Deixeble fosc (i XLII)

Anterior

CAPÍTOL 42

Havien estat uns mesos llargs i atroços.

Per llarg temps, Vos va mantenir a Ventress en els seus braços. No sabia per quant temps, però en algun moment va escoltar trets de pistoles blàster i a Obi-Wan Kenobi que cridava el seu nom, demanant ajuda. Vos havia acudit. Els tres Jedi van lluitar junts i, una vegada més, Dooku va eludir la captura. Darth Sidious, la identitat del qual seguia oculta a pesar que Vos havia sacrificat tant per descobrir-la, pel que sembla havia decidit ajudar al seu aprenent, després de tot.

Vos no recordava el viatge de retorn a Coruscant. Sospitava que s'havia tornat una mica boig. Anakin l’havia posat en el calabós de la nau. Vos havia acceptat de bona gana, però quan es va adonar que seria separat del cos de la Ventress, va exigir estar amb ella. Kenobi li havia assegurat que Ventress estava en estasis i que seria cuidada amb respecte. D'alguna manera, en algun moment, Vos havia dormit.

Tal com sabia que anava a succeir, va ser portat davant el Consell Jedi, i allà, esgotat i amb l'ànima malalta, va confessar cadascun dels seus crims. Els hi va dir que havia caigut, però havia negat aquesta veritat fins i tot a si mateix. La seva intenció havia estat utilitzar a Dooku per arribar a Darth Sidious i així eliminar als dos Lords Sith d'una vegada per sempre. Va acceptar plena responsabilitat per la campanya que havia dut a terme sota la guia de Dooku; per plantar les bombes en l'asteroide; per advertir al Comte sobre l'atac contra el post d'escolta. Per matar a Bayons i als clons a bord de la nau Vigilància.

Per l'assassinat del seu amic Akar-Deshu.

Vos va parlar fins que va quedar ronc. Havia estat en calma durant la major part de l'interrogatori, però quan se li va preguntar sobre Asajj Ventress, es va esfondrar.

—Ella em va salvar —va dir plorant—. Ella em va salvar! —El van pressionar perquè donés més detalls, però Vos es va mostrar incapaç de dir res més que aquestes tres paraules. Llavors, per a la seva sorpresa, Obi-Wan Kenobi es va avançar disposat a parlar, no només en favor de Vos, sinó també en favor de la dona que alguna vegada va ser considerada un dels majors enemics dels Jedi. Al final, va resultar que ell i Anakin havien estat testimonis de tot l'ocorregut durant els moments finals de la Ventress.

—Asajj Ventress va apartar a Vos del perill, per rebre ella mateixa tot el pes del raig de la Força que va llançar Dooku —va explicar Kenobi—. Ella va sacrificar la seva vida per salvar-lo.

—Això és encomiable —havia dit Mace Windu—. Que donés la seva vida per un altre parla bé d'ella.

Però Kenobi estava sacsejant el seu cap castany vermellós. Un somriure amable, indiciblement estrany va aparèixer en el seu rostre.

—Vostè entén malament, Mestre Windu. Tots vostès. Ella no només va salvar la vida d'ell. Va salvar a Quinlan. I... crec que ella podria haver-nos salvat a tots nosaltres.

Yoda havia fet callar les preguntes i les protestes i li va dir a Kenobi que expressés el que hi havia en el seu cor.

—Vam perdre el nostre rumb —havia dit Kenobi—. Ho vam perdre quan decidírem recórrer al assassinat, una pràctica tan clarament pròpia del Costat Fosc, per a les nostres pròpies finalitats, per ben intencionades que poguessin haver estat. Tot el que ha succeït des de llavors, la caiguda de Vos al Costat Fosc; les morts que ell directament i indirectament va provocar; els secrets filtrats; els mons posats en perill; tot això es remunta a aquesta sola decisió. Mestres, els dic que la caiguda de Vos va ser obra nostra. I la mort d’Asajj Ventress està en totes les nostres mans. Que Vos estigui aquí amb nosaltres avui, devastat, però en el camí de la llum, una vegada més, no és mèrit nostre, sinó d'ella. Ella va morir sent una veritable amiga dels Jedi, i crec que ella mereix ser posada a descansar amb respecte i cura, amb tota gratitud per la vida que va donar i la vida que va restaurar per a nosaltres, i per aquesta amarga lliçó que va arribar a un preu tan alt. Som Jedi i hem de, tots nosaltres, sempre recordar el que això significa.

Vos pujava que mai podria pagar-li a Kenobi per això, però tenia la resta de la seva vida per intentar-ho.

Va treballar estretament amb Yoda durant un temps, fent tot el que s'esperava d'ell. Lentament però sense pausa, va començar a recuperar la confiança del Consell. Mai anava a poder reparar els terribles mals que havia produït, però Vos s'acostava a una posició de, almenys, començar a expiar-los. Finalment, Yoda va accedir a deixar-ho a cura de Kenobi per portar a Asajj Ventress en un últim viatge.

Així va ser que Vos i Obi-Wan van arribar a Dathomir.

El taüt de la Ventress surava entre ells sostingut per rajos de suspensió. Vos caminava amb una mà recolzada sobre ell. Es va adonar de la reacció del seu amic davant els esquelets escampats per tots costats mentre els dos Jedi avançaven solemnement cap a la fortalesa.

—Dooku els va matar a tots perquè s'havien posat del costat de la Ventress —li va explicar Vos a Kenobi—. I encara així, ella va ser capaç de deixar de costat la venjança.

Kenobi no va dir res, però Vos va veure que ell també posava la seva mà sobre el taüt. Quan es van acostar a la boca oberta de la fortalesa, Kenobi li va dir:

—Estàs absolutament segur d'això, Quinlan? El Costat Fosc és molt fort dins.

—Ho és —va estar d'acord Vos—, però en aquest moment, el Costat Fosc no és el nostre enemic. No pots sentir-ho?

Va observar quan Kenobi va respirar profund per connectar-se amb la Força. Les seves celles es van alçar quan va experimentar el que Vos podia sentir. La perplexitat es va dibuixar en el seu rostre barbut i va mirar a Vos amb curiositat.

—Per què no?

—Aquí, el Costat Fosc pertany a les Germanes de la Nit. I els estem retornant a una de les seves. No... no sé com sé això, però ho sé.

—Et crec —va dir Kenobi simplement. Vos va sentir una onada de gratitud. Es van introduir en les ombres fresques, caminant entre els pilars tallats amb retrats de dones fortes. Vos va recordar el que havia sentit la primera vegada que va entrar allà. Havia estat perseguint a Ventress amb ira en el seu cor. Però en aquest moment només hi havia dolor, una dolorosa sensació de pèrdua que ell sabia disminuiria amb el temps, però que mai l’abandonaria del tot. I ell no volia que això ocorregués. Per estrany que sembli, va comprendre que hi havia gràcia i força en aquest dolor; un recordatori del que mai ha de ser oblidat.

—Mai vaig esperar trobar bellesa a Dathomir —va admetre Kenobi mentre s'internaven de ple en la caverna que havia albergat al poble de la família de la Ventress.

—Ella era bella —va dir Vos en veu baixa.

Van caminar fins a una esquerda en la pedra plana que contenia una fosca i serena llacuna. A diferència del blau lluminós de les llacunes que proporcionaven gran part de la il·luminació de la caverna, llacunes que alguna vegada havien albergat a l'antic Dorment, l'aigua d'aquesta —si és que en realitat es tractava d'aigua— era completament negra. Ni un buf de vent, ni el moviment de criatura alguna pertorbava la seva superfície llisa com un mirall. Diferents nivells excavats en la pedra servien com a graons.

Vos va posar ambdues mans sobre el taüt. En aquest moment, quan havia arribat el moment de deixar-la partir, es va adonar que anava a necessitar tota la força en ell per fer-ho.

—Et puc deixar una estona sol, si vols —va oferir Kenobi.

—Gràcies. Crec... crec que m'agradaria estar tot sol amb ella, per un moment.

Kenobi es va moure incòmode.

—Vaig a haver de mantenir-te...

—A la vista, ho sé —va dir Vos—, i entenc per què. Està tot bé. —No estava enfadat. Deixar-ho sol en un lloc immers en el Costat Fosc no era alguna cosa que Kenobi o el Consell poguessin permetre. No encara. Algun dia, tal vegada. Kenobi va assentir amb el cap i li va dirigir un somriure trist abans d'allunyar-se uns pocs metres. Vos es va tornar de nou cap al taüt. Llavors, armant-se de valor, el va obrir.

El cos de la Ventress havia estat posat en estasis poc després de la seva mort i tot va ser preparat respectuosament en el Temple. Vos sabia que Kenobi havia recuperat alguna roba de Ventress d'entre les restes de la Banshee, però no estava de cap manera preparat pel que li esperava quan va aixecar la tapa.

El rostre d’Asajj Ventress es veia serè. Tenia el pèl rentat i pentinat. Els seus braços, les seves ferides reparades, havien estat col·locats creuats sobre la meitat del seu cos. Encara es veien els rastres foscos del raig de la Força que s'havien emportat la seva vida, però les marques eren estranyament belles, entortolligades, delicades. Estava vestida amb l'elegant vestit de nit negre que havia portat la nit en què ell...

—Ho sento molt —va dir Vos, sabent com d'inadequades que eren les paraules, però necessitava dir-les de totes maneres—. Donaria qualsevol cosa per tornar enrere. Si jo pogués... —Una de trista i amarga rialleta va escapar dels seus llavis—. Per on començo? Hi ha tantes coses que hauria d'haver-te dit, tant que haig de dir-te...

La seva gola es va tancar abruptament i les seves paraules van caure en el silenci profund de la caverna.

—I ara, ja és massa tard, i mai deixaré de lamentar-ho. Però estic en el camí, Asajj. Tu em vas comprar aquesta oportunitat amb sang, i no la malgastaré, t'ho juro. Cada dia, cada minut de la meva vida, vaig a viure’l. Per mi, i per tu. Vaig a lluitar, perquè tu no pots, i vaig a riure i vaig a fer tot el que em sigui possible, amb tot el que tinc en mi per fer que les coses siguin millors, perquè aquesta galàxia ha conegut massa foscor.

Vos li va acariciar suaument la galta.

—Descansa ara, el meu amor. T'he portat a Dathomir. Les teves germanes no han d'esperar més. Em vas dir que vas renéixer aquí, en aquesta llacuna. Espero que retornar-te a aquestes aigües sigui el correcte.

Va fer un sospir tremolós. Havia pensat que anava a témer aquest moment, però es va sorprendre en sentir més una sensació de pau serena que dolor. Això era el que calia fer, i ell ho sabia fins al més profund dels seus ossos. Lentament, amb reverència, va aixecar els braços com si estigués sostenint a Ventress en ells. El cos d'ella es va elevar en l'aire com a resposta. Vos la va sostenir en la Força sobre la immòbil i fosca llacuna i la va baixar amb suavitat. A poc a poc, les negres aigües es van anar tancant sobre ella, rebent-la en la seva abraçada. El seu rostre va ser l'últim del seu cos que va desaparèixer, pàl·lid i amb una expressió de serenitat que ella mai havia conegut en vida.

Va parpellejar. L'aigua... estava canviant de color?

Fils de boira van començar a pujar, verds i brillants. Verds, com la màgia de Dathomir de la qual Ventress havia parlat; verds, igual que l'Aigua de la Vida. Vos va recuperar l'alè. Murmuris suaus van arribar a les seves oïdes, sonant gairebé com...

Kenobi va estar immediatament al costat d'ell, el seu sabre de llum apagat, però llest a la seva mà.

—Vos, què està passant?

A poc a poc, amb certa incredulitat, Vos va comprendre. El seu cor li dolia amb una alegria agredolça.

—Escolta —va ser l'única cosa que va dir.

Els ulls de Kenobi es van obrir molt grans. Ell també va sentir, en aquest moment, els murmuris de veus de dones. La Força havia recuperat a la seva filla esgarriada de Dathomir, i mentre Vos estenia la mà per enviar a la dona que estimava un comiat final, va pensar que podia distingir una sola paraula: «germana».

Asajj Ventress, per fi, havia tornat a la llar.

FI