El rescat (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

EL PLA

Rhyssa va mirar amb horror el cap que hi havia sobre l'escriptori. No hi havia llum en aquests ulls metàl·lics.

—Cràter —va dir, agafant el braç de l’Auric—. No.

Tarkin va somriure lleument.

—Vau demanar una prova. Aquí la teniu.

Auric es va incorporar.

—I els nens?

—Estan fora de perill —va respondre Tarkin—. I ho seguiran estant. Vosaltres, en canvi...

Rhyssa va assentir.

—Tot el que necessites està en el cap de Cràter.

—Precisament —va dir Tarkin—. Els mapes de l'Espai Salvatge, totes les vostres notes del vostre anterior viatge a Agaris... Admeto que va ser una lectura fascinant. Aquests agarians, amb prou feines puc creure'm que existeixin. Fongs sensibles. Hauran de ser eliminats, per descomptat. Tret que estiguin disposats a treballar en les nostres mines.

—Mai —li va dir Auric—. Són massa orgullosos.

Tarkin va assentir.

—Ja ho imaginava. Bé, això no serà d'ajuda. Treballaran, o moriran.

Va aixecar el cap de CR-8R, i el va fer girar a les seves mans. Llavors va creuar l'habitació, va obrir una comporta en la paret i el va llançar a l'interior. Rhyssa va sentir la dringadissa del cap del droide que es perdia pel conducte de les escombraries.

—Porta'ns fins als nostres fills —va suplicar, fent un pas cap a Tarkin—. Ja no hi ha cap raó per mantenir-los separats de nosaltres.

No es va tornar.

—És impossible —va dir—. Si haguéssiu acceptat els meus termes, si m'haguéssiu dit tot el que volia saber, llavors potser... Però ha d'haver-hi càstigs per desafiar a l'Imperi, segur que ho enteneu. No tornareu a veure als vostres fills.

Va fer un gest i un parell d'oficials uniformats van entrar a l'habitació per capturar a Auric i a Rhyssa. Aquests van intentar resistir-se, però els homes eren massa forts i els van portar fins a la porta.

—Si us plau! —va cridar Auric—. Sigui el que sigui el que aneu a fer, deixeu-nos veure'ls.

—No —va respondre Tarkin rotundament, i les portes es van tancar.

Els van empènyer pel passadís i van baixar una escala. Tot havia acabat; Rhyssa ho sabia. Es va preguntar si Tarkin aniria en persona a veure com els executaven. D'alguna manera, ho dubtava.

Va buscar en la seva jaqueta i els seus dits es van embolicar al voltant de la tija que tenia amagada. Van arribar a la base de l'escala i van passar per la porta de l'hangar. El soroll de la maquinària va ressonar en el seu interior, i va sentir el so d'algunes veus.

Després van deixar enrere el so i van seguir pel passadís mal il·luminat. L'oficial que anava darrere de la Rhyssa li va donar una empenta i ella va ensopegar cap endavant. Aquesta seria la seva millor oportunitat.

En un sol moviment es va girar, va treure la tija de la seva jaqueta i va apuntar cap als dos espantats oficials. La part superior era tan àmplia com el palmell de la seva mà, d'un color vermell sang.

Els guàrdies es van detenir de cop, amb els blàsters embeinats. Auric estava immòbil, mirant-la amb temor.

Els oficials van mirar el bolet que tenia a la mà. Un d'ells va esbufegar.

—Mira, té un bolet —va dir, burlant-se.

—Quina por —es rigué el seu company, fent gestos amb el blàster—. N'hi ha prou de bromes. Moveu-vos.

Rhyssa es va cobrir la cara amb la màniga i el cap del bolet va explotar i va deixar anar un gas carmesí. Els oficials seguien rient quan van impactar contra el terra, amb els somriures congelats en els seus rostres inconscients.

Rhyssa es va ajupir, va agafar un blàster i li va donar l'altre a Auric. Ell el va agafar, mirant per sobre de la seva màniga.

—Podries haver-me avisat que anaves a fer això.

—Era la nostra millor oportunitat —va respondre—. Si haguéssim arribat a la cel·la, mai haguéssim sortit amb vida.

—I què fem ara? —va preguntar Auric mentre el gas vermell es dissipava—. Tenen a Milo i a Lina, recordes? No podem abandonar-los aquí.

Rhyssa va negar amb el cap.

—Segueixo sense creure-m'ho. Ens haurien deixat veure'ls, sé que no hauria resistit la temptació.

—I què passa amb Cràter? —va protestar Auric—. Com han pogut trobar-lo sense trobar a Milo i Lina?

—Se m'ocorren milers de formes —va dir Rhyssa—. Podrien haver-se separat. Cràter podria haver-se sacrificat per salvar-los. I fins i tot si estiguessin aquí, no tenim cap forma de trobar-los. Aquest complex és enorme. Necessitem ajuda.

—Els agarians —va reaccionar Auric—. Hem de trobar a Hffrr.

—Hem d'advertir-li —va dir Rhyssa—. L'Imperi ho sap tot sobre la seva gent, i ara aniran a l’encalç d'ells.

Auric va arrufar els llavis.

—D’acord —va dir—. Quin és el pla?

Rhyssa va arrufar les celles.

—Això és tot el que tinc —va admetre—. A partir d'aquí, l'única cosa que hem de fer és improvisar.

Van tornar a l'hangar, fent un cop d'ull a través de la porta arquejada. Rhyssa va comptar cinc soldats d'assalt i tres oficials uniformats a l'interior, més un enorme droide negre que semblava estar donant ordres. Rhyssa va fer un gest al seu marit assenyalant una pila de caixes al costat de la porta i es van ocultar ajupint-se darrere d'elles.

—Hem revisat la zona a fons —va dir un dels soldats—. Si hi havia algun rebel en aquesta nau, ha desaparegut, al costat de dotze dels meus homes.

—Molt bé —va respondre el droide negre—. Informaré al governador. Reuneixi les seves unitats.

Es va dirigir cap a la porta i Rhyssa es va ajupir encara més, amb el cor bategant amb força.

De sobte, una alarma va sonar per sobre de tot el baluern. El droide es va detenir i es va tornar. Va treure un llarg rifle d'assalt de la seva esquena i va començar a córrer cap a la porta de l'hangar, on l'enorme caverna s'obria al pati de pedra.

—Amb mi —va ordenar el droide, i Rhyssa va veure que els homes obeïen ràpidament, seguint a aquella alta figura negra cap a la llum del dia.

—Bé, això ens ha vingut bé —va murmurar, posant-se dempeus—. Marxem-nos mentre estiguin distrets.

Van córrer cap al caça TIE més proper. Sobre ells s'alçava l’escotilla, des de la qual s'estenia una escala que provenia del cos esfèric del caça.

—Saps pilotar un d'aquests? —va preguntar Auric quan Rhyssa va començar a pujar a la nau.

—Puc fer volar qualsevol cosa —va dir per sobre de la seva espatlla.

Auric va negar amb el cap i va començar a pujar. Des del pati davanter es podien sentir crits i passos. Fos el que fos el que estigués passant aquí fora, els havia salvat.

Però llavors els seus sentits van captar un altre so, i es va quedar gelat. Era un crit agut, de naturalesa clarament animal, i estranyament familiar. Per un moment, es va quedar confús. No hi havia micos-llangardaix en Agaris.

Per què l'Imperi havia portat un amb ells?

Una diminuta figura va entrar en el seu camp de visió, lliscant-se pel llis terra de pedra de l'hangar. Un parell de soldats corrien darrere d'ella, disparant indiscriminadament. El mico-llangardaix es va ajupir darrere d'un contenidor obert, mirant a un costat i a un altre, aterrit. Després va aixecar el cap, ensumà l'aire i va mirar fixament a Auric.

La criatura va sortir del seu amagatall i va córrer directe cap a ells.

—No —va murmurar Auric mentre li feia senyals amb les mans desesperadament—. Morq, no!

Però ja era massa tard. Els soldats els van veure i van alçar els seus blàsters.

—Eh! —va bordar un d'ells—. Baixeu d'aquí!

Auric va alçar la mirada i va veure a Rhyssa a la part alta de l'escala. Però ella no l’estava mirant a ell, ni a Morq, ni tan sols als soldats. Tenia la vista fixa al pati, on una multitud de figures s'acostava, liderada pel droide negre. Auric va poder veure a quatre soldats d'assalt i tres oficials amb uniforme verd. I, al centre, un parell de presoners, capcots i amb les mans lligades.

—Lina! —va cridar Rhyssa fent que la seva veu rebotés contra l'alt sostre de l'hangar—. Milo! Estem aquí!

Els presoners van aixecar els seus caps, i Auric va estar a punt de caure de l'escala per la sorpresa.

En les hores següents, Lina amb prou feines podia recordar com es va desfer dels homes que l'envoltaven. L'única cosa que recordava eren els crits darrere d'ella, i la mirada del seu pare mentre corria cap a ell a través de l'hangar. I, sobretot, l'alegria en el seu cor.

Auric va saltar de l'escala, incrèdul, per abraçar amb força a la seva filla. Rhyssa va baixar mentre Milo se'ls unia, plorant en enfonsar-se entre els braços de la seva mare. Auric va estendre els seus per envoltar-los a tots. Es van arraulir, sanglotant i rient, i ignorant al gran droide negre que els deia que se separessin, s'alineessin i obeïssin les ordres. Durant aquest breu moment, l'Imperi es trobava a milions d'anys llum de distància.

Lina va sentir com els homes els exigien atenció, i l'aire al seu voltant es tornava més fred. Auric es va apartar, mantenint una mà sobre l'espatlla del seu fill mentre es tornava cap a la figura de pèl gris que es dirigia cap a ells. Lina i Milo es van assecar els ulls, encara agafant-se les mans.

—Bé, que emotiu —va dir l'home, mirant-los amb ulls també grisos—. La família Graf, unida per fi.

Rhyssa va atreure als seus fills cap a ella.

—Mai els vas capturar, Tarkin —va dir—. Ens has estat enganyant tot aquest temps.

El governador va inclinar el cap.

—Cert —va admetre—. Però res d'això importa ara, no? I al final, ho heu entès. No podeu escapar de les urpes de l'Imperi.

—Ja ho hem fet. Com unes... quatre vegades —va dir Lina, alçant la barbeta—. Una més no hauria de ser tan difícil.

Tarkin va baixar la mirada amb disgust, com si hagués vist una taca en la seva bota.

—Ja no us enfrontareu a un incompetent com el Capità Korda. I aquesta vegada no tindreu a cap amic rebel que us ajudi. Sí, sé on us heu estat amagant. I m'aneu a explicar tot el que sabeu: el nom de cada espia rebel i la localització de cada refugi.

—Oblida-ho —va dir Lina, ignorant la mà del seu pare, que l'advertia estrenyent-li el braç—. No anem a dir res.

—Ja veurem —va etzibar Tarkin—. Teniu sort d'haver arribat just a temps. Els vostres pares encara conserven els seus ulls i els seus braços. Els seus cors continuen bategant. No té per què ser sempre així. —Va somriure tímidament—. Descanseu aquesta nit. Demà m'ho explicareu tot.

I es va allunyar, seguit pel droide negre. Lina va sentir que les seves mans li tremolaven mentre un dels soldats l'agafava dels canells i els hi portava a l'esquena.

—Per aquí! —va cridar, empenyent-la cap endavant. Però fins i tot mentre l'arrossegaven, fins i tot mentre la portaven per un petit i fosc passadís, se sentia com si surés en l'aire.

Mirà cap enrere i va veure als seus pares darrere seu, al costat un soldat que feia senyals amb el blàster. Milo va donar uns quants passos cap endavant, conduït per un gran soldat amb un bastó d'atordiment col·locat a la cintura. Però quan va captar els ulls de la Lina, un somriure va aparèixer en la seva cara. Havien passat per moltes coses. Havien estat perseguits i capturats, empresonats i estomacats, els havien disparat des de terra i des del cel, i havien sobreviscut. Encara seguien d'una peça, i havien aconseguit tot el que s'havien proposat.

—Neteja aquest somriure de la teva cara —grunyí el soldat—, o te la netejo jo.

Però, per molt que ho intentés, Lina no podia parar de somriure.

 Següent