CAPÍTOL 8
CARN I METALL
L'olor l'estava tornant boig. Havia de venir d'alguna
d'aquelles portes. Però de quina? Cada vegada que intentava fer un cop d'ull a
l'interior de l'acer, se li tancava en la cara, o un humà amb enormes botes
sortia i era a punt de trepitjar-lo. Un l’havia vist i havia intentat donar-li
caça, però ell havia aconseguit escalar un mur de roca i amagar-se en un
diminut túnel ple d'aire fresc i ressons.
No sabia on havien anat, el seu noi i la seva noia. Tenia
records vagues d'un home vestit de blanc disparant contra ell, i un rostre
amistós que recordava d'un passat molt llunyà. Havia fugit del pànic,
capbussant-se en la foscor, ansiós per escapar del soroll i les explosions.
Però ara estava perdut i famolenc i sol.
Una porta al final del passadís es va obrir, emetent una
ràfega de vapor. Morq va començar a salivar; l'olor era tan forta... havia de
venir d'allà. Es va acostar més, atent a qualsevol senyal dels homes de blanc i
les seves grans botes. Es va encorbar en les ombres, esperant, i al moment en
el qual la porta es va moure, ell també ho va fer.
Morq va entrar corrent, va esquivar els peus i va passar
sota una taula. L'habitació era gran, calenta i brillant, però semblava que
només hi havia un home en el seu interior, un de gran amb taques en l'abric.
Estava removent alguna cosa en una paella, alguna cosa deliciosa i carnosa.
El mico-llangardaix va sacsejar el cap. La gana l'estava
atordint. Acostar-se a l'home era massa arriscat, però havia d'aconseguir
menjar. S'amagava saltant d'una ombra a una altra, quedant-se quiet quan
percebia algun moviment. Llavors s’adonà que no tenia sentit romandre aquí a
baix. Els humans mai deixaven el seu menjar en el terra, tret que l’hi
estiguessin oferint. Havia de pujar més amunt.
Va escalar una lleixa, usant les seves urpes per
impulsar-se. Des d'allà només en va tenir prou amb un salt per arribar als
fogons, un salt curt i ràpid. La superfície era llisa i relliscosa, així que
l'aterratge va ser de tot menys elegant. Però va tenir la seva recompensa: un
plat de carn recentment cuinada, esperant la seva arribada.
Morq va mirar al voltant amb cautela. L'home gran seguia
movent-se, donant-li l'esquena.
El mico-llangardaix es va llançar cap endavant i va agafar
un tros de carn, engolint-lo. El seu sabor va ser fins i tot massa fort;
després de les seques racions això era un luxe inimaginable. Es va menjar un
altre tros, i un altre més.
Era a punt de començar amb el quart quan una mà el va
aferrar de la cua. Morq es va donar la volta, maleint la seva pròpia
estupidesa.
L'enorme home el tenia agafat amb el seu gran puny. I ara
l'altre puny descendia, amb un ganivet esmolat que es balancejava en direcció
al cap de Morq. Va deixar anar un crit i es va tornar, enfonsant el bec a la mà
de l'home, que va gemegar enfadat i va deixar caure el ganivet sobre els
fogons.
Morq es va alliberar, va saltar de la taula i va córrer cap
a la porta. Però llavors, el desastre: hi havia algú en la porta, caminant amb
unes safates de metall. El nouvingut els va veure i va cridar, i llavors va
deixar anar les safates, amb el que va provocar un gran estrèpit. El
mico-llangardaix va retrocedir, buscant desesperadament una altra sortida.
Allà, a la part alta de la paret, hi havia una escotilla oberta. Hauria de
saltar molt, però podia fer-ho.
Es va ajupir, llest per saltar. D'una banda, l'home gran
s'acostava alçant el ganivet de carnisser. Per l'altre, el nouvingut corria cap
a ell, amb les mans esteses. Morq va saltar, fent tanta força com va poder amb
les seves cames.
Impactà contra la paret i va intentar escalar-la
desesperadament amb les seves urpes. Per un moment va pensar que havia fallat,
que anava a caure al terra i l’anaven a tallar a trossos. Però va sentir com
les seves grans urpes s'aferraven, els músculs dels seus braços es tibaven
mentre pujava més i més en direcció a la comporta.
Va estar caient durant un temps, picant a un costat i un
altre fins a topar contra alguna cosa calenta, enganxifosa i bruta. L'olor era
insuportable: aliments i líquids podrits, tots procedents de la fangosa piscina
en la qual havia caigut. Però hi havia algunes zones seques en la riba, un munt
de ferralla i parts de maquinària cap a les quals va remar, arrossegant-se per
sortir.
Una vegada fora, es va ajupir per observar el que li
envoltava. Per allà no estava el seu noi; de fet, no hi havia senyals de vida
alguna, ni tan sols una bona rata saborosa. Però alguna cosa produïa un so:
podia sentir que rebotava per les parets i el sostre de pedra. Era un so
familiar; no era humà, però ho coneixia.
Estava cridant-li pel seu nom. Morq va donar voltes, confós.
No podia veure a ningú, només hi havia un estrany objecte voltat amb enormes
ulls. Se li va acostar, i va ser llavors quan ho va reconèixer.
D'alguna manera, el cap de l'Home Flotant s'havia separat de
la resta del seu cos, un accident que hagués matat a Morq, però l'Home Flotant
havia sobreviscut. Parlava amb molta insistència, i semblava que volia alguna
cosa, però Morq només reconeixia el to, no les paraules. Llavors, l'Home
Flotant va pronunciar una paraula que el petit mico-llangardaix va reconèixer:
«Cerca».
Morq va mirar al seu voltant neguitós. Què és el que l'Home
Flotant podria voler d'entre totes aquestes escombraries? No tenia forma
d'explicar-se, només era un cap, així que Morq hauria de resoldre-ho sense
ajuda.
Probablement seria una cosa de metall, perquè l'Home Flotant
era de metall. Tal vegada tenia gana? No, mai l’havia vist menjar. Què més
podria necessitar l'Home Flotant? Què li faltava?
Llavors ho va veure. A la part alta de la ferralla, un disc
pla amb cinc extremitats esteses. Morq va saltar cap a l'objecte i ho va agafar
amb el seu bec pel dit més llarg.
Darrere d'ell, podia sentir que l'Home Flotant seguia
parlant.
—Sí, Morq! —estava dient—. Bé, Morq! Bé!
Morq va sentir un càlid orgull en el seu interior i va
seguir treballant.
***
Milo es va despertar pel so d'unes veus; va mirar cap amunt
i va veure al droide negre que s'alçava en l'entrada de la porta de la cel·la.
Rhyssa i Auric esperaven vigilats en el passadís, amb les mans lligades. Lina
es va asseure, fregant-se els ulls.
—Moveu-vos —va ordenar K-4D8—. El governador us vol veure.
—I què passa si nosaltres no el volem veure? —va preguntar
Lina.
El droide es va tornar cap a Rhyssa, aixecant el seu pesat
rifle d'assalt. Lina es va posar dempeus d'un salt.
—Ja anem —va dir—. No ho facis. Si us plau.
Milo va córrer al costat de la seva mare, incapaç
d'abraçar-la per culpa de les manilles que tenia als canells. Ella es va ajupir
per acariciar-li el nas.
—Has pogut dormir? —va murmurar.
Milo va negar amb el cap.
—No gaire. Em sento tibant per no sé quina raó.
Rhyssa esclafir un riure.
—Silenci —va etzibar K-4D8—. Res d'intimar.
Van marxar pel passadís en parelles: Milo i la seva mare
seguits per Lina i el seu pare i, en la rereguarda, els dos soldats d'assalt.
El túnel es va dividir i van prendre el camí de l'esquerra; es van submergir en
un humit passadís amb llums pampalluguejant que penjaven del sostre.
—On ens porteu? —va preguntar Auric—. Aquest no és el camí a
l'habitació del governador.
—No anem a la seva cambra —va replicar K-4D8, ajupint-se per
esquivar un munt de liquen que penjava del sostre de pedra—. Fastigós planeta
—va murmurar—. Tanta... vida.
Mirant al seu voltant, Milo va veure taques de fongs en els
murs del túnel, semblades a les coses que creixien en l'esquena de Hffrr. Es va
preguntar on estaria l’agarià. Estaria allà fora, preparant un pla per
rescatar-los? O hauria tornat a les coves, abandonant-los a la mercè de seu
destí?
Va parpellejar diverses vegades. Per un brevíssim instant li
va semblar veure al fong movent-se, una ràpida ombra que va creuar la llum. Hi
havia un estrany brunzit en l'aire.
K-4D8 es va detenir i es va donar la volta. Els soldats van
alçar els blàsters. El so es va intensificar, era un constant brunzit palpitant
que provenia de les parets del túnel. De nou, Milo va pensar que semblava que
el fong es retorcés, com les algues en la superfície del mar.
Llavors de sobte el soroll va canviar de tonalitat, i va
poder sentir les paraules que pronunciava.
—Miiiiloooooo... —semblava dir—. Liiiiiinaaaaaaaaaa...
Es van mirar uns a uns altres, sorpresos. El droide es va
acostar als presoners.
—Què és això? —va preguntar—. Qui està fent aquests sons?
—Jaaaa veeeeniiiiimm —va dir la veu, i Milo va reconèixer el
to suau de Hffrr—. Nooooo tiiiingueeeeeeu poooooooooor...
Lina va somriure, donant palmes.
—Ja vénen —va dir. Després va mirar directament a K-4D8—.
Ara esteu en un greu problema.
Va ser llavors quan van començar els trets.
Milo es va ajupir quan els projectils dels blàsters van
impactar contra les parets de pedra. Els soldats van tornar a disparar, amb el
que van provocar un rugit ensordidor en aquest estret espai. K-4D8 va alçar el
seu rifle d'assalt i va disparar sis vegades de forma successiva.
Milo va aixecar la mirada, intentant veure a què estaven
disparant. Les llums s'havien apagat, però en el llunyà final del passadís es
podia distingir una enorme forma movent-se, amb el cap ajupit i que es dirigia
cap a ells. Els soldats es van posar a la gatzoneta, i van disparar com a
resposta; els projectils van martellejar el seu monstruós tors i la figura va
trontollar. Després es va animar de nou, fent tremolar el terra a cada pas que
donava pel túnel.
—Identifiqui’s! —va cridar K-4D8—. És una ordre!
—No rebo ordres de vostè —va respondre la figura, i la ment
de Milo va vacil·lar. «No podia ser... no?».
La monstruosa figura va disparar a K-4D8, que es va veure
obligat a ajupir-se. Llavors va parar de disparar, i va fer senyals als nens
amb un enorme puny.
—Senyoreta Lina —va dir—. Vingui ràpid. Vostè també, senyor
Milo. Jo els cobriré.
—Cra... Cràter? —va preguntar Lina sorpresa, posant-se
dreta—. Ets tu?
—Sóc jo —va dir l'enorme figura—. Ara, corrin.
Lina li va fer cas immediatament i es va posar a córrer. Els
soldats seguien disparant. Els seus projectils xocaven contra l'enorme xassís
de CR-8R.
K-4D8 va ordenar que es detinguessin i va avançar per
enxampar a Lina, però la va perdre per uns mil·límetres. Va aferrar a Milo
abans que pogués seguir-la, pressionant-lo contra el terra. Va aixecar el rifle
sobre el seu cap i va disparar al sostre.
Part del túnel es va esfondrar, omplint l'estret espai de
pols i fum. Milo va sentir com les roques s'esfondraven i va veure que un dels
soldats es quedava sota els enderrocs.
—Lina! —va cridar Rhyssa. Però el segon soldat d'assalt ja
se’ls emportava pel camí del túnel.
K-4D8 els va seguir, enfundant el seu rifle.
—Moveu-vos, presoners. El governador no esperarà per sempre.
Van trontollar avançant a través del fum i la pols. Milo va
veure llàgrimes en les galtes de la seva mare.
—Lina està bé —va murmurar—. Ella sap què fer. Estarà bé.
Rhyssa va serrar les dents.
—Espero que tinguis raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada