CAPÍTOL 8
EL VOL
Milo i Lina havien baixat mig pujol quan Gozetta els va
avançar, amb el seu rifle tirat sobre l'espatlla i el pèl vermell onejant
darrere d'ella. Premia amb urgència un botó subjectat a la seva cintura, i
semblava estar murmurant «Vinga, vinga, vinga» mentre corria.
—Cap! —va cridar Meggin en veure-la passar a tota
velocitat—. Espera'm!
Però Gozetta no va minorar el pas i va desaparèixer entre
els arbres. Lina la va veure marxar-se, mentre ella agafava la mà de Milo i
intentava mantenir el ritme.
—Ha canviat... la seva actitud —va aconseguir dir amb la respiració
entretallada.
—Potser... no sigui tan ximpleta... després de tot —va
panteixar Milo somrient.
Sata va arrufar les celles.
—Menys parlar i més córrer —els va dir.
Sentien com es partien els arbres a mesura que la bèstia els
perseguia a través de la jungla. Lina es preguntava què hauria estat de Bort.
Hauria aconseguit fugir, com Gozetta? De sobte, els passos es van detenir i,
sobtadament, un crit llunyà va interrompre el silenci.
Van aparèixer en camp obert i van veure el pavelló de caça
una mica més a baix, brillant a plena llum del dia. Alguna cosa surava en el
cel per sobre de l'edifici. Lina va reconèixer la llançadora daurada de la
Gozetta, que se sustentava gràcies als seus propulsors. També va veure a la
caçadora més endavant, corrent cap al llustrós i petit transport.
Meggin va accelerar el ritme, amb la cara vermella.
—Estem salvats! —va cridar—. Estem darrere de tu, cap! —Es
va tornar cap a Milo i Lina—. Mireu, nens, estem salvats!
—No estiguis tan segur —grunyí Sata, encara que va incrementar
la seva velocitat. Lina es va esforçar a seguir-la, mentre es preguntava quant
temps haurien de seguir corrent en aquell ritme.
La nau va descendir, balancejant-se en l'aire. La comporta
va començar a baixar quan Gozetta es va acostar. Va saltar, es va aferrar a la
comporta i es va pujar a la vora de la rampa; després va desaparèixer a
l'interior i la comporta es va tancar.
—Ara ens recollirà, ja veureu —va dir Meggin.
La nau es va redreçar. Lina va veure la Gozetta en la cabina
del pilot, posant-se el cinturó i prenent el timó. Els va mirar des de la nau i
va apartar la vista.
En aquest moment, Lina va saber que Meggin estava equivocat:
Gozetta no arriscaria la seva vida per ells. Els va saludar amb la mà, a manera
de disculpa, i va accelerar els propulsors.
—No! —va cridar Meggin—. No, espera!
Però les seves paraules van ser ofegades pel soroll
ensordidor de la nau en ascendir. Es va aixecar un núvol de pols i Lina va
haver de cobrir-se davant l'onada de calor. Els motors van rugir.
I la jungla va respondre amb un altre rugit.
La criatura es va alçar des del bosc, encimbellat va
conjuminar dels arbres més alts. Se subjectava amb les seves extremitats
inferiors i aixecava els seus braços amb pinces cap al cel.
Lina va veure la negra silueta retallada contra el sol, com
treta de les més foscos malsons.
Molt al seu pesar, va estar a punt de riure's: havien
arribat allà a la recerca d'un refugi segur, però s'havien ficat en un problema
molt més greu que l'anterior. Escapar dels soldats d'assalt era pura diversió
en comparació d'això. Gairebé desitjava que el Capità Korda els hagués
localitzat allà, per veure quina cara posava en trobar-se cara a cara amb
aquell monstre.
La criatura es va abalançar sobre la llançadora, arremetent
amb una gran urpa que va colpejar el costat de la nau.
El soroll del motor va canviar d'un rugit sord a un gemec
agut, com una queixa, mentre Gozetta intentava mantenir el control; es va
quedar pàl·lida en veure que la criatura s'alçava sobre les seves potes
posteriors, preparada per arremetre de nou.
Les pinces es van tancar al voltant dels motors posteriors i
van tirar de la nau cap enrere.
En accelerar, els propulsors van disparar gas calent a la
cara de la bèstia, que va emetre un udol de dolor, amb el musell ennegrit i ple
de butllofes. Però no va deixar anar la nau, sinó que la va estripar amb les
seves grans pinces.
Els núvols de fum s'elevaven a mesura que els conductes es
trencaven i els sistemes començaven a fallar.
—Hauríem de marxar —va dir Milo—. Ara, mentre està distret.
Lina va assentir i va arrencar a córrer darrere d'ell,
incapaç d'apartar la mirada de l'espectacle.
Gozetta havia aconseguit apuntar un dels canons cap a la
criatura i va disparar un raig làser. Un dels braços d'aquesta va quedar
inutilitzat, però els altres tres van arremetre amb molta més energia.
Van aconseguir agafar el camí que arribava fins a l'Au Murmuri i allà es van detenir per
prendre aire.
Lina va treure el transmissor de la seva butxaca i el va
encendre.
—Cràter! —va cridar—. Cràter, pots sentir-me?
—Oh, senyoreta Lina! —va contestar alegrement la veu de
CR-8R—. Morq i jo estàvem preocupats per vos...
—Ara no! —va cridar Lina, mentre tirava la vista enrere i
veia la cua de la criatura embolicant la nau i prement amb força. A mesura que
pressionava, el fum emergia amb més força i els motors continuaven rugint per
l'esforç—. Estem de camí. Prepara l'Au
Murmuri per enlairar-se quan hi arribem!
—Els acoblaments estan a bord, però l’hiperpropulsor no està
del tot...
—Oblida-ho —li va dir Lina—. Necessitem sortir d'aquest
planeta de seguida. Ja acabarem d'arreglar-ho una vegada que estiguem en
òrbita.
—Molt bé —va dir CR-8R—. Prefereixen que vagi a
recollir-los?
Lina va tornar la vista cap a l'assentament.
—No crec que això sigui molt prudent —va dir—. Hi ha... una
cosa que ens està perseguint. Però no et preocupis: trobarem la forma de
treure’ns-la de sobre.
—Senyoreta Lina, estan en perill? —va preguntar CR-8R—. Si
ho estan, estic programat per ajudar-los en tot el que em sigui possible.
—Ens les arreglarem, Cràter —va insistir Lina—. Queda't on
estàs i mantingues calents els motors. Ara arribem. —Va apagar el transmissor.
Milo va assenyalar amb entusiasme.
—Mireu —va dir—, crec que Gozetta va a aconseguir-ho.
Tenia raó: d'alguna manera, la llançadora s'havia alliberat
de les urpes de la criatura i estava guanyant altura, balancejant-se de forma
inestable mentre ascendia, impulsada tan sols per dos propulsors, encara que
semblava ser suficient.
A través del cristall de la cabina, Lina va poder veure una
pàl·lida i resolta figura barallant-se amb els controls mentre la nau
s'apartava dels arbres.
De sobte, la criatura va fer un últim i salvatge salt. La
seva boca es va obrir en l'aire i de l'interior va sortir una forma gran i
humida, més ràpida que un tret de ballesta. La llengua va atrapar la nau i la
va atreure cap a si.
No obstant això, la llançadora es resistia, amb els motors
accelerant desesperadament cap a totes direccions.
La criatura va tancar la mandíbula al voltant de la
llançadora. Però després es va desplomar, es va estavellar contra els arbres i
va esclatar en flames. El monstre va xisclar de dolor, colpejant-se en la seva
boca adolorida. La nau va rodar i va trencar algunes branques mentre es
convertia en una bola de fum.
Lina es va sentir sobtadament exposada, enmig del camí que
dirigia a la pista d'aterratge.
—No podem quedar-nos aquí —va advertir Sata—. Hem de trobar
algun lloc on amagar-nos.
—Tenim una nau —li va dir Lina—. A baix, en la pista
d'aterratge.
Els ulls de Meggin es van il·luminar.
—Una nau? —va preguntar—. Per què no ho has dit abans?
—Espera —va dir Milo, llevant-se la motxilla—. Tinc una
idea, però haurem de quedar-nos molt quiets perquè funcioni.
El gran cap de la criatura es va tornar cap a ells.
Per un moment els va observar, sense moure's, amb els seus
brillants ulls negres.
—Oblida-ho —va dir Meggin—. Queda't tu si vols. Si hi ha
alguna possibilitat de sortir d'aquest planeta, vaig a aprofitar-la.
Es va apressar a baixar pel camí.
Lina va mirar a Milo amb expressió de disculpa.
—Estic segura que és un gran pla —va dir—. Però no tenim
elecció. Correu!
Van córrer per la sendera fangosa que portava a la pista
d'aterratge. L'aire es va fer més espès, amb boira, calor i humitat. Lina
estava massa cansada per sentir-se espantada, però el so de la criatura
seguint-los li va fer accelerar el ritme.
El monstre s'acostava ensopegant pel camí, i els seus passos
feien tremolar el terra.
—Moveu-vos! —va cridar Sata, instant-los a avançar, i un
enorme peu va caure darrere d'ella i una urpa va tallar l'aire.
Lina va sentir com respirava la bèstia i va veure que els
seus ulls, vermells a causa del fum, brillaven com uns fars en la boira.
Estaven sota la seva ombra, i només era qüestió de temps abans que...
—Aturi’s! —va ressonar una veu una mica més endavant, alta i
penetrant—. Sí, vostè. Detingui's aquí!
Una llum va aparèixer entre la boira i la criatura es va
detenir abruptament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada