L'atac dels clons (IV)

Anterior

Capítol 4

Les quatre naus estel·lars van sobrevolar els grans gratacels de Coruscant, serpentejant entre les enormes estructures ambarines, estalagmites artificials que s'elevaven més i més cada any i que ara empetitien les formacions naturals del planeta com en cap altre lloc de la galàxia. La llum del sol es reflectia en les moltes finestres emmirallades d'aquestes impressionants estructures, arrencant brillants centelleigs del crom de les esveltes naus. La més gran de les naus estel·lars, semblant a un platejat bumerang flotant, llis i gairebé resplendent, lliscava movent-se amb fluïdesa gràcies als enormes i potents motors situats en cadascun dels seus braços, a un terç de la punta de l'ala. Al costat d'ella volaven els caces de Naboo, amb elegants motors de distintives cues allargades situats en ales que brotaven del casc principal.

Un dels caces anava al capdavant de la processó, recorrent i rodejant cada torre, a l'avantguarda de la segona nau, el creuer reial de Naboo. Seguint al creuer anaven dos caces més, volant veloços i propers, protegint-lo, amb pilots preparats per interceptar a l'instant qualsevol possible amenaça.

El primer caça evitava les pistes amb més trànsit de la gran ciutat, per les quals podien volar potencials enemics aprofitant el camuflatge que prestaven els milers i milers de vehicles que les recorrien. Molts sabien que la Senadora Padmé Amidala de Naboo tornava al Senat per votar contra la creació d'un exèrcit que ajudés als sobrecarregats Jedi en la seva missió contra el creixent antagonisme del moviment separatista, i hi havia moltes faccions que s'oposaven al seu vot. Amidala s'havia guanyat molts enemics en els anys que havia estat Reina de Naboo, enemics poderosos amb molts recursos a la seva disposició i que, potser, l’odiaven prou com per dedicar alguns d'aquests recursos a acabar amb ella.

Al caça d'avantguarda, el cap Dolphe, que s'havia distingit enormement en la guerra que va lliurar Naboo contra la Federació de Comerç, va llançar un sospir d'alleujament quan finalment va localitzar la plataforma d'aterratge prevista, aparentment segura i aïllada. Dolphe, un aguerrit guerrer que reverenciava enormement a la seva Senadora, va sobrevolar la plataforma per l'esquerra, fent un gir tancat per la dreta i envoltant la gran estructura de l'Edifici d'Apartaments senatorials adjacent a la plataforma d'aterratge. Va mantenir el caça en l'aire mentre els altres dos baixaven a cada costat de la plataforma, mentre el creuer reial surava immòbil per uns moments abans d'iniciar un suau aterratge.

Dolphe va donar una altra volta, comprovant que no hi havia trànsit a les rodalies, i va baixar enfront dels seus companys. Però sense tocar terra del tot, preparat per girar sobre si mateix i colpejar amb força a qualsevol possible atacant, de sorgir la necessitat.

Davant seu, els altres dos pilots de caça van tirar cap enrere les cobertes de les seves respectives carlingues i van baixar a terra. Un d'ells, el Capità Typho, recentment nomenat Cap de Seguretat d’Amidala pel seu oncle Panaka, es va treure el casc i va sacsejar el cap, passant-se la mà pel curt i arrissat cabell negre i ajustant-se el pegat de cuir negre que li tapava l'ull esquerre.

–Ho vam aconseguir –va dir Typho quan el pilot de l'altre caça va saltar d'una ala per posar-se al seu costat–. Sembla que estava equivocat. No hi ha cap perill.

–Sempre hi ha perill, Capità –va respondre l'altre amb clara veu femenina–. Només que de vegades som prou afortunats com per evitar-ho.

Typho va començar a respondre, però va fer una pausa i va mirar al creuer, la rampa ja descendia per la plataforma. El pla consistia que tot el grup sortís de l’exposada plataforma i pugés a un vehicle de transport el més ràpidament que fos possible. Van aparèixer dos guàrdies de Naboo, alertes i preparats, empunyant davant seu els rifles làser. Typho assentí esquerp, satisfet que els seus soldats no donessin res per fet, que comprenguessin la gravetat de la situació i la seva responsabilitat de protegir la Senadora.

Després va aparèixer Amidala en la seva habitual esplendor, amb la seva paradoxal bellesa, senzilla i aparatosa alhora. Amb els seus grans ulls castanys i els seus delicats trets, Amidala podia fer ombra a qui pogués estar al seu costat, fins i tot vestida amb les robes d'una senzilla camperola, però quan vestia el seu abillament senatorial, en aquesta ocasió d'un fabulós entreteixit de blancs i negres. Portant els cabells recollits i exagerat per una tiara negra, podia fer empal·lidir a les mateixes estrelles. La seva barreja d'intel·ligència i bellesa, d'innocència i seducció, de valor i integritat, combinat tot això amb una bona mesura de la malícia d'un nen, noquejava a Typho cada vegada que la mirava.

El Capità va apartar la mirada de la comitiva en direcció a Dolphe per dedicar-li un assentiment amb el cap en reconeixement a la seva tasca.

I llavors, de sobte, Typho es va descobrir amb la cara enganxada a l'asfalt, llançat a terra per un tremend impacte, encegat durant un moment per la brillant fogonada d'una explosió que va rugir darrere d'ell. Va alçar el cap mentre recuperava la visió per veure a Dolphe tirat a terra.

En aquest terrible moment tot va semblar moure’s a càmera lenta per Typho. Es va sentir a si mateix cridar "No!", Mentre es posava de genolls i es tornava.

Trossos d'ardent metall flotaven sobre el cel de Coruscant com si fossin focs artificials, dispersant-se a gran alçada en ampli ventall des del lloc de l'explosió. El que quedava del casc del creuer reial cremava lluminós, i al terra davant seu jeien set figures, una d'elles amb les decorades vestidures que tan bé coneixia.

El Capità, desorientat per l'explosió, va trontollar en intentar aixecar-se. Se li va fer un gran nus a la gola, ja que es donava compte del que havia succeït.

Era un guerrer veterà, havia participat en combat i havia vist a la gent morir amb violència, i veient aquests cossos, en veure les belles vestidures d'Amidala desplegades a sobre de l’immòbil cos, ho va saber per instint.

Les ferides de la dona havien de ser mortals. Es moria per moments, si és que no havia mort ja.

***

–Has canviat les coordenades! –Li va dir Obi-Wan Kenobi al seu jove padawan.

Obi-Wan portava els cabells daurats i llargs fins a l'espatlla, i una barba una mica descurada li adornava la cara encara juvenil. Les robes marró clar de viatge, folgades i còmodes, semblaven escaure-li bé. Doncs Obi-Wan se sentia còmode, havent-se acostumat a estar en la pell d'un Cavaller Jedi. Ja no era l'impulsiu i vehement padawan de Jedi, que va ser aprenent sota la tutela d’en Qui-Gon Jinn.

En canvi, el seu acompanyant semblava ser tot el contrari. Feia la impressió que l'alt i prim cos d'Ànakin Skywalker no podia contenir el seu excés d'energia. Vestia de forma semblant a Obi-Wan, però les seves robes semblaven més ajustades, més noves, i els músculs que s'ocultaven per sota mostraven una constant tensió. Portava els cabells color sorra molt curts, a excepció de la prima trena indicativa de la seva posició com a padawan de Jedi. Els ulls blaus li brillaven repetidament, com si fossin fogonades d'energia que escapessin del seu interior.

–Només perllongarem una mica més la nostra estada a l’hiperespai –va explicar–. Sortirem més a prop del planeta.

Obi-Wan va llançar un sospir llarg i resignat i es va asseure davant la consola, examinant les coordenades que havia ficat el seu deixeble. Per descomptat, ja poc podia fer al respecte, doncs un salt a l’hiperespai no podia canviar-se un cop s'havia entrat en la velocitat de la llum.

–No podem sortir de l’hiperespai tan a prop de les pistes d'aproximació a Coruscant. Hi ha massa embús per a un vol segur. Ja t'ho he explicat abans.

–Però...

–Ànakin –va respondre el Mestre Jedi intencionadament, com si renyés a una mascota perootu, tensant la mandíbula i mirant fixament al seu padawan.

–Sí, Mestre –va dir Ànakin, baixant obedient la mirada.

Obi-Wan va mantenir una estona més la mirada.

–Ja sé que estàs impacient per tornar –hi va concedir–. Portem massa temps lluny de casa.

Ànakin no va alçar la mirada, però Obi-Wan va poder veure que les comissures dels seus llavis es corbaven en un lleuger somriure.

–No tornis a fer això –li va advertir Obi-Wan i es va girar per dirigir-se al pont de la llançadora.

Ànakin es va deixar caure al seient del pilot, posant la barbeta a la mà amb els ulls fixos en el panell de control. L'ordre havia estat tan directa com podia ser-ho, és clar, i Ànakin es va dir en silenci que l’acataria. Tot i així, mentre pensava en la destinació actual, i en qui l'esperava allà, li va semblar que l'amonestació havia valgut la pena, tot i que en canviar les coordenades només hagués aconseguit unes poques hores més a Coruscant. Estava impacient per arribar, encara que no pels motius argumentats per Obi-Wan. No era el Temple Jedi el que atreia al padawan, sinó un rumor sentit a l'espai sobre que certa Senadora, antiga Reina de Naboo, es disposava a votar al Senat.

Padmé Amidala.

El nom tenia ressò en l'ànima i el cor del jove Ànakin. Ja feia una dècada que no la veia, des que la va ajudar, al costat d’Obi-Wan i Qui-Gon, en la seva guerra contra la Federació de Comerç. Ànakin només tenia deu anys en aquell temps, però que res més posar els ulls en ella, va saber que seria la dona amb la qual es casaria.

No importava que Padmé fora diversos anys més gran que ell. No importava que ell només fos un nen quan la va conèixer i quan ella el va conèixer a ell. No importava que als Jedi no se'ls permetés casar-se.

Ànakin només sabia, sense cap dubte, que la imatge de la bella Padmé Amidala l'havia acompanyat, gravada a foc en cada un dels seus somnis i fantasies, tots els dies des que va abandonar Naboo acompanyat d'Obi-Wan. Encara podia olorar el frescor dels seus cabells, veure la brillantor d'intel·ligència i passió en els seus meravellosos ulls castanys, sentir la música que era la veu de la Padmé.

Notant tot just el seu propi moviment, Ànakin va deixar que les seves mans tornessin als controls de l'ordinador de navegació. Igual podia trobar una pista poc utilitzada que li permetés sortejar la congestió de trànsit a Coruscant i arribar abans a casa.

***

Es van sentir botzines i una miríada d'alarmes va esquinçar l'aire de la zona, udolant sonorament, ofegant els crits dels sorpresos vianants i els gemecs dels ferits.

La pilot que acompanyava a Typho va passar corrent pel seu costat, i el Capità va forcejar per recuperar el peu i seguir-la. A l'altre costat, Dolphe també corria cap al cos caigut de la Senadora.

La pilot del caça va ser qui va arribar primer, recolzant un genoll davant la dona caiguda. Es va treure el casc i va bellugar el cap per alliberar les seves trenes castanyes.

–Senadora! –Li va cridar Typho, ja que era Padmé Amidala qui s'agenollava davant la dona moribunda, davant el seu esquer–. Anem, el perill encara no ha passat!

Però Padmé va fer un senyal furiós al Capità perquè s'apartés i va tornar a inclinar cap a la seva acompanyant caiguda.

–Cordé –va dir en veu baixa, trencada. Cordé era una de les seves estimades guardaespatlles, una dona que portava molts anys al seu costat, servint-la, a ella i a Naboo. Padmé va agafar a Conté en els seus braços, abraçant-la afectuosament.

Cordé va obrir els ulls, d’un bell color castany molt semblants als de la Padmé.

–Ho sento, milady –va panteixar ella, lluitant per respirar amb cada paraula–. No... no estic segura de... –Va fer una pausa i es va quedar immòbil, mirant la Padmé–. L'he fallat.

–No! –va repetir la Padmé, rebel·lant-se contra el raonament de la guardaespatlles, rebel·lant-se contra tota la bogeria que envoltava la seva vida–. No, no, no!

Cordé va continuar mirant-la, o mirant més enllà d'ella, li va semblar a l’afligida Senadora. Els ulls de la Corde miraven més enllà d'ella i més enllà de tot, a un lloc molt diferent.

Padmé va sentir que el seu cos es relaxava de sobte, com si el seu esperit es limités a abandonar la seva forma corporal.

–Cordé! –va cridar la Senadora, i va abraçar amb força a la seva amiga, bressolant-la, negant aquesta espantosa realitat.

–Milady, encara corre perill! –va declarar Typho, intentant sonar compassiu, però amb un clar sentit d'urgència en la veu.

Padmé va apartar la cara de la cara de la Cordé, i va respirar fondo per calmar-se. La va dipositar suaument a terra, mirant a la seva amiga morta, recordant totes les ocasions que havien passat juntes.

–No hauria d’haver tornat aquí! –va dir, aixecant–se al costat del cautelós Typho, amb les galtes amarades en llàgrimes.

El Capità va abandonar la seva actitud per un moment, prou com per creuar una mirada amb la Senadora.

–Aquesta votació és molt important –li va recordar, amb to ferm, amb la veu d'un home compromès amb el seu deure per sobre de totes les coses. Molt semblant al seu oncle–. Vostè ha de complir amb el seu deure, Senadora, i la Cordé amb el seu. Ara, anem.

Va començar a allunyar-se, agafant-la del braç, però ella es va lliurar de la seva mà i es va quedar allà immòbil, mirant a la seva companya perduda.

–Senadora Amidala! Si us plau!

Padmé va mirar a l'home.

–És que vol treure-li importància a la mort de la Cordé, quedant-se aquí i arriscant la vida? –va manifestar bruscament Typho–. De què hauria servit el seu sacrifici si...?

–Prou, Capità –el va interrompre la Padmé.

Typho li va fer un senyal a Dolphe perquè tracés un perímetre defensiu darrere d'ells, i es va dur a l'afectada Padmé.

I en el caça de la Padmé, el droide astromecànic R2-D2 va llançar un xiulet i un gemec i es va disposar a seguir-los.

Següent