El niu (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

STINKERS

—Moveu-vos —grunyí la dona amb el pèl vermell, movent el rifle. Els va portar a través dels enderrocs, fins a on esperava una pàl·lida figura.

—No són més que nens —va dir amb menyspreu mentre s'acostaven.

Era alt i prim, amb la pell verdosa i els ulls enrogits. Un mercenari pau’an, va deduir Milo amb un sotrac. Com li havia dit la dona? Corin?

—Però què estan fent per aquí? —El tercer home es va acostar a ells donant gambades, amb el rostre ple de suor—. Els ha preguntat? —Sobre la seva espatlla portava recolzat el blàster més gran que Milo hagués vist. Aquest devia ser Bort.

La dona va mirar expectant als nens.

—Contesteu-li —va dir—. Què us dóna dret a aterrar al meu planeta?

Lina va esbufegar desafiadora.

—Els planetes no són de ningú.

La dona es va enfuriar.

—Això és l'Espai Salvatge. Aquí, allò que trobes, t'ho quedes. Jo vaig trobar Xirl i tinc intenció de quedar-m'ho. Em dic Gozetta i sóc qui mana aquí. Així que ho preguntaré de nou: com us dieu i què esteu fent?

—No li diguis res, Lina —va mussitar Milo. Després va empassar saliva, en adonar-se del que acabava de dir.

Gozetta va somriure feblement.

—Lina, no? —va repetir—. Com et dius tu, petit?

Milo va considerar la possibilitat d'inventar-se alguna cosa, però va suposar que allò no canviaria massa les coses.

—Milo —va respondre—. I no sóc tan petit.

La dona rigué.

—Un noi valent —va dir—. Els teus pares deuen estar orgullosos. On estan? —va dir mentre observava la línia d'arbres.

—Estan caçant —va dir Milo—. Arribaran en qualsevol moment. I la resta del nostre equip. Han agafat totes les armes per anar a buscar el sopar.

—Ho sento, nen, però no m'ho crec —va dir Gozetta—. He vist la vostra nau: té capacitat per a quatre persones. I vosaltres dos sembleu... perduts. Quina classe de pares us permetrien vestir amb aquests bruts draps? Podria haver captat la vostra olor a un quilòmetre de distància, fins i tot sense això. —Va alçar la mà amb la màscara.

—Deixa que ens anem —va dir Lina—. Ens marxarem i no tornaràs a veure'ns per aquí, ho prometo.

Gozetta va ajustar els ulls.

—Sense hiperpropulsor? No, esteu ficats en alguna cosa i penso descobrir què és. No pot ser una coincidència que aparegueu just quan la meva gent desapareix de forma misteriosa i ocorre tot això. —Va assenyalar amb el cap cap a la devastació que els envoltava.

—Què pots haver fet tot això? —va preguntar Milo, incapaç de resistir-se.

Gozetta va sacsejar el cap.

—Hi ha diverses possibilitats —va contestar ella—. Veuràs, aquest planeta no és exactament com els altres.

—Et refereixes a les criatures? —va preguntar Milo—. El d'allà enrere era un veermok, veritat?

Gozzeta el va inspeccionar amb atenció.

—Ets molt astut, veritat? —va dir—. Sí, tens raó; segons l'últim recompte, tinc dos d'ells, a més de dos rancors, un drac krayt i quatre gundarks. Aquests deuen haver estat els responsables dels danys de l'Aventura: aquestes coses poden saltar molt alt.

—Mai havia sentit a parlar de gundarks que ataquessin una nau en l'aire —va dir Milo—. En terra, potser, però l'Aventura ja havia desenganxat. A més, per fer aquest forat en la teva tanca farien falta trenta gundarks.

La dona es va encongir d'espatlles.

—La biologia no és la meva especialitat —va dir—. Meggin és l'expert. El seu treball és mantenir-los vius; jo... faig el contrari.

—Tu els caces —va dir Lina, començant a relacionar tot el que havia vist. La màscara, les gàbies... Tot encaixava—. Hem vist tots aquests caps d'aquí dins. És el teu pavelló de caça, no? Portes aquests animals aquí, els deixes solts i surts a matar-los.

Gozetta va aixecar les mans.

—M'has enxampat —va confessar—. Sóc caçadora, com el meu pare, i com el pare del meu pare. Aquests caps són el resultat d'una vida de treball, en un centenar de planetes.

—El meu pare em va dir que la caça era un gran negoci —va dir Milo—. Pels qui són prou mesquins i covards com per voler fer-ho.

—Un home intel·ligent —va afegir Gozetta—. No suporto les reserves turístiques: sota constant vigilància, només dispares a allò al que et permeten disparar. Això no és caçar, és un joc de nens. —Mirà cap als pujols coberts d'arbres—. Aquí som només ells i jo. Ningú em diu què, quan o com haig de matar. Quan hagi acabat, aquest planeta estarà ple de bestioles, reproduint-se i creixent, llestes per ser caçades. Xirl és el planeta perfecte per a això. No hi ha formes de vida autòctones més grans que una serp.

—Estàs segura d'això? —va preguntar Milo, mirant de nou al forat en la tanca.

La cara de Gozetta es va enfosquir.

—Ja t'ho he dit: són gundarks —grunyí.

Però se li notava en la veu que no estava molt convençuda.

De sobte es va sentir alguna cosa que furgava a la seva esquena, i Gozetta es va tornar amb el rifle en alt. Un tret va solcar l'aire i ella va somriure amb fredor.

—Et tinc.

Es va dirigir a la part posterior d'una muntanya d'enderrocs, amb Milo trepitjant-li els talons. Una petita criatura jeia amb les potes apuntant al cel. Era gairebé tan llarga com el braç de Milo, amb la pell escamosa i un llarg coll coronat per un cap triangular.

—L’havies de matar? —va preguntar Milo a la dona en to acusador.

Ella es va encongir d'espatlles.

—Ja t'ho he dit, nen, em dedico a això. —Li va donar una puntada de peu a la criatura, arrufant el nas—. Suposo que ja sabem d'on venia aquesta desagradable olor.

Milo es va posar a la gatzoneta.

—Deu segregar aquesta substància enganxifosa per marcar el seu territori —va explicar—. Em pregunto d'on véns, petit amic. I si hi ha uns altres com tu per aquí a prop.

—Eh, mira a dalt —va dir Lina, i Milo va aixecar el cap.

A l'altre costat de la casa hi havia una estructura alta, ampla a la base i estreta en la part superior, amb una llarga agulla de plata en la punta. Per un moment Milo va pensar que estava viva, en veure que tota la superfície semblava retorçar-se. Llavors es va adonar que cada centímetre estava cobert de petites criatures, unes damunt de les altres com en un rusc.

—Crec que no em trobo bé —va dir Bort, mirant amb horroritzada fascinació.

L'estructura havia començat a inclinar-se sota el pes de les criatures, mentre els suports de metall cruixien.

—Això és el que crec que és? —va murmurar Milo, acostant-se a la seva germana.

—Una balisa de transmissió —va assentir Lina—. Has sentit el que ha dit Gozetta? S'ha referit a «la seva gent». Devia haver-hi més persones treballant en el pavelló.

—Sortiu d'aquí! —La caçadora es va dirigir cap a la torre amb el rifle aixecat i va disparar tres vegades consecutives. Diverses criatures van caure mortes al terra, però la resta la va ignorar i corregué per l'estructura—. Petits stinkers pudents! —va cridar Gozetta abans de disparar de nou.

—Cap, està segura que això és prudent? —va preguntar Bort—. Aquesta cosa no sembla massa estable.

Gozetta ho va ignorar i va seguir disparant, enfadada. Van sentir que un tret impactava contra la torre i que aquesta emetia un lent i llarg cruixit.

Gozetta es va apartar a un costat just quan la balisa va caure desplomada, aixafant a més criatures sota el seu pes i aixecant un núvol de pols.

Per un moment, es va fer el silenci. Llavors Gozetta va deixar escapar un crit ple d'ira i frustració.

—Ja he tingut suficient! —va cridar, clavant els peus en el terra—. He dedicat mesos a construir aquest lloc, m'he gastat tots els meus crèdits... —Va aixecar el rifle i va disparar a cegues a l'aire—. Aquest planeta és meu! —va cridar amb totes les seves forces.

Lina va treure el comunicador de la seva butxaca, però no va captar gens més que soroll blanc.

—Així que ja sabem que el senyal venia d'aquesta torre —va dir en veu baixa.

—Ara només hem d'esbrinar qui l'enviava —va agregar Milo.

—Mireu tots —va dir la veu de Corin. La pols començava a desaparèixer i, a través d'ell, es veia més enllà de la torre de transmissió destruïda, on la tanca perimetral presentava un segon orifici, encara més gran. Darrere, un rastre de devastació i arbres destruïts conduïa al llarg de la cresta, per l'interior de la selva.

Mentre observaven, els stinkers es van apartar de la torre per volar en direcció a la bretxa de la tanca.

—On van? —va preguntar Bort, gratant-se el cap.

—No ho sé —va respondre Gozetta, amb els ulls ajustats—. Però alguna cosa em diu que aquest camí porta directament al que ha destruït el meu pavelló.

—Ja no creu que hagin estat els gundarks? —va preguntar Corin.

Gozetta va negar amb el cap.

—El noi té raó —va dir—: res del que he portat aquí podria haver fet això. Ha d'haver estat alguna cosa que porta aquí tot el temps, només que nosaltres no l’hem vist.

—Aquesta cosa ha derrocat una nau sencera i ha fet un forat en la tanca de duracer —va objectar Bort—. Dos forats, de fet. Ha de ser gran.

—Indubtablement —va dir Gozetta, amb el fusell a l'espatlla—. Però, com he dit abans, jo vaig trobar aquest lloc i tinc intenció de quedar-m'ho. No deixaré que un estúpid animal vingui i m'ho tregui.

—I què vas a fer? —va preguntar Milo.

—El que em va ensenyar el meu pare —va dir Gozetta amb orgull—. Vaig a caçar, vaig a capturar i vaig a matar. Així que aixequeu el cul, perquè vosaltres veniu amb mi.

 Següent