Deixeble fosc (XXXII)

Anterior

CAPÍTOL 32

Desh va tornar al creuer lleuger Jedi per informar als clons que podien portar els transports. Kenobi, Vos i Anakin van mirar al seu voltant i després l'un a l'altre.

—Jo amb prou feines si sé per on començar —va comentar Anakin.

Kenobi es va acariciar la barba.

—És bastant intimidant. Afortunadament, no és la nostra tasca catalogar o distribuir tot això. L'única cosa que hem de fer és ajudar als clons a carregar les provisions en els transports.

—Si se'm permet —va dir Vos—, els vaig a deixar a vostès dos a càrrec d'això. M'agradaria fer una ullada més àmplia. Tinc el pressentiment que aquí podria haver-hi una cosa més valuosa que aliments, algunes pistoles blàster i recanvis per a les naus.

—Alguna cosa que Dooku va poder haver amagat aquí per a una millor protecció? —va suggerir Skywalker.

—L’has encertat.

—I tu ets qui pot reconèixer alguna cosa així quan ho vegi —va dir Kenobi, assentint amb el cap en senyal d'aprovació—. L'única cosa que li puc dir a aquesta petició és: bona caça.

—Vaig a trobar el final de... tot això i tornar. Sabrem fins a quina profunditat s'estén la caverna.

—Crec que el que vols és evitar fer el treball dur —grunyí Anakin.

—Estàs donant totes les respostes correctes avui, Anakin. —Vos va somriure. Kenobi va mirar per un moment quan l'altre Mestre va fer una pausa, per després encongir-se d'espatlles i triar una direcció i desaparèixer per un dels estrets espais entre les caixes i els equips amuntegats.

—I ara què? —va voler saber Anakin.

—A moure caixes.

—Estava segur que diria això.

Es van posar a treballar. Vos s’hi va posar en contacte després d'uns moments i els va informar que ja estava a uns mil metres sense un final encara a la vista. Desh va tornar, seguit pels tres mitjans de transport. El comandant clon Cody, comandant clon mariscal de Kenobi, va saltar del primer.

—Això serà molt menys emocionant que una batalla, em temo, comandant —li va dir Kenobi al cap dels clons.

—Això pot ser, senyor, però crec que podem arreglar-nos amb menys diversió si això significa més vides salvades —va replicar Cody—. Anem, nois, som-hi. I fins a on s'estén això, senyor?

—El Mestre Vos informa la distància a uns mil metres... fins ara.

Rex, el capità de tropa clon que va servir al comandament de l’Skywalker, va xiular.

—Llavors ja tenim el treball per a nosaltres.

—Podrem ajudar amb els articles més pesats —va explicar Kenobi. Va fer un gest cap a un canó de coberta, després va tancar els ulls i es va concentrar per sentir l'essència de l'arma en la Força. Quan la va trobar, la va visualitzar elevant-se, lleugera com una ploma, com l'aire, com res en absolut. Va estendre els seus braços davant d'ell i els va aixecar, els palmells cap amunt. Quan va obrir els ulls, el canó estava suspès en l'aire. Somrient amb prou feines, Kenobi va moure la mà dreta, maniobrant al canó per col·locar-ho en el celler del transport.

—Bé, senyor —va dir Cody—, sembla que podem retirar-nos i deixar que els Jedi s'ocupin d'això.

—No del tot —va intervenir Desh—. Moltes mans fan el treball lleuger.

—Però les mans Jedi alleugereixen el treball —va assenyalar Jesse, un altre soldat clon, la qual cosa va provocar un riure virolat d'alguns dels altres clons, fins i tot quan es va posar a treballar amb Cody per començar a portar les caixes al transport.

El comunicador de Kenobi va sonar.

—Vos, quina és la teva situació? Vas trobar alg...?

—Kenobi! —La veu de Vos estava dura per la tensió—. Reuneix als homes en els transports i treu-los d'aquí. La resta de vostès, també. Ara mateix!

—Què està passant? —Kenobi estava serè, alerta.

—Bombes —va respondre Vos—. Han instal·lat explosius en tot aquest emplaçament per fer-ho esclatar!

—Vos —va preguntar Desh—, quants? Alguna possibilitat que puguem desarmar-los?

—Negatiu —va respondre Vos—. Vaig veure almenys sis d'ells, i tots estan preparats per detonar en uns tres minuts. Vagin-se! Ara!

—Com és això possible? —va voler saber Anakin—. Ells no sabien que veníem!

—Els droides deuen haver-los activat abans d'atacar-nos —va calcular Kenobi—. Probablement van pensar que s'ocuparien del que hi hagués fora per després desactivar-los al seu retorn.

—I si ells no tornaven —va dir ombrívol Desh—, tots aquests subministraments no havien de caure en mans de l'enemic.

—Podrem ocupar-nos dels cóms i els perquès més tard —va etzibar Vos—, però ara mateix el que han de fer és sortir ràpidament d'aquest asteroide!

A un senyal de Kenobi, Cody va començar a cridar als seus homes. Van tornar veloços per saltar als transports. El primer a tancar les seves portes va desenganxar i va volar de retorn pel túnel cap a l'espai obert i la seguretat.

—Molt bé, un... no, dos transports ja estan sortint —li va informar Kenobi a Vos. Per Desh i Anakin, va afegir—: Cadascun als seus interceptors.

—Però... —va començar a dir Desh.

—És una ordre, Jedi Akar! Tu també, Anakin. Vagin-se!

Tots dos van fer una última mirada de preocupació enrere i després van córrer cap a les seves naus. L'últim transport ja s’havia enlairat i desaparegut pel túnel cap a l'espai obert.

—Tu també, Kenobi —es va sentir la veu de Vos.

—Vaig a estirar les cames fins que tu arribis aquí.

—Maleïda sigui, Obi-Wan, només tens al voltant d'un minut!

—Llavors serà millor que t'apuris, no et sembla?

—Obi-Wan...

—Deixa de parlar i concentra't a córrer!

Kenobi va saltar al seu interceptor, preparat per a l'enlairament immediat, i es va quedar esperant. Els segons passaven. Cinquanta segons... quaranta... trenta cinc...

Quan va aparèixer, la figura de Quinlan Vos es va precipitar sobre una pila de caixes marcades com a munició. L'alleujament va recórrer el cos de Kenobi. Va tocar els controls i l’Interceptor ETA es va enlairar. Mirà enrere i va veure que la nau de Vos feia el mateix.

... Vint-i-dos...

El Jedi va prendre les corbes del túnel a tota velocitat. Kenobi va recórrer a la Força, percebent les parets i el camí per davant i recolzant el seu cos i la seva nau en ells. Va sortir disparat del túnel amb Vos amb prou feines a la distància d'una nau darrere d'ell. No va desaccelerar, sinó que va seguir el seu camí a tota velocitat, posant la major distància possible entre ell i l'asteroide abans que...

Kenobi va entretancar els ulls quan una bola de foc groc taronja brillant va sortir del túnel, projectant ombres cruels a través de la finestreta de la cabina. Quan va poder veure clarament una altra vegada, es va adonar que l'asteroide estava encara intacte, encara que enfosquit pel fum negre que sortia per l'entrada. Mentre estava agraït que no hi hagués hagut pèrdua de vides, la vista li va doldre de totes maneres. Totes aquelles provisions —menjar, armament, equip mèdic— s'havien convertit, literalment, en fum. Bé, tal vegada no tot...

—Jedi Akar —va dir Kenobi—. M'agradaria que mantinguessis un únic transport aquí i supervisessis la càrrega de les restes recuperables. Com l'explosió no va trencar l'asteroide, és possible que gran part d'aquestes provisions encara estiguin en la caverna.

—Sí, Mestre Kenobi —va respondre Desh, encara que Obi-Wan va detectar un to de resignació en la veu del mahrani.

—Esperem que hagi quedat alguna cosa útil.

—Certament. Vos, Anakin, vinga, tornem a Coruscant.

***

Ventress estava asseguda en un bar al barri del port espacial de Pantora, agitant el seu got. Des del moment en què va entrar una altra vegada allà, al mateix bar on ella i Vos s'havien embarcat en la seva associació, va saber que aquella era una mala idea. En aquest moment volia morir-se per haver cedit a l'impuls. D'alguna manera, s'hi havia autoconvençut de la idea que veure el lloc de nou li trauria el poder que tenia sobre ella i seria simplement un bar més. Havia ocorregut el contrari. Però una vegada que va estar allà, Ventress va imaginar que podria almenys tractar d'ofegar el seu dolor en l'espès i amarg líquid per després anar-se’n a dormir la mona... en alguna part.

Va prendre d'un cop el que quedava en el got i li va fer un senyal al cambrer perquè li servís un altre glop. De sobte es va posar rígida. Sens dubte, era només el record que li estava fent creure que...

—Ventress?

Va serrar els llavis amb força.

—Així que ara m'estàs seguint.

Vos va ocupar el seient enfront d'ella. Es veia més submís del que ella mai ho havia vist. No era una bona imatge en ell.

—Vaig venir aquí crec que per la mateixa raó que tu.

Ella es rigué sense humor.

—Per tractar d'esborrar-me de la memòria?

—No. —La veu d'ell era tranquil·la, sense la súplica desesperada que ella havia escoltat en ell abans. Ell va esperar, com si esperés que ella li ordenés de nou que s'allunyés, però Ventress tenia l'ànima massa cansada de tot allò com per barallar-se amb ell. Vos li va fer un senyal al cambrer—. Prendré el mateix que ella.

—No t’agradarà —li va assegurar Ventress.

El cambrer va posar bruscament un got i una ampolla davant d'ell. Vos es va servir i va beure. Immediatament, va començar a tossir.

—Quan tens raó —va panteixar, amb llàgrimes en els ulls—, tens raó. —La seva tos es va convertir en un riure ofegat.

Per un instant, Ventress va aconseguir veure al Vos que ella havia arribat a estimar tan profundament.

—Sempre tinc raó —va replicar ella. Per què estava ella somrient-li al seu got?

—No sempre —la va contradir. Ventress es va quedar immòbil, adonant-se de sobte que ja no detectava el Costat Fosc que sortia d'ell. Per què?

No puc confiar en ell. No puc confiar en això....

—No —va insistir ella—. Tenia raó sobre tu. No?

Ella li va mirar fix als ulls, portant les seves sensacions en la Força. Encara hi havia foscor en ell, però era diferent. Era... humana. El que ella podia esperar d'algú que havia estat torturat, emocionalment i físicament.

El que podia esperar d'algú el cor del qual s'estava trencant.

Vos no va respondre immediatament. Va arrufar el nas mirant el got buit, movent-lo entre els dits. No la va mirar quan va respondre:

—Sí, és cert. Tenies raó.

Ella va empènyer la cadira cap enrere i es va aixecar.

—Ja vaig acabar aquí.

Vos la va mirar.

—La tenies.

—I suposo que ja està tot millor ara, no?

—No. —Era la veritat. Ventress podia adonar-se’n. Vos va continuar—: Quan vas tornar per mi... va ser just després que jo prengués el sabre de llum de Tholme.

—Just després que vas percebre que jo l’havia assassinat: —Ventress va afirmar sense embuts.

Ell va assentir amb un moviment de cap.

—Jo estava commocionat. M'havien fet passar gana, m'havien colpejat, m'havien impedit dormir, m'havien injectat coses que... Asajj, tu vas ser la meva ancora. Pensar en tu, en nosaltres, va ser el que em va mantenir entenimentat. Però quan vaig percebre que Tholme... —Vos no es va atrevir a dir la paraula—. Després d'això, vaig pensar que tot el que va haver-hi entre nosaltres havia estat una mentida. De manera que sí, vaig deixar que el Costat Fosc es fiqués en mi. I això és el que vas veure en els meus ulls.

Vos va tornar a baixar la vista al seu got. Lentament Ventress va tornar al seu seient i va esperar.

—Durant un temps, ho admeto, vaig ajudar a Dooku. Però després vaig començar a entendre el que deuria d'haver estat per a tu ser la seva aprenenta; el tipus de lliçons que vas aprendre d'ell. Ell estava tractant d'ensenyar-me a mi aquestes mateixes lliçons. Però tu vas decidir que no volies ser com ell. I... jo ja no estava enutjat amb tu.

—Així no més? Vas veure i vas percebre que jo vaig assassinar a un home que s'havia lliurat a mi, el Jedi que va ser el teu estimat Mestre, i de sobte està tot bé?

Vos va negar amb el cap.

—No. No de sobte. Però va succeir. Em va ajudar a reforçar la meva determinació de no cedir a la foscor mai més. Jo volia el que teníem. El que anàvem a tenir. Junts. Teníem un futur.

—«Teníem» és la paraula clau. —La pròpia ira i dolor d'ella tornaven.

—Podríem tenir-ho encara.

Ventress va negar amb el cap. Va prendre un altre glop de l'amarga beguda, deixant que això li donés força.

—Impossible. No després de tot el que va passar.

—Et vaig perdonar. Per matar a Tholme i per mentir-me. I tu em perdonaràs també, algun dia, Asajj Ventress. —Va vacil·lar i va respirar profund—. Això és el que un fa per... per la persona que un estima.

Ell no estava mentint. Ventress podia sentir-ho en la Força. Quinlan Vos estava, de debò, enamorat d'ella. L'alegria i el dolor la bombardejaven simultàniament. Per un moment, Ventress es va sentir tan atordida que no va poder respondre. Per què ell havia dit això, en aquest moment, quan...?

—L'amor —va dir ella amb dificultat per pronunciar la paraula—, ja no és part del teu món. Estàs de tornada amb els Jedi ara, i ells mai t'ho van a permetre.

Vos es va inclinar cap endavant. Tota la serietat, la... esperança... que hi havia estat absent amb prou feines uns moments abans, tornava amb tota la força.

—Quan em vas rebutjar, vaig tornar a ells, és cert. Vaig tractar de ser un Jedi una altra vegada, realment ho vaig intentar. Però jo no pertanyo més a aquell món, Asajj, el meu lloc està amb tu.

—M'estàs dient que estàs disposat a abandonar l'Orde? —Ella havia d'escoltar-ho de forma explícita per creure-s’ho. Una cosa havia estat parlar sobre deixar als Jedi quan estaven sols a Dathomir. La vida de Vos amb ells estava llavors tan lluny que hagués estat fàcil per a ells simplement desaparèixer. Però ell havia estat rebut de nou amb alleujament i, Ventress ho havia d'admetre, amb afecte.

La mirada d'ell estava fixa en la d'ella.

—Sí. Això estic dient. Hi ha unes quantes coses més que puc fer per ajudar-los a destruir a Dooku. Crec que els dec almenys això. Però una vegada acabat això, sóc teu. Si m'acceptes.

A manera de resposta, Ventress va estendre la mà. Vos la va prendre entre les seves, la va besar i la va estrènyer contra el seu cor.

 Següent