Capítol 20
Boba es va asseure en
el sòl, sota les llunes giratòries llunes de Bodgen. S'havia marejat de nou.
Els efectes del te havien desaparegut completament.
La seva nau s'havia
anat. Així com el llibre negre que contenia el codi de Jango Fett, i el casc de
combat del seu pare, el seu llegat.
Havia perdut tot els
seus diners, excepte deu crèdits.
Ho havia perdut tot.
Com podia haver estat tan ximple? Com havia pogut fallar-li al seu pare
d'aquesta manera? Com podia haver confiat en Honest Gjon? Va posar les mans al
cap i el va moure en un clar gest d'estar disgustat amb si mateix.
Llavors va escoltar un
soroll a la seva esquena.
–Vaja, vaja, sí.
Era Aia.
–M'ho temia, –va dir
el petit ésser de la lluna. –És per això que he tornat corrent. Però he arribat
tard. Honest Gjon és un estafador, sí.
–Tu també ho ets,
–Boba va puntualitzar. –Robes coses.
–Tan sols els meus
dits roben, –va dir Aia, aixecant tots dos braços. –I tan sols el que necessito,
sí. Per provar-ho, t'ajudaré a trobar a Honest Gjon. No tan honest, sí.
Boba va sentir un raig
d'esperança.
–A on vas?
–A la seva tenda.
Desmunta les naus per peces. Així no poden ser rastrejades, sí.
–Hem d'apressar-nos,
–va dir Boba, posant-se dempeus. –Abans que comenci a faci bocins l'Esclau I. On està la seva tenda?
Aia va assenyalar cap
amunt, cap a un lluna dentada.
–Oh, no! –Boba es va
asseure desesperançat. –La hi ha portat a un altre món.
–Sí, per descomptat.
Ell pensa que no li pots perseguir, sí.
–Però té raó! No puc!
–Però tu pots, –va dir
Aia. –Vine. Vine amb mi, sí. –Va agafar la mà d’en Boba i el va empènyer cap a
davant perquè es mogués.
–Si tinguessis més
anys o fossis d'una major grandària, això seria un problema, sí, –va dir Aia
mentre guiava a Boba a través del camí. –Tal com estan les coses, tan sols ho
hem de fer, sí.
–Fer el què? –El camí
es dividia i es dirigia cap a un pujol rocós que dominava la pista d'aterratge.
El camí es desviava i acabava sobre el pujol que donava a la pista d'aterratge.
–Ja ho veuràs, sí.
Boba va veure, i no li
va agradar el que va veure. El camí acabava en un precipici.
Boba va agafar la mà
de l’Aia i es va inclinar, va mirar cap amunt, va mirar cap avall. Damunt seu,
va veure foscor, unes quantes llunes, i molts estels.
Sota ell, tan sols
veia foscor.
S'havia marejat de
nou.
–Les ones de gravetat
pugen i baixen amb les llunes, sí, –va dir Aia. –Si aconsegueixes pujar prou, i
si saps el que estàs fent, pots utilitzar la gravetat per desplaçar-te d'una
lluna a una altra. Com un ocell en el vent, sí.
Tot va passar
ràpidament, i Boba es va adonar el que passava. I no li va agradar.
Va retrocedir de la
vora del precipici, però no prou ràpid. Aia ja estava saltant cap endavant i
empenyent a Boba amb ell.
Boba estava caient.
I de sobte ja no ho
estava.
Estava pujant, surant,
lentament al principi per anar augmentant la seva velocitat cada vegada més
ràpidament. Pujant a través de l'aire.
–Has d'usar els
vectors, sí, –va dir Aia, l'abric dels quals s'havia estès com un estel, com
ales. Va estrènyer la mà d’en Boba. –Quan un vector deixa d'exercir força, hem
de buscar un altre que el reemplaci, sí.
Esperem que funcioni, va pensar Boba.
Aia va empènyer a Boba
amb ell. Van caure cap avall un moment, i llavors van començar a pujar una
altra vegada.
Eren pesats un moment,
lleugers a l’altre.
Boba va ignorar el nus
que pujava per la seva gola tant temps com li va ser possible.
Llavors ho va perdre.
–Pu-aj! –va dir Aia.
–Si hagués sabut que anàvem a fer això... hi hauria... sí...
–M'hauràs de perdonar,
–va dir Boba.
Cada moment que
passava se sentia menys marejat. Com més alt suraven, més fàcil es feia. Tot el
que havia de fer Boba era agafar la mà de l’Aia i seguir-li. Altres figures
obstaculitzen i sortien entre els núvols. Totes elles eren petites com Aia.
Aia es va dirigir cap
a elles.
–Nosaltres som els
missatgers, sí, –li va dir a Boba. –Som els únics prou lleugers com per viatjar
d'un planeta a un altre. Tu també, sí. Mentre estiguis amb mi.
No et preocupis, va pensar Boba, agafant la mà de l’Aia. Estic enganxat a tu!
Estava començant a fer
fred. Boba va mirar cap avall. Immediatament va desitjar no haver mirat.
Bogg IV era una petita
bola de roca i pols, al lluny. Els estels eren molt brillants. Era difícil de
respirar.
Estem gairebé a l'espai! Va pensar Boba. Hem pujat molt amunt!
–Cap a allà està Bogg
XI, sí, –va dir Aia, assenyalant cap a on una petita, i fosca lluna era a punt
de creuar l'òrbita de Bogg IV. La gravetat estava tirant d'ambdues llunes, barrejant
els seus núvols en llargs rierols, com algues.
–L'escuma és on les
atmosferes contacten una amb l'altra, –va dir Aia. –Aquí és on nosaltres anem a
saltar, sí.
–I si ens perdem...
–L'espai és fred, –va
dir Aia. –L'eternitat és freda. Vinga, aguanta la respiració, sí!
Boba va aguantar la
respiració. Però no va poder mantenir-la per molt temps.
Els seus dits estaven
adormits i rígids pel fred. Va sentir com se li escapava la mà de l’Aia.
–No! –Va plorar Boba
en silenci, ja que no hi havia aire en el qual pogués cridar o plorar.
No hi havia aire per
respirar.
Va tancar els ulls.
Estava donant voltes, sense pes, allunyant-se dins del gran no-res. En el buit
de l'espai. De la mort.
Aquí vinc, papa, va pensar. És un sentiment de tanta pau...
Llavors va sentir com
la gravetat començava a tirar d'ell, com amb dits, amb suavitat. Frenant el seu
gir. Empenyent-ho cap avall.
Boba ja no podia
mantenir la respiració més temps. Va empassar, esperant el fred cop del buit en
els seus pulmons.
En comptes del buit,
va inspirar aire. Era bastant tènue però li va assentar molt bé a Boba.
Va obrir els seus
ulls.
Aia li va agafar de la
mà de nou.
Estaven surant en el
cel d'un món diferent. Un món més petit i contaminat.
–Bogg XI, sí, –va dir
Aia.
Van anar baixant cap a
Bogg XI donant grans girs. Boba va veure l'Esclau
I, estacionat en una petita vall rocosa, envoltat de muntanyes de peces de
naus espacials.
–Hem tingut sort, amb
prou feines acaba de començar, –va dir Aia. –Ho vam fer, sí.
Van aterrar al costat
d'un petit pujol. Boba va aterrar i va rodar fins detenir-se. Es va aixecar, es
va llevar la pols, i es va dirigir per un camí de pedra cap a l'Esclau I.
Honest Gjon els va
veure arribar i se’ls hi va quedar mirant fixament.
–I què passarà si no
la vol retornar? –Va preguntar Boba.
Va agafar una roca. Va
desitjar haver tingut un làser.
–No siguis ximple, –va
dir Aia. –Baixa la roca. Els lladres tenen honor, sí?
Sí. O això és el que
sembla. D'alguna forma.
–No pots acusar a algú
pel que anava a fer, –va dir Honest Gjon, aixecant les mans. El somriure del
H'drachi semblava genuí.
Boba va capcinejar amb
desesperació i va mirar a l'interior de la cabina.
La bossa de vol encara
estava en el seu interior. El casc de combat i el llibre negre estaven en el
seu interior. Tal vegada hi hagués honor entre lladres després de tot.
Boba ho va intentar
amb el llibre, el va obrir.
Els diners són poder.
Però no ajudava molt, va pensar Boba, des que no tinc diners. Va tancar el llibre i el va retornar a la
bossa de vol.
Honest Gjon observava
cada moviment d’en Boba.
–Què és el que ha dit?
–Diu que se suposa que
vas a retornar-me els diners.
–De cap manera! –Va
dir Honest Gjon. –He arreglat el teu tren d'aterratge, o no?
–Ho ha fet, sí, –va
dir Aia.
–No pots acusar a algú
pel que anava a fer, –va dir Boba. Tots van compartir un somriure.
Però mentre Boba
somreia, ja estava intentant pensar en el seu següent moviment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada