El robatori (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

ALARMA D'INCENDIS

En els Magatzems Banyes Bessones, Cikatro Vizago va aixafar un escarabat solitari amb la seva bota.

—Bestioles —es va queixar mentre aixecava el peu per veure la taca enganxifosa que havia quedat en el terra—. Els odio.

—Què fem amb això? —va preguntar un dels seus lacais, un onodonià amb una trompa per nas i un pegat cobrint-li un dels seus ulls negres.

Vizago va mirar el contenidor i va sospirar.

—Ha pagat, així que hem d'ocupar-nos d'ell. Tinc la sensació de què la capitana Mondatha és del tipus de dona que aniria a les autoritats si perdéssim les seves coses. Però espera...

El devaronià es va acostar a una taula lateral i va tornar amb dues vares de ferro. Les va col·locar sobre el contenidor i aquestes es van adherir fortament a la tapa, bloquejant el contenidor com dues llepasses.

—Tancament gravitacional —va explicar al perplex onodonià—. Només per si de cas alguna d'aquestes bestioles intenta obrir la tapa. Ara res podrà sortir d'aquí dins.

* *

Dins del contenidor, alguna cosa (o algú, millor dit), desitjava desesperadament sortir. Sota el munt d'escarabats estava Lina, enrotllada com una bola, al costat del seu germà.

Tots dos portaven uns vestits i guants negres que Shalla els havia prestat, amb la promesa que els escarabats no podrien entrar per les costures. Les ulleres amb visor protegien els seus ulls, i portaven la boca coberta per màscares d'oxigen.

Lina es protegia el cap amb els braços i tenia els ulls ben tancats dins del visor. Era la pitjor situació en la qual s'havia vist mai. Els escarabats estaven pertot arreu, caminant sobre el seu cos i ficant-se entre el seu pèl. Les bestioles estaven tan atapeïdes que amb prou feines podien moure's, però podia sentir les seves petites potes esgarrapant-la. A més, estava el so de centenars de mandíbules tritllejant com una sola.

Volia xisclar i cridar, i apartar les horribles criatures de la seva pell, però sabia que havia d'esperar.

El contenidor es movia de nou, balancejant-se mentre s'introduïa més i més en el magatzem. Havia escoltat les ordres de Vizago entre els espetecs dels insectes.

—Porta-la a la zona d'espera per al seu processament. Ja ens ocuparem més tard.

Just com Shalla havia dit; deixarien el contenidor només el temps suficient per escapar. Així i tot, Lina estava aterrida. Què passaria si el pla no funcionava? I si col·locaven els escarabats de la Shalla directament en una caixa de magatzematge? Estarien atrapats fins que algú tornés a obrir la caixa. O pitjor, es quedarien allà, en la foscor, amb els insectes com a única companyia.

Lina es va obligar a calmar-se. Estava tot molt ben preparat. Shalla els havia dit exactament el que havien de fer. Lina només havia d'esperar.

El contenidor es va trontollar mentre el baixaven al terra, espantant als escarabats, que van començar a moure's nerviosos. Lina va parar esment fins que va escoltar els passos allunyant-se.

«Compta fins a deu —es va dir—, o millor vint, fins que estiguis segura que no hi ha ningú».

Tot estava en silenci, tret pel so dels insectes. Havien deixat la caixa a l'àrea de processament.

—Milo —va murmurar Lina a través de la seva màscara de respiració—. Hem de sortir!

El seu germà va començar a moure's, pujant entre els escarabats per empènyer la tapa del contenidor.

—No es mou... —va dir, grunyint per l'esforç—. Aquests tancaments gravitacionals deuen estar bloquejant-la.

Lina es va regirar per plantar els peus en un costat de la caixa.

—Shalla va dir que hi havia un panell solt per aquí, per si ens posaven alguna cosa pesada damunt.

Va empènyer amb el peu. No va passar res.

—Està embussat. Pots ajudar-me?

Milo es va unir a ella, empenyent un costat de la caixa amb el peu. Res.

—Per què no es mou?

Lina va començar a donar puntades, sense importar-li si algú l'escoltava. Havia de sortir d'aquí.

—Lina, calma't —va advertir Milo—. Podem fer-ho. Només hem de treballar en equip.

—No —va respondre, donant una puntada amb cada paraula—. Necessito. Sortir. De. Aquí. Ja.

Amb l'última puntada, el panell solt va sortir disparat i va caure al terra. Els escarabats van començar a escapar com una ona, i Lina s’escapolí pel forat. Tan aviat com va sortir del contenidor, es va posar dempeus d'un salt i es va sacsejar tots els insectes de sobre.

Milo va sortir després d'ella.

—Vols fer el favor de callar?

Es va quedar gelada. Tenia raó. Els hauria escoltat algú?

Mentre els escarabats corrien cap a la llibertat, els nens van parar esment. No hi havia crits ni passos.

Ho havien aconseguit.

Lina es va llevar la seva màscara de respiració i va córrer per amagar-se en la cantonada d'una caixa i vigilar el lloc. Estaven sols en el magatzem, almenys ara com ara.

Va fer un cop d'ull al llarg d'una paret, fins a fixar la seva atenció en un botó vermell protegit darrere d'un cristall. Una alarma, com la qual hi havia en l'arc. Va assenyalar amb el cap a Milo que, ajupit, va córrer cap a la paret. Mirà al seu al voltant, va trencar el cristall i va prémer el botó. L'alarma va sonar immediatament, un ensordidor xiscle que va ressonar per tot el magatzem. Milo va tornar quan va escoltar que la gent es dirigia a la sortida. Un grinyol sobre els seus caps els va indicar que una caixa començava a descendir. Va aterrar enfront de l'arc de seguretat, i la porta es va obrir. Lina va veure a Rask Odai sortint de la caixa, flanquejat per Rom i IG-70, que seguien al seu irat cap cap a fora del magatzem.

Lina va esperar al fet que les portes principals es tanquessin abans d'agafar a Milo del braç i tirar d'ell cap a la caixa. Van arribar al teclat, i Lina va prémer un botó en el lateral del seu visor. Una imatge va aparèixer davant seu. Era una foto que Shalla havia pres usant un filtre especial que destacava les petjades olioses de Rom en els botons. Si Lina premia des de la impressió més greixosa fins a la més feble, podria descobrir el codi que els portaria a l’oficina de l’Odai.

Bé, aquesta era la teoria.

Milo ja havia entrat en la caixa.

—Vinga!

—Ho faig tan ràpid com puc —va dir, seguint l'ordre de les petjades per escriure el codi.

El teclat va emetre una xiuletada quan Lina va completar la seqüència, i aquesta va saltar a l'interior de la caixa just abans que la porta es tanqués.

A l'interior, les llums es van encendre i els repulsors van començar a elevar-los en l'aire. Aquesta vegada semblaven trigar més que en el seu primer viatge.

—Creus que ja s'hauran adonat que no hi ha foc? —va preguntar Lina, donant copets en el terra amb el peu.

—Espero que no —va respondre Milo mentre la caixa s'acoblava en la seva destinació.

La porta es va obrir per revelar l'oficina de l’Odai. Fins aquí tot perfecte! Els nens van córrer cap a l'escriptori ornamentat.

—Aquí està —va cridar Milo, assenyalant el cap de CR-8R surant en el seu suport.

—Està molt amunt!

Milo va agafar la butaca de l’Odai i la va col·locar sota el suport flotant.

—Subjecta-la.

Quan es va pujar sobre la butaca, la xiuletada va deixar de sonar.

—S'ha apagat l'alarma d'incendis —va dir Milo.

—Llavors van a tornar. Dóna't pressa.

—D’acord! —va dir Milo, estirant-se cap a la plataforma.

Estava massa alta, i amb prou feines podia tocar el suport amb els dits.

—Deixa'm a mi —li va dir Lina—. Sóc més alta.

—Puc fer-ho —va insistir Milo, posant-se de puntetes per aferrar la vora de la plataforma.

Sota ell, la butaca va bolcar, i Milo va caure, colpejant la plataforma abans de desplomar-se en el terra. El cap de CR-8R va trontollar i es va precipitar sobre l'esquena de Milo.

No hi havia temps per a celebracions. Una nova sirena va omplir l'aire, amb molta més potencia que l'alarma d'incendis. I es va escoltar una veu computeritzada:

—Alerta! Robatori en curs! Alerta! Robatori en curs!

Lina va agafar el cap de CR-8R i va ajudar a Milo a posar-se dempeus.

—Crec que hem perdut el factor sorpresa!

 Següent