La fugida (I)

La fugida

Aventures a l’Espai Salvatge

Llibre 1

Cavan Scott

Quan els pares de Milo i Lina Graf són segrestats per les forces imperials, els seus fills s'embarquen en un perillós viatge a través de l'espai salvatge per rescatar-los.

Són temps de foscor. Amb la fi de les Guerres Clon i la destrucció de l'Orde Jedi, el malvat Emperador Palpatine domina la galàxia sense oposició.

Molt lluny, a les regions desconegudes de l'Espai Salvatge, més enllà de la frontera imperial, Milo i Lina Graf acompanyen als seus pares, exploradors, en les seves expedicions.

Mentre els Graf exploren un remot i desconegut món pantanós, l'ombra de l'Imperi es dibuixa cada vegada més a prop...

CAPÍTOL 1

CAMPS PANTANOSOS

—Milo! Em sents? Véns, si us plau?

L’speeder terrestre de la Lina Graf anava aixecant aigua mentre accelerava pel pantà. Entre el fullatge emergia el color de l’arc de Sant Martí, procedent de les serps acolorides que fugien espantades pel soroll del motor. A través dels buits de les branques, Lina va veure que el cel es tornava més fosc i que uns núvols espessos ocultaven les estrelles.

—Senyoreta Lina —va dir una veu entretallada just a la seva esquena—. Als seus pares no els agradarà que vostè i el seu germà segueixin aquí fora quan ja ha fosquejat.

—Ho sé —va contestar Lina, intentant no pagar la seva frustració amb CR-8R, el droide familiar. Va prémer el botó del comunicador en els comandaments del vehicle—. Milo, on estàs?

No va haver-hi resposta. Lina va accelerar amb l’speeder terrestre al voltant d'un arbre cobert d’enfiladisses, la qual cosa gairebé va provocar que CR-8R rodés fora de l'atrotinada nau.

—Vigili, senyoreta Lina!

—T'ho he dit centenars de vegades, Cràter: estalvia't això de «senyoreta». És només Lina.

—Sí, senyoreta Lina.

No tenia sentit discutir amb CR-8R, especialment quan tenia un germà desaparegut al que trobar.

Bip-bip-bip.

Una diminuta llum vermella va començar a parpellejar en el radar del panell d'instruments, i un somriure es va dibuixar en la cara de la Lina.

—Aquí estàs.

Era la balisa de seguiment de l’speeder de Milo. Aquest s'havia queixat quan la seva mare la va arreglar, però ella havia insistit per una bona raó: als seus nou anys d'edat, Milo sempre estava per aquí. No és que fos especialment rebel però, sens dubte, havia heretat la curiositat natural dels seus pares.

Auric i Rhyssa Graf eren exploradors interplanetaris, cartògrafs que havien passat els últims quinze anys creant mapes de l'Espai Salvatge, un desconegut grup de sistemes solars a la mateixa frontera del Braç Galàctic. Era l'única vida que Lina i Milo havien conegut. Ells van néixer en la nau dels Graf, l'Au Murmuri, i des de llavors havien crescut explorant estranys mons. Lina no ho hauria canviat per res, encara que li hauria anat molt bé sense haver de buscar al seu germà cada dos per tres. Sempre era el mateix: arribaven a un planeta i Milo desapareixia, amb l'esperança de descobrir una nova espècie i fer-se famós. Les seves expedicions solien acabar amb extremitats tortes i un sermó del papa, encara que sabien que aquest s'enorgullia en secret de les desventures dels seus fills.

Però aquest viatge era diferent. Després d'aterrar amb l'Au Murmuri en aquest planetoide aparentment insignificant, van muntar el campament a la meitat d'una vasta plana coberta de roques.

—Vosaltres dos, romaneu prop del campament —havia dit Auric Graf—. S'acosta una tempesta i no vull haver de perseguir-vos quan arribi.

Milo havia desaparegut gairebé immediatament i, hores després, Lina va rebre un missatge en forma d'holograma urgent:

—Necessito la teva ajuda. Vine al pantà. Ara!

Però a quina part del pantà? Segons el primer reconeixement terrestre de l'Au, els camps pantanosos eren enormes: cobrien almenys dos terços de la superfície del planeta. Era típic de Milo excitar-se fins al punt d'ometre informació tan bàsica com la seva localització.

—Senyoreta Lina, el senyal...

—El veig, Cràter —va respondre Lina, mirant el rastre del punt vermell en la pantalla—. Ja gairebé hi estem.

Més endavant, el focus de l’speeder terrestre es va reflectir en alguna cosa metàl·lica. Lina va minorar fins que la nau es va detenir.

El vehicle d’en Milo estava bolcat sobre l'aigua poc profunda del pantà.

—Vaja, això no li anirà gens bé a la pintura —va comentar CR-8R amb desaprovació mentre Lina saltava del seu seient i xipollejava fins al vehicle abandonat. Va comprovar els controls de l’speeder, però no van respondre: estaven fosos. Què havia passat? S'havia estavellat Milo?

—Senyor Milo —va cridar CR-8R—. On està?

—Cràter, sssh! —va dir Lina entre dents—. Aquest lloc podria estar ple de senglars-navalla.

—Oh, perdoni'm per intentar localitzar al seu rebel germà —va contestar CR-8R amb desdeny—. Vaig creure que per això m'havia portat en aquest abominable pantà. Pel que sabem, el senyor Milo està en greus dificultats.

—I si tenim sort, també et perdrem a tu —va murmurar Lina en veu baixa.

No ho deia de debò, per descomptat: CR-8R portava tota la vida prop de la Lina. Era un dels projectes favorits de la seva mare: un droide construït a partir d'una dotzena de models diferents. La seva base provenia d'un droide sonda, i encara conservava quatre braços manipuladors que es van retorçar mentre sortia surant de l’speeder. La part superior del cos estava composta d'una cintura de droide mèdic soldada al tors d'un droide astromecànic.

Ni tan sols els seus braços eren iguals: l'esquerre havia estat pres d'una sèrie DUM obsoleta, mentre que el dret era l'extremitat platejada i brillant d'un androide de protocol, però amb eines intercanviables en lloc de mà.

Lina no tenia ni idea d'on havia tret la seva mare el cap cromat i trist de CR-8R, però sabia que estava plena d'informació... inútil, en la seva major part. Per al cervell, Rhyssa havia usat el d'un androide de protocol, així que CR-8R tenia tendència a ser estirat, formal i bastant irritable, en algunes ocasions. Aquell mosaic de droides es desvivia per ella i el seu germà. Encara que això no ho feia menys molest.

Lina va redreçar la moto speeder.

—No pot haver anat molt lluny. —Va buscar en el cinturó d'eines que portava subjecte a la cintura i va trobar un petit comunicador cilíndric—. Milo —va dir a l'aparell—, hem trobat la teva moto, però on estàs?

Un crit des de més enllà dels arbres va ser l'única resposta.

—Milo! —va cridar Lina, corrent a través del dens fullatge. L'aigua bruta li va esquitxar les cames i les va impregnar d'una olor d’ou podrit, però no li importava: el seu germà tenia problemes. El seu germà estava... Rient-se?

En una clariana davant d'ella, Milo xipollejava en un gran toll fangós, cobert de cap a peus per fosc fang carmesí.

—Milo? —va preguntar, sentint com s'encenia el seu mal geni—. Què creus que estàs fent?

Milo la va mirar amb el rostre ple de llot i un ampli somriure.

—Gairebé el tenia, germaneta!

A Lina li va caure l'ànima als peus.

—El què?

Milo va agafar el seu llarg bastó de fusta i es va posar dempeus. La seva cara resplendia d'emoció.

—Era com un conill-cendra sullustà, però enorme, amb una cresta d'espines i...

—El teu missatge deia que necessitaves ajuda —el va interrompre Lina amb fredor.

—Sí, i la necessito —va contestar ell, confós—. Per caçar al conill-cendra.

—Vaig creure que passaves necessitat!

—I això per què?

—Perquè el 99,998 per cent de les vegades ho està! —va dir CR-8R, mentre entrava surant en la clariana.

—Oh, no —va protestar Milo—. Per què has portat a Cràter? Segur que ho explica a la mama i al papa.

—Activant manera sermó —va anunciar CR-8R, la qual cosa va provocar un altre sospir en el germà de la Lina—. Senyor Milo, els seus pares van sol·licitar expressament...

Abans que CR-8R pogués acabar, una petita criatura va aterrar a la part alta del seu polit cap. Tenia les orelles caigudes i uns braços llargaruts que se li van enrotllar al voltant de la cara. CR-8R va deixar escapar un crit d'alarma, mentre Lina i Milo reien a riallades.

—Sabia que odiaria aquest lloc —es va queixar el droide, intentant espantar a la criatura amb els seus braços manipuladors—. Què és això? Una salamandra del llot? Un milpeus amb banyes?

—No és necessari que et destrossis els processadors girant el cap —va dir Lina amb una rialleta, abans d'intentar posar un semblant seriós—. Morq, deixa a Cràter en pau. Saps que odia que li saltis al damunt.

La criatura va mirar als nens amb els seus petits ulls taronges i va deixar anar una riallada d'alegria. Morq era la mascota familiar, un entremaliat mico-llangardaix kowakià i el malson de CR-8R.

—És aquest malvat animal seu? —va balbucejar CR-8R—. Hauria d'haver-ho reconegut per la pudor.

—No tens cap receptor d'olors —va dir Lina, mentre Morq ballava una giga sobre el cap del droide.

—El que demostra la pudor que fa aquesta cosa —va insistir CR-8R, llançant una espurna sobtada mitjançant un punxó elèctric unit a un dels seus molts braços manipuladors. La descàrrega va copejar a Morq en el cul i, amb un gemec, el mico-llangardaix va botar del cap de CR-8R per escapar al cim d'un arbre.

Lina va sospirar.

—Molt bé, Cràter. Ara mai aconseguirem que baixi de nou.

—S’ho mereix —va murmurar CR-8R.

Lina va sacsejar el cap, intentant no somriure: algú havia de comportar-se com un adult responsable.

—D’acord, posarem la moto d’en Milo en la part de darrere del meu speeder terrestre...

—Allà està! —va cridar Milo, que va sortir de la clariana abans que Lina pogués detenir-lo.

—Milo, torna!

—És el conill-cendra, Lina —va exclamar ell per sobre de la seva espatlla—. Anem!

Ella va posar els ulls en blanc i es va disposar a córrer darrere del seu germà.

—Algun dia em farà cas. Encara que sigui una sola vegada.

Però no anava a ser aquell el dia. Va trobar a Milo ajupit darrere d'una roca coberta de molsa. A l'altre costat, una petita criatura porpra menjava una fruita de pantà.

—Això és un conill-cendra? —va dir Lina, deixant-se caure al costat del seu germà—. No deies que era enorme?

—Bé, més o menys —va admetre Milo—; i segur que l’espantes si segueixes donant tombs com un happabore.

Milo va alçar el braç cap al conill i Lina va veure que el seu germà portava el llançador de xarxa del seu pare acoblat al canell. De vegades, Auric Graf usava la pistola de xarxa per caçar criatures alienígenes. Com la major part de l'equip de camp del pare, se suposava que Milo no podia tocar-ho, i molt menys treure’l del campament.

—Estàs intentant capturar-lo? —va preguntar Lina.

—Per descomptat que sí. Com si no anem a estudiar-ho?

—Hologrames? Escàners biològics? Com una persona normal!

—Bah —va dir Milo mentre es preparava per disparar—. No hi ha res com tenir un contacte proper i personal amb la naturalesa.

Lina va observar com el seu germà ajustava el tret, però no va arribar a veure sortir la xarxa: alguna cosa la va agafar per la part posterior de la seva samarreta i la va elevar per l'aire.

 Següent