Jo Jedi (XXV)

Anterior

25

Vaig usar els blàsters del Caçador de Caps per desintegrar la suficient selva a la riba del llac com per proporcionar-me un lloc d'aterratge, després vaig posar el caça. L'aterratge va ser una mica més tosc del que m'hagués agradat. Atès que el compartiment de càrrega del ventre contenia una dotzena de càrregues de nergó 14 preparades per detonar, hauria d'haver-me centrat més a volar, però no podia. Utilitzant la mateixa tècnica que Luke li havia ensenyat a Streen per protegir la seva ment contra els pensaments dels altres, estava mantenint la meva presència en la Força tan indetectable com podia. Ho trobava esgotador, però em vaig inspirar en el fet que a Exar Kun també li agradava romandre ocult, i vaig haver de gastar part del poder a fer el mateix.

Vaig sortir del caça i vaig obrir el compartiment de càrrega. Em vaig posar a l'espatlla dues motxilles amb els explosius dins, desplaçant-les amb cautela perquè em permetessin mantenir un bon equilibri. L'últim que necessitava era ser descurat i relliscar-me de camí a la meva destinació. Fes això i la nostra guerra contra Exar Kun s'haurà perdut abans de començar.

Vaig mirar a través de l'extensió del llac a la petita illa centrada en ell. Allà s'havia erigit una piràmide d'obsidiana amb costats llisos, una esquerda havia estat tallada al centre de la mateixa. Des de la riba, els angles interiors van dirigir la meva atenció cap a una enorme estàtua d'un home. Estava massa lluny per destriar molts detalls, però no tenia cap dubte que estava mirant a Exar Kun... encara que no fora per una altra raó que la que algú amb el seu ego mai hagués permès que una estàtua d'un altre s'hagués aixecat al seu món.

Sabia que era aquí on li trobaria. Les pistes havien estat terriblement fàcils de seguir. Dorsk 81 havia informat d'un viatge en aquesta direcció, però l'informe de reconeixement que Kyp Durron havia preparat no mostrava cap viatge aquí. La poca informació sobre aquest lloc que havia estat registrada per l'explorador rebel Unnh indicava que ho havia trobat inquietant, probablement un monument a algun antic senyor. El fet que hagués escapat als estralls del temps també suggeria que era un focus per al poder de Kun. A més, quan vaig traçar la direcció des de la qual el poder de Kun va fluir l'altra nit, els dos cursos es creuaven aproximadament en aquesta ubicació.

I, com si necessités més proves, realment no volia entrar aquí.

Em vaig arrufar el nas a mi mateix.

—Has sobreviscut a tenir a Booster Térrik de sogre, pots sobreviure a això.

L'aigua que envoltava l'illa reflectia centelleigs ataronjats del gegant gasós, però el moribund sol del sistema encara l'estriava amb feixos daurats. Em vaig moure cap endavant, fent un pas en la primera de les pedres col·locades a centímetres sota la superfície de l'aigua. Un pas en fals m'enfonsaria en les gelades profunditats de l'estany, així que em vaig desplaçar amb cautela. Mirant on col·locava cada peu vaig tenir un moment d'admiració per Exar Kun. En fer el camí cap al seu santuari tan complicat i difícil, obligava a tots els que s'acostessin a fer-ho amb el cap inclinat per observar els seus peus.

Cadascun dels meus passos provocava ones en l'aigua que s'estavellaven contra les ribes, no obstant això eren l'única activitat que veia per allà. Això em va complaure, ja que no estava realment en posició de fer front als terrors alats de Kun. El fet que Jacen Solo, amb prou feines amb tres anys d'edat, se les hagués manegat per mantenir a ratlla a un trio d'aquestes bèsties amb el sabre làser del seu oncle no feia que pensés que tindria millors possibilitats tractant amb elles. Encara que em considerava més àgil que un nen, amb trenta quilos d'explosius penjant a la meva esquena com ales de plom, agraïa no haver de comprovar-ho.

Vaig arribar a la riba de la illa sense oposició i vaig pujar les escales del temple. Jeroglífics Sith havien estat tallats en les pedres, romanent tan nítids i marcats com el dia en què els massassi els van gravar. L'explorador sullustà havia traduït alguns d'ells com a encanteris màgics per preservar el temple, i uns altres com a condemnes a la fatalitat pels profanadors. D'alguna manera, l'escriptura massassi, amb ganxos i pues en cada glif, semblava més amenaçadora que qualsevol maledicció que poguessin haver llançat.

Una vegada dins de la piràmide vaig treballar ràpidament, distribuint les càrregues de nergó 14 i armant-les. Vaig tractar de posar-les prop dels punts estructurals que provocarien el col·lapse de tot l'edifici, però amb aquest tipus de construcció massiva en bloc, no podia estar segur que funcionés. Els detonadors o bé podien ser fixats amb un temporitzador i activats manualment, o bé podien ser activats per control remot a través de codis que podien ser emesos des de la unitat de comunicacions del Caçador de Caps. Havent vist els resultats produïts per aquestes càrregues en el passat, no volia estar en cap lloc proper quan esclatessin.

L'última càrrega la vaig portar com una ofrena de sacrifici. Vaig caminar ràpidament a través del pati obert i la vaig posar a la base del pedestal en el qual estava l'estàtua colossal d’Exar Kun. Em vaig assegurar de calçar la càrrega fermament entre la base i el terra, perquè quan esclatés obrís un cràter prou gran com per derrocar l'estàtua. Vaig calibrar l'altura del pedestal a ull, i després vaig mirar cap al llac.

Vaig somriure.

—Els turistes mon calamari tindran l'oportunitat de fer-te un bon cop d'ull, una vegada això s'enfonsi.

Em vaig retirar fins al centre del petit pati, a continuació, vaig revelar la meva presència. Vaig estendre la meva esfera de responsabilitat, però amb prou feines l'havia obert un parell de metres abans que Kun aparegués i s'empassés el meu reflex en les pedres d'obsidiana del pedestal.

—Així que véns a mi per demanar-me ajuda —la seva arrogància va recórrer la Força—. Et vaig advertir que no seria generós amb tu aquesta vegada.

Em vaig riure d'ell.

—Ho recordo. Aquest no és el motiu de la meva presència.

El cap d’en Kun es dreçà mentre el seu rostre es contreia amb una ganyota feroç.

—Què? Per què has violat el meu santuari?

—Justament d'això volia parlar-te —em vaig acariciar la barba i vaig començar a passejar d'un costat a un altre davant seu—. He revisat la llei de la Nova República. Les propietats són considerades abandonades després d'una absència de quatre mil·lennis. Per tant, he presentat una reclamació de propietat per aquest lloc, i ara és meu. M'encantaria tenir-te aquí, però la teva estàtua està just on la meva esposa voldrà el centre d'oci. Ho entens, veritat?

—Insecte insolent! —Kun va obrir àmpliament els seus braços ombrívols—. Parloteges com si el teu enginy pogués escudar-te del meu poder.

—I tu penses que pots fer-me mal? —em vaig burlar d'ell—. Aquest és el teu avís de desnonament.

—Estàs jugant amb poders molt més titànics del que puguis imaginar.

—Guarda't les amenaces —vaig badallar—. He estat repassant tot el que has fet, i he descobert la teva feblesa. Ets incorpori, no pots afectar el món físic.

L'expressió d’en Kun es va aombrar.

—No?

Vaig negar amb el cap.

—No.

—Ah, llavors no puc fer això —l'espectre va agitar una mà etèria i espurnes es van disparar des de cadascun dels paquets d'explosius que havia escampat. Van aparèixer flames blaves mentre cada detonador es fonia.

Com l’holocró Jedi!

El meu nas es va contreure davant la pudor de plàstic fos, vaig aixecar la mirada cap a Kun.

—Uuups.

Kun va fer espetegar un dit en la meva direcció, enviant-me girant a través del pati. Vaig tractar de reunir la Força al voltant meu per protegir-me, però la commoció pel meu error em va mantenir allunyat d'ella. Em vaig estavellar contra una paret d'obsidiana i vaig sentir espetegar un os del meu avantbraç dret. Vaig abraçar l'extremitat contra el meu pit, però Kun em va girar de nou, estampant el meu flanc contra una paret baixa. Les meves costelles van cruixir amb aquest impacte i també vaig sentir alguna cosa dins de mi cedir.

Kun s'estava divertint, probablement per primera vegada en milers d'anys, la mera idea em feia vomitar. El riure d’en Kun feia ressò a través de la seva fortalesa mentre em llançava d'aquí cap a allà, marejant-me i balancejant-me enrere i endavant pel pati. Vaig pensar que les seves accions eren atzaroses, sobretot quan em va aixecar en l'aire i després em va precipitar cap a baix, trencant la meva cama esquerra, però fins i tot a través del dolor vaig tenir claredat mental. Volia que jo pensés, no em volia mort, encara, i això va fer que el meu estómac novament es regirés.

Amb el temps, com un nen cansat d'una joguina, em va deixar anar. Em vaig deixar caure sobre un costat i involuntàriament em vaig estremir quan la seva ombra em va cobrir.

—El fet que mai m'hagis vist afectar el món material, no significa que no pugui. I malgrat que requereix una mica d'esforç fer-ho, aquí, en la meva fortalesa, és un plaer més enllà del que possiblement imaginis.

Vaig deixar que les paraules sortissin xiuxiuant entre les meves dents atapeïdes.

—Crec que vaig a posar un holoprojector dels grans just on estàs.

—Acudits infantils d'una ment infantil —va fer un gest casual i totes les càrregues explosives que havia col·locat van surar fora del temple i es van estavellar en el llac negre. Mirant cap a mi, la veu d’en Kun es va tornar gelada—. Podries haver estat elevat al nivell de la divinitat per la meva mà. Ara seràs destruït per ella.

Abans que pogués mofar-me d'ell novament, va fer un gest i vaig sentir una presència per darrere meu. Em vaig donar la volta i vaig veure la Mírax allà dempeus, amb els ulls plens de foc.

—Hauria d'haver sabut, SegCor, que m'abandonaries. Vas dir que em volies més a mi que a la teva herència Jedi. T'he donat tot el que sóc. Vull tenir als teus fills. Així és com m'ho pagues? Em deixes sola, completament sola, morint sola; mentre jugues amb roques i imatges?

La vehemència en la seva veu em va travessar. Va fer col·lapsar el meu estómac i el va empènyer a través de la meva columna vertebral. Vaig posar les mans al voltant del meu ventre i em vaig inclinar cap endavant.

—No, Mírax, no!

Els laments de tots els nadons que havien mort a Càrida es van arremolinar al meu voltant acompanyant la seva veu.

—Escolta'ls, Corran. Són els teus fills, les teves filles. Són els fills que has negat al món. Acuses a Exar Kun de ser un neci perquè destrueix la vida, però tu ho ets més. Podries haver-los creat. Amb mi. Si m'haguessis estimat. Si realment m'haguessis estimat.

Vaig abraçar el meu braç trencat sobre les costelles fracturades, concentrant tot el dolor al meu centre. Sabia que ella no era més que una il·lusió que Kun havia conjurat a partir de la meva ment, però semblava massa real com per no creure en ella. Kun estava retroalimentant en mi la meva pròpia imatge de la Mírax, i li infonia tot el que jo temia. Com l'atac es produïa des de dins, no tenia armadura emocional amb la qual protegir-me. Sentia la veu d'ella pronunciar exactament les paraules que m'aterrien.

Vaig estendre la mà esquerra cap a ella, aixecant el rostre.

—No, Mírax, no. Jo t'estimo!

—Com pots estimar-la? —va tallar la veu del meu pare des de darrere—. El seu pare va contractar al caça-recompenses que em va assassinar. Un assassinat que tu podries haver evitat. Va ser això? Ella et va seduir llavors? Eres la seva mascota? Ella va jeure calenta entre els teus braços perquè jo pogués jeure fred en ells?

Em vaig girar i em vaig situar en una posició asseguda i alçada per trobar-me amb la mirada acusadora del meu pare, després vaig haver d'apartar els meus ulls d'ell. L'home al que havia conegut en vida havia quedat enrere. La seva carn s'havia tornat cendra, els seus ulls eren forats al buit. L'únic color en ell provenia de la sang brollant de les seves ferides en un toll al seu voltant. La sentia esquitxar. No vaig poder evitar que la pudor dolçassa entrés en les meves fosses nasals i vaig témer el toc del rierol que serpentejava lentament de camí cap a mi.

—Saps que això no és cert!

—Jo només sé que em vas fallar. Em vas deixar morir.

Mírax va intervenir.

—Com m'has deixat a mi perquè mori.

La veu de la meva mare es va unir a la resta.

—A ell tampoc li va importar si jo moria.

Un riure, greu i fred, es va fer ressò entre les parets d'obsidiana. Vaig mirar cap amunt i vaig veure la imatge de la Lujayne Forge, una de les meves primeres amigues en l'Esquadró Murri. El costat dret de la seva cara havia estat cremat per foc de blàster.

—Ell em va deixar morir. Volia jugar a ser l'heroi, i jo vaig pagar el preu.

—No! —vaig aixafar el meu puny dret contra les pedres del pati, trencant-lo i molent els ossos del meu braç. Em vaig aferrar al dolor i el vaig usar per recuperar el control de la meva ment. Les seves acusacions es clavaven en mi, alliberant la part de mi que es qüestionava tot el que havia fet en la meva vida. Coneixia bé aquesta part de mi i la detestava. Podria reproduir converses mentals d'hores quan aquesta part em dominava, desitjant haver dit això, preguntant-me per què havia dit allò, esperant que les coses no prenguessin el pitjor rumb, però tement el fet que ho fessin. Quan començava a dubtar de mi mateix, em quedava paralitzat. El cicle sempre es construïa sobre si mateix, creixent, revisant més coses, fins que disseccionava la meva vida sencera.

I continua fins que m'enfado amb mi mateix i ho detinc.

El desig de cedir a la ira i interrompre a Exar Kun gairebé em va aclaparar. Aquesta opció penjava aquí, temptant-me. Podria usar la meva ira com un sabre de llum. Podria tallar en rodanxes aquests falsos esperits, aquests fantasmes traïdorencs. M'agradaria destruir l'exèrcit d’Exar Kun, llavors podria destrossar-lo a ell. Ell no seria res davant meu i la meva ira. El trencaria de la forma en què els meus explosius haurien d'haver trencat el seu santuari.

I llavors podré trobar altres objectius que mereixin la destrucció... Vaig aixecar la meva mà dreta triomfant, llavors la vaig baixar convertint-la en un puny.

De nou, el dolor em va sacsejar, i en el seu deixant vaig percebre indignació. Vaig colpejar la meva mà contra el terra i vaig cridar, després vaig disparar una mirada de gairell a Exar Kun.

—No. La meva ira no és per al teu ús.

El Senyor Fosc es va alçar per sobre de mi.

—La ira és el nèctar més dolç. Però n’hi haurà prou amb la desesperació.

Un altre fantasma es va materialitzar davant meu, semblant, fent olor i sonant més real que jo mateix. El nen, de pèl clar i ulls grisos, amb prou feines major que Jacen Solo, em va mirar amb el seu llavi inferior tremolant. Llàgrimes es van formar en les cantonades dels seus ulls. Va estendre les seves petites mans de dits grassonets i va agafar la meva mà trencada entre les seves.

—Qui t'ha fet mal, papa? —la seva mirada innocent va buscar la meva cara—. Puc fer-ho millor. Jo puc. Deixa'm. Si us plau... —la seva veu es va tornar un gemec planyívol que es va esvair al costat de la seva imatge. Vaig sentir la seva presa, lleugera i gentil, suau i amable, desaparèixer per ser reemplaçada per dolor—. Per què no em deixes ajudar?

El nus formant-se en la meva gola em va escanyar. A través de la imatge esvaint-se del nen vaig veure la Mírax, ja no estava enfuriada. Portava un senzill vestit blanc. Fregava les mans amorosament sobre el seu ventre inflat, l'expressió de la seva cara era de pura alegria. La imatge va canviar lleugerament quan el nen va tornar a aparèixer, més gran, no obstant això encara un nen, per col·locar la seva mà sobre l'estómac arrodonit de la seva mare.

Llavors ambdues imatges van explotar en un milió de fragments esmolats que em van travessar.

—Encara sort —vaig sentir dir al meu pare—, qualsevol nen nascut d'aquesta unió hauria estat tan decebedora com ho has estat tu.

Aquest senzill comentari va detonar com una bomba en el meu interior. Sempre havia cregut que guanyaria l'aprovació del meu pare, que li agradaria en qui i en què m'havia convertit. Ell mai havia escatimat elogis, però amb la seva mort m'havia quedat tractant d'endevinar el que hauria pensat sobre aquesta acció o aquella. Fins i tot la meva decisió de ser un Jedi havia estat presa per guanyar-me la seva aprovació i modelar-me a mi mateix com ell.

No obstant això, de la seva veu, havia escoltat que havia fracassat. La summa i el total de la meva vida, la summa i el total de la vida de qualsevol nen que ajudés a crear, i tot el que creessin ells; tot seria inútil als seus ulls. Un dels punts d'ancoratge de la meva vida es va enfonsar, corroït per la incertesa, deixant-me a la deriva i sense l'oportunitat de recuperar-me.

Estava perdut.

Estava desesperat.

Jo era el fracàs final.

No podia aguantar més.

—Això és el millor que tens? —el to de la veu tenia el suficient tall com per tallar transpariacer, i m'hauria escorxat viu, però sabia que no anava dirigida a mi. A través dels meus ulls ennuvolats de llàgrimes vaig aixecar la mirada i vaig veure a la Mara Jade avançant pel temple—. Nadons plorant i fantasmes murmurant mentides des d'ultratomba? El Senyor Fosc dels Sith que jo vaig conèixer s'hauria avergonyit d'utilitzar tals tàctiques.

—Què? —va rugir la veu d’Exar Kun, com si amb volum i intensitat pogués derrocar-la—. Qui s'atreveix?

—A qui li importa, seria més apropiat —ella em va assenyalar—. Aquí Horn s'ha enfrontat potser al millor de l'Imperi i mai va perdre. Isard t'hauria digitalitzat, analitzat i descartat sense pensar-s’ho dues vegades, i ella ni tan sols era sensible a la Força. Darth Vader t'hauria trobat divertidament pintoresc, i l'Emperador... bé... —els ulls de la Mara Jade van relluir implacables—. L'Emperador va tenir èxit en la destrucció dels Jedi, així que t'hauria vist com la mateixa definició del fracàs!

—Sí, però el teu lloat Emperador està mort!

Vaig trobar la meva veu de nou.

—Alguna cosa que tots dos teniu en comú, llavors —em vaig empènyer a aixecar-me i em vaig equilibrar matusserament sobre la meva cama bona—. I una cosa més: ell tampoc va saber quan havia estat derrotat. S’ha acabat!

Kun em va mirar de nou i vaig sentir la seva consciència apunyalar el meu cervell. Es va retirar amb rapidesa, com si hagués estat cremat pel pensament que havia niat allà. Kun es rigué en veu alta.

—Un parany? Tu i els teus companys busqueu tendir-me un parany a mi?

Kun va duplicar el volum de la seva imatge i va somriure cruelment cap a nosaltres.

—Creieu que els vostres insignificants plans funcionaran amb mi? Creieu que el vostre viatge aquí podrà derrotar-me? Mai —va apartar la vista i va mirar cap al Gran Temple, després va retornar la mirada cap a nosaltres—. Pot ser que això hagi estat un intent valent per la vostra banda, però els vostres amics han comès un greu error. La seva defensa de l’Skywalker és tan forta com la persona més feble que el defensi, i l’han deixat vulnerable de nou.

Mara em va mirar, clarament alarmada.

—De què està parlant?

—Luke està ferit —vaig fer una ganyota quan un altre esclat de dolor va travessar el meu ventre—. Streen l’està custodiant.

Exar Kun va tornar a riure.

—Sí, Streen. El meu Streen —la imatge del Senyor Fosc va començar a retrocedir endinsant-se en l'obsidiana del seu temple—. Acabaré amb ell, després tornaré a per vosaltres. Tremoleu de por. Encongiu-vos en anticipació.

La seva presència es va esvair del Temple i jo vaig tractar de redreçar-me. Vaig aconseguir donar un mig pas, llavors vaig caure sobre un genoll. Suposo que vaig caure més dur o més ràpid del que creia perquè seguidament em vaig trobar la Mara agenollada al costat meu.

—Anem, Horn, espavila. Què és això de l’Streen?

Vaig aconseguir somriure feblement.

—Un esquer. Kun es dirigeix cap a un parany. Un parany gran.

Ella va sospesar les meves paraules.

—Alguna possibilitat que pugui escapar d'ella?

—No hauria de ser capaç. Realment és terminal per a ell —vaig tossir una vegada i vaig sentir dolor en el meu pit—. M’hauràs d'ajudar a sortir d'aquí, perquè no puc fer-ho pel meu compte.

—Crec que podré manejar-ho —ella va estendre les mans, ajudant-me a posar-me a peu dret, després va baixar una espatlla i va implicar amb el meu pes—. Sempre feliç d'ajudar a un amic.

El sol s'havia posat per quan vam arribar al meu Caçador de Caps i a l'altre que havia portat la Mara Jade en el seu segon viatge a Yavin IV. Ella em va carregar fins a la riba i em va baixar a terra sense queixar-se del pes que havia suposat. Va córrer a la seva nau i va portar una farmaciola de primers auxilis.

—Ho sento pels problemes d'abans.

—No hi ha problema. Coses de la natació —vaig tossir lleugerament—. A més, un Jedi no coneix el dolor.

—Necessites ser més convincent quan dius això —Mara va negar amb el cap—. El braç està dislocat. Haig de recol·locar-ho... tret que desitgis fer-ho tu mateix.

Vaig mirar cap a ella.

—Recol·locar el meu propi braç? Només un idiota recol·locaria el seu propi braç trencat.

—Alguns dirien que només un idiota aniria sol a la caça d'un Senyor Fosc dels Sith.

—Ah, això em converteix en un gran idiota, gràcies —vaig mantenir el meu braç estès cap a ella—. Fes el que calgui fer... que és el que jo estava fent aquí fora.

Mara es va ajupir al meu costat i em va agafar del canell i el colze.

—T'estava donant una pallissa bastant seriosa. El poc que he vist no era molt agradable.

La imatge de la cara del nen va aparèixer en la meva ment de nou.

—Si mai passo per això una altra vegada, seré feliç —vaig aixecar la vista cap a ella—. Gràcies per intervenir. Si no ho haguessis fet...

—Hauries acabat per trencar-te l'altra mà —ella es va encongir d'espatlles, i després va invocar la Força, va tirar del meu canell i va col·locar l'os en el seu lloc abans que jo si més no sabés el que estava passant—. Ja està.

Em vaig deixar caure sobre la meva esquena, decidit a no cridar.

—Monstre Sith! Mai et dediquis a la medicina.

—De res, Horn —Mara va ficar un floc del seu pèl daurat vermellós darrere de l'orella dreta—. Vaig trobar algunes coses de la Mírax, per això he tornat. Els detalls es troben en una targeta de dades que pots revisar mentre et recuperes. De qualsevol forma, quan vaig entrar en l'atmosfera vaig poder sentir-vos a tu i a Kun enredats. La Força bullia.

—I has vingut de totes maneres?

—T'ho devia. Ara estem en pau.

Vaig reclinar el cap cap enrere i vaig proferir la major quantitat que vaig poder reunir d'una riallada.

—Si és així com pagues els deutes, interceptaré trets de remot per tu qualsevol dia.

—Però avui no —es va estendre i va agafar la meva mà esquerra—. Supeditaré la teva nau a la meva i anirem de tornada al Gran Temple.

—Entesos, comprova si Luke està bé.

Mara es va detenir un moment, després va assentir.

—Ho està, i saben que estàs ferit.

Em vaig donar la volta i em vaig posar dempeus amb la seva ajuda.

—Ho han aconseguit?

—Així és. Exar Kun ja no existeix —Mara va somriure descuidadament—. L'Acadèmia Jedi, pel que sembla, s'ha lliurat d'un Senyor Fosc, i ha produït una collita de Jedi.

 Següent