Esquadró Infern (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Del havia mostrat reserves sobre l'aspecte «encobert» de la missió, però li estava resultant més senzill del que preveia. Sempre es comunicava millor amb les mans que amb paraules i a partir del moment en què havien contrastat la seva història i Staven havia acceptat que Piikow li ensenyés unes quantes coses, tot havia anat com la seda.

Mai havia conegut a cap chadra-fan. Encara que s'havia criat a Coruscant, llar de moltíssimes espècies, en realitat no s'havia relacionat amb molts no-humans. La seva oïda va necessitar un temps per habituar-se al to agut de Piikow, però quan ho va fer, va començar a sentir-se com a casa; pot fins i tot que més que amb els seus companys d'esquadró. Perquè l'idioma que millor parlava Piikow no era aquell cloqueig estrany sinó la mecànica, igual que Del.

Sota la vigilant atenció del chadra-fan, li havien confiat la reparació de certes naus. Fins al moment, eren coses petites, bàsicament manteniment. Piikow li va prometre que aviat començarien a reparar el que en deia un «caça estel·lar molt trist».

Tot tenia una càrrega emocional pel chadra-fan, que posseïa una curiositat insaciable i adorava toquerejar-lo tot. Res, ni un cobert, ni un cargol, rosca, tros de metall o pedra acolorida, se li passava per alt. Era un veritable misteri com ho feia per trobar totes les coses que col·leccionava. I resultava poc menys que increïble veure-li convertir aquelles coses en recanvis d'emergència per a certes peces, nous invents o una espècie de xafarderia que brunzia, parpellejava, es movia i no servia per res més que per passar l'estona. En aquells moments es tornava cap a Del i somreia, amb els seus llavis contraient-se sobre unes dents punxegudes i petites.

Quan no el tenien vigilat, Del concentrava tota la seva atenció en el droide i el comunicador. Havia enviat al droide a fer encàrrecs moltes vegades: a buscar una ampolla d'aigua, una eina, una peça de fruita. Els Somiadors s'havien habituat a veure’l passejar d'aquí cap enllà, rabent i aviat van deixar de parar-li esment.

Iden, per descomptat, era la líder i havia de ser la primera persona a la qual Del li enviés el droide quan hagués acabat el que estava fent. Però Seyn semblava ser la més acceptada i, per tant, la que podia gaudir de major privadesa. A més, li havia donat algunes pistes no verbals que havia descobert alguna cosa rellevant. Iden ho hauria d'entendre.

Seyn havia estat la que els havia previngut contra portar cap tipus de dispositiu de comunicacions, per punter o ben dissimulat que fos.

—Si aquest grup té accés al tipus d'informació que creiem, poden conèixer la nostra tecnologia més avançada —havia dit—. Estaran alerta, almenys al principi, fins que confiïn en nosaltres.

Ara s’ho retreia. Havia descobert una cosa molt important i inquietant quan Iden va arribar a Jeosyn i portava dos dies intentant, sense èxit, trobar la manera de parlar amb la líder de l'Esquadró Infern. Aquesta, i la resta de l'equip, havia de saber el que havia descobert el seu especialista en intel·ligència.

Seyn havia estat la primera d’arribar. L'havien interrogat, per descomptat, com a Del i Gideon després. Amb Iden també ho havien fet, però els profunds recels amb què havien rebut a la líder de l'Esquadró Infern la preocupaven. Iden estava suportant un escrutini molt major del que preveia i es preguntava si Staven hauria pres ja una decisió respecte a la filla de l'almirall. Per això s'hi havia sentit alleujada quan el Mentor li havia dit alguna cosa a Iden i els dos s'havien marxat. Com a mínim algú li tendia una mà al seu comandant.

S'havia adonat que al Mentor, encara que solia sortir sovint, ja fos a peu o en una petita llançadora, mai li incloïen en les missions fora del planeta i es preguntava per què. Era evident que confiaven en ell i semblava caure-li bé a la majoria, encara que en ocasions semblava exasperar a Staven. Ella estava segura de no haver-lo vist mai abans. Amb la seva memòria, veure a algú una vegada era suficient per recordar-lo per sempre. El Mentor la desconcertava.

Seyn era conscient que havia tingut molta sort. Dahna l'havia posat sota la seva protecció des del principi i ara la twi’lek era la partisana que més treballava amb ella. Seyn havia superat totes les proves amb nota, demostrant un nivell de familiaritat creïble amb les computadores i falsificacions i produint documents falsos de gran qualitat, encara que seguien sense voler explicar-li per a què anaven a usar aquelles falsificacions. Quan li van preguntar si sabia pilotar una nau va dir que no, però els va demanar si podien ensenyar-li a disparar. Va explicar que amb el seu pols ferm i bona vista, podia donar-se-li bé i Staven li va dir que s’ho pensaria.

En aquell moment comptaven amb un equip bàsic, ja que la majoria de Somiadors estaven fora del planeta. Quan Seyn va entrar en la cova principal, Del estava reparant alguna cosa amb Piikow i Staven i Gideon estaven escalfant racions i parlant de pilotatge. Més exactament, discutint sobre pilotatge.

—Quan aneu a deixar que us mostri el que de debò sé fer? —li estava dient Gideon.

—Cada cosa al seu degut temps.

—Ets un paranoic —va dir Gideon. Semblava completament exasperat i Seyn el coneixia prou per saber que no era mer fingiment. Gideon adorava volar i començava a pressionar-los per fer una mica més que anar a buscar llet blava, com havia dit Del. Per a la seva sorpresa, la tàctica semblava estar funcionant.

—Saw em va ensenyar a ser paranoic —va ser la resposta d’Staven—. És el que ens ha permès sobreviure.

—Sí, bé, doncs a mi em té aquí, enganxat al terra, i esteu malgastant un valuós recurs.

Staven va somriure, gairebé amb indulgència.

—Et diré una cosa, quan tornin els altres, et portaré amb mi i podràs mostrar-me què saps fer.

Gideon es va posar una mà sobre el cor.

—No juguis amb els meus sentiments, Staven —va dir i els dos van esclatar a riallades. Van somriure i van saludar a Seyn quan va entrar i es va servir una mica de fruita, llet i ous de prewa durs.

—Seyn —va dir Staven posant-se dempeus—, just qui volia veure. Tinc una altra feineta per a tu —li va fer un gest perquè s'acostés i ella va obeir—. És bastant senzill, comparat amb alguns dels quals t'he demanat. Targetes d'identitat per a estudiants d'una petita universitat —les hi va donar. Va veure la imatge d'un jove humà de l'edat d’en Sadori. Es va preguntar d'on havien tret la targeta i si haurien eliminat als seus amos. «Baixes necessàries», es va recordar, i va examinar la targeta detingudament.

—No sembla molt difícil —va dir. En realitat era patèticament fàcil. Quedava clar que no era una escola militar, la qual cosa eliminava tota complicació—. Per a Sadori?

Staven li va dedicar un somriure estrany.

—De fet, necessitem dos: una per a Sadori i una altra per a tu, si decidim que estàs preparada, quan arribi el moment.

Es va sentir genuïnament sorpresa i complaguda.

—Per a mi? —va dir, permetent que les seves emocions es filtressin a les seves paraules—. Gràcies!

—No me les donis a mi —va dir Staven—. Dóna-les-hi a Sadori.

Seyn va baixar el cap en un gest de timidesa. Sadori mai li havia dit res, a part de saludar-la educadament de tant en tant. Allò era un avanç excel·lent en molts sentits.

—Les hi donaré quan torni. Creus... creus que estaré preparada?

—Més et val —li va dir Staven—. Vosaltres dos sou els únics que teniu l'edat adequada. Fins i tot Kaev és massa gran. Però tranquil·la, tenim temps per preparar-te.

—Puc portar-me l’esmorzar? —va preguntar—. Estic desitjant posar-me a la feina.

Staven va titubejar i va semblar prendre una decisió sobre ella.

—Clar, per què no? —va dir—. Però no taquis res.

Seyn es rigué i es va marxar amb el menjar, les targetes d'identitat i el cor content. Quan va entrar a la zona de dormitoris li va sorprendre trobar a algú, millor dit alguna cosa, esperant-la.

Era el droide d’en Del.

Va fer un cop d'ull al voltant per assegurar-se que estava sola, va deixar el menjar sobre la taula, va activar el droide i va pitjar un altre botó d'aquella màquina flotant. Va aparèixer un petit holograma d’en Del.

—Dóna-li el teu comunicador al droide. Quan te’l retorni, prem el segon botó i digues el meu nom.

L'holograma es va dissipar. «Segon?», va pensar Seyn, confosa. El comunicador usat pels Somiadors solament tenia un botó. Es va encongir d'espatlles i l'hi va donar a l'ID-10. Aquest es va posar a treballar en l'aparell immediatament, movent els braços tan ràpid i amb tanta destresa que eren gairebé com un esborrall. En un moment va treure un xip diminut. Al cap d'uns instants, l'aparell va emetre una xiuletada que indicava que havia acabat i el droide li va retornar el comunicador.

Ara tenia dos botons.

Seyn va prémer el segon amb molta cura.

—Del? —va dir.

—Funciona! —la veu d’en Del va ser d'alleujament i entusiasme—. A partir d'ara hem de ser molt cautelosos. Comença dient sempre el nom de la persona amb la qual et comuniques i si és segur et dirà que està buidat. Si no, fingeix contactar per algun altre motiu que puguin acceptar els Somiadors.

—Rebut. Com ho has fet?

—Essencialment, ara disposes de dos comunicadors. Un al que té accés tothom i un altre que solament podem usar nosaltres quatre.

—Ets un geni —va dir Seyn.

—Bé, els millors dels millors, no? M'ocuparé que el droide ens posi en contacte a tots al més aviat possible.

L'alegria de la Seyn es va dissipar.

—Escolta, abans que vingui ningú. Haig d'explicar-te una cosa.

 Següent