Aliança Letal (XXV)

Anterior

CAPÍTOL 25

En el mateix segon en què el kit mèdic va xiular per dir-li que el seu treball estava fet, La Larin lliscà la seva mà fora i es va dirigir al bany. Estava cansada i adolorida, però això no podia esperar. Era tot el que li podia demanar a un vestit ajustat auto-netejador. Una bona esbandida era exactament el que necessitava.

Quan va acabar, va fer el que l'Ula li havia suggerit, i va mirar entre les seves maletes a la recerca d'alguna cosa que fos capaç de portar. Molt del que hi havia era roba formal i encara segellada al buit en el seu embolcall original. Un munt d'elles estaven fetes de fabricació natural més cara, i per tant no eren apropiades per als ajustos en vol, però l'Ula no era significativament més alt que ella. Finalment va trobar uns pantalons blau fosc i una jaqueta a joc de tall militar. Les mànigues i camals encaixaven amb la seva alçada, i les altres mesures li venien prou ajustades. Amb el vestit ajustat negre sota, ella gairebé semblava tenir estil; excepte pels blaus a la cara i els dits que li faltaven a la mà esquerra.

La Larin va considerar que el que li va dir a l'Ula és el que faria, i ho va rebutjar. Estava cansada, però sabia que no seria capaç de dormir. La primera cosa de la que se n'havia donat compte deixant el bany era que la nau no s'estava movent. Encara estava en òrbita sobre Hutta.

Ella va explorar el nivell principal del Foc d'Auriga. Hetchkee sonava adormit en les habitacions de la tripulació, i com qualsevol bon soldat no havia estat pertorbat per què ella rebusqués al seu voltant. Les suaus veus masculines que venien de les escales des de la cabina de comandaments pertanyien a Jet i a Ula. Tots els contenidors en els quals treia el cap estaven buits, excepte un.

En Shigar es va asseure amb les cames creuades, amb les mans doblegades sobre la falda i els ulls tancats. El tros platejat s'assentava innocentment a terra davant d'ell. La seva cara era inexpressiva, però ella podia percebre la tensió que radiava d'ell com un toc tangible. Ell semblava com ella se sentia feia mitja hora: cansat, brut, i derrotat mig mort.

Ella va anar i va agafar el kit mèdic.

-El teu braç -li va dir quan va tornar-. Com aconseguiràs res si sagnes per aquí a la foscor?

Sense moure un sol múscul, va obrir els ulls.

-No puc fer-ho de totes maneres, Larin.

-Ja saps, mai seràs capaç de provar que sigui cert -va dir ella, sostenint el kit mèdic cap a ell com un repte-. Tot el que pots provar és que has deixat d'intentar-ho.

-Però si em distreus...

-Això no és el mateix que abandonar. Això es diu reagrupar-se. Sóc els teus reforços.

La seva màscara de concentració finalment es va trencar en un somriure lleu.

-Feliçment em canviaria per tu.

-Jo, també -va dir ella, alçant la mà ferida.

Ell li va agafar el kit mèdic sense dir una altra paraula.

Ella va explicar la situació de la roba mentre ell li tendia el seu braç. Ell va assentir vagament. Ella va lliscar sota la paret i es va asseure amb l'esquena contra ella. Ell no la va detenir. Pel lleuger buit a través de la porta oberta, semblava molt més vell del que ella sabia que era.

-Tots m'estan esperant -va dir ell mentre el kit mèdic brunzia allunyant-se-. No només tu i la Mestra Satele. El Comandant Suprem Stantorrs, centenars de soldats i pilots de caces estel·lars, la República sencera; esperant que faci una cosa que mai he estat capaç de fer. No apropiadament en qualsevol cas. Ve i va. No és fiable. Puc dir-te d'on ve la teva armadura, però aquesta cosa...?

El tros de niu de droides centellejava impassible cap a ell.

-Què hi ha de la meva armadura? -va dir ella.

-Una vegada, quan em vaig fregar contra ella, vaig tenir un flaix de la seva antiga propietària. Era una franctiradora de Tatooine. Va tenir una medalla per acabar amb un cap local de l'Intercanvi.

-Què li va passar a ella?

-No va morir a l'armadura ni res d'això, si és el que et preocupa.

La Larin va assentir, sentint una petita quantitat d'alleujament.

-Potser va ser ascendida fora del camp i es va emportar l'armadura amb ella. Això passa, de vegades.

-Però ella la va vendre -va dir ell-. Hauria necessitat tant els diners?

-Han d'haver estat els seus fills. És una armadura antiga, Shigar, fora d'acció des d'abans del Tractat de Coruscant. Em va portar un munt de treball posar-la en la forma en què estava, deixa que t'ho expliqui.

-Podries haver-te comprat una armadura nova en qualsevol moment -va dir ell-, però no volies. És un símbol en peu per totes les coses que necessiten ser arreglades.

-Això és el que penses?

-És només una suposició.

Els seus ulls verds la van mirar sense parpellejar. Ella sentia de vegades que miraven just dins d'ella. A vegades li agradava aquest sentiment. A vegades no.

-Estàs pensant massa -va dir-li.

-És per al que he estat entrenat.

-Estic segura que no ho és. Estic segura que la Gran Mestra et va entrenar per pensar només el suficient, i no més. Però la lliçó no s'ha après encara perquè la gent només aprèn a les dolentes. I aquí és on ets ara. Absolutament encallat, en una situació difícil. Cert?

Ell encara no va apartar la mirada.

-Potser.

-Potser res. Saps que has de fer alguna cosa. Saps el que és i saps per què ha de fer-se. Però no pots fer-ho perquè estàs massa ocupat pensant en això una vegada i una altra, assegurant-te que tens la raó del tot. La major part de tu sap que tens raó, però hi ha una petita part que vol pensar un cop més. Els motius, el mètode, els efectes col·laterals. El que sigui. Com si poguessis planejar-ho tot anticipadament i llavors simplement seure i veure-ho passar, tan perfectament que ni tan sols has de ser-hi per fer-ho. Les coses simplement passaran al seu ritme. Potser no necessites fer res si penses en això i prou. Això sempre val la pena esperar-ho.

-Estàs parlant des de l'experiència, puc dir.

-Pots apostar que sí -va dir ella, però llavors es va aturar. Les paraules s'havien assecat.

-Està bé -va dir ell-. No tens per què dir-m'ho.

-No, he de fer-ho. Necessito dir-ho a algú, un dia. Hauries de ser tu, ara. -Ella va sentir la seva cara escalfant-se, i es va girar, esperant que ell no ho pogués veure-. Vaig delatar a un oficial superior.

-Suposo que tenies una raó.

-La millor. El Sergent Donbar era un corrupte. Però això no canviava res. Vaig anar contra la cadena de comandament i vaig informar als seus superiors. Ells el van reprendre i el van degradar, però es va tirar terra sobre el motiu. Sempre hi havia gent que no em creia, encara que ho vaig fer sense ressentiment, però pel secretisme no podia defensar-me. Ningú vol que les Forces Especials semblin dolentes, i ell se'n va anar tornant tan dolent com podia. Ell va ser degradat, i finalment me'n vaig anar. Es va tornar massa incòmode.

-Et penedeixes?

-A vegades -va dir ella, pensant en el zabrak de Coruscant-, però havia de fer-se. Si tractés de recordar les setmanes d'agonia que vaig passar durant el seu lideratge fent-lo realment, t'avorriria fins a la mort.

La pell al voltant dels seus ulls es va tensar.

-I ara creus que jo hauria de sobreposar-me i fer el que he de fer.

-No hi estàs d'acord?

-No del tot. Trobar un planeta que podria estar en qualsevol part a l'Espai Salvatge és una cosa diferent de fer un informe, no creus?

-Segur que és diferent. No perdràs a cada amic que has tingut si fas el correcte. I realment t'has entrenat per això la major part de la teva vida. Recorda, Shigar, que no vas tenir que enfilar-te de cap part per arribar on ets. Vas ser seleccionat d'entre tots a Kiffu per ser un Cavaller Jedi. El que sigui que passi avui, tornaràs a la vida que coneixes. Així que pots fer-ho al teu propi ritme, o pots fer-ho quan necessitis fer-ho. Jo però crec que només hi ha una elecció correcta.

Ell va apartar la mirada.

-Has vingut per dir-me que creus que ho tinc fàcil. Això marca una gran diferència. Gràcies.

El seu sarcasme li va fer mal. La Larin no sabia per què havia anat a ell, realment, excepte per trencar el seu acolloniment. Estava sorpresa de com de profunds que corrien els sentiments i la duresa amb la que ella havia parlat. Era difícil dir quant era pel seu bé.

-Està bé, llavors -va dir ella-. Et deixaré que ho facis.

Quan ella es va posar dreta, els seus genolls pràcticament van tremolar de la fatiga.

-Ho faré -va dir ell-. He de fer-ho.

-Bé, reprimeix-lo quan ho facis. Vaig a veure si agafo el son.

Ella no va esperar la seva irritant resposta, si la tenia. Deixant que les seves cames treballessin en pilot automàtic, va anar a una llitera de les habitacions de la tripulació i es va adormir abans que el seu cap colpegés el coixí.

* * *

En Shigar la va escoltar anar-se'n. Ja es penedia de la manera que havia reaccionat al seu consell combinat amb una confessió. Clarament, ella havia estat guardant l'última part per algun temps, i hauria d'haver mostrat més compassió. Però estava tan atrapat pels seus propis assumptes, el seu propi desastre de si mateix, que no havia estat capaç de veure la ferida oberta que ella li havia mostrat. No la seva mà, sinó el dolor sever de tot el que ella va tenir en estima alguna vegada.

Com se sentiria ell, es va preguntar a si mateix, si hagués de donar-li l'esquena a l'Orde Jedi? Era impossible imaginar la Mestra Satele fent alguna cosa que contradigués el Codi pel qual vivia, però famosos Jedi havien caigut al costat fosc abans. I si ell descobrís que de fet està treballant contra el Consell? I si ell sabés que la seva paraula estaria en contra de la d'ell? Era el seu sentit de la justícia prou fort per fer la crida de totes maneres, com la Larin ho havia fet?

Un cop hauria estat completament segur de si mateix. Ara, després dels teus tractes amb la Tassaa Bareesh, no n'estava tan segur.

I encara estava l'assumpte del món misteriós, esperant a ser resolt.

La peça del niu de droides resplendia cap a ell.

La Larin tenia raó en una cosa: seure al voltant pensant en això no li portaria enlloc. Tot el temps que havia estat aïllat en la foscor, no havia si més no tocat el tros platejat. Havia estat tractant sense èxit de portar la seva ment a l'estat adequat, creient que no tenia sentit ni tan sols començar fins que estigués completament preparat.

-La fe de la Larin en tu no està injustificada. Potser hauries de tenir fe en ella, també.

En Shigar va recordar com s'havia sentit quan la Mestra Satele li havia ordenat anar a Hutta. Va convidar la Larin perquè sentia que ella el necessitava per provar alguna cosa a si mateixa. Ella estava plena de fanfarronades però li faltava un clar sentit del propòsit. Ara entenia per què aquest nucli de la seva vida s'havia perdut, i era ell el que necessitava provar alguna cosa. Si no ho feia, faria alguna cosa pitjor que decebre a la seva Mestra i a la República. Es fallaria a si mateix.

Només hi ha una elecció correcta.

Va agafar el tros de metall. Estava fred i esmolat al tacte. Si el posava en el seu puny dret i l'estrenyia, amb seguretat li faria sang.

Ell el va col·locar en el seu puny i va prémer.

El fons es va caure del contenidor i de sobte estava caient.

El seu primer pensament va ser d'agafar alguna cosa per sostenir-se, tant mentalment com físicament. Això era completament diferent a qualsevol informació psicomètrica que havia rebut abans. Però el que estava llegint aquesta vegada era diferent a qualsevol cosa que hagués tractat de tocar abans, així que lluitar contra la visió podria ser derrotar-se a si mateix. Potser ser atrapat pel final profund era exactament el que necessitava. Es va encoratjar contra l'allau de vertigen i va tractar de prendre el que va poder de l'experiència.

Caure. Al principi no semblava haver-hi res més que això. Llavors es va adonar de detalls altament reminiscents de l'estranya geometria blava de l'hiperespai. Era això el que estava mirant? L'últim viatge del niu, o el primer?

Hi va haver una espurna de llum encegadora, i ell es va aturar d'una tirada. Tot era fosc de nou. Les veus anaven i venien, massa indistintes per esbrinar les paraules. Eren altes, tot i així, com si fos una discussió. No podia esbrinar cares, ni localitzacions, ni coordenades. Només un sentiment: que la cosa a la qual el tros havia romàs estava determinada a sobreviure.

El Cínzia, va pensar ell. Estava rebobinant a través de la història de la fàbrica de droides, del revés. Clarament posseïa una autoconsciència rudimentària, la qual no podia arribar per sorpresa des que havia organitzat tota sola i en secret la creació de quatre droides avançats de combat sense ser detectada. Fins i tot si els seus algoritmes més interns eren automatitzats, havia pres cert grau d'astúcia per saber quan romandre aturada i quan tornar-se activa.

El flaix era probablement l'explosió que gairebé li havia matat.

En Shigar es volia seguir movent. El següent salt seria aquell que el portaria a casa, a on la fàbrica de droides s'havia originat. Però el seu entusiasme només va provocar que la visió desfilés per les vores; i de sobte va ser llançat de nou al terra dur del contenidor sense res a mostrar de l'experiència.

Ell es va asseure, respirant pesadament i maleint la seva impaciència.

Quan va obrir la seva mà dreta, el tros descansava en el seu palmell amb un toll creixent de sang.

Què havia fet aquest cop, comparada amb totes les vegades anteriors, que havia funcionat?

Podia endevinar la resposta, i era consternadament simple. No hi havia fet res d'especial. Simplement ho va fer. La Força s'havia mogut a través d'ell exactament de la manera correcta, i el coneixement que havia estat buscant va arribar a ell. No li havia portat cap grau particular de concentració o cap sofisticat joc de peus mental. Ho havia fet perquè podia fer-ho. Hi havia una gran oportunitat que mai hagués estat capaç de fer-ho; ell estava segur que tots aquells anys d'entrenament no havien estat per a res. Però en certa manera, com la Larin havia dit, tots els pensaments extra que feia sobre el tema havien estat un malbaratament. Havien estat, de fet, contraproduents.

La següent pregunta era: podria fer-ho de nou?

No necessitava preguntar-s'ho. No volia preguntar-s'ho. L'hora de les preguntes s'havia acabat.

Va transferir el tros a la seva mà esquerra i va prémer de nou.

Una segona visió de l'hiperespai el va embolicar. Caient més ràpid aquesta vegada. El túnel blau estava tort, enredat. Ell es va sentir marejat. Forces misterioses tiraven d'ell, el sacsejaven violentament a vegades. Sentia com si estigués corrent cap avall d'una muntanya escarpada i que en qualsevol moment ensopegaria i trontollaria de cap de camí al fons. A mesura que el viatge de la fàbrica de droides es rebobinava cap enrere en el temps, el va portar a un lloc fosc, profund.

En Shigar no va qüestionar la visió. Va deixar que es desenvolupés al seu propi ritme. El sotrac es va tornar pitjor a mesura que s'acostava l'origen del Cínzia, fins que va sentir que seria destrossat.

Quan va cessar, tot estava en silenci. Va percebre un sentiment de benvinguda, fins i tot encara era amb seguretat il·lusori. La fàbrica era una màquina, i havia estat deixant el seu món d'origen, no arribant a ell. Però el sentiment era persuasiu. Sentia que pertanyia allà, i que allà; on fos que fos; era important i preciós. Únic. En Shigar va entendre aquest sentiment encara que mai ho va sentir per Kiffu, el seu lloc de naixement. En Shigar havia estat un ciutadà de la galàxia per massa temps per sentir llaços per cap lloc.

De nou va pensar en la Larin i en les seves circumstàncies diferents. Ella, també, havia donat grans passos per la República i més enllà. Però ara estava encallada a Coruscant; o ho havia estat fins a la seva arribada. Mai havia expressat infelicitat pel seu confinament relatiu, però ell només podia imaginar com se sentia.

La fàbrica de droides se sentia com si pertanyés allà. D'on fora que venia, aquí és on volia estar. I la Larin l'havia matat.

Potser, va pensar, això havia estat misericòrdia.

Més veus, aquesta vegada amb cares borroses. Homes i dones humans; en Shigar no en va reconèixer a cap. Va esbrinar algunes paraules, tot i així, incloent el plor furiós dels hexes. Estava sent entonat per un grup de gent, incloent a una dona de mitjana edat, amb pèl curt color cendra i ulls intel·ligents. La seva mà s'alçava sobre el seu cap. Ella estava agitant el seu puny cap al cel; però no era un cel del tot. Era un sostre. Ella estava en un gran espai amb un tanc tubular en el seu centre, ple de vermell.

En Shigar no va lluitar contra la visió. Només li va dir: vull estar al seu cap.

I ho estava. Va estar envoltat per un flux turbulent de pensaments i impressions sensorials. Es va rebolcallar, lleugerament sorprès de com de fàcil que havia estat. Res com això li havia passat abans. Potser hi havia alguna cosa especial en ella, aquesta Lema Xandret.

Perquè era certament ella. Ell va ser colpejat per la seva ira. Va trobar força en la seva determinació de viure sense traves. Ell es va tornar alerta davant l'enteniment que totes les coses finalment es comprometrien, o moririen. Va sentir la satisfacció de tots els seus èxits. Va plorar per la barreja d'amor i la pèrdua d'una filla.

En Shigar mirà a través dels seus ulls al món que havia adoptat per a si mateixa, i va sentir orgull amb un deix de preocupació, i un intens desig de venjança.

No reconeixem la vostra autoritat!

I era allà, a la fi. Tot el que havia estat buscant: el món dens, metàl·lic, ric amb canvi i vigor, on ningú l'hauria buscat en milions d'anys.

Els seus ulls van espetegar obrint-se. No va sentir el dolor dels talls a les mans. Hi havia oblidat els diversos dolors i sofriments del seu cos, guanyats a les dolentes a Hutta. Va sentir només un grau de gratitud que mai havia experimentat abans, barrejada amb un poderós sentit de l'assoliment.

Saltant sobre els seus peus, es va afanyar a les habitacions de la tripulació. La Larin ja s'havia adormit ràpid. Va pensar a despertar-la per explicar-li les notícies però va refrenar l'impuls. Es mereixia descansar. Podia agrair-li-ho més tard.

L'Ula i Jet eren a la cabina de comandaments. Ell va grimpar per les escales i va rebentar en la seva conversa.

-Sé on és!

-El món? -va preguntar l'Ula, mirant cap amunt sorprès.

-Sí. El vaig trobar!

-Bé per tu, col·lega -va dir en Jet.- Tens algunes coordenades per a mi?

-No exactament -va dir en Shigar-, però puc descriure-t'ho. Crec que serà bastant fàcil de localitzar.

-Bé, genial. Estic cansat de les vistes d'aquí. Pren seient i començarem.

En Shigar va sentir el seu sentiment de triomf minvar lleugerament en el pensament del que descansava davant d'ells.

-Què? -va preguntar l'Ula, mirant la seva cara-. Hi ha cap problema?

-Pots dir que sí.

Les seves cares van caure a l'uníson mentre els ho va explicar.

Trobar el planeta era una cosa.

Arribar allà seria una altra per complet.

Següent