CAPÍTOL
42
La Larin va córrer lleugera sobre la
cúpula més superior del ganxo celestial, mantenint-se ajupida per evitar els
ocasionals trets aleatoris. L'estructura estava feta completament de cossos d'hexe
enllaçats. Alguns d'ells retenien una mòdica individualitat i alçaven una
extremitat per disparar mentre ella passava. No podia mirar a tot arreu alhora,
però se les havia manegat per evitar alguna ferida seriosa fins aquí.
Això canviaria en el moment en què el
seu missatge es rebés, o la flota obrís foc igualment. No hi havia forma de
baixar del ganxo celestial ara que estava en vol. Si queia, el mateix faria
ella i els seus companys d'esquadró. No tots ells havien saltat a bord amb
ella, però aquells que ho van fer sabien en què s'estaven ficant. Hi havia
potser dues dotzenes de soldats com ella dispersos pel ganxo celestial en
moviment, tots operant independentment.
Les comunicacions anaven i venien;
ella havia posat el seu transceptor per comunicar-se a la mínima oportunitat i
el va deixar rebobinant-se sense que ella l'escoltés. Cada microxip que
col·locava apuntava a un conducte de ventilació o un assortiment de sensors, o
qualsevol altra cosa que pogués sofrir per un cop precisament col·locat. No hi
havia perdut el temps intentant colar-se dins el ganxo celestial. Hi hauria
hagut poc benefici en matar-se d'aquesta forma.
Era irònic, va pensar ella. La
telemetria li deia que el ganxo celestial l'estava portant més a prop d'on
Shigar havia d'haver aterrat, però probablement no ho faria, i tampoc ell ho
hauria fet, el més probable. El seu transport hi havia caigut en flames. Ella
havia de compartir el mateix destí que ell i mai ho sabria.
Llum blau va resplendir a la seva
dreta. Un soldat havia estat subjectat per tres hexes àmpliament espaiats, tots
disparant simultàniament. Ell va tornar el foc, ajupint-se per presentar un
objectiu més petit, però no podia disparar-los a tots, i ell no tenia on
retirar-se. Mentre ella observava, prenent la mesura del seu compromís, un tret
va deixar anar el segell del coll del seu casc, activant un sortidor de preciós
aire. Ell va caure, lluitant per aconseguir la fugida, però les seves juntes de
l'espatlla no es flexionaven tant.
Ella va anar a baix i ràpid,
disparant a l'hexe més proper primer, abans de passar comptes amb els altres.
Ells van lliscar la seva mirada cap a ella, però ella ja tenia pràctica
lluitant amb els hexes. Va apuntar cap als receptacles sensorials primer perquè
eren més fàcils de colpejar. Sense ulls, com li anaven a disparar de tornada?
Altres dos hexes es van unir abans
que arribés al soldat caigut. Ella el va alçar en braços amb una mà sota el seu
avantbraç esquerre i es va mantenir en moviment, disparant conforme hi anava.
Usant la gravetat i el seu propi impuls, ella el va portar sota la cúpula com
si estiguessin corrent baixant un turó.
Quan van estar fora d'abast, ella els
va fer derrapar per aturar-se. La vora estava a la vista. Més enllà d'aquest
punt, no hi havia res excepte Sebaddon, a sota, a la llunyania.
Ell encara estava lluitant. Ella va agafar
el kit de reparació a la butxaca de la cuixa i va instar a què es calmés. Ell
va obeir. Mentre va aplicar el segellant d'actuació ràpida a la seva junta del
coll danyada, es van reconèixer l'un a l'altre.
El soldat mirant amunt cap a ella,
era Ses Jopp.
La seva veu viatjava clara a través
del material dels seus vestits.
-Ets l'última persona que esperava
veure.
Ella no volia dir que el sentiment
era mutu.
-No podia simplement deixar-te aquí.
-I estic agraït, creu-me. Gràcies,
Tinent.
Ella no podia dir si era sincer o no,
però era alguna cosa.
-Aquí -va dir ella, allisant l'últim
del segellant-. Viuràs per lluitar un altre dia.
Els seus ulls van mirar a la seva
dreta, sobre la seva espatlla.
-Probablement no -va dir ell-. Mira.
Ella es va girar i va mirar al cel.
Clarament visibles estaven els rastres blancs de l'artilleria Imperial arribant
de camí. Semblava com si la tripulació del Primordial
estigués donant tot el que tenien; precisament com havien de fer, va pensar
ella.
En lloc d'alçar el cap de forma
estranya cap als míssils aproximant-se, es va girar i es va asseure al costat
d'en Jopp.
-Els millors seients de la casa, eh?
-va dir ella.
Ell va riure.
-Sí. La gent mataria per ells.
Ella va pensar en els seus antics
companys dels Estrelles Negres, a la fanfarroneria i l'afecte i el sentiment de
pertànyer a ells que havia trobat a faltar tan profundament.
-Els soldats com nosaltres mai
aprenen. Els focs artificials només són bonics des de la distància.
En Jopp va assentir sòbriament.
-És un canvi plaent tenir a una
oficial aquí sota amb nosaltres.
Ell es va girar per mirar-la.
-M'imagino que no ets tan dolenta
després de tot, Moxla Tòxica.
Ella va somriure. Això era el més a
prop d'una disculpa que anava a rebre, però en el servei es convertia en un vot
de lleialtat que duraria fins a la seva mort. Era una pena, va pensar ella, que
no fora a durar massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada