CAPÍTOL
38
La Larin va ignorar el crit de les
alarmes i els llums intermitents vermells que omplien el casc del seu vestit.
El tret desafortunat semblava no haver danyat la línia de combustible del seu
jet-paracaigudes, però els seus girs estaven completament destruïts. Si el seu
perfil aerodinàmic hagués estat intacte, això li hauria permès almenys haver
tingut un efecte estabilitzador, però ara no eren si no parracs. Espeternegant i
derrapant salvatgement pel cel, estava completament fora de control.
Ella va rebutjar rendir-se. Havia
d'haver una manera de fer baixar el seu jet-paracaigudes amb seguretat i a ella
amb ell.
El primer: tenir el control manual
del jet. Estava darrere d'ella, però deixant anar les preses es retorçaria al voltant
seu de manera que va fer que li propulsés des del pit. El soroll era
eixordador. Ella va enfosquir seu visor perquè els flaixos no li enceguessin.
Almenys encara tenia els seus
instruments. Era difícil tenir una lectura sensata d'altímetre, així que no
sabia exactament quant de temps tenia, però la temperatura a l'exterior era
clara: ben sota la línia. Qualsevol carn exposada es congelaria sòlida en uns
moments. Era millor treballar ràpid, llavors.
Llevant-se el seu guant esquerre, va
usar els dígits artificials del seu prostètic per tirar de l'embolcall del
propulsor. Va caure per darrere d'ella; si amunt o avall no podia dir-ho.
L'horitzó es girava salvatgement al seu voltant. Tan sols amb mirar la feia
sentir-se marejada.
Es va concentrar en el cablejat de
l'interior de l'embolcall del jet-paracaigudes al seu lloc. El vapor xiuxiuejava
a l'escàs aire, fred. Afortunadament, els seus dits no es veien afectats per la
calor, tampoc. El jet-paracaigudes era una màquina senzilla, dissenyada per ser
robusta més que versàtil. Hi hauria tot tipus de seguretats i anul·lacions,
però no les necessitava. Ella només volia el botó que encenia i apagava el
propulsor.
Un cop agut en un component en
particular va tenir l'últim dels efectes. Tot d'una tot estava en calma i ella
estava ingràvida. El món de sota encara girava, però almenys no canviava de
direcció tres vegades per segon. Ara que havia de mirar-lo, podia veure com de
prop que havia arribat. Perillosament a prop.
Això no era el que importava. En el
moment, ella va haver de corregir el seu gir. Va comptar furiosament sota el
seu alè, jutjant l'acceleració correcta per instint més que per un càlcul
conscient. Va enterrar els seus dits artificials en els interiors calents i va
tornar a encendre els propulsors, només per un segon.
Es va sacsejar pel cel, torçant-se
bojament. Massa, per massa temps. Havia de ser més precisa. Comptant de nou, ho
va intentar una segona vegada, amb més èxit. Encara rodava cap endavant, però
no tan malament com perquè l'escàs aire no pogués fer una adherència
estabilitzadora en ella. Va estendre les seves extremitats en forma d'estrella
fins que va estar caient tranquil·lament de cara cap endavant.
El complex en el pol sud del planeta
s'estava apropant cap a ella amb una velocitat terrorífica. Va activar el
jet-paracaigudes i el va mantenir al màxim, lluitant amb ell a cada moment per
mantenir-lo apuntant directament cap avall. Era com tractar d'equilibrar una
agulla: el més mínim trontoll amenaçava amb bolcar-la i posar-la de tornada on va
començar. Ella va estrènyer les dents i el va mantenir.
Lentament, tranquil·lament, la seva
caiguda cap avall va començar a alleugerir-se.
Va tenir temps d'examinar on estava
aterrant. Era una plana àmplia, llisa, entrecreuada amb esquerdes profundes que
semblaven massa rectes per ser naturals. Una porta va ser el seu primer
pensament, que portava a alguna cosa subterrània. Al voltant hi havia un nombre
de posicions de canons, tots apuntant a objectius en altres parts,
afortunadament. Ja era prou difícil només baixar en línia recta, encara més
esquivant. Volia mirar darrere d'ella, per veure on eren els altres, però el
mer intent de fer-ho amenaçava de pertorbar el seu delicat equilibri.
Més i més lentament va caure, fins
que estava viatjant a una velocitat amb prou feines més gran que la de córrer.
El sòl estava just a una dotzena de metres de distància. Ella va començar a
sentir alleujament, contra tota raresa, anava a aconseguir-ho!
Amb una tos vulgar, el
jet-paracaigudes es va quedar sense combustible.
-No! -va cridar ella.
Però les paraules no van ser
suficients. Estava caient de nou, i ràpidament guanyant velocitat. Només
quedaven uns segons entre ella i ser aixafada com un insecte contra la cara
dura de Sebaddon. Res podia salvar-la ara.
Fortes extremitats la van embolicar
pel pit. Amb un panteix, es va sentir ajustada i tirada cap enrere. No podia
veure el que havia passat, però va reconèixer els guants que l'agafaven davant
d'ella. Eren del personal estàndard de la República. El jet-paracaigudes que
pertanyia a l'amo d'aquests guants es col·lapsava i gemegava, frenant-los fins
que van aterrar amb un cop, no amb un esquitxar.
La Larin no podia creure la seva
sort. Grimpant sobre els seus peus, va ajudar al seu salvador a alliberar-se
del seu jet-paracaigudes i el seu arnès del perfil aerodinàmic. La seva placa
facial es va aclarir i ella va reconèixer a Hetchkee.
-No et podia deixar anar així -va dir
ell de forma casual-. La decisió de l'equip és inexcusable.
-Gràcies -va dir ella, donant
significat a les dues síl·labes amb tot el seu cor-. Què li va passar a Jopp?
-Em va cridar per ajuda. No ho vas
escoltar?
La Larin no ho havia fet, però no ho
va dir. Havia estat una mica ocupada en aquell moment. L'important era que
havia sobreviscut. Mentre que en Jopp romangués fora del seu camí, no
necessitaven tornar a parlar sobre com el seu dubte gairebé li havia costat la
vida.
-És cert -va dir ella, lliscant el
seu guant de tornada a la seva mà ennegrida pel gel; i la calor-. Tenim un
reagrupament per fer i hexes a matar. Alguna idea d'on van baixar els nostres
esquadrons?
Van córrer junts cap al punt de
trobada, saltant sobre dues de les profundes esquerdes pel camí. Estaven
construïdes de forma definida en una superfície similar al ferrocret, amb algun
tipus de segellant negre a la base. Si no eren les vores d'una porta gegantina,
llavors podien haver estat canals. Però per què? Qualsevol aigua que passés al voltant
es congelaria en forma sòlida. Podia ser concebible que haguessin estat camins
per als hexes, només que cap estava a la vista.
El punt de trobada era un desastre de
foc d'armes. Els soldats de la República i Imperials havien cavat allà i
estaven col·locant càrregues o descarregant foc de cobertura, esperant abatre
els canons al seu abast. El Comandant Cha bordava ordres sobre els comunicadors
irregulars mentre el bombardeig plovia des de dalt. Els droides de combat
Imperials es movien amb pesadesa en perfectes línies rectes sobre el camp de
batalla, escopint foc cap als objectius distants. La Larin no havia comprès com
de gran que la fàbrica mestra era en realitat. Estant al cim d'ella, no podia
veure les vores.
-Moxla! Agafa un esquadró i posa la
torre número cinc fora de servei. Enviaré a algú darrere de vosaltres una
vegada que caigueu dins.
-Sí, senyor. -No hi havia una forma
fàcil de distingir un esquadró d'un altre, així que va escollir a un sergent a
l'atzar i li assignà la missió. Era un Imperial, però això no importava. A
terra, sota el foc enemic, els soldats eren tots el mateix.
Diversos trineus de subministraments
havien baixat a prop, i ella es va ajudar amb tots els llançadors i càrregues
que podia carregar. Amb el sergent i el seu esquadró a ròssec, ella va enfilar-se
sobre la cúpula plana, acuradament observant l'orientació de la posició del
canó. En algun punt, s'adonarien d'ells.
Ella va creuar per una altra esquerda
i es va deixar caure dins. Era prou profunda per ajupir-se fora de la vista.
Ella va seguir l'esquerda fins que estaven tan a prop com ho necessitaven
estar, i aquí va ordenar a l'esquadró que s'aturés.
-Carregueu aquests llançadors i
prepareu-vos per disparar. Sergent, vull a tres dels teus millors tiradors
davant per proveir d'un foc de distracció, altres tres darrere i que facin el
mateix. Disperseu-vos, i espaieu les rondes. Manteniu aquesta posició ocupada.
-Sí, senyora.
Els llançadors eren lleugers i fàcils
d'acoblar. Van estar preparats en un moment. Mentre un ampli camp de foc
convergia cap a la torre, més cops potents atacaven a intervals regulars,
embolicant les seves allargades més altes amb un fum espès, negre.
Encara disparava, tot i així.
-Tu i tu -va dir la Larin,
assenyalant a dos soldats a l'atzar-, amb mi.
Ella va agafar un cinturó de
càrregues explosives i va saltar fora de la trinxera. Els soldats la van seguir,
corrent fortament per la base de la torre. La posició ja estava ocupada
rastrejant a múltiples objectius. Esperançadament tres més passarien
desapercebuts.
A mig camí, van ser apuntats. El
soldat a la seva dreta va caure, disparat per la meitat per polsos de foc
morat. La Larin i el seu únic company van esquivar a l'esquerra, i la següent
onada es va perdre. Llavors estava apuntant als llança-granades de nou, i ells
van aconseguir arribar a la base sense danys.
Era de deu metres d'extensió i tan
sòlida com una muntanya.
Li va donar la meitat de les
càrregues al soldat.
-Una cada dos metres, fixes per
explotar a la meva ordre.
Ell va assentir i es va allunyar,
movent-se al voltant de la base en una direcció oposada a la d'ella. Quan es
van trobar, es van retirar tot el lluny que es van atrevir i van caure a terra.
La posició no semblava haver-se adonat d'ells. Estava disparant cap amunt, a
alguna cosa que ella no podia veure.
Ella va prémer el botó de detonació
remota, i la runa van explotar sobre els seus caps. El cim de la torre
inclinada, va començar a caure.
Llavors un flaix molt més brillant va
venir de darrere d'ella, i el terra de ferrocret es va sacsejar. La Larin va
mirar enrere i va veure un enorme núvol en forma de fong elevant-se des del
punt de trobada. Hi havia estat colpejada per municions més pesades de les que
havia vist en joc pels hexes abans. O els droides de la Xandret havien
evolucionat de nou, o havien colpejat amb alguna cosa des de dalt fora de la
ruta. Potser, va pensar ella, era això al que la posició havia estat disparant
abans que ella la destruís: bombardeig, reflectit just el suficient per
colpejar a les forces invasores.
Anava a portar-li anys a la pols
assentar-se, però almenys les comunicacions s'havien buidat. Ella es va aixecar
i va posar una crida a tots els oficials perquè informessin.
Hetchkee va parlar des de l'altre
costat de la cúpula, i un tinent Imperial. No hi va haver altres. No el
Comandant Cha.
Una forma platejada va resplendir a
través dels núvols de dalt, reflectint el sol.
-Ets tu, Stryver? -va cridar ella-.
Digues el que veus allà dalt.
-Una de les fonts subespacials
principals està just sota els teus peus -va contestar el mandalorià-. Per què
posar-la tan lluny de l'IC?
Ella no sabia la resposta en aquesta
pregunta, i el comunicador es va dissoldre en una estàtica de nou abans que
pogués preguntar-li res més.
Ella va assenyalar al seu soldat que
la seguís de tornada a la trinxera. La resta de l'esquadró s'havia reunit i
estaven empaquetant els llançadors, preparant-se per moure's a un altre lloc. La
Larin no sabia quin havia de ser el seu pròxim objectiu. Continuar enderrocant
les torres? Tractar de trobar als altres? Sense el Comandant Cha, seria difícil
coordinar a tots els que quedaven.
Mentre ella difícilment considerava
les seves opcions, la superfície negra al fons de la trinxera es va elevar.
Ella va mirar a baix als seus peus i va veure una ona passant a través del
material negre plàstic. Es va elevar de nou, i un grunyit subterrani profund la
va envoltar.
-Moveu-vos -va dir a l'esquadró-. Si
tota aquesta cosa és una porta, llavors...
El món va caure sota d'ella abans que
pogués acabar la frase. Ella es va llançar i tot just va poder atrapar la vora
més propera de la trinxera. La superfície negra s'havia dissolt com si la seva
estructura molecular hagués canviat de sobte de sòlida a líquida. Dos soldats
van caure en la negror, disparant al no-res. Els seus trets van cessar en menys
d'un segon.
La Larin es va alçar fora de la
trinxera sobtadament sense fons. Un altre grunyit va agitar l'aire. Les parets
oposades es van sacsejar en apartar-se. Deu metres, vint metres. Ella estava dempeus
amb la meitat de l'esquadró a la vora d'una trinxera que no parava d'ampliar-se.
A l'altra banda, la resta de les seves tropes s'esvaïen en la distància.
La cúpula s'estava desplegant,
segments com dits de la teulada es lliscaven en recessos profunds en les seves
vores i alliberaven una vasta glopada d'aire calent. Els circells de boira van
sorgir, barrejant-se amb el fum i creant estranyes formes al seu voltant. Ella
va mirar a baix, i va veure alguna cosa enorme i indistintament emocionant. El
que fos que fos, els hexes havien d'haver estat construint-lo sense aturar-se,
utilitzant tots els recursos prodigiosos del món ric en metalls; i energia.
-Què és aquesta cosa? -un dels seus
soldats va preguntar, prou alt per ser escoltat sense un comunicador.
-No ho sé -va dir ella-, però això
semblen propulsors; aquí, a prop de la seva vora.
-És una nau, amb aquesta forma? On
són els seus motors?
Un boig pensament se li va ocórrer.
-Potser no n'hi ha.
Els soldats la van mirar com si ella
hagués estat dient ximpleries.
El segment de la cúpula on estaven
s'apropava a la vora de la teulada.
-No podem quedar-nos aquí molt més
-va dir a qui quedava de l'esquadró-. Us aconsello que us prepareu per saltar.
-On, a baix? -va preguntar un,
assenyalant a l'objecte alçant-se cap a ells.
-Crec que és un ganxo celestial -va
dir ella, preparant-se-, així que no anirem cap avall per molt temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada