg. La majoria dels sectors havien de ser idèntics en aquest hemisferi, excepte una selecta minoria, per descomptat, aquells a través dels quals seria construït el superlàser.

Era difícil visualitzar l'envergadura de tot l'orbe. Gran no començava a fer-li justícia. L'escorça habitable solament tenia dos quilòmetres d'espessor, i incloïa en la seva superfície les extensions superficials de ciutat, armeries, badies d'hangars, centre de comandament, àrees tècniques, i allotjaments. Per sota d'això estaria l’hipermotor, el nucli del reactor, i les fonts d'energia secundàries... cap de les quals, afortunadament, li concernia.

El que li concernia en aquest moment era un vell i una mica malhumorat wookiee que li estava fent passar una mala estona.

El maneig de la Teela de l'idioma wookiee era rudimentari. El problema amb parlar shyriiwook no era tant el vocabulari sinó la pronunciació, l'aparell vocal d'un humà no podia emprar els grunyits, gemecs i udols necessaris per ser entès. Com la majoria de les persones que alguna vegada havia estat al voltant de projectes de construcció seriosos, Teela estava acostumada a bregar amb els alts i peluts bípedes... semblaven gravitar a l’entorn d'aquests llocs, fins i tot quan no estaven sent esclavitzats i obligats a treballar en ells. Afortunadament, en els grans projectes la majoria dels wookiees entenien el bàsic, fins i tot encara que no poguessin fer que les seves llengües el pronunciessin més del que els humans podien fer-ho amb la parla-wookiee. A causa de tot això, Teela generalment aconseguia comunicar-se molt bé amb ells.

Generalment.

El capatàs d'aquest torn en aquest subsector era un vell wook de nom Hahrynyar, que probablement s'hauria unit voluntàriament si no hagués estat capturat i esclavitzat. El seu pelatge era gris des del musell fins al turmell, era tossut i obstinat, i tenia el molest costum d'oblidar com entendre bàsic quan Teela assenyalava algun punt indiscutible. Que era el que estava ocorrent ara.

—Haaarrn —va dir el wookiee—. Aarn whynn roowarrn.

—Entenc que està en els plànols. El que estic dient és que no vull que el construeixin. No té cap sentit posar un port de fuita de calor aquí. El principal port de fuita ja està llest, i si hi ha alguna necessitat d'un addicional, la qual cosa jo no crec en absolut, hi ha millors llocs per posar-ho que just al costat del principal. No el necessitem en aquest sector, i certament no aquí. —Va assenyalar l’holo esquemàtic de la trinxera polar.

—Harnkk whoom?

—Amb la meva autoritat, amb aquesta.

—Arrk-arn ksh sawrron.

Teela va riure entre dents. Això ho havia entès bé.

—Sí, sí, vaig a posar-ho per escrit.

Aquests vells dobladors de metall i colpejadors de reblons sempre pensaven que sabien més que l'arquitecte quan s'arribava a la construcció real. De vegades ho feien, la qual cosa estava bé. Però sense importar què, s'enganxaven al pla aprovat com un droide preprogramat amb permapegament en les rodes per assegurar-se de no resultar escaldats pel cap de treball del sector.

No podia culpar al wook per voler-ho per escrit. D'hora en la seva carrera Teela havia pres ordres verbals d'un dissenyador. No era gran cosa, només les especificacions d'alguna estructura interior d'un resiplex que ell pensava que eren una ximpleria, així que li havia dit que utilitzés un duracer d'un grau diferent i, quan ella va semblar dubtar-ho, li va assegurar que era prou fort com per fer el treball i molt més barat, així que quin era el problema? S'havia encongit d'espatlles i va fer el que ell havia demanat. Quan van arribar els inspectors i es van negar a aprovar l'edifici, el dissenyador havia estat molt ràpid a assenyalar que el seu assistent deuria d'haver pres aquesta decisió pel seu compte, perquè els plànols —i ell mateix— sol·licitaven específicament una estructura de grau 9095-T8511, i el seu assistent havia utilitzat 9093-T7511. Bé, ara no importava que l'aliatge i el tractament tèrmic fàcilment poguessin resistir la càrrega si els plànols demanaven el grau superior, veritat?

Ell l'havia penjat a retorçar-se en la brisa. Més tard, quan Teela va irrompre en l'oficina del dissenyador per dir-li el que pensava, s’havia rigut d'ella. Ella necessitava aprendre a jugar en la galàxia real, li havia dit. Si t'atrapaven, passaves la culpa. El que ella hauria d'haver fet, li havia dit, era culpar a l'òbviament cec i estúpid cap d'equip de construcció que havia seleccionat l'aliatge equivocat. Ell podia llegir un plànol, no?

Teela no podia provar res i no era estúpida. Després d'això, ella es va assegurar que les desviacions dels plànols s'annexessin a l'ordre de treball per escrit. Així que sabia exactament en el que estava pensant el vell wookiee.

—No et preocupis per això ara —va dir—. De totes maneres, has de posar els bescanviadors de calor en les barracons abans de començar amb coses insignificants, com els ports.

—Arrrrnn rowwlnnn. —Bé, sí, Hahrynyar va concedir, que aquesta era la forma en què un constructor intel·ligent faria les coses.

—Vés, llavors. Algú ha extraviat el meu enviament de cable de fibra òptica triaxial i haig de localitzar-lo. Desempaquen els bescanviadors i que un equip comenci a instal·lar-los, i tornarem a parlar de la filosofia dels ports de fuita més tard, d'acord?

El vell wookiee va assentir amb el cap i es va retirar. Teela el va mirar allunyar-se a gambades per un segon, després va tornar la seva atenció al problema següent. Mai hi havia un moment avorrit, el dia mai tenia el llarg suficient, i segur que no li pagaven prou...

Va haver de somriure davant això. La paga podria no ser molta, però era millor que viure en un forat pestilent a baix en un planeta ple d'escòria assassina. Ni tan sols el vell rondinaire de Hahrynyar podria discutir amb això.

COMANDAMENT D'ARTILLERIA, DEI URPA D'ACER

Tenn Graneet va ficar el cap en l'oficina de l’OC.

—Volies veure'm, capità?

El seu Oficial al Comandament va aixecar la vista dels seus flimsis.

—Passa, Tenn.

Tenn es va ajupir lleugerament per passar a través de l’escotilla. L'oficina del Capità Hoberd es veia, com de costum, com si la gravetat artificial local, d'alguna manera, hagués sofert un fort reflux només en aquesta sala; hi havia xips de dades apilades sense ordre ni concert en el terra, els dos holoquadres en les parets oposades —un era una imatge de la classe en la qual Hoberd s'havia graduat, l'altre de la seva esposa, Linesee, i els seus dos fills; Tenn mai podia recordar els seus noms— estaven constantment torts, i la medalla de Plata al Valor d’en Hoberd penjava de la frontissa superior d'un gabinet en la paret. Cada vegada que Tenn entrava a l'oficina de l’OC, la medalla estava penjant d'una ubicació diferent: d'un o de l'altre dels quadres de família, d'una petita escultura d’alumabrònzium en el seu escriptori, fins i tot balancejant-se lleugerament en la brisa, directament sota la sortida d'aire... no podia recordar haver-la vist mai dues vegades en el mateix lloc. Droot i alguns dels altres informaven de la mateixa experiència. Mai ningú li va veure moure-la, i ningú sabia per què ho feia. Era solament un capritx del capità. Aquells que no estaven familiaritzats amb el seu registre de guerra podrien pensar que l'actitud era per falta de respecte, però res podria estar més lluny de la veritat... almenys no en opinió d’en Tenn.

—Què passa? —No podia llegir res en la cara de l'home, la qual cosa no era inusual; Hoberd, es deia, podria tenir la mirada més dura que un weequay. Normalment això no molestava a Tenn, però avui, per alguna raó, va començar a fer-li sentir una mica incòmode. L'energia a l'habitació era subtilment diferent. Ell no es deixava portar així per conceptes woo-woo, però de vegades no podia negar-ho.

—Asseu-te, Tenn. —L'expressió d’en Hoberd no va canviar. Tenn va mirar les cadires, ambdues estaven plenes de diversos objectes, i es va posar en la vora de la menys congestionada—. Em temo que tinc algunes males notícies.

Uh-oh, va pensar Tenn. Havia d'haver estat aquesta última inspecció; no podia pensar en cap altra possibilitat. Què havia sortit malament? Un mal calibratge? No complia amb les normes de ser impecable? Què era?

L’OC li va deixar suar per un moment, després va somriure.

—Males notícies per a mi, almenys, estic perdent al meu millor suboficial.

—Senyor?

—Prepara les teves maletes, cap. Aniràs a l’Estrella de la Mort. Et donaran el canó gran.

Al principi les paraules no tenien sentit per a Tenn. Llavors, el significat li va arribar, com un sol a través dels núvols, i va somriure.

—No és poodoo, capità?

Hoberd va sostenir un petit xip de dades.

—Les ordres acaben d'arribar. —Va llançar el xip, i Tenn el va atrapar en l'aire. Era conscient que estava somrient com un nen—. Gràcies, capità!

Hoberd va arrufar les celles lleugerament.

—Estàs segur que vols fer això?

—Estàs bromejant, veritat?

L’OC va bellugar el cap amb pesar.

—Com vaig a reemplaçar-te?

Tenn va parpellejar.

—Què, no véns?

—Jo no. El meu servei acabarà aviat, i vaig a sortir. Un dels meus cunyats administra una operació industrial de bona grandària, tinc un treball esperant-me.

—Oh, això sona interessant. Fer artefactes? Moure aigües residuals? Au vinga, capità. Tu i jo, tirant del gallet de l'arma més...

—El treball paga tres vegades més i l'única cosa perillosa sobre ell podria ser si la meva esposa s'assabenta d'on amago a la meva núvia.

Tots dos van riure.

—Encara no hi ha armes en funcionament —va continuar llavors Hoberd—. Només hi ha alguns pocs sectors que estan almenys pressuritzats, però tu ets el millor tirador de la flota i tenen molta sort de tenir-te. Et volen allà tan aviat com sigui possible per començar l'orientació.

Tenn sentia que el cap se li partiria per la meitat si el seu somriure es tornava més gran. L’OC tenia raó: qui millor per tirar de la palanca de tret del superlàser? Aquesta era l'arma més gran i més poderosa mai construïda. Mai. Això era tan bo com podia ser-ho. Podria gaudir de la càlida resplendor d'això durant bastant temps.

—Bé, què estàs esperant? Vés-te’n! La propera vegada que vegi el teu lleig rostre millor que sigui amagat darrere d'un d'aquests elegants visors negres que usen allà.

El CS Tenn Graneet va sortir de l'oficina del Capità Hoberd sentint que alguna cosa anava malament amb la gravetat del passadís, perquè ell definitivament estava caminant per l'aire. Espera fins que Droot i Velvalee sentin la notícia. El millor tirador de la galàxia juntament amb l'arma més gran... Tenn es va copejar les mans, fregant-les-hi amb entusiasme. No podia esperar a posar les mans en els controls.

Següent