CAPÍTOL
21
Null era un món de boscos i muntanyes.
No tenia grans ciutats, només petits pobles a la muntanya, cadascun tan
ferotgement individualista que els intents d'aliances sempre havien fallat. Hi
havia un govern planetari i un sistema de lleis, però els crims es resolien
entre els vilatans segons una antiga tradició de ferotge venjança que no
deixava cap testimoni.
Era un món perfecte per la retirada
oculta d'en Dooku. Els vilatans tenien un sever i agut sentit de la privadesa i
guardaven en secret les seves anades i vingudes.
Mentre l'Obi-Wan dirigia al petit
creuer cap a la plataforma d'aterratge, deliberadament va donar voltes al
voltant de les coordenades de la casa de camp d'en Dooku. Dooku havia expropiat
l'estatge de la cinglera d'un monarca que havia regnat centenars d'anys
estàndard abans. Originalment havia estat construïda de pedra, però en Dooku
l'havia cobert de duracer, que era del color gris exacte dels penya-segats de
la muntanya. El duracer havia estat tractat a fi que no brillés. Semblava
absorbir la llum en comptes de reflectir-la. Si l'Obi-Wan no hagués estat
buscant la casa de camp, segurament aquesta li hauria passat desapercebuda.
L'Obi-Wan va dirigir el creuer cap a la
plataforma d'aterratge. Estaven drets, tot i que se sentien una mica estranys
en les seves robes. Es van vestir de caçadors, amb gruixos mantells petits fets
de pells d'animal. La cacera era l'única activitat turística que Null
recolzava. Les seves muntanyes estaven plenes de bèsties salvatges apreciades
per les seves pells, especialment el laroon astut. Van desembarcar, i van
sentir el vent fred contra les seves cares com una bufetada.
-Tenim programat reunir-nos amb Nod al
Bosc de l'Aixada -va dir l'Obi-Wan a l'Ànakin quan va pagar els serveis a un
encarregat droide per mantenir el creuer a la plataforma. -hem d'evitar ser
vistos amb ell, encara que estiguem disfressats. Tenim temps de registrar-nos a
la posada del poble.
L'Ànakin va inclinar el cap quan va
llançar la seva motxilla sobre la seva espatlla.
- Simplement no em faci disparar a
qualsevol cosa -va dir.
L'Obi-Wan es va expressar amb un
somriure. El petit acudit li havia portat a la memòria els dies quan tot era
més fàcil entre ells.
Estaven sota del límit de la vegetació
arbòria, així que el camí travessava un dens bosc. Les muntanyes s'aixecaven al
seu voltant, apunyalant l'aire prim amb els seus pics irregulars nevats. La
plataforma d'aterratge havia estat emplaçada a la muntanya més gran, la qual
s'elevava sobre els núvols. Sota aquesta muntanya es trobava amagat el poble.
Els gruixos arbres es van fer més prims
a mesura que descendien la muntanya i els sostres del poble anaven apareixent.
Els edificis estaven fets de pedra i fusta.
Els carrers estrets serpentejaven a
través del grup d'edificis. Els vilatans semblaven confiar en un robust animal
natiu, el bellock, per al transport. L'Obi-Wan va notar que només hi havia
alguns lliscants estacionats als jardins.
Llavors van girar una cantonada i van
veure un grup de lliscants espetarregant al davant d'un edifici de pedra alt, i
van saber que havien trobat la posada. L'Obi-Wan i l'Ànakin van entrar,
mantenint les seves caputxes amunt. L'àrea del vestíbul estava sembrada de
seients fets de teles de pelfa. Una xemeneia de vint metres d'alt contenia un
foc abrasador immens que espantava el fred humit. Les diverses criatures
romanien al voltant del foc, algunes consultaven els seus datapads, altres
bevien el te. Per l'aparença de les seves robes, l'Obi-Wan suposava que eren
forasters, probablement assistents dels governants dels quatre planetes. En una
fosca cantonada un caçador es va asseure, cobert de pells, amb una
impressionant col·lecció d'armes als seus peus. La seva mirada perforant va
semblar mirar els éssers elegants i sofisticats amb menyspreu.
-Té suficients armes com per enderrocar
un cuirassat, i no cal parlar d'un laroon -va comentar l'Ànakin en veu baixa.
La mirada de l'Obi-Wan es va dirigir
cap a la xemeneia. La paret estava construïda amb pedres dentades de la
muntanya, encaixades en patrons intricats. No podia veure cap evidència del
morter o fusteria, però entre cada pedra arraulida en contra d'una altra, havia
d'haver-hi un balanç perfecte.
L'hostaler va somriure quan va
saludar-los. Era òbviament un null natiu. Eren humanoides alts, fàcilment un
metre més alt que ells. Els homes tenien pesades barbes, que trenaven, i homes
i dones vestien pells d'animals i botes de la longitud de la cuixa.
- El veig admirar la construcció en
pedra de la xemeneia -va dir-. És un art natiu. Una estirada de la pedra basal
i la paret sencera s'enfonsarà.
- I quina és la pedra basal? -va
preguntar l'Obi-Wan.
-Ah, aquest és el secret del fabricant
-va dir l'hostaler. Ell va notar les seves motxilles i robes ambulants-. Sempre
content de donar la benvinguda als nostres caçadors a la posada -va dir-. Com
poden veure, tenim convidats importants, convidats molt importants. Però no
descuidem els nostres clients normals.
Va empènyer el registre de dades cap a l'Obi-Wan.
- Què passa per aquí? -va preguntar l'Obi-Wan,
ajupint-se cap endavant per indicar a través de senyals el registre-. Ignorava
que Null fos part del circuit turístic ara.
L'hostaler es va inclinar per
apropar-se una mica més.
-Una reunió de molt alt nivell, crec.
No sé de què es tracta. Però espero més d'aquestes reunions en el futur. Així és
que faci una reserva anticipada o no tindrà sort!
-Ens assegurarem això -va dir l'Obi-Wan
un cop havia empès el registre cap enrere juntament amb els crèdits per pagar
per l'habitació.
Una jove es va asseure en una cadira
petita situada contra la paret. No l'havia notat abans, i no l'hauria notat si
un parpelleig de reconeixement no la sacsegés. No la situava, però va sentir
que la coneixia. Ella era prima, vestia una túnica verd fosca, del color de les
fulles dels arbres de fora. Una caputxa fent joc, cobria el seu pèl. Hi havia
conegut a milers d'éssers per la galàxia, i encara que la seva memòria era
excel·lent, li era difícil de recordar-se'n a cada un. O potser ella justament
li va recordar a algú...
Es va girar tornada.
- Ànakin, reconeixes aquella dona de
verd, asseguda contra la paret?
- Quina dona? -va preguntar l'Ànakin.
Es va produir un parpelleig color verd,
i la porta de l'hostal es va tancar. L'Obi-Wan va treure la dona dels seus
pensaments, pensant a investigar-ho més tard. Hi havia alguna cosa en ella que
no li agradava.
El caçador va escalfar les mans al foc,
va recollir les seves armes, i va fer retrunyir la porta. Els treballadors nulls
nadius van tornar les mirades després que ell passés; clarament el consideraven
un principiant excessivament armat.
-Vinga, entrem -va dir l'Obi-Wan-.
Busquem la nostra cambra. És gairebé hora de trobar-nos amb Lorian.
Primer van guardar el seu equipatge en l'habitació,
una de petita situada sota el ràfec del sostre. Òbviament, no estaven entre
aquells convidats importants que l'hostaler havia esmentat.
Van caminar pel carrer del poble, i van
agafar el camí que portava cap al bosc. L'Obi-Wan va ingressar les coordenades
preestablertes en el seu datapad. Es trobarien en un lloc no massa allunyat del
poble, en una clariana del bosc que en Lorian tenia ja determinat com aïllat,
però no molt difícil d'assolir.
Quan van arribar a la vora del poble,
van veure un vilatà baixar corrent pel camí de la muntanya. El soroll sord dels
seus passos espantats va arribar a ells clarament.
- Donin l'alarma! -va cridar-. Hi ha
hagut un assassinat! Samish Kash ha estat assassinat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada