El rescat (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

CAÇATS

—No tenim elecció —va insistir Lina—. No podem quedar-nos aquí; enviaran a més homes. I no té sentit tornar al Missatger Estel·lar. S'han emportat a CR-8R i de totes maneres la nau està acabada. Hem de seguir movent-nos.

—Però cap a on? —va preguntar Milo—. Per un moment he cregut que pogués haver-hi rebels aquí, gent que pogués ajudar-nos. Però ja ho has sentit. Sigui el que sigui el que els ha atacat, no eren rebels.

Lina va negar amb el cap.

—No. Però som petits. Potser si estem callats no vindrà a per nosaltres.

—Potser —va dir Milo—. O potser serem unes postres perfectes per després del seu sopar.

—I què suggereixes? —va preguntar Lina amb frustració—. Tal com jo ho veig, la nostra única opció és cenyir-nos al pla. Arribar al complex imperial i esperar que no ens trobem amb res pel camí.

—Podríem trigar dies —va dir Milo—. Ja has vist el lluny que estaven aquestes muntanyes.

—Trigarem uns dies, sí —va dir Lina—. Però tenim suficient menjar en la meva motxilla i sabem exactament cap a on hem d'anar. Ens mourem lentament i en silenci.

Milo va sospirar.

—D’acord —va dir—. Però tu vas primera.

Lina es va encongir d'espatlles.

—D'acord. Si jo fos un monstre famolenc, primer agafaria al de darrere, així el de davant no s'adonaria.

Milo va arrufar les celles.

—Això no fa gens, però gens, de gràcia.

Van escalar les roques tan silenciosament com van poder, deixant enrere les cascades. Morq va col·laborar escalant el primer i mostrant-los els millors punts de suport. Lina es va detenir per acariciar al mico-llangardaix sota la barbeta. De vegades podia ser molest, però la mascota de Milo no era tan dolenta. Morq va fer espetegar el bec, content, i va sortir corrent cap a la boira.

Quan van arribar al cim d'una roca, va tornar a aparèixer amb alguna cosa en el bec. Era una criatura diminuta, d'un color entre gris fosc i negre, que es movia lentament. Milo va ordenar que la deixés anar i Morq va obeir i va retrocedir agitant la cua.

Lina es va ajupir al costat del seu germà. La criatura no s'assemblava a res que haguessin vist abans: un disc pla de la grandària del palmell de la seva mà, cobert d'una pell fina. Semblava no tenir braços ni cames ni cap, però de sobte va començar a rodar i retorçar-se, mentre la pell del seu ventre ondava.

Milo va allargar el braç per tocar a la criatura. Aquesta es va quedar quieta, i després va començar a moure's exactament al mateix ritme.

—Sé que sona estrany —va murmurar sorprès Milo—, però crec que és un altre bolet. Un d'aquests que es mouen. De fet, crec que tot l'ecosistema d'aquest planeta ha evolucionat del fong. Per això no hi ha arbres ni gespa. Només bolets i liquen i... això.

Lina va mirar al seu voltant. Les grans i amples cúpules s'estenien sobre ells, i a través d'elles va poder veure una d'aquestes tiges en forma de canons que s'alçava cap al cel ennuvolat.

—El que es va emportar als soldats —va preguntar Lina—, va ser una d'aquestes coses enormes?

Milo es va encongir d'espatlles.

—S'han detectat fongs carnívors en molts planetes. Atrapen i consumeixen organismes microscòpics. A la millor aquest ha evolucionat per digerir preses més grans.

—Genial —va protestar Lina—. Ens menjarà un bolet gegant.

La criatura es va acostar a Morq, va dubtar i després es va moure en direcció oposada.

—Mira, està retrocedint —va dir Lina—. Com si ho hagués vist i estigués fugint. Però no sembla que tingui ulls.

—Potser es guia per l'olfacte —va suggerir Milo—. O la pell de l'esquena és sensible a la calor o la humitat.

—Doncs tenim sort d'estar tan freds i humits —va somriure Lina—. Vinga, seguim avançant.

El seu pas era constant al principi, mentre sortien de la vall sota la coberta de bolets. En el cim van trobar un aflorament rocós i van seguir en aquella direcció. Les muntanyes eren només una tènue taca en l'horitzó, una línia negra sota el sol descendent.

—Dos dies —va dir Lina, tapant-se els ulls—. Tres com a molt.

Però al poc temps es va veure obligada a revisar la seva estimació. La següent vall va resultar ser una mica més que un simple canó, tan escarpat i profund que quan Milo li donà una puntada a una pedra cap a la vora, aquesta va trigar cinc segons abans de picar al fons. L'única opció que tenien era envoltar-ho, seguint el barranc que s'estrenyia gradualment. Al final van arribar a un lloc en el qual les parets eren prou baixes per descendir, però per llavors el cel ja s'havia enfosquit, sense deixar rastre del sol.

—Acamparem aquí —va dir Lina en arribar al fons del canó—. Tindrem parets a banda i banda i podrem refugiar-nos si plou.

—I mira, llenya —va dir Milo, creuant cap a l'altre costat. Un dels grans fongs havia caigut en el barranc i havia xocat contra una roca, trencant-se la seva part superior—. Bé, no llenya exactament. Però la seva base és carbònica, en principi hauria de cremar.

—Això és bona idea? —va preguntar Lina—. La llum podria atreure a aquest... fong monstruós.

—És més probable que l’espantem —va dir Milo—. Si pot detectar la calor i la humitat, es mantindrà allunyat del foc.

Milo va trencar uns quants fragments i els va apilar, mentre Lina usava el seu tallador làser per encendre'ls. El fong va cremar intensament, enviant una densa i fosca espiral de fum cap a l'exterior del barranc. Però Lina va rebre la calor i l'olor que li arribava amb sorprenent alleujament.

—Suposo que no... —va començar.

—No —la va interrompre Milo—. Cràter va dir que no hauríem de menjar gens i estic d'acord. Moltes espècies de bolets són verinoses.

—Tens raó —va sospirar Lina—. És que m'agradaria que no fes l’olor com un esmorzar.

Va buscar en la seva motxilla, va treure un parell de paquets de racionament imperial i li va donar un a Milo. El menjar estava sec i insípid, però els hi serviria. Aviat va començar a cabotejar, la calor del foc i el seu estómac la van adormir. Va col·locar la seva motxilla en el terra i es va tombar amb el cap recolzat en ella. Llavors va sentir la veu de Milo.

—Lina? —va preguntar el seu germà, i li va semblar que la seva veu estava molt lluny—. Lina, què està passant?

Es va asseure i va mirar al seu voltant. El fum era més gruixut, i onejava cap a ella com fosques ones. Va tossir i es va cobrir els ulls. Allà estava Milo, a l'altre costat del foc. Tenia els ulls plorosos i la seva cara estava vermella. Lina se sentia pesada... l'única cosa que volia era tombar-se.

—Milo! —va cridar produint un ressò contra els costats del canó—. Què passa?

El noi es va tornar cap a ella, ensopegant. Per un moment el fum ho va ocultar. Lina es va fregar els ulls. De sobte, Milo estava al seu costat, agafant-li el braç.

—He vist alguna cosa —va dir Milo amb nerviosisme—. En la foscor, he vist alguna cosa.

—La criatura? —va preguntar Lina, amb el cor accelerat.

—No ho sé —va admetre Milo—. No puc veure massa. Crec que el fum m'ha afectat als ulls. I em sento molt cansat.

—Jo també —va dir Lina—. Vinga, apartem-nos del foc.

Milo va assentir i es va donar la volta. Però després es va detenir de sobte, estrenyent la mà de la seva germana.

Hi havia alguna cosa en la foscor davant d'ells, immòbil i embolicat en fum. Al principi Lina no va poder distingir el que era; era només una figura negra més fosca entre les ombres canviants. Llavors el fum es va aclarir i va veure una forma humanoide, amb les cames llargues i un tronc coronat per un cap voltat.

—Hola? —va dir Milo—. Qui hi ha aquí?

Una altra figura es va unir a la primera, més petita i menys definida. Al costat d'ell hi havia una altra, i una altra. Es van acostar silenciosament, arrossegant-se per les roques com les ombres sortides d'un malson.

—Enrere —els va advertir Lina.

La primera figura es va acostar cap a ella, cap a la llum del foc, aixecant un prim braç. Hi havia alguna cosa agafada a la seva mà, o urpa, o el que fos: un bolet de colors brillants, amb el cap vermell decorat amb petits serrells taronges. La fosca figura la va mantenir en alt, i per un moment Lina va tenir l'absurda sensació de què li estava oferint el bolet, com quan el seu pare li portava flors a la seva esposa.

Llavors el bolet va explotar en un núvol de gas carmesí. Lina va mirar cap avall, confosa. Una boirina vermella va envoltar el seu cap i va caure al terra.

 Següent