12 L'evident boc expiatori
Els nou Vigos del
Sol Negre esperaven pensatius a l'avantcambra, fora de la sala de reunions
privada del seu senyor. Howzmin, el servent d’en Xízor, havia supervisat el seu
registre i l'home calb, juntament amb diversos bruscos guàrdies de palau, els hi
havia retirat les armes, incloent l'habitual arsenal de ganivets ocults i blàsters
de mà amagats.
Mentre esperaven
ansiosament la citació del seu senyor, cadascun dels Vigos es va dedicar a
mirar els altres, preguntant-se qui no anava a abandonar amb vida les càmeres
de reunions. Xízor no era cap estúpid; no els hi cridaria a tots ells
simplement per escoltar els seus informes. No, el que Xízor volia era una
demostració, una a la que tragués a la llum un traïdor i mostrés als altres
quines serien les seves destinacions si tractaven d'enganyar al Senyor Ocult
del Sol Negre.
Green va fer un cop
d'ull als seus col·legues. Estava segur que tots ells eren culpables d'alguna
cosa; espiar Xízor, plomar massa beneficis, permetre que les seves operacions
es tornessin desorganitzades i poc productives. Però havien estat descoberts
els seus propis plans contra el príncep falleen? Green es va regirar el cabell
i va mirar per sobre de la seva espatlla, com si tingués por que en Xízor
hagués instal·lat a la paret alguna mena de dispositiu de seguretat capaç de
llegir els seus pensaments.
Wumdi l’etti estava
encantador com sempre. Sabia que es coïa alguna cosa, però no havia de concernir-li
a ell; si fos així, ja s'hauria assabentat. Wumdi estava dret al costat d'un
dels miralls de marcs profusament decorats de l'avantsala, recorrent-se els
cabells amb els dits per assegurar-se que estiguessin al seu lloc, estirant-se
l'austera túnica corporativa que havia adquirit per a aquesta audiència amb Xízor,
i tractant de semblar tan despreocupat com fos possible.
Vekker el quarren
estava bastant segur que no havia fet res incorrecte. El canvi implicava
dificultats, i certament Vekker no era un agent del canvi. Els altres eren més
ambiciosos, més assedegats de poder, i per descomptat més astuts. No obstant
això, Vekker es preguntava qui podria haver despertat la ira d’en Xízor fins al
punt de fer-li convocar a tots els seus Vigos a Coruscant.
Sprax tenia moltes
coses a la ment -incloent diverses operacions de transport que volia supervisar
personalment-, però la citació d’en Xízor tenia prioritat sobre tota la resta.
Tenia per oferir-li un informe positiu, però Sprax sabia que hi havia una altra
cosa en l'aire. Un d'ells tenia una traïció en ment. Qui, no ho sabia, i tampoc
desitjava especular.
Durga el hutt es va
assecar una mica de suor del seu ample i arruga front. És que en Xízor havia
tingut notícies que els agents del hutt s'havien acostat en secret als
sots-lloctinents dels altres Vigos, tractant d'unir-los contra el líder falleen
del Sol Negre? Durga havia travessat grans penúries per assegurar-se que les
ofertes d'un poder més gran que havia fet als altres haguessin estat embolicades
en secretisme. Va mirar al seu voltant, els altres, molts dels quals semblaven
bastant confiats, si no despreocupats per complet. L'únic consol d’en Durga era
que els membres del seu clan hutt li venjarien en cas de ser assassinat.
Kreet'ah esperava
pacientment. Pel kian'thar, era un bon negoci eliminar aquells competidors o
aliats que entorpissin les operacions pròpies. Si ell era l'escollit per ser
despatxat avui, caldria acceptar-ho. No obstant això, sabia que Xízor valorava
la bona gestió, i el Vigo kian'thar certament li havia ofert això. No, Xízor
tenia en ment algú que havia comès una ofensa molt més gran... una cosa que no
era bon negoci.
Perit estava gairebé
segur que aquesta reunió no li concernia directament. Els seus espies
electrònics en les organitzacions dels altres Vigos i al palau del propi Xízor
l'havien ajudat a estar segur d'això. Però, i si Xízor havia descobert aquests
espies, i els altres mètodes de vigilància que el Mon Calamari feia servir per
mantenir un ull sobre el seu senyor? Sabia que Xízor espiava als seus
servidors, però s’ho prendria pacíficament que ells li fessin el mateix? Perit
no ho sabia, i els tentacles de la seva barbeta es van estremir davant la idea
d'afrontar la ira d’en Xízor.
Lonay no somreia, no
fanfarronejava. Sabia que no estava en perill. És cert, el negoci dels esclaus
en la seva zona estava caient significativament, però sens dubte això es
resoldria amb el temps. El Senyor Ocult del Sol Negre podria tolerar això...
però Lonay sabia que no podia tolerar la traïció. I el Vigo twi'lek dedicava
els seus serveis al príncep Xízor, de manera que no hi havia res a témer.
En Lonay va mirar al
seu voltant, sense molestar-se a fixar-se en Green. Sabia que l'humà era el
traïdor, però no diria ni una paraula. Fer-ho ara seria admetre que ho sabia i
no l'hi havia dit a Xízor, un crim tan seriós com la traïció d’en Green. No,
esperaria i observaria com es desenvolupava la tragèdia.
Les altes portes que
conduïen a la sala de reunions privada d’en Xízor es van obrir i el seu
lloctinent, l'adorable Guri, va sortir per elles.
-El Príncep Xízor
els veurà ara -va dir amb una mirada lleugerament amenaçant-. A tots vostès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada