26 Rèquiem per un rei
El rei Haxim estava
assegut en un banc de pedra, observant en silenci el seu entorn. Els jardins
reals s'estenien fins a on arribava la vista; a l'horitzó no apareixia ni tan
sols el indici d'un mur o una torre del palau. Una font propera borbollava una
melodia agradable i aleatòria, mentre els insectes brunzien en els propers
arbres en flor. Haxim va prendre una glopada d'aire; aigua fresca, pol·len
fragant, l'aroma de les suaus escates de la seva pell. Va obrir els ulls i es
va embeure de la verda esplendor que l'envoltava, representant de totes les
característiques naturals més belles de la seva llar.
El rei Haxim
esperava la seva mort.
Els seus heralds li
havien parlat del desastre a les properes instal·lacions d'investigació
imperial. Havien vist per si mateixos els resultats dels bacteris que
s'estenien, en trobar els cossos en descomposició dels tècnics de laboratori,
jaient a les portes del búnquer del que havien anhelat escapar. Els servents li
havien parlat de revoltes a les ciutats conforme els súbdits del rei sucumbien
a la plaga necrotitzant. Haxim ja havia vist infectar-se a bona part del
personal del seu palau, i des de llavors els heralds havien perit per la
malaltia desencadenada per l'Imperi.
Al contrari que els
seus súbdits, el rei Haxim no intentaria fugir de la mort; sabia massa bé que
aviat vindria a reclamar-lo. Si el bacteri no consumia la seva carn, estava
segur que les naus de guerra imperials que flotaven en òrbita farien ploure
mort sobre els seus caps en un cru encara que efectiu intent d'eliminar la seva
abominació científica. No volia viure, perquè davant els seus ulls quedaria poc
a veure. Fins i tot encara que només el seu regne quedés devastat, la terra
seria per sempre una taca al planeta Falleen i el seu poble.
La seva única
esperança de venjança quedava en el seu fill. El príncep Xízor, que havia
abandonat el planeta anys enrere en el seu «pelegrinatge» i mai havia tornat.
La temptació d'una galàxia més gran l’havia atrapat, l’havia consumit amb els
seus poders i els seus luxes. Potser en Xízor fes servir el que havia guanyat
allà per venjar la desgràcia del seu bell planeta natal. Un propòsit adequat
per a algú que amb tanta ànsia havia abandonat Falleen a la recerca d'una
glòria major, va pensar en Haxim.
El rei va mirar cap
amunt, més enllà de les copes dels arbres i els núvols que s'arremolinaven
mandrosament. Allà va veure les falques blanques de les naus imperials. I de
les seves panxes van brollar brillants flors verdes de turbolàser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada