La fugida (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

L'IMPERI

Cap de les figures hologràfiques es movia, sinó que eren imatges de grandària real congelades en un punt molt concret del temps.

—Pots fer que es reprodueixi l'enregistrament? —va preguntar Milo.

—Què et creus que estic fent? —va contestar Lina, amb les cames creuades en el terra i intentant arreglar la sonda embussada de l’holoprojector.

Resultava inquietant estar envoltats per figures estàtiques, com unes estàtues electròniques a través dels cossos de les quals es veien les parets de plàstic de la cúpula. Però encara hi havia una mica més: a la sortida del campament surava un holograma d'algun tipus de transport imperial, gran i quadrat. La imatge parpellejava mentre Lina s'afanyava amb el projector.

Milo va notar com se li accelerava el cor. Allò era fantàstic!

Fins i tot a l'Espai Salvatge la gent cantava les lloances de l'Imperi, i era fàcil veure per què. Les Guerres Clon havien suposat un gran desgast per a la galàxia, amb milers de milions de morts a les mans de la corrupta República. Ara les coses eren diferents: l'Emperador havia abolit l'antic ordre i estava reunificant la galàxia. Amb la pau restaurada, l'Imperi Galàctic dirigia la seva atenció als confins de l'Espai Salvatge, fins i tot fins als Territoris Desconeguts.

«Això ens farà rics, fill —havia dit el pare—. Tu espera i veuràs».

Milo volia quelcom més que riqueses. La mama, el papa i Lina podrien vendre els seus mapes i cartes de navegació, però ell tenia plans més ambiciosos: volia ingressar en el Cos Imperial de Reconeixement quan aconseguís l'edat suficient, i explorar noves i misterioses fronteres. El cap li donava voltes només de pensar en totes les espècies que esperaven a ser descobertes.

Evidentment, no ho havia explicat a la Lina, doncs aquesta s’hauria rigut d'ell. Però Milo estava molt segur del que volia.

Tal vegada fos aquesta la seva oportunitat: si els Imperials es trobaven en aquell planeta i ja estaven parlant amb la mama i el papa...

—Crec que ho tinc —li va cridar Lina.

—Llavors a què estàs esperant? Reprodueix-ho.

Lina va donar un copet a un petit botó i l'enregistrament va començar a moure's; les figures van cobrar vida.

—Veurà, comandant: no és així com solem fer negocis, sap?

Era la veu del pare, que sonava metàl·lica a través dels altaveus del projector hologràfic.

—Cràter, pots fer alguna cosa amb això?

CR-8R va netejar el projector amb un dels seus braços manipuladors i el va endollar al seu propi sistema, per amplificar el volum de l'enregistrament.

—Els temps han canviat des que van venir vostès a l'Espai Salvatge —va dir un soldat d'assalt amb unes espatlleres fosques sobre les seves espatlles. Milo va arrufar les celles. Fins i tot en un holograma, els soldats d'assalt resultaven impressionants amb les seves impol·lutes armadures blanques; però per què sostenien els fusells blàster tan a prop del pit? En principi no hi havia cap amenaça.

—Així i tot —va dir la seva mare, Rhyssa. La seva mirada transmetia tanta inseguretat com la que Milo sentia respecte a la situació—, per què no ens podíem reunir en alguna estació galàctica o...?

Una veu a l'esquena de Milo la va interrompre. Milo es va tornar i va veure una figura que es perfilava enfront de l’escotilla oberta del transport. Era un home enorme, d'espatlles amples i vestit amb un uniforme pràctic i elegant.

—Cartògrafa Graf —va dir la veu, profunda i dominant—, on ens reunim és irrellevant. El que importa són les seves dades.

L'holograma fantasmagòric de l’Auric Graf va passar al costat del comandant de les tropes d'assalt i es va acostar al transport.

—Per descomptat, Capità Korda. Comencem.

Milo va sentir una mà agafant-se a la seva: Lina estava al seu costat, observant nerviosa.

—Alguna cosa no va bé —va dir.

Milo es va deixar anar: sentia el mateix, però no anava a desaprofitar l'oportunitat de baixar els fums a la seva germana.

—No siguis cria: el papa l’està engalipant amb l'encant Graf. Aquest Capità Korda no té cap oportunitat.

—Puc oferir-los un refresc, cavallers? —va continuar Auric—. La major part dels nostres subministraments estan en la nau, però segur que podem trobar una mica de conyac khormià.

—No serà necessari —va ser la tallant resposta—. Tenen la informació que els vaig demanar?

Rhyssa Graf es va col·locar al costat del seu marit i va assenyalar el quadern de dades que sostenia a les seves mans.

—Està tot aquí, segons el que havíem acordat amb el nostre agent, Dil Pexton.

—I no ho lamentarà, capità —va afegir Auric—. Noves espècies d'animals i plantes, dipòsits de minerals i recursos naturals suficients per a tots els planetes del sector; tot amb hologrames d'alta definició. El llibre d'or.

—No esperava menys.

—Excel·lent —va contestar Auric—. El que ens porta al segon punt del dia: la nostra llibertat.

—El seu què? —va preguntar Korda, com si fos el més ridícul que hagués escoltat mai.

El pare de Milo va riure.

—La informació és poder, capità, i el poder té un preu.

Llavors, Korda va sortir de les ombres que produïa l’escotilla d'accés i, per primera vegada, els nens van poder veure-li la cara. Tenia el pèl clar, amb un tall molt recte sota una atapeïda gorra; els seus ulls eren molt petits per a una cara tan gran i miraven als seus pares sobre un nas de falcó. Però què li passava en la boca? El capità no tenia barbeta, sinó que la meitat inferior de la seva cara havia estat reemplaçada per una mandíbula robòtica d'esmolades dents metàl·liques.

Milo va aferrar la mà de la seva germana i la va estrènyer fermament.

—Cartògraf Graf —grunyí Korda, acostant-se a ells—, sóc un capità de l'exèrcit Imperial. Cregui'm si li dic que sé el que és el poder.

Milo va desitjar poder amagar-se darrere dels seus pares, però això era impossible: ells no estaven allà realment, només eren efectes de llum.

—Jo... estic segur que vostè també entén com funciona això —va dir Auric amb veu una mica tremolosa—. Tenim una cosa que desitja. I vostè pot pagar-ho.

—No —va respondre Korda—. Vostès tenen una cosa que desitjo i jo ho prenc.

—No sense pagar un preu just —va intervenir Rhyssa Graf.

El capità va fer un pas cap a la mare de Milo, que es va mantenir ferma i amb la barbeta ben alta.

—Són lleials súbdits de l'Imperi —va afirmar Korda en veu perillosament baixa—. Estan obligats a lliurar la seva informació immediatament.

—Em sembla que no —va dir Auric, dirigint una mirada nerviosa als blàsters dels soldats imperials—. Escolti, nosaltres no som ciutadans imperials, no pot donar-nos ordres.

—Aquest planetoide està en territori imperial —va assenyalar Korda.

—Des de quan?

—Des que jo he pres terra. Ara, poden lliurar les seves dades per les bones o jo les agafaré per les dolentes. Vostès decideixen.

Tots els rifles dels soldats d'assalt es van alçar alhora.

 Següent