Tarkin (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

LA VIDA D'UN NEN

La història d’Eriadú, cor del Sector Gran Seswenna de la Vora Exterior, es remuntava a la primera era de la República. En aquella època ja havia acabat li edat fosca de la galàxia, els Sith havien estat derrotats i obligats a ocultar-se i d'aquelles cendres havia sorgit una veritable república. S'havia creat un senat pangalàctic amb un membre de la casa de Valòrum com a canceller suprem i s'havien desmantellat els exèrcits. Les revitalitzades poblacions dels Mons del Nucli volien expandir-se, necessitades de nous recursos i desitjoses d'aprofitar qualsevol oportunitat per millorar les seves vides.

El planeta era un dels mons salvatges de la Vora Exterior civilitzats per alguns pioners aventurers, als quals Coruscant havia donat permís per localitzar i instal·lar-se als nous territoris que la República havia considerat dignes de formar part d'ella. Aquells pioners podien fer-se amb els territoris, arribant a acords amb les poblacions indígenes o envaint-les, i convertir-los en colònies comercials capaces de subministrar al Nucli els recursos que tant necessitava. Era un escenari que es repetia en moltes regions remotes i en el cas d’Eriadú el recurs resultà ser la lommita, un mineral essencial per a la producció del transpariacer del que s'havien descobert grans filons a diversos mons de Gran Seswenna. Mancats de fons per a excavar, processar i transportar-ho sense refinar, les colònies d’Eriadú es van veure obligades a demanar préstecs a alt interès al Clan Bancari Intergalàctic, però en una època en què el viatge hiperespacial entre Seswenna i el Nucli requeria l’astrogació mitjançant balises d’hiperones, amb nombroses reversions al espai real per assegurar un trànsit segur, els enviaments del mineral solien retardar-se o perdre's per culpa d'una catàstrofe o una altra. Els deutes augmentaven i Eriadú corria el perill de convertir-se en un món satèl·lit dels banquers muun fins que van intervenir uns emprenedors de Corulag, un món del Nucli, van salvar al planeta de la servitud. També va ser la influència de Corulag en el Senat republicà la que va fer que part del recorregut de la incipient via Hydiana passés per l'espai d’Eriadú, situant el planeta en el mapa galàctic.

No obstant això, els motius de Corulag no eren ni molt menys altruistes, els emprenedors del Nucli van obligar a Eriadú a incrementar el subministrament de lommita i exigien la major part dels beneficis de la seva extracció. L'ampliació de les explotacions va produir un desenvolupament galopant i l'arribada de treballadors pobres de mons veïns. Les en altres temps exuberants muntanyes d’Eriadú van quedar desboscades ràpidament, un mantell de pol·lució va cobrir les ciutats grans i les condicions de vida van caure en picat. Així i tot, hi havia gent molt pròspera gràcies als crèdits ràpids que podien fer-se amb el processament del mineral, el seu transport local i a l'espai profund i la usura.

Als Tarkin la riquesa els hi va arribar proporcionant serveis de seguretat.

El seu progrés no havia estat senzill. Els antics Tarkin, uns dels primers colons d’Eriadú, havien d'exercir com els seus propis policies i defensors, combatent primer els atacs dels feroços depredadors que prosperaven en els boscos i muntanyes d’Eriadú i després dels brivalls d'altres mons que s'aprofitaven dels desfavorits dels assentaments en dificultats. Sota el liderat dels Tarkin les milícies locals van evolucionar fins a transformar-se lentament en un exèrcit. Com a resultat, i a pesar que els seus cèlebres ancestres havien començat com a caçadors, pilots independents i contractistes miners, Tarkin es veia com el resultat d'una educació militar en la qual la disciplina, el respecte i l'obediència estaven en molt alta consideració. Tractant-se també de tecnòcrates declarats, la família tenia la impressió de què la tecnologia, més que Corulag, era la que havia rescatat a Eriadú de la barbàrie i els havia permès forjar una civilització en un desert despietat. La tecnologia en forma de màquines colossals, rapidíssimes naus estel·lars i armes potents havia ajudat a convertir a les preses en caçadors. I seria la tecnologia la que un dia portaria al planeta a l'elit de la galàxia moderna.

Encara que Tarkin s'havia criat amb tots els avantatges de la riquesa, era un privilegi peculiar. En unes mansions que s'esforçaven per imitar la moda arquitectònica del Nucli però eren poc més que còpies xarones dels originals, els Tarkin i uns altres com ells s'esforçaven al màxim per adquirir els costums dels rics, sense arribar a aconseguir-ho mai. Les seves pobres arrels eren massa evidents i la vida a Eriadú semblava bàrbara comparada amb la de la cosmopolita Coruscant. Tarkin ho va entendre a edat molt primerenca, particularment quan els dignataris del Nucli visitaven el planeta i els seus parents se sentien encara més insignificants del que ell sabia que eren, menys civilitzats per viure en un món salvatge, les terres remotes del qual eren assolades per moviments sísmics, les ciutats de les quals mancaven de control mediambiental i teatres de l'òpera, i els residents del qual seguien combatent contra pirates i lluitant voraçment per la supremacia. Així i tot no necessitava buscar herois modèlics fora de la seva família perquè havien estat els seus ancestres els qui havien fet retrocedir a la jungla salvatge, havien sobreviscut a tots els contratemps i havien portat l'ordre i el progrés a Seswenna.

Per aquest motiu Tarkin, malgrat el seu entorn acomodat i segur, no fos el nen de papà que es podria esperar si s'ha de jutjar per la seva roba confeccionada a mida o la seva laberíntica mansió. Encara que els seus pares estaven molt orgullosos dels seus assoliments també eren plenament conscients del seu baix estatus social entre la gent realment important. No perdien mai l'oportunitat de recordar-li al seu fill que la vida era desigual i que solament aquells amb veritable set de glòria personal podien aconseguir l'èxit. Un necessitava estar disposat a calcigar el que fos o a qui fos. La disciplina i l'ordre eren clau i la llei, l'única resposta incontestable al caos.

Sempre que podien, els seus pares posaven l'accent en el que significava viure amb privacions. Els seus sermons estaven pensats per inculcar-li que tot el que temin era gràcies a haver superat les adversitats. I una cosa pitjor, que la riquesa podia esfumar-se en un instant. Sense una atenció constant i l'energia suficient, algú més fort, disciplinat i decidit a lluitar per la seva glòria personal podia arrabassar-te tot el que tenies. «Com creus que nosaltres hem arribat a tenir tant mentre tants fora d'aquesta casa elegant han de lluitar per sobreviure? O creus que sempre hem viscut amb aquest luxe, que Eriadú sempre ha estat així?», podia dir-li el seu pare mentre menjaven.

Al principi el jove Wilhuff es quedava mirant fixament el plat, en silenci o remugant que no tenia resposta per a aquelles preguntes. Un dia, durant un sopar, el seu pare, un home alt i molt rígid, amb grans arrugues en el front que descendien en una corba i envoltaven els seus ulls com uns parèntesis, li va ordenar al servent de la família que s’emportés el plat de Wilhuff abans que ho hagués provat si més no.

—Veus com de fàcil que és passar de tenir-ho tot a no tenir res? —li va preguntar el seu pare.

—Com te les apanyaries si ara et deixéssim als carrers de la ciutat? —va afegir la seva mare. Una dona gairebé tan alta com el seu marit que es vestia de gala per a cada menjar i es feia uns pentinats elaborats que en ocasions trigaven hores a completar-se—. Podries fer el necessari per sobreviure? Series capaç d'empunyar un pal, un ganivet o un blàster si necessitessis armes per no morir de gana?

Esforçant-se per intuir la resposta que esperaven, Wilhuff va fixar la mirada entre els seus pares i va esbufegar.

—Faria tot el que fos necessari.

El seu pare va somriure desdenyós.

—Ets molt valent, veritat? Bé, caldrà veure aquesta valentia quan et portin a Carronya.

Carronya.

Allà estava una altra vegada, aquella estranya paraules que havia sentit tantes vegades des de petit. En aquell moment va preguntar:

—Què és Carronya?

El seu pare semblava satisfet que el seu fill hagués expressat per fi aquell dubte.

—Un lloc que ensenya el significat de la supervivència.

En el confort assossegat del menjador familiar, cobert per les embriagadores aromes d'espècies exòtiques i carns cuites a foc lent, allò no significava res.

—Tindré por? —va dir ell, intuint que esperaven que preguntés una mica més.

—Més et convé tenir-la.

—Podria morir allà? —va dir, gairebé de broma.

—De moltes maneres.

—Em trobaríeu a faltar si morís?

La seva mare va ser la primera a respondre.

—Per descomptat.

—Llavors, per què haig d'anar? He fet quelcom dolent?

El seu pare va recolzar els colzes sobre la taula i es va inclinar cap a ell.

—Necessitem saber si ets un més de la pila o algú especial.

Es va esforçar per intentar entendre què significava ser especial.

—Vosaltres vau haver d’anar allà quan éreu joves?

El seu pare va assentir.

—Vau passar por?

El seu pare es va reclinar en la seva alta butaca brocada, com si estigués recordant.

—Al principi en vaig passar. Fins que vaig aprendre a superar-la.

—Hauré de matar algun animal?

—Si vols sobreviure sí.

Lleugerament excitat, Wilhuff va dir:

—Hauré d'usar un blàster?

El seu pare va negar amb el cap sòbriament.

—No sempre. Ni quan més ho necessitis.

Wilhuff s'esforçava per imaginar aquell lloc, Carronya.

—Tothom ha d'anar allà?

—Solament alguns homes Tarkin —va dir la seva mare.

—Nomma no va haver d'anar? —va preguntar, referint-se al seu diminut servent gairebé humà de gran papada.

—No, ell no.

—Per què no? Els Tarkin són diferents de la família de Nomma?

—Qui serveix a qui? —va respondre el seu pare enèrgicament—. Alguna vegada li has servit el menjar a Nomma?

—Podria fer-ho.

L'expressió de la seva mare es va endurir.

—No en aquesta casa.

—El que aprenguis a Carronya algun dia et permetrà ensenyar-li a Nomma a estar satisfet amb el seu estatus —va prosseguir el seu pare.

Wilhuff no entenia molt bé el concepte d'estatus.

—Vols dir a estar content servint-nos.

—Sí, entre altres coses.

Trepitjant encara terreny relliscós, Wilhuff va preferir quedar-se callat una bona estona.

—Em portaràs tu fins a... Carronya? —va preguntar finalment El seu pare va entretancar els ulls i va somriure.

—Jo no. Algú vindrà a buscar-te quan hagi arribat el moment.

Un nen més delicat i aprensiu podria haver viscut tement aquest dia, però per a Wilhuff l'amenaça d'un canvi sobtat, l'abrupta supressió de la seva vida fàcil i la necessitat de forjar-se el seu propi futur van acabar per convertir-se en una promesa: una paràbola, una aventura en la qual estava desitjant embarcar-se, feta real en la seva imaginació molt abans que realment hi arribés.

El dia va arribar poc després del seu onzè aniversari. Wilhuff era per llavors un noi educat que es delia per viure coses més grans, amb un punt de somiador, d'actor, d'exageració. Estava assegut amb els seus pares per sopar. La lletania de recordatoris sobre la duresa de la vida era a punt de començar quan tres homes amb pinta d'acabar de sortir a ròssec d'una mina esfondrada van entrar en el menjador donant crits. Deixaven un rastre de fang pel polit terra de pedra i van començar a omplir-se les butxaques dels seus esparracats abrics llargs amb el menjar de la taula. Quan va mirar als seus pares, sobtadament silenciosos, la seva mare es va limitar a dir:

—Vénen a buscar-te.

Pot ser que els seus pares o els tres intrusos creguessin que li havien enxampat desprevingut però els tenia una de preparada.

—Abans haig de recollir el meu equip —va dir, pujant precipitadament les escales entre les expressions de perplexitat dels convidats.

Les cares atònites seguien allà quan va tornar al cap d'un instant, vestit amb pantalons militars i una armilla amb moltes butxaques que havia anat cosint en secret durant moltes setmanes. Del coll li penjaven uns macrobinoculars que li havien regalat per un aniversari. L'equip, l'abillament, l'uniforme preparat per quan ho necessités.

El més alt i brut dels tres visitants va mirar a Tarkin del cap als peus i va llançar una breu riallada que va fer tremolar el canelobre del vestíbul. Després va fer un pas per agafar-lo per aquelles espatlles ossudes i primes que tindria tota la seva vida i li va dir mentre el sacsava:

—Molt bonic. L'uniforme d'un futur heroi. Saps què? Quedarà millor tacat de sang.

El seu pare es va acostar per dir-li:

—Wilhuff, et presento al meu oncle patern, el teu besoncle Jova.

Jova li va dedicar un somriure, mostrant unes dents més blanques del que esperava, tenint en compte el fang que li omplia la cara.

—Hora de tocar el dos —va anunciar Jova.

I així va ser, el van treure de casa seva sense les abraçades de consol dels seus pares, que van quedar junts amb una expressió trista però conforme, perquè necessitava viure allò. Va sortir a la foscor profunda del mantell de contaminació d’Eriadú, fora de perill de moment dins del seu uniforme, excitat per l'emoció que ja estava sentint. Va marxar no solament de la seva mansió enjardinada sinó també de la ciutat en un vell aerolliscador, en un trajecte sotragat per la badia corbada, rumb als pujols al costat del curs del riu Orrineswa fins a una regió que no sabia que existia i que semblava més un escenari d’holodrames i literatura d'evasió: una extensió indòmita d'altiplans separats per rius plens de farallons rocosos i unes muntanyes volcàniques al lluny que potser seguien actives. Encara més xocant va ser el que li va explicar Jova: que hi havia zones extensíssimes d’Eriadú com aquella i que tot el que podien veure els ulls blaus del noi eren terres familiars, terres dels Tarkin, aconseguides feia vint generacions i que no havien deixat caure en mans de promotors immobiliaris, explotadors miners ni ningú amb plans d'urbanització per a la zona. Un lloc protegit i molt més que això: un monument natural, un recordatori que la naturalesa podria recuperar el terreny si els éssers intel·ligents perdien el control i es rendien a la seva força salvatge. Per al jove Wilhuff seria un lloc d'iniciació. I al centre de tot estava l'Altiplà Carronya.

Un lliscant atrotinat que tendia a desviar-se cap a un costat per culpa d'un repulsor avariat els va portar fins al cim de l'altiplà. Wilhuff, Jova, altres dos ancians amb els caps coberts i un parell de rodians vells què exercien com a guies, vigilants i rastrejadors anaven pujats en l’atrotinada màquina. Els seus cinc acompanyants anaven, armats amb llança-projectils. Havent sadollat parcialment la seva gana amb una carn seca gairebé massa dura per poder empassar-la, Wilhuff començava a tenir molts dubtes, però no els mostrava. Aquell era un lloc molt més fosc i perillós del que havia imaginat. Concentrat a ocultar la seva inquietud, va veure un animal en llibertat i es va asseure amb els macrobinoculars enganxats als ulls mentre el lliscant sobrevolava immenses extensions de prades i boscos, passant per sobre de voluminosos arbres mil·lenaris de branques fines gairebé sense fulles, ruïnes monolítiques i petròglifs en penya-segats encara més antics, i llacs estacionals poc profunds esquitxats d'aus acolorides.

Llavors va veure una cosa: un majestuós quadrúpede de dos metres d'altura a ratlles blanques i negres amb el cap coronat per unes boniques banyes corbades. «El primer animal en llibertat que veig». Els altres també el van observar, sense l'ajuda de les lents d'augment, i Jova va detenir el lliscant bruscament. Però no per contemplar la bellesa de la bèstia. A l’uníson, els vells rifles es van alçar i van disparar mitja dotzena de vegades. A través dels seus binoculars, Wilhuff va veure a la majestuosa criatura saltant per l'aire i caient amb força de costat. Al cap d'un instant estaven tots corrent per l'herba alta, esforçant-se per arribar fins a la seva presa abans que altres depredadors o carronyers... I per fer-se amb ella quan encara estava calenta.

Wilhuff es va preguntar què havia fet aquella criatura per merèixer tal final. Era evident que si també havia anat a Carronya per aprendre el que significava la supervivència havia fracassat estrepitosament.

Els rodians van girar el cos per col·locar-lo de cap per amunt i Jova va treure una vibrodaga d'una funda lligada a la seva cintura.

—Obre’l des de les potes fins al bescoll —va dir, tendint-li el ganivet a Wilhuff—. I vés amb compte de no fer una destrossa amb els budells.

Reunint forces, tan preocupat per desmaiar-se com per decebre als seus majors, Wilhuff va enfonsar la punta de l'arma en el pelatge i la carn de la criatura i va començar a tallar-la. Va sortir un doll de sang granada i li va donar en plena cara. Els rodians semblaven gairebé divertits veient les gotes que li queien per la punta del nas, sobre la barbeta i la part davantera de la seva impol·luta armilla, acumulant-se en les costures i butxaques que havia cosit amb tanta cura.

—Bon tall —li va dir Jova quan havia obert el ventre a la bèstia, amb la pudor dels seus budells a punt d'aclaparar-ho—. Ara, fica les mans aquí dins —va assenyalar un punt del tors—, i segueix la corba posterior del múscul respirador fins que trobis el fetge. Quan el trobis, arrenca’l. Au vinga, fes-ho. Et dic que ho facis!

Va submergir les seves dubitatives i tremoloses mans i va maniobrar entre òrgans viscosos i tous fins que va trobar un embalum ensangonat. Va haver de donar diverses estirades perquè el fetge es deixés anar de la seva fibrosa xarxa de vasos sanguinis i lligaments i va estar a punt de caure d'esquena quan ho va fer. Jova va agafar a les seves mans aquella cosa relliscosa i poc cooperativa i va començar a arrencar trossos.

—Aquest per a tu —li va dir, col·locant el tros més gran a les mans ensangonades de Wilhuff. Després va fer un gest assenyalant-se la barbeta—. Vinga, menja-t’ho.

Wilhuff va tornar a centrar-se a complir les expectatives i després de superar el seu fàstic i devorar el tros, els seus oncles i els rodians ho van celebrar amb una cançó breu en un idioma que no coneixia, celebraven el seu primer pas, la primera etapa d'una iniciació que no conclouria fins a anys més tard en Agulla Carronya.

Encara que a Eriadú no hi havia criatures autòctones tan grans com els rancors ni tan estranyes com els sarlaccs, albergava felins feroços, crustacis carnívors i espècies de veermoks molt més feres i astutes que altres membres de la seva família de primats. Durant el següent mes, Wilhuff es va dedicar gairebé exclusivament a seguir als seus majors, observant gran varietat de depredadors matant-se i devorant-se entre si, aprenent a evitar acabar de la mateixa manera. No es podia negar que contemplar la mort des de prop era una experiència més visceral que veure-la a través d’holodrames en la comoditat de la seva habitació. Així i tot li costava entendre què havia d'aprendre de tot allò. El contacte diari amb la mort podia transformar a una persona comuna en algú especial? Encara que això fos possible, com podia aquesta transformació tenir cap impacte en la vida de Nomma i uns altres com ell? Potser hagués pogut trobar les respostes, de no haver estat tan preocupat per evitar que les bèsties que aguaitaven el veiessin i se’l mengessin.

Gradualment la rutina va anar canviant de la mera observació per matar a robar-los les preses. Sovint els rodians usaven les seves vibrollances per apartar a les bèsties caçadores de les preses i mantenir-les a ratlla mentre Wilhuff corria a consumar el robatori. En altres ocasions era a ell a qui li tocava brandar la vibrollança mentre algun altre s'ocupava de recollir la peça.

—Els estem ensenyant a comportar-se en presència dels seus superiors —va dir un dia Jova—. Els que aprenen, s'aprofiten de les lleis que establim, els altres moren —volia assegurar-se que Wilhuff ho entengués—. Mai intentis viure honradament, fill... Tret que vulguis exposar la teva vida a la tragèdia i la tristesa. Viu com un animal i cap succés, per dur que sigui, et podrà commoure mai.

Quan el seu oncle va decidir que ja havia practicat suficient amb els robatoris, va arribar el moment de començar a caçar. I així van començar a ensenyar-li tàctiques per beneficiar-se del vent o l'angle de la llum. Li van ensenyar a defensar-se dels atacs de grups de bèsties despistant-les amb maniobres inesperades. Li van ensenyar a matar concentrant tota la seva força en un sol punt. La seva armilla es va anar tacant de sang i gastant fins que va acabar convertit en un simple drap i es va quedar sense res, sense un uniforme darrere del qual ocultar-se.

La rutina de rastrejar, atrapar, matar i cuinar en fogueres improvisades prosseguia mentre la terra desprenia l'última humitat sota un cel implacable. Els peus se li van encallir i la pell cremada pel sol se li va colrar. Seguia concentrat a memoritzar els noms de tots els arbres, animals i insectes de Carronya, tots ells útils per a una cosa o una altra. Una tarda els potents focus davanters del lliscant van il·luminar un rosegador que saltava entre els matolls i, després d'una col·lisió acuradament mesurada, Jova el va llançar per l'aire. Wilhuff va rebre l'ordre d'usar la seva vibrodaga per extirpar una glàndula odorípara situada en el punt en què la seva cua fina sense pèl s'unia al seu cos rodanxó. Amb aquella glàndula els rodians van preparar un gel almescat que posteriorment van usar per caçar altres rosegadors de la mateixa espècie. També van preparar beuratges estimulants amb residus extrets de l'estómac d'uns remugants de coll llarg o excrements de felins que havien ingerit certes plantes. Wilhuff es va anar habituant a menjar-se totes les parts d'un animal i a beure sang, sola o barrejada amb plantes psicotròpiques recollides en les incursions en l'altiplà.

Amb el temps es va acostumar fins a tal punt a l'aspecte, olor i sabor de la sang que fins i tot brollava en els seus somnis. Seguia esperant que aquella aventura acabés en algun refugi de parets altes proveït de menjar preparat i llits tous, però les seves condicions de vida eren cada dia més terribles i de nit les aus carronyeres, mig mortes de gana, volaven en cercles i xisclaven sobre la seva feble foguera, amb uns ulls que brillaven feroçment en la foscor, esperant l'oportunitat de llançar-se en picat i robar tant menjar com poguessin.

La ben avinguda banda d'humans i rodians no sempre aconseguia mantenir-se en el més alt de la cadena alimentosa. Zellit, un cosí d’en Jova, va morir una nit després de l'assalt d'un grup de rèptils amb una saliva molt verinosa. Cap a la meitat de la seva estada Wilhuff va conèixer la gana per primera vegada i va estar a punt de morir per culpa d'una malaltia que li feia tremolar amb tanta violència que pensava que se li anaven a trencar els ossos.

De vegades la més petita de les criatures de l'altiplà els enxampava desprevinguts i els derrotava. Una nit que estaven massa esgotats per instal·lar detectors de moviment en el perímetre del seu campament va somiar que alguna cosa se li estava menjant el llavi inferior i els seus dits adormits van trobar un septoide verinós, amb les pinces clavades ja en la seva tova carn. Després de despertar-se sobresaltat, va sortir corrent de la tenda automuntable i va acabar aterrant sobre una multitud de criatures insectoides que li va cobrir en un instant, buscant on clavar-li la dent. Per llavors els seus crits de dolor ja havien despertat als altres, que també van ser preses de les criatures i poc després estaven donant salts en la foscor, arrencant-se septoides del seu propi cos o del dels seus companys. Quan per fi van aconseguir posar-se fora de perill, van veure clarament que els assaltants solament eren un petit afluent d'una enorme riuada d'insectes que havia passat per la tenda en la qual els rodians havien emmagatzemat els trossos dels animals que havien caçat i cuinat aquell dia... tots devorats ara fins als ossos.

Però tots els dies, tant si anaven bé com malament, li explicaven les proeses dels seus ancestres, les llegendes dels primers Tarkin.

—Tot Eriadú era com Carronya abans que arribessin els humans del Nucli per domesticar-ho —li va explicar Jova—. Cada dia aquells pioners i colons solitaris van lliurar batalles amb les bèsties que regnaven al planeta. Però el triomf final dels nostres ancestres solament va alterar l'equilibri natural, no la realitat. Malgrat tot el que els éssers intel·ligents han aconseguit per mitjà de les armes i les màquines, la vida segueix sent una batalla permanent per la supervivència, amb els més forts o astuts en la punta de la piràmide i la resta sotmesa per la força de les armes i les lleis.

Jova li va explicar que la família Tarkin havia donat infinitat de mentors i guies des de feia moltes generacions. Allò que li distingia era la decisió de convertir Carronya en la seva llar una vegada havia conclòs el seu ritu d'iniciació a l'edat adulta. Per això havia entrenat al pare de Wilhuff i potser arribés a entrenar al seu fill, si el tenia i ell vivia prou.

Van passar la resta de l'estació seca en l'altiplà i no es van marxar fins que les pluges van arribar a aquella zona d’Eriadú. Wilhuff era una persona diferent quan el lliscant els va baixar de l'altiplà i els va retornar a la civilització. Jova no necessitava sermonejar-li sobre el que els seus ancestres havien aconseguit gràcies a la tecnologia en el grapat de ciutats del planeta perquè resultava evident mirés on mirés.

Però Jova tenia una cosa més que afegir.

—Imposar-se a la naturalesa és sinònim d'una vida millor per als éssers intel·ligents, però aquest domini solament es manté aportant ordre al caos i imposant lleis allà on no existia cap. A Eriadú, l'objectiu va ser sempre lliurar-nos de qualsevol criatura que no hagués après a témer-nos, per aconseguir així la supremacia. Fora d'aquest forat, del mantell contaminat d’Eriadú, l'objectiu és el mateix però amb depredadors d'un altre calibre. Quan siguis prou gran per anar fins allà, trobaràs enemics tan àgils mentalment, tan ben armats i tan decidits a aconseguir l'èxit com tu. I si no assimiles les lliçons de Carronya els estels seran testimoni de la teva freda mort sense que les commogui res.

De tornada en el seu confortable dormitori, Wilhuff assimilava tot el que havia viscut i les experiències de l'altiplà es colaven en les seves nits com a somnis viscuts i terrors nocturns. Encara que breument. A poc a poc, aquelles experiències van començar a forjar-lo i es convertirien a la base de la seva veritable educació. Passaria els següents cinc estius a Carronya, ampliant la seva educació any rere any, fins que va arribar el dia de passar la prova definitiva en Agulla Carronya.

Però aquesta és una altra història.

 Següent