El niu (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

LA NAU ACCIDENTADA

Un inquietant silenci planava sobre la pista d'aterratge mentre baixaven per la rampa de l'Au Murmuri. L'aire era càlid i ennuvolat, i una fina capa de boira s'estenia sobre el terra enfangat.

La pista d'aterratge havia estat construïda a la meitat de la jungla, després de talar tots els arbres d'un petit terreny. En un dels extrems hi havia una petita cabanya de fusta. Al costat d'ella, Milo va poder veure el camí que pujava fins a l'assentament, serpentejant pels arbres. Esperava poder explorar adequadament la zona una vegada que haguessin registrat la nau accidentada.

CR-8R planejava sense rumb, com una forma nebulosa en la penombra. Lina i Milo el seguien, xipollejant pel fang. Morq, aferrat a l'espatlla de Milo, xerrotejava amb nerviosisme i bastonejava l'esquena del noi amb la cua.

—Mira —va dir Milo, en veure un tros cremat d'herba groga, marcat per quatre grans cercles—. La nau va deure enlairar-se des d'aquí, abans d'estavellar-se per alguna raó.

—Fallada del motor? —va preguntar Lina.

—Pot ser —va agregar CR-8R. Es va detenir per un moment—. No crec que sigui convenient que tots entrem en la selva. Potser algú hauria de quedar-se en la nau.

—No és mala idea —va dir Lina, i Milo va poder veure que un somriure aflorava al seu rostre—. Cràter, segueix endavant i revisa el lloc de l'accident; pots avisar-nos des d'allà.

—Bon pla, germaneta —va agregar Milo—. Després de tot, un de nosaltres podria resultar ferit. Un droide és molt més resistent.

CR-8R es va donar la volta cap a ells.

—Ja sé que es creuen molt graciosos —va dir—. Però jo no puc apreciar-ho. Ni un polsim.

—No et preocupis, Cràter —va dir Lina amb un somriure—. No et deixaríem anar sol. De totes maneres, no m'agrada la idea de separar-nos: aquest planeta ja és bastant esborronador.

CR-8R va assentir.

—Si insisteix...

Les ombres es van fer més profundes a mesura que s'internaven entre els arbres. Les poblades branques s'arquejaven i bloquejaven el pas del sol.

Un eixam de petits insectes blaus va sortir volant en espiral cap a la llum quan els maldestres peus de Lina van ensopegar amb el seu niu. L'aire era humit i estava impregnat d'olor de fusta podrida.

Morq, agotzonat sobre l'espatlla de Milo, mirava al seu voltant amb nerviosisme. El noi estava sorprès: el petit mico-llangardaix hauria d'haver-se posat a explorar, escalant pels arbres a la recerca de fruita madura i ous desprotegits. Alguna cosa el devia estar espantant, però Milo no tenia ni idea de què podia ser.

Es van detenir a la riba d'un rierol rocós i Lina es va ajupir per mullar-se la cara. Algunes fulles seques queien sobre l'aigua clara i teranyines gegantesques brillaven en la penombra, adornades amb gotes d'humitat.

En algun lloc sobre els seus caps, el crit d'un au de rampinya fendí l'aire tranquil. Milo es va adonar que, a part de la bonior dels insectes, aquell era el primer senyal de vida que captaven des de la seva arribada. Aquell bosc era molt silenciós, la qual cosa començava a resultar inquietant.

—Aquí ha passat alguna cosa —va dir CR-8R, surant cap a la riba oposada—. Aquest tronc no s'ha partit en dos ell sol.

—Segur que no ha estat el vent o alguna cosa així? —va preguntar Milo, saltant de roca en roca per creuar el rierol—. Si alguna criatura va fer això, està extremadament calla...

—AUUUUUUUUUUUUUUUU...

Un udol sobrenatural es va elevar al seu voltant, l'origen del qual es trobava en algun punt indeterminat de l'espessa jungla. El so es va sentir cada vegada més fort i, de sobte, es va detenir i va tornar a fer-se el silenci.

—El meu mal pressentiment va a més —va afirmar CR-8R, baixant el volum del seu vocalitzador.

Lina es va assecar la cara amb la màniga.

—Milo, tu saps què ha estat això?

Ell va negar amb el cap.

—Sembla gran.

—I enfadat —va afegir CR-8R—. Puc suggerir que fem el que hem vingut a fer i després ens marxem?

—Si et refereixes a agafar el que necessitem i arrencar a córrer —va assentir Lina—, em sembla un gran pla.

Es van apartar del rierol, baixant per un petit pendent rocós fins a la base del barranc. La nau estavellada s'alçava davant seu.

Milo va fer un cop d'ull i va descobrir la paraula Aventura escrita en un costat de la nau. Es tractava d'un model molt comú en la Vora Exterior, un gran buc de càrrega construït per transportar mercaderies pesades.

Però dubtava que pogués tornar a volar: l'ala del costat visible estava partida gairebé per complet, deixant a la vista els cables negres. El tren d'aterratge davanter s'havia desplomat, provocant que el cos de la nau s'inclinés cap endavant en un angle pronunciat. Tres talls esbiaixats creuaven tot el casc, des de la cabina fins a l’escotilla de càrrega en la part posterior. Gairebé semblaven les marques d'una urpa, va pensar Milo; però això era impossible.

CR-8R es va alçar amb els seus propulsors, mirant a través de les finestres tacades de fang.

—Sembla desert —va informar—. El pilot deu haver abandonat la nau.

El droide va reduir lentament la seva altura, fins aterrar amb suavitat sobre el sostre. El metall va cruixir i va trontollar, encara que només una mica.

—És estable —els va indicar—. Poden pujar els dos.

Milo es va subjectar a un cable solt per pujar fins a la part posterior de la nau abans de tornar-se per ajudar a Lina. CR-8R es va endinsar per l'abrupte forat del sostre i va activar els seus focus de llum. Morq va baixar de l'espatlla d’en Milo i es va amagar en un munt de ferralla, de la qual només va treure el cap per vigilar.

—Això són gàbies? —va preguntar Lina, assenyalant una estructura d'acer que penjava d'una paret. Després d'acostar-se per mirar, es va apartar espantada—. Milo, fes un cop d'ull.

Desplomada en el fons de la gàbia, hi havia una figura gran, una criatura que doblava la grandària d'un home. El seu dens pelatge marró era pràcticament negre a la llum dels focus de CR-8R. Milo no va poder evitar adonar-se de la sang que hi havia en les seves punxegudes urpes blanques.

Lina es va acostar amb cautela i va empènyer la gàbia. La criatura no es va moure.

—Crec que està mort —va murmurar Milo.

CR-8R va passar una de les seves extremitats per sobre de l'estructura i va emetre una llum blava intermitent sobre el cos immòbil.

—El meu bioescàner ho confirma —va dir.

—Sembla una espècie de primat —va assenyalar Milo, a la gatzoneta al costat de la gàbia. La criatura estava tombada de costat i amb la boca oberta, revelant una filera de dents grogues—. Un veermok o quelcom semblat. Però són natius de Naboo; què està fent aquí?

—I el més important: què pot haver-li fet això? —va preguntar Lina.

—No voldria alarmar-los —va indicar CR-8R, apuntant a un costat—. Però mirin aquí.

Una segona gàbia estava torçada en les ombres, amb els barrots doblegats als costats. Al seu voltant, el terra de la cabina estava esgarrapat i tacat de gotes fosques.

Milo va tocar una d'elles i els dits se li van embrutar de vermell.

—Suposo que hi havia dues criatures —va dir—. Potser una es va alliberar i va atacar a l'altra.

—Encara podria estar a prop —va advertir CR-8R, donant voltes amb nerviosisme—. Tal vegada fos el que va produir aquell horrible udol.

—Per molt forts que siguin els veermoks, no veig com podria haver-se alliberat d'aquests barrots de duracer —va observar Milo.

—Mireu, jo no sé què està passant —va dir Lina amb fermesa—. Aquest lloc cada vegada em sembla més estrany. Però hem vingut per una raó. Cràter, pots anar a la part de davant i mirar si hi ha alguna cosa que puguem utilitzar?

—Per descomptat, senyoreta Lina —va dir CR-8R, utilitzant el seu fort braç de càrrega per buidar el camí cap a la cabina del pilot.

Milo el va seguir, passant per sota d'una part abonyegada del casc. Podia sentir com Morq furgava per la nau, clacant per a si mateix. Llavors el mico-llangardaix va córrer cap a ell, subjectant alguna cosa amb les urpes.

—Què tens aquí? —va preguntar Milo, ajupint-se—. Au vinga, deixa-ho anar.

Morq va fer el que li ordenaven i va mirar ansiós al noi. Era una bota. Milo, amb cura, li va donar la volta. Pertanyia al pilot? I si era així, on estava ell?

Milo va deixar la bota a un costat i Morq va córrer a per ella, la va esbocinar amb el bec i se la va empassar.

—Apa, vinga —va dir Milo—. No saps on ha estat. Deixa-la anar.

Morq el va mirar i va xisclar a la defensiva. Va retrocedir i s’escapolí pujant per una làmina del casc que havia quedat solta, i aquesta es va estremir sota el seu pes.

—Morq, vigila —va dir Milo—. No voldràs...

Amb un baluern, la placa va bolcar i la seva vora esmolada va seccionar el terra, a pocs centímetres d'on es trobava Milo. El noi va saltar cap enrere amb el cor palpitant-li. Morq va sortir d'un salt, oblidant la bota.

—Què t'he dit? —el va renyar —. Gairebé m'aixafa.

Morq va baixar les orelles, deixant escapar un gemec de disculpa.

—Si el seu petit amic ha acabat de provocar destrosses —va dir CR-8R des de l'altre costat del buit—, tinc una notícia bona i una altra dolenta. Quina desitgen primer?

—La bona, suposo —va dir Lina encongint-se d'espatlles.

—La bona notícia és que la cabina del pilot amb prou feines presenta danys —va informar el droide—. L’hiperpropulsor sembla estar d'una peça i l'acoblament pot ser compatible.

—Genial. —Lina es va alegrar—. Quina és la mala notícia?

—He pogut comunicar-me amb l'ordinador de bord —va continuar CR-8R—. No li ha agradat que ensumés; aquests vells bucs de càrrega poden ser molt desagradables. Si sabessin la classe de llenguatge que ha utilitzat...

—Què t'ha dit, Cràter? —el va interrompre Lina impacient.

—M'ha explicat, amb tota claredat, que l'accident no es va deure a una fallada del motor ni de res intrínsec a la nau. No va ser culpa seva, en altres paraules.

—Per què és una mala notícia? —va preguntar Milo.

—Per l'informe final dels sensors externs —li va dir CR-8R—. L'Aventura va rebre un cop en un costat, un impacte físic que el va derrocar.

—Un tret làser? —va preguntar Milo.

—No he vist cap marca de cremada —va dir Lina—. Només aquelles estranyes marques en l'exterior de la nau.

—Crec que... Esperin —va dir CR-8R bruscament—. Estic rebent un senyal de l'Au Murmuri. Una altra nau acaba de sortir de l’hiperespai i es troba en les proximitats del planeta.

Milo va intentar arribar fins a la cabina del pilot, però la placa metàl·lica que havia caigut li impedia el pas.

—És de l'Imperi? —va preguntar.

—No estic segur —va respondre CR-8R des de la cabina—. El model no sembla trobar-se en els meus registres. Però una llançadora s'ha desprès de la nau principal i està descendint amb velocitat.

—L'Imperi —va dir Lina amb resolució—. Ens han trobat. Cràter, engega els teus circuits.

Es va sentir un cruixit metàl·lic, a causa dels esforços que feia CR-8R per apartar la placa que Morq havia bolcat. Però estava embussada.

—Pesa massa —va dir el droide—. Hauré de tallar-la. Vagin-se.

—No et deixaré —va insistir Lina—. Què passarà si els soldats d'assalt et troben?

—Em camuflaré com a part de les restes de la nau —va respondre CR-8R—. No hauria de ser molt difícil.

Milo va escodrinyar el cel fosc i va veure un punt negre per sobre d'ells, cada vegada més gran. El cor li va bategar amb força.

Morq va xisclar i va córrer cap a Milo, però aquest li va indicar que es detingués: estaria més segur allà que en qualsevol altre lloc de la jungla.

—Queda't, noi —va dir—. Cuida de Cràter.

—El mantindré fora de perill! —va cridar el droide—. Ara, senyor Milo, si us plau, corri. Abans que sigui massa tard.

Milo es va deixar caure al terra i va seguir la Lina entre els arbres.

 Següent