El rescat (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

ATAC

D'un extrem a un altre, el pati estava ple d'homes, tots a peu dret i atents. Els soldats d'assalt estaven perfectament alineats, amb els seus blàsters creuats al pit. Els oficials es disposaven enfront d'ells, immòbils sota la llum vermella del sol naixent. A les seves esquenes, a través d'una àmplia extensió de terreny pedregós, el bosc de bolets romania gris i nebulós en la boira del matí.

—Ah, K-4D8 —va dir el Governador Tarkin mentre el droide negre s'acostava des del complex, escortant a Milo i als seus pares—. M'ha arribat informació sobre uns trets en els túnels. M'estava preguntant si t'havies ficat en problemes.

—No ha estat res —va informar el droide—. Una fallada del blàster. La noia dels Graf s'ha fet mal i l'he enviat a la seva cel·la amb un droide mèdic.

Els ulls de Tarkin es van entretancar.

—Quina pena —va dir—. M'hagués agradat que estigués aquí per presenciar això.

«Per què ha mentit el droide?», es va preguntar Milo. Devia fer-li vergonya reconèixer el seu error, o tenia por de les conseqüències si Tarkin descobria la veritat. La certesa que fins i tot una bèstia brillant com K-4D8 tenia por d'alguna cosa va fer que Milo se sentís estranyament esperançat. Aquests imperials podien semblar imparables, podien actuar com si l'univers els pertanyés, però molt en el fons tenien les mateixes pors que qualsevol altre.

Tarkin es va tornar cap a Auric i Rhyssa, i va assenyalar el pati.

—Impressionant, no? Vull inspeccionar les meves tropes una vegada més abans de començar.

—Començar què? —va preguntar Rhyssa amb les dents premudes.

—La meva presa de possessió d’Agaris, per descomptat. —Tarkin va somriure amb crueltat. Va assentir a un dels seus homes, que es va apressar a llevar-los les manilles—. Ja sabeu, heu fet que això sigui possible, vosaltres i els vostres fills. Les dades que trobàrem en el cap de vostre droide ens van dir tot el que necessitàvem saber sobre aquests agarians, inclòs com matar-los. Els meus soldats tenen nous filtres d'aire instal·lats en els seus cascos, així que no tornaran a respirar aquest fastigós gas.

Va apuntar cap al cel, on un conjunt de figures negres volaven entre els núvols. Cobrint-se els ulls per no enlluernar-se pel sol, Milo va distingir les conegudes formes bessones dels bombarders TIE.

—Han estat dotats amb càrregues de mines especials —va explicar Tarkin—. Les anomenen «empassa coves». Pelaran aquest planeta com una fruita podrida, i els meus homes s'encarregaran de la resta. En uns quants dies, Agaris serà meu.

Es va donar la volta, aixecant el comunicador fins a la seva boca. Els homes del pati es van quedar en silenci. No es movia ni un bri d'aire; l'única cosa que Milo podia sentir era el grinyol dels motors mentre els bombarders s'acostaven. Agaris contenia l'alè.

El governador Tarkin es va redreçar.

—Avui... —va començar.

Llavors tot es va enfonsar.

El primer bombarder TIE va deixar anar un rugit, que va venir acompanyat d'un fum fosc provinent de la part posterior de la nau. Va començar a girar a tota velocitat, abandonant la formació. Milo va veure una espora amb punxons que sobresortia d'un panell de l'ala.

Tarkin va alçar la mirada, amb la cara pàl·lida per la ira. Els homes al pati van començar a girar-se, trencant les files. Milo va veure a una de les enormes tiges en la distància, amb el tronc en forma de barril aixecat.

El bombarder va caure, precipitant-se cap al pati. El pilot va intentar frenar, però no li va servir de res. La nau es va estavellar contra la façana del complex com un insecte en la finestra d'un speeder. Els trossos de metall destrossat queien per la pedra inclinada, fins aterrar en el terra del pati. Els soldats i oficials es van barrejar i l'ordre va desaparèixer.

—Mantinguin la formació! —va cridar K-4D8, amb el seu vocalitzador al màxim volum.

Llavors Milo va sentir un crit i va aixecar el cap. Sobre la vora grisa on començava el bosc de bolets, una línia de figures fosques anava creixent. S'acostaven al complex, a un pas suau. Milo estava confós; les espores vermelles no servirien de res contra la pedra sòlida. Rebotarien contra el complex com aquell bombarder.

Però aquestes espores eren negres, no vermelles. I mentre queien cap al pati explotaven en l'aire, esclatant com una filera de focs artificials. El fum carmesí va emergir d'elles i va descendir en un espès núvol.

—Activin els filtres del casc! —va ordenar K-4D8.

Però molts oficials i el personal del complex no tenien cascos, i quan el gas va arribar al terra, Milo va poder veure que queien al terra, alguns rient i amb espasmes, uns altres simplement desmaiant-se sobre les pedres. Un dels homes de Tarkin se li va acostar amb una caixa plena de màscares de respiració, i li va lliurar una precipitadament. El governador se la va col·locar en la cara i va començar a respirar a través d'un tub de plàstic transparent.

—Dóna'ls una als presoners —va dir—. Vull que siguin testimonis del meu contraatac.

Milo va agafar la màscara que li oferien, es va lligar la corretja al voltant del cap i va intentar respirar amb calma. El gas vermell havia començat a dissipar-se, deixant un rastre de figures inconscients escampades per les pedres. En el silenci, van sentir crits de dolor i confusió, el cruixit dels comunicadors i homes donant ordres.

Llavors es va sentir un altre so, feble i distant però impossible d'ignorar. Arribava de més enllà del pati, de més enllà del clar buidat. Va arribar de l'interior del mateix bosc de bolets. Eren veus, centenars d'elles, que semblava que estiguessin molt furioses. Els seus crits no pronunciaven cap paraula intel·ligible, però el desafiament era inconfusible. Milo va sentir que la seva esperança creixia. Els agarians estaven arribant.

Una segona línia d'esferes va aparèixer en l'horitzó, girant cap a ells. Parpellejaven amb una pàl·lida llum porpra, com si en el seu interior brillés alguna cosa. Després, com el primer grup d'espores, van explotar en l'aire i van enviar així milers i milers de diminutes i brillants boletes en forma de pluja sobre els homes del pati.

Milo es va ajupir en sentir un soroll com el d'una roca en impactar contra un sostre de llaun. Però quan va mirar de nou, els soldats d'assalt s'estaven aixecant, amb les armadures abonyegades per la pluja de plantes.

Tarkin va somriure ombrívol.

—Això és el millor que tenen aquests agarians? —va etzibar. Llavors va alçar la veu—. K-4D8, acaba amb ells!

El droide negre va assentir, caminant cap al pati. Els soldats començaven a reagrupar-se, amb les armes apuntant cap al bosc. El droide es va posar al costat d'ells i va donar les ordres. Els bombarders TIE restants van donar la volta i Milo va poder veure boles de foc apareixent al llarg de la línia de bolets gegants, una cortina taronja emergint de la boira. Va sentir crits llunyans, alçats pel vent calent que s'arrossegava cap a ells.

La primera línia de soldats d'assalt va avançar, amb els llançaflames aixecats. Al senyal de K-4D8, van prémer els gallets simultàniament, cremant el terra que tenien davant. Els bombarders van tornar, deslligant un altre mur de foc. Milo va veure un enorme bolet en flames, amb la part superior que s'esquerdava i queia en aquell infern. I va poder veure una altra figura més allunyant-se de la feroç tempesta de foc i desapareixent entre les esquerdes del terra.

Els agarians estaven aquí fora, contenint l'assalt de l'Imperi. Però, tret que el generador quedés fora de joc, s'anaven a quedar on estaven, incapaços d'acostar-se al complex. En qualsevol moment els primers soldats d'assalt els atraparien, i Milo no tenia ni idea de com acabaria aquesta lluita. Els agarians eren molts, però els soldats estaven millor armats, millor entrenats i no tenien dubtes quan es tractava de matar.

Estava desesperat per saber on devia estar la Lina. Pel que podia deduir, hi havia dues possibilitats: o estava malferida sota el despreniment de roques, o ella i Cràter estaven buscant el generador. Pel bé de tots, esperava que fos l'última.

 Següent