CAPÍTOL 7
LA BÈSTIA
Gozetta, en l'entrada de la cova, donava copets al terra amb
el peu, impacient. Bort i Corin s'havien posat a cobert darrere d'un parell de
roques a banda i banda de la clariana, però Gozetta no era cap covarda. El que
hagués d'arribar, que arribés.
Començava a pensar que aquell pla havia estat un error:
aquests nens no eren de fiar. Ni tan sols sabia si existia una altra entrada a
la cova; potser ja estiguessin de retorn en la pista d'aterratge. O potser
haguessin ficat la pota i ja se’ls haguessin menjat. Això seria el més típic, i
tampoc resultaria una gran pèrdua.
Va sentir una punxada d'emoció: aquesta criatura
representava tot un repte, i això li agradava. Era gran i fort, com demostrava
la destrossa del pavelló. Al seu moment s'havia posat furiosa, però ara veia
clar que la bèstia l'havia estat provocant, desafiant-la.
Tenia la seva llançadora a punt, per si de cas. No hi havia
necessitat d'assumir riscos innecessaris. Portava un rastrejador enganxat al
cinturó; amb prémer un simple botó, la nau desenganxaria de la pista
d'aterratge i es dirigiria directament cap a ella. Tal vegada estigués fent
paranys en gaudir d'aquest avantatge sobre el seu oponent. Encara que ella
preferia considerar-ho una assegurança.
—Quant temps se suposa que haurem d'esperar, cap? —va
preguntar Bort, enfundant el seu blàster. S'havia lligat una bufanda al voltant
de la cara per bloquejar l'horrible pudor que emanava de la cova, per la qual
cosa semblava un pirata espacial d'un d'aquests antics hologrames.
—El temps que faci falta —va respondre ella.
Un so sobrenatural va tallar el silenci. Va començar com un
profund baluern a l'interior de la cova i va créixer fins a convertir-se en un
rugit.
«Bé —va pensar Gozetta mentre es col·locava la màscara en la
cara i sentia com els seus sentits s'aguditzaven. Va recolzar lleugerament el
dit en el gallet del rifle i va apuntar amb el canó—. Comença el joc».
Meggin va emergir de la cova, amb la cara vermella i el
despoblat cap brillant a causa de la suor.
—Cap! —va cridar, estirant els braços i dirigint-se cap a
ella—. Has vingut a per mi!
Gozetta el va apartar a un costat.
—No estic aquí per tu —grunyí amb la veu esmorteïda per la
màscara—. Estic aquí per això.
I va assenyalar cap a la cova, on una enorme figura es
distingia entre les ombres, corrent cap a ells amb les urpes esmolades i unes
dents brillants.
Els nens estaven amb prou feines a uns passos d'ell, amb els
ulls oberts com a plats i corrent amb fúria en creuar la sortida. Sata corria
al costat d'ells, mirant aterrida per sobre de l'espatlla mentre intentaven
aconseguir la llum del dia. No hi havia rastre del cerean.
—Sortiu d'aquí! —va cridar Lina, que corria cap a Gozetta—.
Que ve! —No li tenia molta estima a la caçadora, però no per això desitjava
veure-la devorada.
—Ja sé que ve —va remugar Gozetta—. D'això es tracta,
recordes?
—Però no ho entens —li va dir Milo intentant respirar—. És
gran. Molt molt gran.
Gozetta va esbufegar.
—Ja t'ho he dit: em dedico a això —va explicar—. Ara surt
del meu camí.
—Fes-los cas, Gozetta —va avisar Sata—. Per una vegada en la
teva vida, no siguis ximple.
—Com t'atreveixes? —va respondre Gozetta—. Considera't
acomiadada.
Sata va sacsejar el cap.
—És la teva vida —va dir—. Vosaltres dos, anem-hi. Amb una
mica de sort, l’entretindrà prou com perquè puguem escapar.
Lina i Milo van seguir a Sata fins a la vora de la clariana,
on la sendera de destrucció descendia fins al campament. Però Milo no va poder
evitar mirar cap enrere, fent cas omís de la pressió que Lina feia en el seu
braç.
Gozetta estava fent gestos als seus homes.
—Bort, encarrega't de les cames —va ordenar—. Corin, a pels
ulls. Apunteu als punts febles.
—I què passa si no els té?! —va contestar Bort cridant.
—Tot té punts febles —li va dir Gozetta—. Bé, excepte jo.
Milo va notar com el terra s'estremia quan la criatura va
emergir de les ombres de la cova i es dreçà mostrant tota la seva altura.
Gozetta, amb el peu plantat en el terra, apuntava amb cura cap a on calculava
que estaria el cap del monstre. Va maleir, inclinant el rifle cap amunt i
tancant els ulls per evitar el reflex del sol. Però el seu punt de mira encara
estava baix. Mirà més amunt i Milo va veure que es quedava bocabadada.
El monstre es va alçar sobre ella, bloquejant el sol. El seu
cap sol era de la grandària d'una llançadora. Tenia quatre braços vermellosos,
dos d'ells acabats en lluentes pinces i els altres dos, en horribles urpes. Les
seves potes eren més altes que els arbres, i els seus peus, de la grandària
d'un cràter de meteorit. La seva cua assotava com una corda solta, tallant les
enfiladisses que cobrien l'entrada de la cova.
Gozetta va retrocedir, mirant a esquerra i dreta. Però no hi
havia cap lloc on amagar-se d'aquella bèstia. Milo va veure que els mercenaris
la miraven aterrits i es va preguntar si es quedarien i lluitarien. Encara que
ja sabia la resposta.
Per a la seva sorpresa, va ser Corin qui va abandonar
primer. Estava mirant fixament a la bèstia amb la boca i els ulls ben oberts i,
al moment, ja corria cap a Milo i Lina, deixant el seu blàster enrere, amb la
capa onejant al vent.
—On vas?! —li va cridar Gozetta—. No pots anar més ràpid que
ell.
—No necessito anar més ràpid que ell —va contestar Corin—.
Només necessito anar més ràpid que tu.
Però la criatura ja havia començat a moure's. Una de les
pinces es va enganxar al voltant de la cintura de Corin i el va aixecar del
terra mentre aquest cridava i camejava.
Per a sorpresa de Milo, la criatura no es va empassar a
Corin, sinó que el que va fer va ser mantenir-ho enlaire, amb les pinces al
voltant de la seva cintura. La seva cua de rèptil va girar ràpidament,
serpentejà i va oscil·lar de dalt a baix com si tingués consciència pròpia.
Corin estava paralitzat, veient retorçar-se la cua amb els ulls esbatanats.
Llavors la punta esmolada es va retorçar i li va donar un
toc en el braç. Els ulls de Corin es van tancar i el cap li va caure cap
enrere, alhora que tot el seu cos es relaxava. Milo va veure un líquid lluent
emanant de la punta de la cua de la criatura i es va adonar que era algun tipus
d'agent paralitzador, i de nou li van sorprendre els recursos d'aquella
criatura.
Les pinces es van obrir de cop i Corin va caure al terra,
inconscient. Davant la mirada de Milo, els stinkers van agafar el cos i el van
transportar a l'interior de la cova. Llavors Lina li va tirar de la màniga i
ell es va deixar portar.
Gozetta va mirar a la bèstia. La realitat va caure sobre
ella com una llosa. No podria derrotar a aquesta cosa. A l'ombra d'aquella
criatura se sentia com un insecte, igual de vulnerable. No tenia cap
oportunitat.
La criatura va fer un últim cop d'ull a Corin mentre
l’introduïen en la fosca boca de la cova i després es va tornar de nou, baixant
el cap punxegut, amb les dents brillant en la difusa llum.
La caçadora va aixecar el seu fusell i va apuntar amb la
mira telescòpica. Va ajustar els ulls, va serrar les dents i es va preparar per
disparar. La criatura va aixecar un braç desafiador i va rugir.
Gozetta es va donar la volta i va arrencar a córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada