Deixeble fosc (XXX)

Anterior

CAPÍTOL 30

Desh estava fora de la sala del Consell Jedi. El seu musell estava obert en un enorme somriure, mostrant unes dents blanques i esmolades.

—Arribes tard —va dir—. Com de costum.

Ventress va observar que els ulls de Vos s'il·luminaven i li va tendir la mà al seu amic. Desh es va moure com si fora a palmejar l'espatlla de Vos, però es va detenir quan va veure la capa i va albirar la carn embenada que ella amagava. El seu entusiasme es va esvair i va dir:

—Vaig a reservar la benvinguda amb abraçades per més endavant.

—T'ho agrairé —va replicar Vos. Li va dirigir un somriure cansat.

Com era que cap d'ells podia sentir-ho?, es preguntava Ventress. Els ulls de Vos no havien canviat de color, ni una vegada, però el Costat Fosc embolicava la seva ànima tal com la capa embolicava el seu cos. El seu cor es trencava cada vegada que dubtava i s'obria a la Força. Ella no li havia mentit. Vos (el Vos d'ella) estava mort. Assassinat per Dooku... i, Ventress ho havia de reconeix, també per ella. Va creure que estava enfortint-lo en mentir-li sobre Tholme, però en lloc d'això li havia lliurat a Dooku l'arma perfecta.

Ell tampoc hi havia estat llest pel Dorment. Ella l’havia empès massa fort, massa ràpid. Ell havia necessitat més temps, temps per treballar tant amb la foscor com amb la llum, per entendre el punt d'equilibri entre ambdues i així estar en condicions de fer el necessari per seguir sent ell mateix.

Tal vegada hagués estat millor si haguessin mort, junts, lluitant contra el Comte, sense conèixer mai el dolor que els esperava.

—Ventress? —va cridar-la Skywalker, en un to de veu que indicava que no era la primera vegada que havia pronunciat el seu nom. Ventress va sortir sobresaltada del seu ombrívol ensomni i els va seguir a la sala del Consell. Les mirades cauteloses dirigides a ella no van escapar a la seva atenció, ni tampoc el fet que cada Jedi present, amb excepció de Vos i de Yoda, tenia una mà en el seu sabre de llum.

—Mestre Quinlan Vos —va començar Yoda, amb la seva veu càlida i afectuosa—. Feliços que estigui de retorn estem.

—Gràcies, Mestre Yoda. És bo estar de tornada.

—Un moment difícil, vostè ha tingut. No obstant això, fort s'ha mantingut.

—Molts s'haurien trencat sota... la tutela de Dooku —va intervenir Mace Windu—. El Mestre Kenobi i el Jedi Skywalker ens han assegurat que aquest no és el cas.

Ventress es va mossegar el llavi amb força. Havia tractat d'advertir-los. Si ella protestava en aquest moment, no li creurien. Només podia esperar que Vos es delatés a si mateix en algun moment. No era el seu treball salvar als Jedi de la seva pròpia ceguesa.

—Asajj Ventress —va parlar Yoda. Ella va aixecar la vista, mirant-lo fixament als ulls—. Una cosa que s'havia perdut, vostè ha retornat. Agraïts estem.

—Per mostrar el nostre agraïment per la seva ajuda en el rescat del Mestre Quinlan Vos —va dir Windu rígidament—, el Consell fa honor a la seva promesa de concedir-li un perdó oficial per totes les seves malifetes passades. Des d'aquest moment d'ara endavant, consideri's vostè una dona sense taques.

Ventress va sentir la mirada de Vos sobre ella. Es va negar a mirar-lo. Es va encongir d'espatlles, incòmoda per unes mil raons amb les paraules pronunciades per Windu.

—Gràcies per la seva... generositat —se les va manegar per dir. La seva veu sonava escanyada a les seves pròpies oïdes, i per les seves expressions, als d'ells també. No li importava. Només volia estar fora d'aquella sala.

Lluny del monstre que portava la cara d'un amant.

—Que la Força t'acompanyi —va dir Yoda.

Ventress amb prou feines si es va inclinar abans de girar sobre si i sortir per allunyar-se de la sala del Consell, lluny dels Jedi i lluny de Vos. En passar al costat de Desh, aquest va preguntar:

—Ep, estàs bé?

Ventress es va detenir.

—No —va ser la seva resposta— i ell tampoc està bé.

Desh la va mirar, confós. Ventress va seguir pel passadís, esforçant-se per no sortir corrent. Ja no era una criminal; no tenia per què fugir. Va sentir passos darrere seu i va fer una ganyota. Probablement no hauria d'haver-li dit res al mahrani.

—Desh —va cridar Ventress, donant-se volta, i les paraules van morir en la seva gola.

Era Vos.

—Si us plau —va pregar—, deixa'm parlar amb tu.

Ventress es va allunyar ràpidament, sense deixar de donar gambades pel passadís.

—No estic interessada. Clarament.

—Només per un moment? —Va córrer per avançar-se-li i bloquejar-li el pas. El dolor provocat pel moviment va desaparèixer, però no l'asfixiant foscor que ella havia detectat abans. Ventress es va detenir, i els seus ulls van buscar els d’ell. No hi havia cap indici del lleig groc o del vermell sang en ells, només la càlida profunditat de color marró en la qual alguna vegada ella s'havia perdut.

Contra el seu millor judici, ella va assentir amb un gest. Ell va fer un moviment amb el cap en direcció d'un racó i Ventress li va seguir. Vos la mirava, aparentment incapaç de trobar paraules una vegada que ella va haver accedit a escoltar-lo.

—I bé? —ella li va etzibar.

—Ho sento molt.

Ventress va posar els ulls en blanc.

—No em facis això, una altra vegada. —Es va moure per empènyer-lo i allunyar-se d'ell.

—Eh —va exclamar ell i la va agafar del braç.

Una fúria freda es va deslligar en ella i es va donar la volta.

—Treu-me les teves mans de sobre —va exigir.

Vos va obeir immediatament, alçant ambdues mans en un gest conciliador.

—Si us plau —va insistir—, estic... t'ho prego. Només escolta'm.

Ventress no va tractar de passar al costat d'ell de nou, però tampoc li va mirar. Vos va respirar profund, i ella va sentir que ell seguia esforçant-se per trobar les paraules adequades. Era important per a ell... però ella no sabia si era perquè estava veritablement penedit, o perquè encara estava tractant d'enganyar-la. Aquesta idea la va travessar com una ganivetada.

—Vaig prendre la decisió equivocada. Hauria d'haver aprofitat l'oportunitat d'escapar quan vas venir per mi. Però vaig pensar que si em quedava, podria completar la missió. Mai, ni per un moment, vaig pensar que tu realment pensaries que jo m'havia convertit en un altre. Si t'he perdut, no va valer la pena. Res valdria la pena. Només puc esperar que puguis trobar la teva manera de perdonar-me, com jo et vaig perdonar quan em vas mentir.

Ella li havia mentit, no? Deliberadament, i egoistament. Ventress sabia en el seu cor que podia dir-se a si mateixa tot el que volgués, que ho havia fet per la missió, però això, també, seria una mentida.

—Asajj... Tot el que vam tenir va ser real. Ho és encara. Els meus sentiments per tu no han canviat.

Malgrat tot, el cor de Ventress va saltar. En aquest moment es va permetre mirar-lo. Això era cert. Podia sentir-ho en la Força. Hi havia estat equivocada?

Després la mirada d'ella es va detenir en la capa marró que Obi-Wan Kenobi li havia col·locat a Vos sobre les espatlles. Havia vist al Consell Jedi donar-li la benvinguda. Ell no els hi havia dit res a ells sobre els seus sentiments per ella. Per tant, al final, fins i tot si fos cert, no significava res.

Ventress va estendre la mà i va tocar l'aspra tela marró.

—Però aquest no és el camí del Jedi, veritat? Has triat el teu camí.

Podia sentir els ulls d'ell mentre s'allunyava. Les llàgrimes omplien els seus. Però ella no va mirar cap enrere.

***

Anakin va poder sortir del Temple i ficar-se a les habitacions de la Padmé a una hora que semblava bastant raonable. L'arribada de Vos havia fet que tothom hagués entrat en un estat d'agitació, i Anakin es va alegrar de no ser amonestat. Es va dirigir a la sala d'estar, on Padmé estava preparant un sopar lleuger per a ella sola i va prendre a la seva dona en els braços per a un llarg i apassionat petó.

—Anakin! —Els seus ulls brillaven de plaer quan ell la va dipositar suaument en el terra. Ell va somriure. El seu nom, quan era pronunciat pels seus llavis, era la més dolça música de la galàxia.

—Esperaves a algú més? —va bromejar.

Padmé li va colpejar el pit enjogassadament.

—Estava esperant al meu marit, però no tan d’hora. M'alegro.

Ell va servir una copa de vi per a cadascun i es van asseure en el sofà mentre Anakin la posava al corrent del que havia succeït amb Vos. Es va prendre una llicència creativa en la part en què Vos era enviat a assassinar a Dooku. Estava molt segur que una senadora no aprovaria semblant acció, de manera que va canviar «assassinar» per «capturar». El Canceller Palpatine tampoc havia estat informat; es va considerar que la missió era un assumpte exclusivament Jedi. Anakin no estava segur que aquella fos la decisió correcta. A ell li semblava malament que els Jedi tinguessin secrets envers el canceller, però la decisió, com a tantes altres, estava fora de les seves mans. Padmé havia vist a Vos en algunes ocasions, encara que no el coneixia tant com coneixia a alguns dels altres Jedi, per la qual cosa tota la història era nova per a ella.

Ella escoltava embadalida, els seus ulls marrons molt oberts, i quan va haver acabat, va sospirar amb tristesa.

—I tu què penses de tot això?

—És un desastre —es va sincerar Anakin, sacsejant el cap—. Jo vaig estar en contra de la idea que Ventress estigués involucrada de qualsevol manera, però ningú em va demanar la meva opinió.

—Però tu vas dir que ni tu ni Obi-Wan van percebre que ell s'havia passat al Costat Fosc. Per què creus que Ventress sí ho sabia?

—És bastant clar que ella el va seduir —va reflexionar Anakin—. Ella és... així. Més o menys...

—I tu com ho saps? —Padmé va intentar semblar seriosa, però amb prou feines si va poder ocultar un somriure. Anakin adorava aquesta expressió juganera, tan poc freqüent en el rostre seriós de la seva dona. Ell va apartar un floc del pel color marró d'ella.

—Segons els rumors... —va dir ell, incapaç de resistir-se a agregar—... hauries de veure com coqueteja amb Obi-Wan quan estan creuant sabres de llum en un enfrontament. —El seu humor es va esvair—. Si Vos es va passar al Costat Fosc, estic molt segur que és culpa d'ella. Ella va arribar fins i tot a admetre que volia que ell fos més fort. Però ell no podia manejar-ho. Vos mai s’hauria d'haver ficat amb ella.

—Tu vas dir que Ventress es veia veritablement alterada.

—Ho estava. Primera vegada que veig una emoció real sortint d'ella que no impliqués l'eliminació d'alguna part del cos d'algú. Però això no importa. Se suposa que un Jedi... mmm...

El flux de paraules d’Anakin es va desaccelerar en adonar-se de com d'hipòcrita que sonava. Padmé l’observava amb un somriure lleugerament irònic, però els seus ulls eren amables.

—Nosaltres som diferents —va dir ell—. Nosaltres estem enamorats.

Padmé va passar la seva mà petita per la galta d'ell.

—Sí, ho estem —va dir—. I tal vegada ells també ho estan.

—Ventress no és capaç de res tan desinteressat com l'amor —es va burlar Anakin—. I Vos no podria haver estimat a una assassina com ella. A més, ella va ser qui el va portar al Costat Fosc en primer lloc.

Padmé es va encongir d'espatlles.

—Coses més estranyes han succeït —va fitar ella—. I tal vegada, si ella l’estima, ella sigui el seu camí de retorn des de la foscor.

Anakin va descobrir que no tenia resposta per a això.

 Següent