Deixeble fosc (XLI)

Anterior

CAPÍTOL 41

Vos es veia pàl·lid però decidit quan va tornar. La sang s'assecava en la seva cara.

—Crec que s'han detingut. Ara com ara. —Ventress estava encara molt adolorida, encara que estava acostumada a controlar el dolor. I en aquest moment, es va obligar a posar-se dempeus i caminar amb dificultat cap a Vos. Preocupat, ell la va detenir a mig camí—. Ventress, hauries de...

—Vine amb mi —va dir ella. Ell la va seguir, sostenint-la, a una altra habitació en el refugi. Diversos calaixos de provisions s'alineaven al llarg de les parets, però ella no tenia cap interès en ells. Es va donar la volta i es va enfrontar a Vos—. És veritat?

—Quina cosa és veritat? —Ell semblava realment confós.

—Que t'has unit a Dooku? Que has... que has jurat la teva lleialtat al Costat Fosc? —Malgrat el seu esforç per parlar en veu baixa, va alçar la veu.

Vos va tancar els ulls i va aixecar una mà.

—Ventress, aquest no és el moment.

—Oh, sí, aquest és exactament el moment, maleïda sigui. Aquest és l'únic moment. Tots podríem estar morts en deu minuts, i després de tot el que hem fet, de tot el que hem passat junts, de tot el que vaig pensar que significàvem... vas a dir-me la veritat. Almenys això m'ho deus.

Vos va mirar cap a un altre costat. Una por freda es va apoderar del cor de Ventress. Finalment, ell va parlar.

—Ho vaig fer per nosaltres.

Per un moment, ella no va poder parlar.

—Per nosaltres? —va aconseguir articular finalment. Ell va assentir amb el cap. Ella va sacsejar el seu, atordida—. Vos... tu saps el que és ell. Et destruirà en la primera oportunitat que tingui!

—Jo ho puc manejar. Sé el que estic fent. Asajj, et vaig dir que ho estem fent per nosaltres, i això és el que faig. —Li va prendre la mà sana entre les seves—. Tu em vas dir que la teva existència ha estat res més que dolor i pèrdues. Que mai t'has sentit segura. Que mai vas tenir una llar. Et mereixes això, i puc aconseguir-ho per a nosaltres. La vida que podrem tenir junts una vegada que...

—Quina classe de vida serà aquesta, Quinlan? —La veu d'ella es va trencar—. Una classe de vida en la qual serem esclaus del nostre odi? De la nostra ràbia? Això és el que el Costat Fosc em va fer a mi. Això és el que fa. Res li és suficient, mai. Tens cada vegada més, i més, però mai ets feliç. És un parany amb l'esquer de totes les coses que més vols. Aquesta vida... no val la pena viure-la. —Ella li va prémer la mà, implorant—. Jo ja vaig deixar això enrere. Tu també pots. Tens l'opció de fer-ho.

De sobte, la calor la va embolicar. Era com si estigués sent banyada amb una llum suau. Va rentar el dolor, la por i la ira, i s’ho va emportar per deixar només una claredat perfecta en el seu deixant. Ventress es va adonar que era la Força, però mai l'havia sentit així. I li estava atorgant un do.

El temps es va desaccelerar per convertir-se en un pas lent quan una sobtada sensació de serenitat i saviesa la va travessar. Va veure, alhora, tots els possibles resultats del gir d'aquesta fracció de segon.

Cada circumvolució, cada manifestació, cada repercussió que tindria el seu ressò en el futur. La mort i la vida, les noves possibilitats de marcar un camí. La restauració de l'equilibri. La por i el desastre, una existència que mai es podria anomenar «viure», sinó simplement un arrossegar-se per tot arreu en una closca de carn que mancava de tota espurna d'alegria... això, també, podria ser el futur; l’abrasadora venjança que només augmentava la gana per més.

Ella acabava de dir-li a Vos que ell tenia una opció sobre quin camí volia seguir, i la Força li estava revelant a ella el resultat de les seves pròpies opcions, en aquest mateix moment, en aquest instant, aquest alè.

Ventress va triar.

***

Vos va veure que els ulls de la Ventress s'obrien enormes. El cos d'ella es va tibar i semblava estar mirant alguna cosa que ell no podia veure. La por va esclatar en ell, tremolant en el fons del seu ventre, i ell la va sacsejar amb delicadesa.

—Asajj?

—No —va murmurar ella, amb els ulls encara fora de focus, aterridorament en blanc. I després va continuar—: No!

Violentament, va empènyer a Vos, apartant-lo, posant la Força en aquest moviment amb tant poder que el va llançar a través de l'habitació. Quan va colpejar la paret, ell va sentir un so terriblement conegut: l’espetec i crepitar del raig de la Força.

Dooku es va posar dempeus, mostrant les dents en una ganyota salvatge de victòria. Ventress estava atrapada entre els trets del raig de la Força més violents que Vos mai havia vist. Ballaven i cruixien famolencs al voltant d'ella, gairebé com éssers vius. El cos d'ella va sofrir un espasme i el seu rostre es va contreure en una màscara d'absolut dolor. La sang rebotava de les seves orelles, els seus ulls i el seu nas.

—Asajj! —va cridar Vos, mentre saltava entre Ventress i Dooku. Va activar el seu sabre de llum, desviant el raig de la Força de tornada a Dooku. Els ulls del Comte es van obrir per comprendre, una fracció de segon abans que la seva pròpia arma es tornés cap a ell, deslleial, com sempre eren les coses de la foscor. Dooku va ser llançat cap enrere i va quedar en el terra, cridant i tremolant, i després immòbil quan els trets es van esvair.

Ventress jeia immòbil en el terra. De la seva roba —i del seu mateix cos— sortien volutes de fum.

—No —va gemegar Vos. Ella estava respirant, però el seu pols era feble i ella seguia immòbil, tan terriblement immòbil—. Asajj... no... no...!

La fúria, tan intensa i primària com els rajos que gairebé l'havien matat, es va estremir a través d'ell, i el món es va tornar vermell. Vos va tirar enrere el cap i va cridar la seva ràbia, girant cap al Comte que jeia, tremolant i sense alè, en el terra de pedra.

Tres passos van portar a Vos fins al Comte Dooku. Va prémer la fulla que espetegava prop del coll de Dooku.

—Fes... ho —va dir amb veu aspra Dooku. Increïblement, estava somrient—. El raig no era... per a ella. Era per a tu. Ella simplement... es va posar en el camí. Endavant. Duu a terme... la teva venjança!

El cor d’en Vos feia que el seu cos se sacsegés amb el seu batec, el seu dolor, les seves demandes. La seva mirada va parpellejar davant Ventress, que jeia tan terriblement immòbil. La seva visió es va fer borrosa. Li va prendre un moment adonar-se que les llàgrimes li queien pel rostre en un riu de dolor. La marea fosca, plena de ràbia, dins d'ell va retrocedir, deixant en el seu cor només la veritat de les llàgrimes. El Comte encara somreia, encara anticipava el pas final que convertiria a Vos irrevocablement al Costat Fosc.

—Jo no sóc com tu —va dir Vos, la seva veu densa—. No m'alimento de la venjança. —La veritat era tranquil·la. No necessitava cridar o exigir. Simplement existia—. Sóc un Jedi.

Vos va desactivar el seu sabre de llum. Ventress estava encara viva, i l'esperança, cruel, bella i agonitzant, cremava en el seu pit mentre corria cap a ella.

—Vos. —No es va tornar en sentir el so de la veu d’Obi-Wan. D'alguna manera, li sorprenia que Obi-Wan estigués aquí, en aquest moment—. Ara nosaltres ens farem càrrec d'ell.

Vos simplement va assentir amb el cap. Ell encara podria ser executat. Certament el portarien de tornada al Consell amb cadenes. Però res d'això importava. L'única cosa que importava estava aquí, just davant d'ell. Se sentia en carn viva en aquest moment, el seu interior obert i sense defensa. Els seus sentits s'havia aguditzat i era gairebé dolorosament conscient de tot: de l'olor de la sang i la carn cremada; del lliscament constant de les llàgrimes cap als seus pòmuls angulosos i del seu sabor salat; del sabor metàl·lic de la sang i de la por en la boca. Va veure que dibuixos estranys decoraven en aquest moment la pell blanca com la llet de la Ventress; rastres de carn més fosca que semblaven trets de rajos. El raig de la Força la hi havia marcat.

La respiració de la Ventress es va fer més dificultosa. Volia abraçar-la, mantenir-la viva per la pura força de la seva voluntat, però tenia por que en tocar-la li causés més dolor. Els seus bells ulls blaus com el gel es van obrir i va somriure. Va tractar de retornar-li el somriure i va fracassar miserablement.

—Hola, maco —va murmurar Ventress.

Vos va deixar escapar un riure tremolós entre les llàgrimes.

—Hola, tu mateixa.

—No em vaig a trencar, ja saps. —No. Ella mai es trencaria. Asajj Ventress no es trenca. Encoratjat per ella, Vos la va prendre tan suaument com li va ser possible en els seus braços. El moviment la va fer tossir violentament—. Estic...

De la seva boca va sortir sang que va xopar la camisa d'ell. Aquest va contenir un sanglot.

—No tractis de parlar.

Ventress li va dirigir una mirada que era tan pròpia d'ella que li va estripar.

—No em... diguis el que haig de fer, idiota.

Un petit somriure li va sorprendre.

—Mai podria... —va admetre.

—Tens tota la raó. —Un altre atac de tos va estremir el seu prim cos i per un devastador instant que li va cremar el cor, Vos va pensar que això acabaria amb ella. Però ella va continuar—: Estic orgullosa de tu per... el que vas fer allà. Vas triar estimar-me en comptes d'odiar-lo. —Els seus llavis coberts d'escuma sanguinolenta es van corbar en un somriure—. La millor decisió que mai has pres en la teva vida.

Vos va plorar sense vergonya, bressolant-la, acariciant el seu rostre. Volia memoritzar cadascuna de les seves corbes, gravar-les en la seva memòria, i després es va adonar que ja ho havia fet.

—Ho va ser —va estar d'acord. Va empassar saliva—. Asajj... tenies raó. Jo... vaig caure en el Costat Fosc. I he estat allà tot aquest temps. Jo simplement... no... no ho sabia!

—T'enganyaves a tu mateix —va murmurar Ventress—. Per això va ser... que no podia adonar-me’n.

—T'estimo, i mai vaig deixar de fer-ho, ni per un moment. —Aquí, en el final, Vos havia d'assegurar-se que ella...

—Ho sé —va dir Ventress—. Però vas deixar de mentir. —Ella es va estremir profundament. Vos va sentir que el seu cor cruixia. Els dits d'ella es van clavar amb força en el braç d'ell i la seva mirada va penetrar la d'ell—. Recorda... sempre tens l'opció de ser millor. Sempre tens l'opció de... escollir el camí correcte. —Va somriure amb tristesa—. Tot i que aquesta decisió arribi una mica tard.

No, no podia ser massa tard. Vos encara havia de dir-li tot el que ell havia sentit. De quina manera el seu cor havia saltat la primera vegada que ella li va tocar amb tendresa, en guarir-li la ferida en la Banshee. Semblava que això havia ocorregut en una altra vida. Quan ella li havia preguntat com es veia amb el vestit de festa, hauria d'haver-li-ho dit. I quan es van besar per primera vegada... Asajj Ventress ho havia canviat tot al món d'ell, el seguia canviant en aquest mateix moment. Però hi havia massa coses per dir, i no hi havia suficient temps per dir-les, i les paraules es van amuntegar en la seva gola i el van ofegar en el silenci.

Amb un esforç, Ventress va poder tocar-li el rostre, seguint la línia del tatuatge groc, detenint-se en els seus llavis. Quan va parlar, la seva veu era tan feble que ell va haver d'esforçar-se per sentir-la.

—I sempre recorda... que et vaig estimar, amb tot el meu cor.

Ell ho havia sabut. Però mai abans ho havia escoltat dels seus llavis. Llavors ell va descobrir que podia parlar, podia dir les més simples de les paraules.

—Ho faré.

Ventress va respirar tremolosa. La tensió va abandonar el seu cos, i ella es va relaxar en els seus braços mentre els seus ulls van començar a tancar-se.

No.

—Asajj —va suplicar Vos—. Asajj. Si us plau, no te’n vagis.

Els ulls d'ella es van obrir, i una cantonada de la seva boca es va aixecar.

—Haig de fer-ho, Quinlan. És el meu moment ara. Les meves germanes... estan esperant.

Una por com mai havia conegut es va apoderar de Vos i va estrènyer els seus braços al voltant d'ella, com si aferrant-se a ella d'alguna manera pogués evitar que la mort se la emportés.

—Si us plau... si us plau, no...

—Has de deixar-me anar, el meu amor —va dir Ventress, amb veu molt suau, molt tendra, i va somriure amorosament—. És el camí del Jedi.

I ella se’n va anar.

 Següent