13
Marques de cuc
—Willye cuc, Willye cuc...
El nen d'onze anys «Willye» Nereus va
sortir fugint del saló recreatiu, cobrint-se les oïdes amb les mans per
esmorteir el càntic. Un carretó de fusió es va abalançar sobre ell. Es va
estrènyer contra la paret i va panteixar. El carretó es va allunyar pel
passadís de la volta residencial.
—Vigila, marrec! —va cridar la
conductora. El seu cabell taronja sortia en totes direccions, subjectat amb
llaços en flocs com si fossin llargues banyes arrissades.
Enganxat contra el mur gris, va
aixecar la vista cap al sostre blau brillant que identificava aquest sector de
la volta com el Trànsit, lliure per als sis gremis. Mirà primer al carretó,
després de nou al saló recreatiu, i es va concentrar en la seva ràbia.
Aquestes burles cridant-li «cuc» li
posaven furiós. Ningú tocava mai les marques de naixement fosques i viscoses
del dors de les seves mans, ni tan sols dins de la seva família... Especialment no dins de la seva família.
Amb cara d'àngel, ulls de querubí i
una boca petita i arquejada —bell, tret per les marques de cuc—, Willye va
seguir un dia, poc després del seu cinquè aniversari, als seus germans majors fora
de la volta. «Pobre bonic Willye cuc», li van cantar mentre li colpejaven.
Va tornar corrent a l'interior,
clamant justícia. Els seus pares li van titllar d’acuseta.
Ell va suplicar que li operessin per treure-li
les horribles marques de naixement. Li van enviar al llit.
Ara sabia que no servia de res demanar
clemència. Les persones amb poder feien que els altres els obeïssin. Fins i tot
el seu pare va dir que les marques de naixement es quedarien aquí fins que el
seu caràcter aconseguís algun estàndard misteriós.
De manera que Willye necessitava
poder. Havia de venjar-se d'aquests perdonavides del saló recreatiu. I també
dels seus germans.
Willye
cuc, repetia amargament. Willye cuc, Willye cuc...
El dia anterior havia llegit una nota
marginal sobre els cucs, en una pissarra de la lliçó de biotecnologia. Els
paràsits amb forma de cuc vivien en molts animals natius, allà a OrulShal III;
en els seus estómacs, pulmons i cors, i en ocasions fins i tot en els seus
ulls. De vegades, feien que els animals emmalaltissin o fins i tot morissin;
per això els colons rarament menjaven carn nativa. Els animals natius eren tan
bruts com els alienígenes de grans ullals que antigament els cuidaven, criatures
les imatges tridimensionals de les quals encara causaven malsons a Willye cinc estacions
després que el seu últim poblat fos erradicat.
Si Willye pogués trobar una altra
vegada aquesta nota al marge... i després aconseguir un animal malalt i
extreure-li tres o quatre paràsits... Quants...?
Quatre perdonavides, dos germans... sis. Llavors ajustaria comptes amb algunes
persones...
Es va acariciar amb un dit la cruel
marca de la seva mà esquerra. Ningú li tractaria com un animal quan fos més
gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada