CAPÍTOL
40
Corrents densos vermells tiraven de
l'Ax irresistiblement cap avall, fent-la caure com un glòbul vermell en un atac
al cor. La Mestra Satele la va agafar del canell tan fermament que temia que
els seus ossos es trenquessin, i ella va agafar la Jedi igual de fort. No podia
veure res excepte la seva presentació visual d'encapçalament i no escoltava res
excepte alarmes. Les especificacions precises del vestit d'armadura ambiental
de la República li eren desconegudes, però va imaginar els seus sistemes refrigerants
cridant mentre tractaven de radiar l'excés de calor, només per ser sobrepassats
i fracassar.
Ella va esperar, però això no va
passar. Estaven caient tan violentament com abans, però no estava passant més
calor.
En el seu lloc, un estrany sentiment la
va inundar, un sentiment que no era ni enterament físic ni enterament psíquic.
Malgrat totes les pallisses i cops, no estava en cap perill immediat de ser
aixafada o cremada. El fluid només semblava lava. No estava sent ofegada.
Assaborida, potser? O abraçada...?
Una ponderosa urgència de nedar la va
inundar, però no per arribar a la superfície. Era una cosa al llac amb elles, una
cosa que volia que s'acostés més. Ella va començar a expulsar i lluitar contra
el corrent. La Mestra Satele va ser un llast fins que va endevinar les
intencions de l'Ax i es va unir als seus esforços. Elles es van retorçar a
través de la massa densa, vermella, braçada a braçada dolorosament,
ocasionalment colpejant objectes sòlids que eren escombrats amb el flux. Alguns
s'aferraven a ella, però l'Ax no podia dir si eren gent o hexes, o una nova
manifestació per complet del fenomen de Sebaddon. En lloc de detenir-se, va
continuar nedant, seguint l'única brúixola que tenia: el seu interior.
Els seus dits investigadors van
trobar quelcom dur i estable submergit en el líquid similar a la lava. Era llis
i lleugerament corbat, com el lateral d'un submarí. Ella i la Mestra Shan el
van explorar, buscant una forma d'entrar. Van trobar extrusions que havien
d'haver estat antenes, canons, i motors de subllum.
Una nau. En això era al que se
suposava que hi anava. Una cosa de dins l'havia portat allà.
La Satele Shan va tirar d'ella
apropant-la, tocant les plaques facials. El líquid vermell es va apartar prou
perquè l'Ax mirés l'univers privat de la Gran Mestra. La seva cara estava
ullerosa però composta.
-Escotilla d'aire -va dir ella-. Per
aquí.
-Creus que funcionarà en aquesta
cosa?
-Només hi ha una manera d'esbrinar-ho.
Elles es van separar, i la Mestra
Satele va guiar la seva mà al panell que havia trobat. Els controls van ser
instantàniament recognoscibles. L'Ax els havia vist en milers de naus. Milers
de naus Imperials.
Ella va prémer el botó de dalt:
OBRIR. Un corrent sobtat va escombrar amb elles més a prop conforme la càmera
buida absorbia el fluid. Quan la porta va estar completament oberta, van nedar
cap a l'interior i van anar a batzegades cap als controls interiors.
La porta es va lliscar en tancar-se silenciosament,
deixant la incessant turbulència del fluid de l'exterior darrere d'elles. L'Ax
va surar en silenci per un moment, agraïda pel respir, l'oportunitat de pensar.
On eren? Què estava fent ella? Què l'havia portat aquí? Hauria d'estar nedant
cap a la superfície, no explorant artefactes enfonsats mentre la resta de la
missió lluitava al seu voltant.
-Vas a obrir la porta interior? -va
preguntar la Mestra Satele, pressionant-la de prop de nou.
I tant que ho anava a fer. Havia
arribat massa lluny com per donar la volta. Els seus instints tiraven d'ella,
malgrat els seus recels.
Quan va tocar el botó de CICLE,
bombes a les parets s'esforçaven a drenar el fluid. El pes va tornar, juntament
amb la llum i l'aire. Finalment es van deixar anar l'una a l'altra. L'Ax es va
netejar la seva placa facial per aclarir-la, i ella va veure la Mestra Satele
fent el mateix. Enmig d'aquesta estranyesa, semblava tan petita com la pròpia
Ax. Ella s'alegrava de no estar sola.
La porta interior es va obrir,
revelant un passadís d'una nau estàndard en existències, esgarrinxada i plena
de pols amb els anys. L'Ax va caminar fora del toll que quedava a l'escotilla
d'aire i va posar el seu peu gotejant agraïda en una superfície seca. Ella va
comprovar la seva PVE. L'aire estava bé. Fent petar el segell del seu casc, va
balancejar la seva placa facial per obrir-la.
Tot feia olor de sang.
La Mestra Satele va caminar al seu
costat amb la seva placa facial oberta, també.
-Alguna idea de qui és aquesta nau?
L'Ax va mantenir els seus pensaments
per a ella mateixa de moment. Ella va caminar pel passadís fins a la primera
intersecció, mentalment traçant el pla. Si aquest era un creuer lleuger, va
decidir ella, la plataforma de comandament estaria a la dreta, els contenidors
a l'esquerra, les sales de la tripulació sota la primera escala, i l'enginyeria
davant. Va escollir anar a la dreta, i va ser recompensada amb èxit. La
plataforma de comandament era petita, però se sentia espaiosa estant tan buida.
No brillava cap panell d'instruments. No hi havia projeccions d'holoprojector.
Les úniques senyals de vida eren les llums brillant des de dalt.
-El generador és clarament funcional
-va dir la Mestra Satele-, però els sistemes de control han estat
desconnectats. Si estàs pensant a sortir de Sebaddon en aquesta cosa, pots
oblidar-te'n.
El sòl es va agitar sota elles, i l'Ax
va recordar que, malgrat que el fluid que les envoltava no era lava, encara
estaven en el cim d'un gegantí lloc de perforació geotèrmic, en un món on la seva
pell era tan estable com la d'un globus d'aigua.
La nau es va sacsejar i va grinyolar
sota elles. El ressò de les seves moltes queixes sonava com una veu,
gradualment esvaint-se en el silenci.
-Les comunicacions estan sent
bloquejades pel nucli -va continuar la Mestra Satele-. Això no hauria estat
part del disseny original de la nau.
-Mai van tenir intenció d'anar enlloc
-va dir l'Ax,- ni de parlar amb ningú. Apostaria que aquesta és la nau de la
Lema Xandret.
La Mestra Satele va mirar al voltant.
-No hi ha obres d'art, cap toc
personal, sense senyals d'una llar. Com podries dir-ho?
-Hi ha una escotilla d'aire de
càrrega a popa -va dir l'Ax, evitant la pregunta. Es van dirigir de tornada pel
camí pel qual havien arribat.- Vegem què hi ha per aquí.
En el camí van passar tanda rere
tanda d'habitacions buides, confirmant el sentiment de l'Ax que la nau havia
estat abandonada. La Xandret i els altres fugitius havien arrencat tot allò útil
o personal i l'havien traslladat a una altra banda. Potser la nau els hi recordava
massa al que havien deixat enrere; potser havien construït habitacions més
còmodes en una altra part. Potser l'havien guardat com un memento mori, un
símbol del seu aïllament i abandó, i mai van tenir intenció d'usar-la de nou.
Quan van tornar a la galàxia, van utilitzar una nau diferent per complet, una
que havien construït ells mateixos.
Enlloc dels registres Imperials, es
va adonar l'Ax, hi havia el nom d'aquesta nau gravada. A no ser que trobés un
supervivent, o algun tipus de gravació, mai ho sabrien. Aquest forat en la
història de la seva mare li molestava mentre caminaven i s'enfilaven a través
de la nau. Ella sabia que no volia dir res, realment, i que aferrar-se en
aquest punt era algun tipus d'autodefensa contra els forats molt més grans que
aviat serien omplerts. Però ella no podia evitar preguntar-se com hauria estat
viure amb el record sòlid com una roca de la teva traïció constantment a mà.
Embogidor, probablement.
L'escotilla d'aire de càrrega de popa
era dues vegades més gran que per la qual havien entrat a babord. Estava
oberta, un tub umbilical que arribava a espais desconeguts. El tub es
balancejava i s'impulsava insegur sota la influència del fluid al seu voltant.
L'Ax va pressionar cap endavant,
dient-se a si mateixa que no hi havia res a témer. Ella estava d'acord amb l'Stryver.
La Lema Xandret ja estava morta. Ho havia estat per un temps. No hi havia vida
allà dins. La colònia havia sobreviscut prou com per construir els hexes, però
llavors havia fracassat. O els hexes els havien matat, reconeixent que els
humans havien viscut més enllà de la seva utilitat, o s'havien matat a si
mateixos. Tota l'evidència que ella esperava trobar d'ells eren els seus cossos.
No estava preparada, per tant, per a les
habitacions íntimament decorades que havien deixat enrere: els quadres, diaris,
robes, mòbils, menjars, i molt més que jeia escampat a través dels sinuosos
passadissos de la colònia, perfectament preservats en el fred aire, sec,
conforme havien estat deixats de banda només feia una hora. Hi havia hagut nens
vivint aquí. Hi havia homenatges als morts, i a aquells que van deixar enrere.
Retrats dels colons la miraven des de cada angle. Ella va reconèixer la cara de
la seva mare en algun dels quadres. La Lema Xandret havia envellit allà. La
seva cara estava arrugada, i el seu pèl s'havia tornat gris. La seva mirada era
aguda.
-Tenies raó -va dir la Mestra Satele
amb una cosa semblant a l'admiració en la seva veu. Preocupació també, si les
orelles de l'Ax no l'enganyaven.
Ella es va afanyar en un silenci
determinat. La colònia buida era testimoni de moltes coses: esperances i pors,
valentia i covardia, el dia a dia i la intensitat. L'Ax no estava interessada
en res d'això. Ella no havia anat a Sebaddon a la recerca d'un museu. Hi havia
anat perquè el Consell Fosc li ho va ordenar, perquè el destí li ho demanava, i
per Dao Stryver. El sentimentalisme sensibler era irrellevant per a ella.
Malgrat tot, el pas de l'Ax s'incrementava
fins que estava gairebé corrent d'habitació en habitació, buscant una cosa a la
que no podia posar-li nom. La Mestra Satele la va seguir, movent-se
lleugerament i silenciosament darrere d'ella. Els passadissos aprofundien més i
més profundament, connectant-se amb espais més grans i estructures més de tipus
negocis, incloent purificadors d'aire i aigua i plantes d'energia. La pressió
va incrementar-se regularment al seu voltant. En diversos llocs van veure
fuites lentes gotejant de vermell en els bassals creixents.
Elles van arribar al final a una gran
habitació quadrada que semblava més com un magatzem que un laboratori, encara
que clarament una vegada havia estat allò últim. Parts de droide jeien
escampades en diversos estats de reparació al costat d'eines de totes les
formes i mides i instruments arcans de mesura. Els holoprojectors mostraven
dissenys girant, revelant diverses variants d'hexe que l'Ax no havia vist
abans: versions amb deu cames o més, múltiples cossos, extremitats especialitzades,
i aglomerats en màquines més grans capaces de viatjar per l'espai o de la
destrucció en massa. Alguns d'ells canviaven mentre caminava cap a ells,
indicant que els algoritmes evolucionaris responsables d'ells encara
funcionaven. Cables gruixuts corrien per tot arreu a través d'una capa vermella
de diversos centímetres de profunditat. Alguns d'ells portaven a un tanc de
vidre tubular, cinc vegades més gran que un tanc de bacta, el qual romania en
una cantonada de l'habitació. Estava ple d'un fluid vermell opac, aparentment
idèntic a la substància de fora.
La Mestra Satele es va aproximar al
tanc, però l'Ax es va quedar enrere. Percebia que això era el que l'havia atret
aquí, però ara que estava dreta davant d'això, estava nerviosa. Realment volia
saber quin havia estat el destí de la seva mare?
-Està càlid -Va dir la Mestra Satele.
S'havia tret un guant i pressionava contra el vidre-. A la temperatura
corporal, o similar.
-Aquesta cosa vermella -va dir l'Ax.-
Està en tots els hexes. Sembla lava, però no ho és. És el component biològic
que van detectar els Hutts.
-És sang?
-No ho sé. -Ella va arronsar les
espatlles-. Espero que no.
La Gran Mestra estava encara dreta amb
la mà tocant el vidre. L'observava de prop.
-Això és el que noto quan continc als
hexes. Està viu, però al mateix temps no és viu. Està incomplet, com un cos
sense ment.
-Podria ser l'IC, la seva ment?
-Podria ser, però no hem vist senyals
de l'IC ni de lluny. Si està en aquesta secció del planeta, està mantenint un
perfil molt baix.
El fluid del tanc es va regirar, i la
Mestra Satele es va apartar agudament.
-Hi ha alguna cosa més aquí dins -va
dir ella-, ho percebo.
L'Ax es va abraçar a si mateixa sense
adonar-se'n. Volia córrer però no es podia moure. Els seus peus estaven
congelats a terra. Els seus ulls no podien apartar la mirada.
Dins el tanc, una cosa blanca va passar
contra el vidre. Es va esvair gairebé a l'instant, de tornada a la foscor
vermella, però llavors va tornar un moment després, pressionant fort.
L'Ax va panteixar. Era una mà humana.
Una altra va aparèixer al seu costat, amb els dits estesos. El fluid vermell es
va regirar mentre el cos a qual les mans estaven unides es va estabilitzar en
el fluid.
Una cosa brunzí al laboratori. Una
càmera es va girar per mirar a la Mestra Satele, llavors va rastrejar per
arribar a l'Ax.
-Et reconec.
La veu venia de tot el seu voltant.
Femenina, sense alè, sorpresa.
-Et conec.
Una cara va sorgir a prop de la paret
de vidre del tanc, sorgint lentament a la vista.
-Jo sóc tu.
L'Ax va sentir que el seu interior es
tornava aigua. La cara era la seva pròpia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada