Aliança Letal (I)

Anterior

Primera part

INTERESSOS ESTABLERTS

CAPÍTOL 1

En Shigar Konshi va seguir el so del foc de blàster a través dels districtes antics de Coruscant. Mai feia una ensopegada, mai relliscava, mai perdia el seu camí, fins i tot a través de les carreteres que eren estretes i estaven plenes a vessar amb anys de detritus que s'havien acumulat lentament dels nivells superiors. Cables i senyals es balancejaven per sobre, penjant tan baix en llocs que en Shigar estava forçat a ajupir-se sota ells. Alt i esvelt, amb un galó blau a cada galta, l'aprenent Jedi es movia gràcilment i amb fermesa sorprenent per als seus divuit anys.

Al centre del seu ésser, però, treia fum pels queixals. La decisió del Mestre Nikil Nobil li havia tallat profundament en ser enviada per holograma des de l'altre costat de la galàxia.

-L'Alt Consell no troba a Shigar Konshi preparat per a les proves Jedi.

La decisió li havia paralitzat, però en Shigar sabia més que parlar. L'última cosa que volia fer era expressar la vergonya i el ressentiment que sentia davant del Consell.

-Digues per què -Va dir la Gran Mestra Satele Shan, a peu al seu costat amb les mans plegades fermament davant seu. Ella era un cap més baixa que en Shigar però radiava una sensació indòmita de si mateixa. Fins i tot via holoprojector, feia al Mestre Nobil, un immens thisspiasià amb la seva barba cerimonial completa, empetitir-se incòmodament en la seva cua.

-Nosaltres, és a dir, el Consell reconeix el teu entrenament Padawan com incomplet.

En Shigar es va posar vermell.

-En quin sentit, Mestre Nobil?

La seva mestra el va silenciar amb un subtil, però irresistible, cop de colze telepàtic.

-Està prop d'aconseguir la mestria completa -ella va garantir al Consell-. Estic segura que només és qüestió de temps.

-Un Cavaller Jedi és un Cavaller Jedi en tots els aspectes -va dir el Mestre distant-. No hi ha excepcions, fins i tot per a tu.

La Mestra Satele va assentir la seva acceptació de la decisió. En Shigar es va mossegar la llengua. Ella deia que creia en ell, així que per què no denegava la decisió? Ella no havia de sotmetre's davant el Consell. Si no fos el seu Padawan, ella hauria parlat bé d'ell llavors?

Els seus sentiments agitats no estaven tan ben ocults com li hauria agradat.

-La teva falta d'autocontrol es revela a si mateixa en diversos sentits -li va dir el Mestre Nobil en to sever-. Pren els teus recents comentaris cap al Senador Vuub pel que fa a la política del Consell d'Administració de Recursos. Tots estem d'acord en què la manera de portar de la República de l'actual crisi és menys que perfecte, però qualsevol cosa per sota de la màxima disciplina política és imperdonable ara mateix. Ho entens?

En Shigar va inclinar el seu cap. Hi hauria d'haver sabut que aquella esmunyedissa neimoidiana estava darrere de quelcom més que només la seva opinió quan es va acostar a ell i li va adular amb elogis. Quan l'Imperi va envair Coruscant, simplement li havia tornat el món a la República a canvi d'un gran nombre de concessions territorials en un altre lloc. Des de llavors, les línies de recursos havien estat tensos. Que en Shigar tenia raó, i el CAR era un desastre irremeiablement corrupte, que posava la vida de bilions en risc de quelcom molt pitjor que la inanició de la guerra, la malaltia, la desil·lusió; simplement no comptava en alguns cercles.

El rostre amenaçador del Mestre Nobil es va suavitzar.

-Naturalment estàs decebut. Ho entenc. Sé que la Gran Mestra ha parlat fortament al teu favor durant molt de temps. En tots els aspectes excepte aquest hem deferit en el seu judici. Ella no pot influir en la nostra decisió combinada, però ha captat la nostra atenció. Estarem observant el teu progrés de prop, amb altes expectatives.

L'holoconferència va acabar aquí, i en Shigar sentia el mateix buit conflictiu en les profunditats que el que tenia llavors. No estava preparat?

Altes expectatives? El Consell estava jugant un joc amb ell -o així ho sentia- batent el cap enrere i cap endavant com un felinx en una gàbia. Seria alguna vegada lliure per seguir el seu propi camí?

La Mestra Satele entenia els seus sentiments millor del que ell ho feia.

-Vés a fer una passejada -li havia dit, posant una mà a cada espatlla i sostenint la mirada prou llarga per assegurar-se que entenia les seves intencions. Li estava donant una oportunitat de refredar-se, no lliurant-se d'ell-. Necessito parlar amb el Comandant Suprem Stantorrs de totes maneres. Ens veurem després al Claustre d'Unió.

-Sí, Mestra.

I així estava ell, caminant i inquiet. En algun lloc del seu interior, sabia ell, havia d'estar la força per alçar-se sobre el seu abatiment temporal, la disciplina per treure les últimes fibres del seu talent en un disseny unificat. Però en aquesta ocasió, els seus instints li estaven portant lluny de la tranquil·litat, no cap a ella.

El so del foc de blàster creixia davant d'ell.

En Shigar es va aturar en un carreró que feia pudor com a deixalles de woodoo. Una llum parpellejant resplendia irregularment encesa i apagada en el nivell superior, mostrant escombraries i podridura en un alliberament indesitjat. Un antic droide mirava amb ulls vermells intermitents des d'un nínxol brut, dits rovellats reunint protectorament cables i servos de tornada a la seva placa del pit oberta. La guerra freda amb l'Imperi estava arribant més lluny d'aquest carreró i el seu infeliç resident, però els efectes se sentien intensament. Si volia estar enfadat amb l'estat de la República, no podia haver triat un millor lloc per a això.

Els trets es van intensificar. La seva mà va agafar la empunyadura del seu sabre laser.

No hi ha emoció, es va dir a si mateix. Només hi ha pau.

Però com podia haver-hi pau sense justícia? Què sabia d'això el Consell Jedi, assegut còmodament en el seu nou Temple a Tython?

El so de crits el va treure del seu tràngol contemplatiu. Entre un batec del cor i el següent se n'havia anat, el foc maragda del seu sabre làser perllongant un breu instant darrere d'ell, brillant en la penombra.

* * *

La Larin Moxla es va aturar per estrènyer la cinta de l'abdomen de la seva armadura. La miserable cosa seguia afluixant-se, i ella no volia córrer cap risc. Fins que els justicars arribessin, ella era l'única cosa dreta entre els gàngsters del Sol Negre i els residents relativament innocents de Gnawer's Roost. Sonava com si la meitat d'ells ja haguessin estat disparats a trossos.

Satisfeta que no s'exposés res massa vulnerable, va donar un cop d'ull fora de la cobertura i va alçar el seu rifle curt modificat. Il·legal a Coruscant excepte per als comandos d'elit de les forces especials, presentava una poderosa vista de franctirador, que havia entrenat al refugi del Sol Negre. L'entrada principal estava deserta, i no hi havia signes de guàrdies a les teulades. Això era inesperat. Encara arribava el foc de blàster de dins de l'edifici fortificat. Podia ser un parany d'algun tipus?

Desitjant com sempre haver tingut un suport, va baixar el rifle i va alçar el cap amb casc per a una visió completa. Ningú li va llançar un tret a l'atzar. Ningú l'havia vist si més no. L'única gent que podia veure eren locals corrent per cobrir-se. Però per a la commoció que venia de dins, el carrer podria haver estat completament desert.

Parany o no parany, va decidir apropar-se. Agitant-se lleument, i ignorant els llocs on la seva armadura de segona mà li fregava, la Larin es va apurar baixant ràpidament de cobertura ena cobertura fins que estava just a uns metres de l'entrada frontal. El foc de les armes era eixordador ara, i els crits arribaven amb ell. Ella va tractar d'identificar les armes. Pistoles blàster i rifles de diverses fabricacions diferents; almenys un canó muntat a terra; dues o tres vibroserres; i per sota de tot això, un so diferent. Un rugit, com de gasos sobreescalfats sortint a propulsió violentament a través d'un filtre.

Un llançaflames.

Cap banda de les que hagués escoltat feia servir el foc. El risc del foc dispersant-se per tot arreu era massa alt. Només algú de fora empraria una arma com aquesta. Només algú a qui no li importés el mal que deixés darrere de la seva estela.

Una cosa va explotar en una habitació superior, enviant una pluja de maons i pols al carrer. La Larin es va ajupir instintivament, però el mur es va mantenir. Si s'hagués col·lapsat, hauria estat enterrada sota metres de runa.

La seva mà esquerra volia fer el compte enrere, i ella el va deixar. Se sentiria malament d'una altra manera.

-Movent-me en tres... dos... un...

El silenci va caure.

Ella es va congelar. Era com si algú li hagués donat a un interruptor. Un minut abans, nou tipus diferents de caos s'havien estat desenvolupant dins de l'edifici. Ara no hi havia res.

Ella es va guardar la mà, oblidant el compte enrere. No aniria enlloc fins que sabés que acabava de passar i qui estava involucrat.

Una cosa es va col·lapsar dins de l'edifici. La Larin va agafar el seu rifle més fermament. Els passos cruixien cap a l'entrada. Un joc de peus: això era tot.

Ella es va aixecar per tenir una vista completa de l'entrada, es va col·locar de costat per reduir l'objectiu que ella feia, i va dirigir el seu rifle a l'entrada enfosquida.

Els passos s'acostaven... sense pressa, confiats, pesats. Molt pesats.

En el moment en què va veure moviment a l'entrada, va cridar amb una veu ferma, «Quiet aquí».

Els peus amb botes van assumir una posició parada. Les canyelles amb armadura en gris metàl·lic i verd.

-Mou-te lentament endavant, cap a la llum.

El propietari de les cames va fer un pas, llavors dos, revelant a un mandalorià tan alt que el seu cap amb casc fregava la part superior de la porta.

-Això és prou lluny.

-Per què?

La Larin va mantenir la indiferència a la cara d'aquesta veu dura, inhumana, encara que era difícil. Havia vist els mandalorians en acció abans, i sabia com de feble i desgraciadament equipada estava, per tractar-ne amb un ara.

-Perquè em diguis el que estaves fent aquí.

El cap cobert es va inclinar lleugerament.

-Estava buscant informació.

-Llavors ets un caça-recompenses?

-Importa el que sóc?

-Importa quan et fiques amb la meva gent.

-No sembles un membre del sindicat del Sol Negre.

-No he dit que ho fos.

-No has dit que no ho fossis, tampoc. -La figura massiva es va elevar lleugerament, trobant un nou equilibri-. Estic buscant informació sobre una dona anomenada Lema Xandret.

-Mai he sentit parlar d'ella.

-Estàs segura d'això?

-Pensava que era jo la que feia les preguntes aquí.

-Pensaves malament.

El mandalorià elevà un braç per apuntar-li. Una trapa en la seva màniga es va obrir, revelant el llançaflames que havia escoltat abans en acció. Ella va regular la seva adherència i va tractar desesperadament de recordar on estaven els punts febles en les armadures mandalorianes, si les hi havia...

-No -Va dir una veu imponent a la seva esquerra.

La Larin va mirar automàticament i va veure un home jove amb túnica dret amb una mà alçada en el senyal universal d'aturar.

La visió d'ell, va baixar la seva guàrdia momentàniament.

Una porció de flames poderoses van rugir cap a ella. Es va ajupir i aquestes van socarrimar l'aire a penes mil·límetres sobre el seu cap.

Ella va alliberar una ronda que va rebotar sense danyar la placa pectoral del mandalorià i va rodar per cobrir-se. Era difícil dir què li va sorprendre més: un Jedi a les entranyes profundes de Coruscant, o el fet que portés els tatuatges facials d'un natiu kiffu, com ella.

* * *

En Shigar va assimilar la confrontació amb una mirada. Mai havia lluitat contra un mandalorià abans, però havia estat instruït amb cura en l'art per la seva Mestra. Eren perillosos, molt perillosos, i ell gairebé tenia segons pensaments sobre el fet de fer-se càrrec d'aquest. Fins i tot junts, ell i una soldat d'aspecte malmès tot just serien suficients.

Llavors les flames van traçar un arc sobre el cap de la soldat, i els seus instints es van posar al comandament. La soldat es va ajupir a per cobertura amb una velocitat admirable. En Shigar es va llançar cap endavant, sabre làser alçat per tallar la xarxa que inevitablement es dirigia cap a ell. El gemec del jetpack del vestit ofegava el xiuxiueig enfadat de l'espasa d'en Shigar mentre s'alliberava d'un tall. Abans que el mandalorià hagués guanyat tot just un metre d'altura, en Shigar es va empènyer amb la Força a un costat cap a l'edifici al costat d'ell, apartant-se de la ventilació exhausta del jet.

Amb un grunyit, el mandalorià aterrà pesadament en ambdós peus i va disparar dos dards en una ràpida successió, ambdós dirigits a la cara d'en Shigar. Shigar els va reflectir tots dos i es va acostar, ballant lleugerament sobre els seus peus. Des d'una distància, estava en desavantatge. Els mandalorians eren experts en l'armament a distància, i farien el que fos per evitar el combat mà a mà excepte en un dels seus infames pous de gladiadors. Si podia apropar-se prou per colpejar-lo -amb la soldat mantenint un foc de cobertura distractor- només havia de tenir sort...

Un coet va explotar sobre el seu cap, llavors un altre. No estaven dirigits a ell, sinó cap als nivells superiors de la ciutat. La runa plovia sobre ell, forçant-li a protegir el seu cap. El mandalorià va prendre avantatge d'aquesta lleu distracció per enfonsar-se sota la seva guàrdia i agafar-li fort per la gola. La confusió d'en Shigar era completa... però si se suposava que els mandalorians no lluiten a curt abast! Llavors ell es va trobar volant literalment per l'aire, llançat per la vasta força física del seu assaltant contra un mur.

Va aterrar sobre dos peus, atordit però recuperant-se ràpidament, i es va preparar per a un altre atac.

El mandalorià va córrer tres llargs passos a la seva dreta, saltant una... dos... tres vegades en munts d'escombraries i des d'aquí cap a una teulada. Més coets traçaven un arc cap amunt, estripant les columnes de ferrocret d'un monorail. Fines agulles de metall es van retorçar i van caure cap a Shigar i la soldat. Només amb el major esforç de la Força que en Shigar va poder invocar, va ser capaç de reflectir-los cap a terra al voltant d'ells, on es van ancorar ràpidament, tremolant.

-S'està escapant!

El crit de la soldat va ser seguit d'una altra explosió. Una granada que va ser llançada darrere del mandalorià escapant, va destruir gran part de la teulada davant d'ell i va fer que un enorme fong negre s'elevés sobre l'aire. En Shigar es va submergir amb cautela a través d'ell, esperant una emboscada, però va trobar l'àrea buidada a l'altre costat. Es va girar per complet, esvaint el fum amb una empenta.

El mandalorià se n'havia anat. A dalt, a baix, als costats... no hi havia manera de dir quina direcció havia escollit per fugir. En Shigar va buscar a través de la Força. El seu cor encara martellejava, però la seva respiració era regular i superficial. No sentia res.

La soldat es va tornar visible a través del fum només a uns passos de distància, movent-se endavant en una flexió cautelosa. Ella es va aixecar i va plantar els seus peus a certa distància. El morro del seu rifle li apuntava, i per un moment en Shigar va pensar que realment dispararia.

-L'he perdut -va dir ell, admetent descontent el seu fracàs.

-No ha estat culpa teva -va dir ella, baixant el rifle-. Vam fer el que vam poder.

-D'on ha sortit? -va preguntar ell.

-Vaig pensar que només era la típica disputa del Sol Negre -va dir ella, assenyalant l'edifici destruït-. Llavors ell va sortir.

-Per què et va atacar?

-Això m'intriga. Potser va assumir que era un justicar.

-No ho ets?

-No. No m'agraden els seus mètodes. I estaran aquí aviat, així que hauries de sortir d'aquí abans que decideixin que ets responsable de tot això.

Era una bona advertència, va reconèixer per a si mateix. La milícia assedegada de sang que controlava els nivells inferiors era una llei en si mateixa, una que no es prenia a la lleugera les incursions al seu territori.

-A veure què ha passat aquí, primer -va dir ell, movent-se cap a l'entrada ennegrida de fum amb el sabre làser preparat.

-Per què? No és el teu problema.

En Shigar no va contestar a això. El que fos que estava passant aquí, cap d'ells podia simplement apartar-s'hi. Va percebre que ella hauria d'estar alleujada de no dirigir-se a l'edifici sola.

Junts van explorar les ruïnes fumejants, destrossades. Armes i cossos descansaven els uns al costat dels altres en iguals proporcions. Clarament, els habitants havien agafat les armes contra l'intrús, i en resposta tots ells havien mort. Això era esgarrifós, però no sorprenent. Els mandalorians no desaprovaven els il·legals per se, però no s'ho prenien bé ser disparats per ells.

A la planta superior, en Shigar es va aturar, percebent alguna cosa amb vida entre la carnisseria. Ell va alçar una mà, advertint a la soldat que procedís més lentament, només en el cas que algú pensés que estaven arribant per acabar la feina. Ella va lliscar suaument per davant d'ell, imprudent del perill i amb la seva arma preparada. Ell la va seguir sense so en la seva marxa, els seus sentits pessigollejant-li.

Van trobar un únic supervivent arraulit en una caixa destrossada, un nautolà amb cremades de blàster per gran part d'un dels seus costats i una ferida de dard en el seu coll, descansant sobre un bassal de la seva pròpia sang. La sang estava sortint ràpidament. Ell va mirar amunt mentre en Shigar s'inclinava sobre ell per comprovar les seves ferides. On Shigar no podia fer un torniquet podia cauteritzar-lo, però s'havia de moure ràpid per tenir alguna oportunitat.

-Dao Stryver. -La veu del nautolà era un grunyit gutural, no podia evitar-ho pel dany a la seva gola-. Va sorgir del no-res.

-El mandalorià? -va dir la soldat-. És de qui estàs parlant?

El nautolà va assentir.

-Dao Striver. Volia el que teníem. No li ho donaríem.

La soldat es va treure el casc. Era sorprenentment jove, amb pèl fosc curt, una mandíbula forta, i els ulls tan verds com el sabre làser d'en Shigar. El més sorprenent eren les distintives marques del Clan Moxla tatuades al llarg de les seves galtes brutes.

-Què teníeu, exactament? -va pressionar al nautolà.

Els ulls del nautolà es van enroscar sobre el seu cap.

-Cínzia -Va tossir ell, escampant sang fosca sobre la part frontal de la seva armadura-. Cínzia.

-I això és...? -va preguntar ella, inclinant-se a prop conforme la seva respiració fallava-. Aguanta; l'ajuda està de camí; Només aguanta!

En Shigar es va inclinar cap enrere. No hi havia res que pogués fer, no sense un medpac apropiat. El nautolà havia dit les seves últimes paraules.

-Ho sento -va dir ell.

-No tens per què sentir-ho -va dir ella, mirant avall a les seves mans-. Ell era un membre del Sol Negre, probablement un assassí.

-Això el fa malvat? L'escassetat de menjar va haver d'haver-ho fet, o de medicines per a la seva família, o milers d'altres coses.

-Les males decisions no fan a les males persones. Cert. Però què més podem fer per arribar aquí a sota? A vegades has de parar, fins i tot si no ja pots saber qui són els paios dolents.

Una mirada desesperadament fatigada va creuar la seva cara llavors, i en Shigar va pensar que l'entenia una mica millor. La justícia era important, i així ho era la manera en què la gent la defensava, fins i tot si això significava lluitar només algunes vegades.

-Em dic Shigar. -Va dir ell en una veu calmada.

-Encantada de conèixer-te, Shigar -va dir ella, il·luminada-. I gràcies. Probablement m'has salvat la vida allà darrera.

-No puc emportar-me el mèrit d'això. Estic segur que no ens considerava a cap dels dos oponents dignes.

-O potser va esbrinar que no sabíem res del que estava buscant al refugi. Lema Xandret: aquest és el nom que va usar amb mi. L'has escoltat alguna vegada?

-No. Ni Cínzia, tampoc.

Ella es va alçar sobre els seus peus en un moviment i va recolzar el seu rifle a l'espatlla.

-Larin, de totes maneres.

La seva adherència era sorprenentment forta.

-Els nostres clans van ser enemics un cop -va dir en Shigar.

-La història antiga és l'últim dels nostres problemes. Serà millor que ens moguem abans que els justicars hi arribin.

Ell va mirar al seu voltant, al nautolà, als altres cossos, i a l'edifici ensorrat. Dao Stryver. Lema Xandret. Cínzia.

-Vaig a parlar amb la meva Mestra -va dir ell-. Ella hauria de saber que hi ha un mandalorià causant problemes a Coruscant.

-Està bé -va dir ella, alçant el seu casc-. Tu lideres el camí.

-Vindràs amb mi?

-Mai confiïs en un konshi. Això és el que la meva mare deia sempre. I si anem a detenir una guerra entre Dao Stryver i el Sol Negre, hem de fer-ho bé. Correcte?

Ell tot just va percebre el seu somriure abans que desaparegués darrere del casc.

-Correcte -Va dir ell.

Següent