El niu (i X)

Anterior

CAPÍTOL 10

UNA NOVA DESTINACIÓ

Van trobar a CR-8R de cap per amunt en el fang, mirant el cel i emetent un lleu zumzeig.

Lina el va ajudar a aixecar-se i ell es va balancejar sobre els seus repulsors, amb el cos cobert d'una gruixuda capa de brutícia.

—Gràcies, senyoreta Lilo —va dir—. Supuro que em tongo bé en un portent.

—Et posaràs bé, Cràter —li va assegurar Lina, raspant la brutícia de la seva cara metàl·lica—. Només tens uns quants cops.

—Ens has salvat, ho sabies? —va dir Milo al droide, recollint la seva extremitat solta i lliurant-la-hi a CR-8R—. Aquesta cosa ens hauria capturat si no l'haguessis distret.

CR-8R va deixar escapar un murmuri de satisfacció, i Lina hauria jurat que estava somrient.

—És vostè molt amable, senyor Lina —va dir—. Però estic programat per protegir-los, encara que posi en risc la meva diva.

Morq va sortir corrent de l'Au Murmuri per rebre'ls, esquitxant alegrement a Sata i a Meggin en passar per dirigir-se cap a Milo. El noi va somriure, tendint-li les mans.

Un rugit va envair tota la jungla darrere d'ells. Morq va donar mitja volta i va fugir de nou cap a la nau, xisclant.

—Hem de sortir d'aquí —va dir Lina, recuperant el ritme.

—Creus que té alguna oportunitat? —va preguntar Milo, apuntant cap al dens bosc.

Lina es va encongir d'espatlles.

—Ella i aquesta cosa, ambdues, són igual de malvades —va dir—. Així que pot ser.

La rampa d'accés va descendir i Lina va pujar al celler de càrrega, on va desplegar els seients de passatgers mentre CR-8R i Milo s'apressaven per arribar a la cabina del pilot. Meggin es va cordar el cinturó, sense perdre de vista l’escotilla oberta.

—Haig de donar-vos les gràcies —va dir nerviós—. Vull dir, vull donar-vos les gràcies. Milo i tu m'heu salvat la vida. No ho oblidaré. Si hi ha alguna cosa que pugui fer...

Lina va assentir amb timidesa.

—No ha estat res —va dir—. Tu hauries fet el mateix per nosaltres. Veritat?

Meggin primer va semblar dubtar, però llavors va assentir.

—Veritat —va dir per fi.

Lina va pujar l'escala cap a la cabina. CR-8R surava en la seva posició habitual, movent els braços mentre connectava uns cables, desconnectava uns altres i teclejava els controls de l'ordinador de navegació.

—On anem? —va preguntar Milo—. Al final no hem trobat l'origen de la transmissió.

Lina va arrufar el nas.

—No tan alt —va murmurar, assenyalant amb el cap cap a l'hangar posterior.

—Però potser ho va enviar ella —va dir Milo en veu baixa—. Potser pugui ajudar-nos.

—És massa arriscat —li va dir Lina—. Ara com ara, anem a posar-nos en òrbita. Cràter, deies que l’hiperpropulsor necessitava més temps.

—Una hora, com a màxim —li va assegurar CR-8R mentre els propulsors rugien i l'Au Murmuri guanyava altura—. Estarem fora d'aquest sistema abans que s'adoni.

* *

—Una hora —va murmurar Lina amb amargor al cap d'una estona; donaven voltes al planeta—. Més aviat cinc.

Es va ficar en un buit del terra del celler de càrrega, ple de cables que li arribaven fins al coll.

CR-8R anava surant per sobre del seu cap d'un costat a un altre, proferint un torrent de queixes i codis informàtics: els acoblaments de l’hiperpropulsor de l'Aventura es resistien a encaixar, o a connectar-se amb els obsolets sistemes de l'Au Murmuri.

Un darrere l'altre, Milo, Lina, Sata i Meggin s'havien passat una bona estona sota la petita dutxa per llevar-se aquella fètida i nauseabunda bava de damunt.

Però l'olor encara impregnava tota la nau, aferrada a la roba, els seients i a tot. «Aquest és el problema de l'aire reciclat», va pensar Lina. Si almenys poguessin obrir una finestra... Però, estant en òrbita, no era molt bona idea.

—Senyoreta Lina, intenti carregar el sector 7 en la matriu del navegador —va suggerir CR-8R, mirant cap avall—. Això podria donar un impuls als polaritzadors.

Lina va fer el que li va dir, però va retrocedir quan van saltar espurnes de la paret.

—No crec que siguin compatibles, Cràter —va dir.

CR-8R va deixar escapar un lleu senyal electrònic.

—Molt bé —va respondre—. Tornada a començar. Maleït hiperpropulsor i tots els seus petits circuits.

Milo va lliurar a Lina una tassa de caf calent i va servir una altra als altres, abans de deixar-se caure en un seient buit i deixar anar un llarg i profund badall.

—Quant fa que no dorms? —va preguntar Sata, mirant-lo amb preocupació.

—No me'n recordo —va admetre Milo, i es va fregar els ulls.

—Puc preguntar una cosa? —va començar la umbarana amb cautela—. Què fan dos nens completament sols en un lloc com aquest?

Milo va llançar una ràpida mirada a Lina, però ella va negar amb el cap.

—Ens vam perdre —va dir Lina a Sata—. Anàvem en comboi amb els nostres pares, de camí a Thune, quan vam tenir un problema amb la hipervelocitat. Però ja coneixem el camí. Ens estaran esperant.

Sata li va dedicar una llarga i pensativa mirada.

—Ho sento, però sé detectar les mentides, Lina —va dir—. Podries haver-me convençut si no t'hagués sentit abans, en la cabina del pilot: Milo t'ha preguntat on anàveu i ha parlat d'una transmissió.

Lina va fulminar a Milo amb la mirada.

—Ho sento, germaneta —va dir ell avergonyit.

—La qüestió és que crec saber a quina emissió us referiu —va continuar Sata—. Jo no vaig ser qui va instal·lar el repetidor. Vull dir, ho vaig fer, però va ser idea de Delih. I ara ell... Ell no va poder...

—Ho sento —va dir Lina—. Era el teu amic?

—Des de fa molts anys —va contestar Sata, ajupint el cap—. Va ser ell qui va suggerir acceptar aquest treball. Jo seria l'experta en tecnologia i ell dissenyaria i construiria l'edifici. Jo sabia que estava involucrat en alguna cosa que les autoritats no havien de saber, però mai m'ho va explicar; suposo que va témer implicar-me... o que algú més ho descobrís.

Lina va mirar cap a Meggin, que estava escoltant amb els ulls mig tancats.

—No et preocupis per Meg —va dir Sata, somrient a l'home grassonet—. Els tres hem treballat junts durant anys; sé que té un bon cor, en el fons.

Meggin grunyí.

—Gràcies, companya —va dir.

—A més, us devem la vida —va continuar Sata—. D'on jo vinc, això implica una confiança sagrada. Així que, digueu-me: què està passant aquí realment?

Milo va començar la història i Lina la va acabar; li van explicar a Sata per què estaven a l'Espai Salvatge, què havia fet l'Imperi amb els seus pares i com els seus esforços per trobar un refugi segur s'havien vist frustrats a Thune. Li van explicar com havien donat amb les transmissions, en sentir la crida a resistir-se a l'Imperi, i van anar a la recerca de l'origen.

—Així que això era el que Delih estava fent —va dir Sata quan van haver-hi acabat—. M'alegro que m'ho hàgiu explicat. Encara que potser sigui millor que les transmissions es detinguessin: ja m'imagino la cara de la Gozetta si l'Imperi es presentés allà, acusant-la de pertànyer a una organització rebel.

—Però si aquest no era el punt d'origen —va preguntar Milo—, on està?

Sata va dubtar.

—Us esteu ficant en un món molt perillós, nens —va dir—. No crec que els responsables d'aquestes emissions estiguin jugant.

—Tampoc estem jugant nosaltres —va dir Lina, clavant-li una mirada ferma—. Hem de trobar als nostres pares, i l'Imperi no va a ajudar-nos. Qui ho farà?

Sata va assentir lentament.

—Molt bé. No sé qui va enviar la transmissió original, però puc aventurar una teoria: sé que Delih tenia amics en un planeta anomenat Lothal, en la Vora Exterior. No sé molt sobre aquest tema, excepte que l'Imperi té una base allà. Delih sempre trobava alguna excusa per anar-hi sol.

—Hem d'anar —va dir Lina amb fermesa.

—Però i la base imperial? —va preguntar Milo—. No podem prendre terra i començar a preguntar sense més on està l'emissora rebel més propera.

—Podem tractar de camuflar l'Au d'alguna manera —va insistir Lina—. Cràter pot emmascarar el codi d'identificació. Hem d'intentar-ho.

—No vas dir que havíem assumit massa riscos? —va replicar Milo.

—Només vull que tornin —va respondre Lina amb cansament, ajupint el cap—. Només vull saber on estan. I aquesta és la millor oportunitat que hem tingut.

Milo va guardar silenci un moment, abans d'assentir.

—D’acord, germaneta —va dir—. Tens raó.

—I aquest planeta, Lothal —va preguntar Lina a Sata—. Ens portaràs fins allà?

La jove es va quedar callada llarga estona. Després va negar a poc a poc amb el cap.

—No sou els únics als quals els hi dec alguna cosa —va dir—. Us agradi o no, Gozetta també ens va salvar la vida. I aquests mercenaris no es mereixen ser abandonats en aquest fossat per morir. A més, cap de nosaltres ha cobrat encara.

—Bona aquesta —va murmurar Meggin.

—Voleu que tornem? —va preguntar Lina.

—No —va dir Sata—. N'hi ha prou que ens deixeu a Meggin i a mi en la nau que Gozetta té en òrbita. Nosaltres els recollim i vosaltres seguiu el vostre camí.

Lina la va mirar.

—Estàs segura que no prefereixes venir amb nosaltres? —va preguntar—. Podries ajudar-nos a trobar a la gent que va enviar la transmissió.

Sata va sospirar.

—Només vull fer el meu treball, recollir els meus diners i tornar a la meva llar. Crec que no vaig a sortir d'ella en una llarga temporada.

Va haver-hi un llarg silenci. Llavors CR-8R va deixar escapar una xiulada triomfant i va començar a girar amb els seus repulsors.

—Ho tinc —va anunciar—. Senyoreta Lina, senyor Milo, tornem al treball. L’hiperpropulsor està connectat i esperant coordenades.

Milo li va somriure.

—Cràter, ets fantàstic.

CR-8R va deixar de girar i li va mirar fixament.

—Sí, ho sóc —va dir—. I no ho oblidi. A veure, senyoreta Sata, ha dit vostè Lothal?

FI

L'AVENTURA CONTINUA A

STAR WARS

AVENTURES A L'ESPAI SALVATGE

Quart llibre: EL ROBATORI