CAPÍTOL
2
Ara que Dooku havia acabat amb el seu
entrenament oficial al Temple, tenia permès organitzar els seus dies per si
mateix. Encara que s'esperava que continués estudiant i dedicant-se a
l'entrenament de batalla i a la disciplina física, s'esperava també que es
donés el temps per a les activitats que li agradessin. En el breu període entre
les últimes classes oficials de padawan i abans de convertir-se en un aprenent,
els Mestres Jedi van complaure als seus estudiants donant-los la llibertat per
vagar.
En Dooku es va despertar de matinada.
La seva conversa amb Lorian el dia anterior encara li molestava. Va decidir
anar a la Cambra de les Mil Fonts per fer una passejada pels jardins i deixar
que la música de l'aigua calmés la seva ment. Va sentir que era un luxe poder
decidir com passar el temps. Sabia que aquests dies acabarien aviat, i tenia la
intenció de gaudir cada segon d'ells. No permetria que un petit desacord amb el
seu amic les destruís...
Va sortir un moment al vestíbul i
immediatament va notar un canvi. En Dooku no estava segur algunes vegades si la
Força o la seva intuïció estaven desenvolupades, ja que no era tan experimentat
encara. Però va saber que l'atmosfera al Temple havia canviat. Hi havia un
corrent brunzent sota de la calma, una agitació que podia recollir-se
fàcilment.
Davant d'ell, alguns estudiants estaven
en grup. Dooku els va abordar i va reconèixer a Hran Beling, un condeixeble de
la seva edat. Hran era un vicon, una petita espècie de només un metre alt.
No va haver de preguntar als estudiants
que canviaven opinions. Hran el va mirar, amb el seu llarg nas tremolant.
-Has escoltat les notícies? L'holocró
Sith ha estat robat!
En Dooku era naturalment pàl·lid, però
va sentir la sang que drenava per la seva cara, i era segur que semblaria tan
blanc com el vestit d'un parametge-. Què? Com?
-Ningú sap com -va dir en Hran-. Podria
haver-hi un intrús en el Temple.
Un dels estudiants més joves va baixar
la seva veu fins a esdevenir un murmuri.
-Què passaria si fos un Sith?
Els ulls d'en Hran van brillar
intermitentment.
-Sí, què passaria si ho fos? -va preguntar
solemnement-. Podria caminar pels salons. Podria estar en qualsevol lloc. Què
passaria si es trobés darrere teu ara mateix? Hran es va quedar sense alè i va
assenyalar amb el dit darrere del jove estudiant, que va saltar espantat, fent
volar la seva trena de padawan.
Els altres van esclatar en un nerviós
riure. En Dooku no es va unir a ells. El seu cor bategava pesadament, va donar
la volta i es va allunyar.
No hi havia intrusos. Estava segur
d'això.
En Dooku va córrer a les habitacions d'en
Lorian. La llum de privadesa estava encesa sobre la porta d'en Lorian, però ell
va entrar de qualsevol manera. La porta estava amb forrellat.
En Dooku va pressionar la seva boca
contra el batent de la porta.
-Deixa'm entrar, Lorian.
No hi va haver resposta.
-Deixa'm entrar o aniré directament a
la Sala del Consell Jedi -l'amenaçà en Dooku.
Va escoltar un suau espetec quan el
pany es va desconnectar, i la porta es va obrir lliscant. L'habitació estava
fosca, l'ombra es mostrava contra el sol naixent. Va entrar i la porta xiuxiuejà
tancant-se darrere seu. Tot era fosc menys l'holograma de la Caravan, un model
de creuer estel·lar que en Lorian havia dissenyat. Va revisar l'habitació en un
recorregut interminable.
En Lorian estava assegut en una
cantonada, com si estigués tractant de pressionar-se contra la dura paret, prou
com per fondre's dins d'ella. Les seves mans penjaven entre els seus genolls, i
en Dooku va veure que tremolaven.
-Tu el vas agafar.
-No vaig voler fer-ho -va dir en Lorian-.
Només vaig voler mirar-lo.
- On és?
En Lorian va assenyalar la cantonada
llunyana amb la seva barbeta.
-Ho sents? -murmurà -. Em sento tan
malalt...
- Per què el vas agafar? -va preguntar en
Dooku indagant en els seus trets demacrats que li feien aparentar sobtadament de
major edat que la que els seus anys li donaven. La suor brollava del seu front.
Podia sentir el poder fosc de l'holocró. No va voler mirar-lo. Només saber que
estava darrere d'ell, en una cantonada fosca era suficient per fer-lo sentir
tremolós.
-Estava en els arxius. El vaig tenir a
les mans. Algú venia. El vaig posar sota la meva roba. Després vaig córrer-. En
Lorian es va esgarrifar-. Anava a tornar-lo, però no vaig poder... no vaig
poder tocar-lo una altra vegada, Dooku. Mai vaig esperar que fos alguna cosa
així.
- Com esperaves que fos? -va preguntar en
Dooku es va encendre d'ira-. Una caminada agradable pel bosc?
-He de portar-lo de tornada -va dir en
Lorian-. Necessito la teva ajuda.
En Dooku va mirar-lo amb incredulitat.
-Et vaig dir que no volia res
relacionat amb això.
- Però has d'ajudar-me! -va cridar en Lorian-.
Ets el meu millor amic!
-Tu et vas ficar en això -va dir en
Dooku-. Simplement amaga'l sota la teva capa una altra vegada i retorna'l.
-No puc fer-ho sol, Dooku -va dir en
Lorian.
La mirada fixa d'en Dooku va descansar
sobre les mans tremoloses d'en Lorian. No dubtava que en Lorian pogués fer-ho.
-Si us plau, Dooku -va implorar-li.
En Dooku no va tenir oportunitat de
respondre. La porta xiuxiuejà i es va obrir sobtadament. Oppo Rancisis, Mestre
Jedi i preponderant membre del Consell Jedi, era a l'entrada.
- Vostè està malalt, Lorian? -va
preguntar generosament-. Alguns dels mestres han notat que vostè... La seva veu
va anar desapareixent. Dooku va sentir un canvi menor en l'atmosfera de l'habitació,
com si la gravetat hagués augmentat. Va sentir com li pressionava.
Oppo Rancisis clavà els ulls en ells.
-Sento una petita pertorbació en la
Força -va dir ell.
No podien parlar.
La seva aguda mirada va recórrer l'habitació.
De sobte va canviar de direcció i va caminar a grans passos cap a la cantonada
i va recollir l'holocró. El va col·locar amb cura en la més profunda butxaca de
la seva túnica. Després va tornar sobre els seus passos i va observar els dos
nois.
En Lorian es va pressionar contra la
paret i es va empènyer per posar-se dret.
- Va ser idea d'en Dooku -va dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada