Foc creuat (XI)

Anterior

Capítol 11

Boba creia que prendre un bany de bacta seria de les experiències més intenses de la galàxia. Respirava a través d'una màscara mentre surava submergit en un gel sintètic que buscava i reparava en cada centímetre del seu cos, dins i fora, guarint, restaurant i rejovenint cada òrgan.

Els va portar diverses hores.

Li feia pessigolles pertot arreu.

I es va lliurar de l'olor de Raxus Prime

Molt millor, pensava Boba mentre s'assecava. Es va posar el mico que li havien deixat.

Estava content perquè ningú havia obert la seva bossa de vol.

–Sembles una persona nova, –va dir Ulu quan va tornar. –Com has pogut comprovar, Teff, no és necessari plorar. Molts nens han estat separats dels seus pares durant aquesta guerra. Molts d'ells es tornaran a reunir, estic segur. Mentrestant, per tots vosaltres, orfes temporals, se us portarà a un lloc segur a la bella Ciutat Núvol de Bespin.

Bespin! Boba es va reanimar. El gegant gasós estava situat en un lloc remot, però era un centre de comunicacions important, un bon lloc per començar la seva cerca d’Aurra Sing. Les coses semblaven començar a millorar.

Boba i Ulu caminaven pels passadissos de la immensa nau. Era com Coruscant, nivells i nivells entrellaçats amb escales i rampes. Però les sales no estaven plenes de paràsits i turistes de tot arreu de la galàxia, vestits amb diferents vestits de colors. Per contra, només hi havia dos tipus bàsics: la tripulació, que representava a totes les races sensitives o formes de vida. De diversos colors, alçades i formes, amb l'únic punt en comú de les túniques de color magenta. I els soldats clon, tots amb la mateixa mirada, com si estiguessin ficats en la seva armadura de combat de color blanc o els seus vestits vermells. Sense els seus cascos, els seus rostres eren inexpressius i no mostraven cap emoció ni interès en qualsevol cosa fora de les seves pròpies files.

Espero no semblar-me a ells quan compleixi els vint anys, va pensar Boba amb un sotrac.

Ulu Ulix era molt amable, per ser un Jedi. Semblava que li faltava aquesta arrogància agressiva que Boba associava amb l'Orde.

Segurament acabaria per sortir-se de l'Orde, va pensar Boba.

Van anar al que havia de ser una de les moltes cuines petites dissenyades per alimentar a les patrulles.

–Els altres nois han d'estar sopant–, va dir Ulu Ulix. –Has d'estar morint-te de gana. Què vols menjar?

Tot el menjar li era desconegut. Boba va assenyalar el que semblava un pastís de carn que estava darrere d'un panell de vidre.

Ulu va estrènyer el palmell de la mà contra el cristall, i el pastís de carn es va crear enmig d'un remolí de llum làser, llavors va sortir surant, sense veure's afectat temporalment per la gravetat artificial de la nau.

–Gràcies! –Boba, va dir, agafant-lo. Tenia un sabor fantàstic havia passat molt temps des que hagués pres un menjar complet.

A Boba no li agradaven els Jedi –Cap d'ells!–. Però era difícil odiar a Ulu. Ell era diferent. Gairebé cordial.

–No vas a menjar? –Va preguntar Boba. –Pots agafar un tros.

–No tinc gana. Ja vaig menjar abans d'ahir.

Al final d'un llarg passadís en el fons de la nau, van trobar un dormitori. Estava buit, però ple de llits, tots ells petits.

–Agafa un llit buit, Teff–, va dir Ulu. –Els altres nens tornaran abans del sopar. Et diran el que has de practicar. Sobretot el que has de fer és romandre fora del camí.

–Això és tot?

–Això és tot–, va dir el Ulu. –Estic a càrrec de la Sala d'orfes. És part del meu entrenament. Tracto de fer les coses el més fàcil que sigui possible per a vosaltres, els nens. Si hi ha alguna cosa que necessitis, tan sols fes-m'ho saber.

Ulu va somriure i se’n va anar, i Boba es va ficar en un llit al costat de la paret. Això anava a ser una cosa nova: una sala plena de nens. Al final anava a tenir l'oportunitat de fer alguns amics? Això seria una cosa nova, segur! El seu pare sempre li havia advertit sobre les amistats i les febleses que li podien provocar els anomenats amics. Però Boba tenia molta curiositat de saber com seria tenir un amic.

De moment, Boba estava massa cansat com per pensar en això. Es va estirar i va tancar els ulls. Semblava que el seu cap amb prou feines hagués tocat el coixí quan li va despertar un soroll estrident, com si fos atacat per un esbart d'ocells.

Es va asseure, aterrit. Un malson?

Va obrir els ulls. No, no era un malson. Eren nens, plorant, cridant, rient i saltant pels llits. Boba els va observar i grunyí. Eren increïblement sorollosos, i diferents. Els únics nens de més edat (de la seva edat) que va veure estaven separats en dos grups, un petit grup de nenes, mirant amb recel a un petit grup de nens.

La resta dels nens estaven xisclant, rient i plorant. El caos era increïble. Boba grunyí una altra vegada. Això era molt pitjor del que havia imaginat. Boba Fett, el fill del caçador de recompenses, que podia pilotar una nau espacial i sobreviure a un atac del Comte... ajuntat amb un munt de mocosos menors d'edat!

No pertanyo en aquest lloc! Boba es va col·locar el seu coixí sobre el cap, esperant que es pogués dormir abans de tornar-se boig.

I va tenir sort.

Es va dormir.

En els somnis no hi ha passat ni futur, només un brillant final. En els somnis no hi ha gravetat, ni gana ni fred...

–Escolta!

Boba va grunyir. En el seu somni viatjava pujat a una gran bèstia donant voltes i voltes en la sorra, tractant d'agafar al seu pare, però ell sempre se li escapava...

–Escolta!

–Sóc jo, –va dir Boba.

–Què tu què? –Va dir una veu rient-se.

–Espera un moment–, va dir Boba. Però no hi havia res a on agafar-se. La bèstia s'havia anat.

Boba es va asseure i va obrir els ulls.

Estava en el dormitori, en el saló d'orfes. El soroll era ara un lleu brunzit, encara desagradable però suportable.

La majoria dels nens estaven jugant o asseguts, amb les seves joguines o ninots. Tots menys un, que estava assegut als peus del seu llit.

–Desperta–, va dir ell, o era un ella? Era difícil de dir. El noi que hi havia al final del llit era un humanoide, com Boba, però amb la pell més fosca i el pèl més curt, i amb els ulls molt alegres.

Boba va somriure. No li podia ajudar.

–Qui ets?

–L'únic noi raonablement madur en aquest parc zoològic. I sóc exactament el que necessites.

–Què ets què?

–Un amic.

Següent