El robatori (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

RASK ODAI

—Vols que ens fiquem aquí? —va preguntar Lina, mirant cap a la caixa buida.

Vizago va deixar anar una riallada i es va tornar cap al rodià.

—És espavilada, eh, Rom?

L'alienígena morrut va imitar el riure de Vizago.

—Sí, astuta!

—I què passa si no volem? —va desafiar-lo Milo.

Ara l'arma de Vizago tornava a estar a la seva mà.

—Nosaltres som els que tenim els blàsters, nen! Què creus que passarà?

Milo estava fart d'amenaces. Mirà darrere de Vizago i Rom, i va pronunciar una sola paraula cridant:

—Morq!

Els dos alienígenes es van tornar a poc a poc, esperant veure al mico-llangardaix darrere d'ells, però era la distracció que Milo necessitava. Va córrer envoltant la caixa buida i es va dirigir cap a una pila. No tenia ni idea d'on anar o de què trobaria. Potser hi hagués una altra sortida. Si aconseguia sortir del magatzem, podria anar a la recerca d'ajuda. Sí, aquest era el pla.

Va envoltar una pila propera per acabar trobant-se davant un altre munt de caixes. Girà a la dreta i després a l'esquerra. Només hi havia més caixes per tots costats, apilades fins al sostre. Era com estar en un laberint.

Va escollir una direcció i va córrer en línia recta, passant al costat de columnes i columnes de caixes. Llavors, sense previ avís, una caixa es va lliscar fins a interposar-se en el seu camí. Milo va derrapar, sense aconseguir colar-se pel costat. El so de l'impacte va ressonar per tot el magatzem.

Va prendre el camí de tornada i es va topar amb una altra caixa que es lliscava fins a bloquejar-li el camí. Més caixes s'acostaven per tots dos costats, tancant a Milo. Havia de ser Vizago, dirigint-les a distància. Milo va saltar per intentar pujar d'una banda de la caixa que tenia davant, però el fi metall era massa relliscós. Estava atrapat, sense cap lloc al que dirigir-se.

—No està malament —va dir una veu des de dalt. Milo va alçar la mirada i va veure a Vizago sobre una caixa suspesa en l'aire—. Tens entusiasme. Al cap li agradarà.

—No m'ha portat molt lluny —grunyí Milo, amb la mirada fixa en el seu segrestador.

—No et turmentis, noi —va dir Vizago amb un somriure—. Som professionals. Faria falta una mica més que un cadell com tu per guanyar-nos.

* *

Vizago va portar a Milo de tornada amb la seva germana i CR-8R. Lina el va envoltar amb els braços i el va estrènyer.

—En què estaves pensant, Milo? Podrien haver-te disparat!

Sabia que havia estat una estupidesa, però havia d'intentar-ho, encara que no els havia fet cap bé. Rom els guià cap a l'interior de la caixa, seguint-los a prop a través de la porta, sense baixar el blàster. Milo es va tapar el nas. L'interior empestava a peix podrit.

—Gaudiu del viatge —va dir Vizago des de fora.

—Espera —va suplicar Lina—. Què aneu a fer amb nosaltres?

Somrient, Vizago va pitjar un botó a un costat de la caixa i la porta es va tancar, sumint-los en la foscor. Milo va córrer cap endavant i va colpejar la porta tancada.

—Deixa'ns sortir! Deixa'ns anar!

Les llums del sostre es van encendre parpellejant i van il·luminar el claustrofòbic lloc.

—Lluny de la porta —grunyí Rom, mentre la caixa es bressolava i els repulsors s'encenien amb un grinyol.

Fora, es podien sentir les xiuletades del teclat mentre Vizago introduïa un codi més llarg, de vuit dígits.

—Ens movem —va dir CR-8R avançant per subjectar a Milo, que havia ensopegat pel moviment sobtat de la caixa.

Milo es va redreçar. Se sentia com si estigués surant en l'aire.

—No podeu retenir-nos aquí dins —li va dir Lina a Rom—. Tenim amics que saben que estem aquí —va mentir—. Amics grans. Amb blàsters més grans que els vostres.

—M'agraden els blàsters —va comentar Rom, sense comprendre.

Lina es va unir al seu germà i al droide, seguida per Rom.

—Cràter —va murmurar—. Pots sortir d'aquí?

CR-8R es va tornar per mirar les parets de la caixa.

—No ho sé. Això sembla duramanti, un dels metalls més durs de la galàxia.

Lina va sospirar.

—El que significa que el meu tallador làser també serà inútil.

CR-8R va assentir.

—Per desgràcia, aquest pinxo berrugós ens dispararia abans que poguéssim fer un bony.

—Rom dispara ràpid —va comentar el rodià.

Milo va sospirar. Òbviament les oïdes de Rom estaven en perfecte estat.

La caixa es va moure sota els seus peus, canviant de direcció.

Lina es va tornar cap al rodià.

—On ens porteu?

—Sí —va dir Milo—. I per què t'ha ficat aquí també?

Rom no va contestar.

—Pots entendre'm? —va dir Milo, més alt i més lent—. Per. Què. Estàs. Aquí. Dins.

—Rom no atrapat —va contestar l'alienígena—. Vosaltres tampoc atrapats.

—Bé, doncs a mi em sembla que sí —va comentar CR-8R, abans que una sobtada sacsejada li obligués a ajustar els seus repulsors. Milo va caure al costat de la Lina, qui el va agafar. Havien parat.

—Ara què? —va preguntar Lina.

—Ara vosaltres coneixeu cap —li va informar Rom mentre la porta s'obria donant pas a una llarga i estreta habitació.

Sense pronunciar una altra paraula, el rodià va avançar per una gruixuda catifa.

—Suposo que l’hem de seguir —va dir CR-8R, mentre ho feia.

L'habitació estava construïda amb quatre o cinc caixes cargolades. Tenia les mateixes llums en el sostre, encara que les parets estaven decorades amb obres d'art exòtiques i pintures d'escenaris marins i mons submarins. En l'altre extrem hi havia un escriptori ricament tallat amb una gran butaca. Sobre l'escriptori, mitja dotzena de plataformes brunzien en l'aire com insectes. Cadascuna guardava antiguitats molt valuoses: cristalls gegants, una caixa de metall adornada, un guant d'armadura... No obstant això, els ulls de Milo estaven fixos en l'enorme figura que estava darrere de l'escriptori.

—Oh, oh... —va dir CR-8R en veu alta, amb el sintetitzador de veu vibrant—. Un droide assassí IG.

—Sí, Cràter —va dir Lina, intentant fer que callés.

—No ho entén, senyoreta Lina —va continuar CR-8R de totes maneres—. Els droides assassins són increïblement perillosos. Són arsenals errants, armats amb llançagranades i llançaflames.

—Sí, Cràter. És suficient.

—Encara que sempre he estat una mica gelós dels seus cables a prova d'àcid. Sempre he volgut et...

—Cràter, calla! —va cridar Lina.

—Droide parla molt —va dir Rom, detenint-se al costat de la taula.

—A nosaltres ens ho vas a dir —va respondre Milo, abans de tornar-se cap al droide assassí—. Ets el cap?

—No, ell no! —va dir una veu a través d'uns altaveus ocults. Milo va mirar al voltant a la recerca del propietari de la veu.

—Qui ha dit això?

—De debò creus que l’IG-70 és el cap? —va continuar la veu, mentre un panell s'obria en una de les parets.

Milo va empassar saliva. Més enllà de la paret van veure un tanc d'aigua salada i groga, retinguda per un camp de força. Nedant en aquell líquid fosc es trobava una figura imponent, amb uns ulls protuberants als costats d'un cap amb forma d’ou. Milo va identificar immediatament a l'alienígena com a oriünd de Mon Cala. L'Au Murmuri havia visitat el planeta aquós quan Milo era petit, i el seu pare hi havia fet molts amics entre els mon calamari quan va començar a explorar la Vora Exterior.

Aquest semblava de tot menys amistós.

—Cap —els va informar Rom amablement.

Mentrestant, l'alienígena sortia nedant per la barrera d'energia que evitava que l'aigua inundés l'habitació. Degotant sobre la valuosa catifa, el mon calamari es va acostar a l'escriptori i es va asseure mullant la butaca.

—Cap té bon bany?

—No, no el tinc —va respondre irritat l'alienígena—. L'aigua està estancada. Recicla-la, d'acord?

Rom va fer el que li va ordenar, prement un botó al costat del tanc. Més enllà del camp de força, el líquid fosc va desaparèixer per ser reemplaçat per aigua molt més neta.

—Ara —va dir el mon calamari, ensumant l'aire—. Qui sou? I per què feu olor de mico-llangardaix?

—Que qui som? —va repetir Milo, sonant més valent del que en realitat se sentia—. Qui ets tu?

Les fosses nasals de l'alienígena es van obrir, i es va tornar cap a Rom.

—Això és pel que no m'agraden els nens —va balbotejar—. Llimacs impertinents.

—Llimacs. —Rom va repetir les paraules com si no entengués gens del que el seu cap acabava de dir.

El mon calamari es va inclinar cap endavant, i es va començar a formar un toll amb l'aigua que relliscava pels seus colzes.

—Jo sóc Rask Odai, i aquest és el meu planeta.

—Pensava que el planeta era de l'Imperi —va apuntar Lina.

—Això és el que els he deixat que pensin. —Va agitar una mà amb membranes com si acomiadés a un molest servent—. Oh, ells poden preocupar-se de governar i de les lleis i de l'ordre. Això és massa avorrit per a mi. Jo estic més interessat en les coses importants de la vida. —Va somriure, mostrant unes genives desdentades—. Com els diners!

Els ulls sortits de l’Odai van estar fixos en CR-8R durant tot el temps. Milo va poder veure al mon calamari rellepant-se. Es va estremir. És que aquesta bestiola rara amb olor de peix menjava droides, o què?

Amb els ulls mullats encara clavats en el droide, Odai els va preguntar què era el que volien.

—Vizago no t'ha dit per què estem aquí? —va preguntar Lina.

—Si ho hagués fet, no us ho preguntaria! —va exclamar Odai aixecant la veu.

—Ho... ho sento —va dir Lina mentre aixecava les mans a manera de disculpa.

Li va explicar al gàngster què els havia portat a Lothal, com estaven buscant la font de les transmissions rebels.

—Això és tot? —va preguntar Odai, esquinçant les llargues fulles que penjaven del seu llavi inferior—. Això és fàcil.

—Fàcil —va repetir Rom.

Odai va obrir un dels calaixos de l'escriptori i va treure un dispositiu portàtil.

—Suposo que cap de vosaltres entén de freqüències de comunicació, veritat? —va comentar el criminal.

—Lina si —va interrompre Milo—. Ella és molt bona amb les màquines.

—Ho és? —va dir Odai, assenyalant-la amb el dit.

Lina es va acostar amb cautela, sota l'atenta mirada del droide assassí.

Odai va encendre l'escàner, que va començar a emetre un soroll estàtic pels altaveus. Lina va envoltar la taula per veure què estava fent el mon calamari. De sobte, es va escoltar una veu, culta i freda.

—Totes les tropes als barracons. L'entrenament començarà a...

Odai va girar un altre botó i la veu va desaparèixer de nou.

—Usem aquestes freqüències per escoltar als nostres veïns imperials —va explicar—. Només per si fan alguna cosa interessant. Podeu utilitzar un escàner com aquest per buscar un altre tipus de converses, canals que només usen els droides per comunicar...

Una altra veu va sorgir de l'aparell, però aquesta vegada no era un missatge de l'Imperi.

—Estarem de nou en les ones més tard —deia—. Mentrestant, defenseu el que creieu, no el que l'Emperador us diu que penseu. Vau néixer lliures. Conserveu la vostra llibertat. Atresoreu-la.

—És ell —va dir Milo, emocionat—. Aquesta és la transmissió!

Odai va prémer uns quants botons, mostrant a Lina cada pas del procés.

—Així aconsegueixes que l'escàner bloquegi el senyal, i podràs rastrejar-la, veus? Com un detector. —El dispositiu va començar a emetre xiuletades rítmicament—. Com més prop de la font de l'emissió estiguis, més forta serà la xiuletada.

—Això és genial —va admetre Lina.

Odai va estampar l'escàner contra la taula.

—Ho sé. Ara, parlem del preu...

—Preu? —va dir amb nerviosisme, mirant al seu germà—. Vizago no ens va dir que haguéssim de pagar.

—Què creieu que sóc? Una organització benèfica? —es va burlar Odai—. Us he donat el que volíeu, ara heu de donar-me alguna cosa a mi.

—Però no tenim diners —va intentar argumentar Milo—. No gaire almenys.

—No vull els vostres crèdits.

—Llavors què vols? —va preguntar Lina. Odai es va tornar cap al droide assassí.

—IG-70?

El droide va assentir.

—Entès.

Sense pronunciar una altra paraula, el gran droide va sortir de la part posterior de l'habitació i es va dirigir cap a Milo i CR-8R.

—Què va a fer? —va preguntar Lina al mon calamari.

—Agafar el meu pagament —va respondre Odai, entrellaçant els dits.

—Detingui's —va advertir CR-8R, posant-se davant de Milo—. No li deixaré que faci mal a aquests nens.

—Entès —va repetir IG-70 mentre aixecava un braç amb una gran tenalla.

Va aferrar la cara metàl·lica de CR-8R. Amb un grunyit electrònic, el droide assassí va separar el cap de CR-8R de les seves espatlles.

 Següent