El rescat (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

A LA BOIRA

—Anem, Cràter —va insistir Milo gairebé implorant—. Ens hem d'anar!

El droide va negar amb el cap metàl·lic.

—Em temo que això és simplement impossible, senyor Milo. Aquest projectil m'ha travessat com a un porc.

L'espora havia impactat contra un costat del Missatger Estel·lar, estripant el casc de la nau amb les seves espines. Milo i Lina havien tingut sort ja que els seus seients quedaven a l'altre costat de la cabina. Però un dels punxons s'havia enfonsat just en el tors de CR-8R, immobilitzant-lo. Aquest impacte només havia empitjorat les coses, perquè l'espora va provocar que la nau caigués al terra. Els accessoris i les extremitats de CR-8R estaven enterrats sota una tona de metall triturat i una matèria humida provinent del fong.

—Aquests caces TIE s'acosten —va advertir Lina, col·locant-se la seva motxilla i fent un cop d'ull a través del sostre esquerdat. Els caces havien usat els làsers per buidar una zona d'aterratge entre uns bolets de la grandària d'edificis, i ara estaven donant cercles una mica més a prop—. Hem de sortir d'aquí.

—Vagin-se —va instar CR-8R a Milo—. No tinc temps per alliberar-me, i no té sentit que ens capturin a tots. Han de fugir.

—Però cap a on? —li va preguntar Milo—. Estem en un planeta inexplorat enmig d'un estrany bosc de fongs, i amb l'Imperi per tots costats.

—Estaran bé —va insistir CR-8R, estrenyent el braç de Milo amb la mà que tenia lliure—. Confiïn en vostès, i l'un en l'altre. I no vagin menjant bolets per molt bona pinta que tinguin.

Milo va assentir.

—Tornarem a per tu —va dir—. Ho prometo. Després es va apartar i s’escapolí pel forat de la cabina, usant els seients per impulsar-se. Morq li va seguir, corrent cap a la llum. Lina es va ajupir per empènyer al seu germà, i els tres es van parar un moment sobre la proa magolada de la nau.

—Em pregunto —va dir Milo—, si hi ha algun tipus de nau que no puguis destrossar encara que ho intentis.

Lina li va cascar al braç.

—Vigila.

Els caces havien aterrat just davant d'un dens grup de bolets. Milo podia sentir les paraules dels comunicadors mentre els pilots s'acostaven a peu. Però ara una tercera nau va aparèixer surant, una nau de desembarcament blindada, amb tots dos costats oberts. Hi havia més soldats a l'interior, amb els seus blàsters desenfundats.

Quan la nau va descendir, un alt droide negre va baixar des del celler de càrrega, agafant-se d'una barana amb la seva enorme mà. Va girar el cap i els va mirar directament. El droide va empunyar un transmissor.

—Nens. —La seva veu va ressonar pels altaveus de la nau—. Ara esteu fora de perill. No teniu de què preocupar-vos. Quedeu-vos en la nau.

Lina va esbufegar.

—No ho crec.

Milo es va tornar per mirar per sobre de la seva espatlla. El bosc de fongs s'estenia darrere d'ells fins arribar a les distants muntanyes. Però just per darrere de la nau, el terreny descendia, amb una sèrie de buits foscos que es distingien entre una boira irregular.

—Aquest camí sembla una bona opció —va dir—. Potser podem perdre'ls entre la boira.

Es van lliscar per aquell costat del Missatger Estel·lar; amb Morq per davant. Milo va impactar contra el terra i va córrer, intentant arribar a la protecció de les grans tiges. El terra era un mantell esponjós i negre, esquitxat de fongs de totes les formes i de tots els colors, els quals tenien des de la grandària d'un cabell fins als que aconseguien la grandària d'un home, amb uns caps en forma de paraigua. Però no hi havia un fullatge dens, res que els molestés, i ho agraïen.

Van sentir com els soldats arribaven a la nau, acompanyats pel ressò dels seus blàsters disparant. De sobte, el comunicador de la Lina es va encendre. El cor de Milo li va donar una bolcada, CR-8R ja havia usat aquest truc abans, a Xirl. Utilitzava els seus sensors auditius per emetre a través del comunicador tot el que podia sentir mentre els soldats parlaven. Potser el droide podria sortir d'aquesta, va pensar Milo. O potser fingia estar mort, i els soldats ni es fixarien en ell.

—La nau està deserta, però hem trobat un droide —va dir un home al que Milo va reconèixer com un dels pilots que havien sentit abans d'entrar en Agaris—. Està atrapat entre les restes. Podríem tallar-lo, però trigarem una mica.

—El governador només necessita el cap —va respondre el droide negre—. Deixin la resta.

—No, si us plau, esp... —va suplicar CR-8R. I de sobte va sonar un tret.

El comunicador es va apagar.

Milo va mirar a Lina, amb el cor a cent per hora. Lina va negar amb el cap.

—Ja pensarem després —va dir—. Ara corre.

Milo va obeir, corrent sobre el terreny pantanós. «CR-8R estarà bé», es va dir a si mateix. No era la primera vegada que perdia el cap. Van arribar a la primera baixada, un inclinat pendent rocós. La foscor es va fer més profunda i la boira es va espessir a mesura que descendien. Al seu voltant tot era silenci: sense animals ni cants d'ocell, ni tan sols el so del vent. Però Milo va pensar que potser això fos positiu; si tot estava en silenci podrien sentir als soldats darrere d'ells i el cruixit dels seus comunicadors mentre els perseguien.

Al final del congost hi havia un estret rierol que corria entre fileres de roques cobertes de molsa. Es van apartar a un costat per seguir el cabal d'aigua. La boira era més espessa, i de seguida van poder sentir un so profund, més intens a mesura que avançaven. Milo va agafar la mà de la Lina i es van detenir a la vora d'un pedregós precipici, per on l'aigua queia cap a la foscor. Morq es va ajupir tremolant a mirar per la vora.

Lina va maleir en veu baixa.

—Què fem ara? —Els soldats els impedien retrocedir, i el mur que tenien a un costat resultaria una escalada massa difícil.

—No tenim cap altra opció —va indicar Milo—. Seguim endavant, val?

—Però no tindrem cobertura —va dir Lina, mirant cap amunt—. Si ens veuen, ens dispararan. —Es va inclinar per la vora—. Podríem saltar, suposo. Però no sabem què és el que hi ha a baix.

Milo va seguir la seva mirada. La base de la caiguda es perdia en la penombra.

—De cap manera —va dir—. Però espera, i això?

A la vora de la cascada s'alçava una enorme roca i per sota semblava haver-hi una ombrívola cova. Milo va entretancar els ulls per tractar d'observar el seu interior. Però llavors van sentir el murmuri de les veus i el xipolleig darrere d'ells. En aquest moment es van adonar que el seu temps s'havia acabat.

—És el millor que tenim —li va dir a Lina—. Anem.

Van creuar el rierol per passar a l'altre costat i es van asseure a la vora del penya-segat per escapolir-se sota la roca. Just al moment en el qual van baixar, van sonar les veus damunt d'ells, al costat del xipolleig de l'aigua.

—No hi ha rastre d'ells —va explicar el pilot amb una recognoscible veu profunda—. La boira és massa espessa. Sol·licito permís per tornar a la nau.

—Negatiu —va respondre la veu del droide a través del comunicador—. El governador vol que trobem aquests nens.

El pilot va sospirar i Milo va sentir un clic que venia del seu comunicador.

—Des de quan un droide pot donar ordres?

—Des que l’ha enviat el mateix Director Krennic —va respondre el seu company—. Diuen que Krennic i Tarkin s'odien mútuament, i Krennic ha enviat a K-4D8 per descobrir què està fent Tarkin.

—Krennic va enviar a un droide per vigilar a Tarkin? —va preguntar el pilot amb sorpresa—. Això és una mica ofensiu.

Els passos es van detenir en la vora de les cataractes, just damunt de Lina i Milo.

—Aquests nens han desaparegut —va murmurar el pilot—. Potser el que es va emportar als nostres homes se’ls ha portat a ells també. I ens agafaran a nosaltres dos si ens quedem aquí massa temps.

—Saps que DZ-372 i DX-491 van desaparèixer fa dos dies? —va dir el seu company amb una esgarrifança—. Van estar amb nosaltres des de l'acadèmia. Sempre vaig pensar que hi havia una espècie de criatura aquí fora, però ara he sentit alguna cosa sobre una cèl·lula rebel que està acabant amb nosaltres un a un. Això explicaria la nau d'aquí enrere.

Milo va mirar a Lina sorprès. Podria ser? Els sensors del Missatger Estel·lar no havien trobat cap rastre de tecnologia que no fos imperial, però segurament els rebels haurien trobat alguna forma de camuflar-se. Per primera vegada des que es van estavellar, va sentir un raig d'esperança.

—Sigui el que sigui, aquest planeta em dóna esgarrifances —va dir el pilot—. Anem a comprovar aquestes roques de davant i... Què ha estat això?

Milo va aixecar el cap. La por en la veu de l'home era inconfusible.

—Què? —va preguntar el segon soldat—. No he vist res.

—En la boira —va indicar el pilot—. A l'altre costat del rierol. Allà, ho he tornat a veure!

Milo es va estremir quan un fil de pedres va caure cap a la seva petita cova. Les havien tirat els soldats, o hi havia quelcom més?

—Ho he vist —va afirmar amb veu tremolosa el segon soldat—. Semblava... gran. Més gran que un home, segur.

—I tenia més braços —va respondre el pilot—. O eren cames?

—No vull descobrir-ho —va dir el seu company—. Vinga, sortim d'aquí abans de... Apa! Socors, alguna cosa m'ha agafat!

Lina va agafar a Milo i el va atreure cap a si. Morq va saltar sobre la seva falda, tremolant de terror.

—Treu-m'ho de damunt! —cridava el soldat—. Dispara-li! Dispara-li!

Van sentir el tret d'un blàster, seguit d'una forta esgarrapada d'alguna cosa que s'arrossegava per les pedres.

—On estàs?! —va cridar el pilot—. No puc... No. No! Enrere! Enrere, estic armat!

El blàster va disparar de nou, dues vegades, tres vegades. Després es va produir un crit, un cop i silenci.

 Següent