L'atac dels clons (XII)

Anterior

Capítol 12

Per descomptat, la Senadora Padmé Amidala, antiga Reina Amidala de Naboo, no tenia per costum viatjar d'aquesta manera. El vaixell de càrrega només tenia una classe, tercera, i en realitat no era més que una nau de càrrega, amb diversos cellers oberts, més adequats per a un carregament inanimat que per a éssers vius. La il·luminació era terrible i la pudor encara pitjor, però Padmé no sabia si l'olor provenia de la mateixa nau o de les hordes d'emigrants, éssers de moltes, moltes espècies. I tampoc li importava. D'alguna manera, Padmé gaudia amb el viatge. Sabia que hauria d'estar a Coruscant, lluitant contra l'intent de crear un exèrcit de la República, però d'alguna manera se sentia relaxada, lliure.

Lliure de responsabilitats. Lliure per ser només Padmé per un temps, en comptes de la Senadora Amidala. Els moments com aquest eren escassos per a ella, i havia estat d'aquesta manera des que només era una nena. Li semblava com si s'hagués passat tota la vida al servei públic: concentrant-se sempre en el bé més gran, en els altres, dedicant-s’hi gairebé sense temps per ser només Padmé, per les seves necessitats i desitjos.

La Senadora no lamentava aquesta realitat de la seva vida. Estava orgullosa de tot el que havia aconseguit fer però, per sobre fins i tot d'això, sentia una profunda sensació de calidesa, de comunitat, de pertinència a alguna cosa molt més gran que ella mateixa.

Així i tot, els moments en què se li despullava d'aquesta responsabilitat li resultaven un gaudiment innegable.

Va mirar a Ànakin, que dormia una miqueta inquiet. En aquell moment podia veure’l només com a un home jove, i no com a un padawan Jedi i el seu protector. Un jove atractiu, els seus actes revelaven l'amor que ell li tenia. Un jove perillós, per descomptat, un Jedi que pensava en coses que no havia de pensar. Un home que seguia els dictats del seu cor per sobre dels del pragmatisme i el decòrum. I tot això per ella. No podia negar com d'atractiu que l’hi resultava. Ànakin i ella es movien en un camí similar de servei al públic, ella com a Senadora, ell com a padawan Jedi, però ell es rebel·lava contra el seu present camí, o almenys contra el Mestre que el guiava pel seu present camí, cosa que Padmé no havia fet.

Però, per ventura no havia volgut fer-ho? No hi havia volgut Padmé Amidala ser només Padmé? Encara que només fos una vegada?

Va somriure obertament i va apartar la mirada de l'Ànakin, buscant en la foscor senyals del seu altre company. Per fi va localitzar a R2-D2 en una cua de menjar, on destacava entre la multitud de criatures vives. Just davant del droide, els tripulants omplien bols amb farinetes d'aspecte pastós, i cada ésser que agafava un emetia invariablement un grunyit de desaprovació.

Padmé observava divertida com un dels empleats començava a cridar i a agitar la mà cap R2, demanant-li que se n'anés.

–Res de droides a la cua del menjar! –cridava–. Fora d'aquí!

R2 es va moure més enllà del taulell, però es va aturar bruscament, i un tub buit va brollar del seu cos utilitari, apropant-se cap a la barra i absorbint part de les farinetes per emmagatzemar-les en un compartiment estanc del seu interior i portar-les als seus companys.

–Eh, res de droides! –va tornar a cridar l'empleat.

R2 va tornar a xuclar una altra ració de les farinetes i va allargar una pinça per agafar un tros de pa, tornant-se després amb un xiulet per allunyar-se d'allà, mentre el tripulant alçava el puny i cridava darrere d'ell.

El droide va creuar amb rapidesa l'ampla sala, movent-se per evitar els molts emigrants que dormien, intentant anar en una línia el més recta possible, en direcció a la Padmé.

–No, no –van cridar al seu costat. Era Ànakin–. Mama, no!

Padmé es va tornar amb rapidesa, per veure que el seu company seguia dormit, però estava suat i es removia, evidentment en les urpes d'algun malson.

–Ànakin? –va dir ella sacsejant-lo.

–No, mare! –va cridar, apartant-se de Padmé, i va veure que movia els peus, com si corregués allunyant-se d'alguna cosa.

–Ànakin –va tornar a dir més alt. I el va tornar a sacsejar amb força.

Els ulls blaus del jove es van obrir, i va mirar amb curiositat al seu voltant, abans de fixar-los en la Padmé.

–Què?

–Semblaves tenir un malson.

Ànakin va continuar mirant-la, la seva expressió va passar de la curiositat a la preocupació.

–Tens gana? –va preguntar Padmé agafant un bol amb farinetes i un tros de pa que li lliurava R2.

Ànakin va agafar el menjar i es va asseure, passant-se una mà pels cabells i negant amb el cap.

–Fa una estona que vam saltar a l'hiperespai –va explicar ella.

–Quant de temps he dormit?

Padmé li va somriure, intentant consolar-lo.

–Has fet una bona migdiada –va respondre.

Ànakin es va allisar la túnica i es va incorporar, mirant al seu voltant, intentant recuperar les bones formes.

–Estic impacient per tornar a veure Naboo –va comentar mentre mirava a un costat i a un altre intentant orientar-se. La seva expressió s’entristí en veure les descolorides farinetes i va arrufar el nas, inclinant-se per ensumar-les–. Naboo –va tornar a dir, mirant-la–. He pensat en ell des que vaig sortir d'allà. És el lloc més bonic que he vist mai.

Mentre parlava, els seus ulls es van clavar en ella, mirant-la intensament, i ella va parpellejar i va apartar la mirada sense acovardir-se.

–Potser no sigui com ho recordes. El temps altera la percepció.

–A vegades sí –va admetre Ànakin, i quan Padmé va tornar a mirar-lo es va adonar que seguia examinant-la, i va saber a quina es referia–. A vegades per a millor.

–Ha de ser difícil dedicar la vida als Jedi –va dir ella, assumint una tàctica diferent per apartar la mirada d'ell–. No poder visitar el lloc que desitja. O fer les coses que desitja.

–O estar amb la gent que s'estima? –va dir Ànakin, donant-se compte a on volia arribar ella.

–Se us permet estimar? –va preguntar Padmé bruscament–. Creia que això estava prohibit per a un Jedi.

–El vincle està prohibit –va començar a dir Ànakin, amb to desapassionat, com si recités–. La possessió està prohibida. La compassió, que jo definiria com a amor incondicional, és bàsica en la vida d'un Jedi, així que es pot dir que se'ns anima a estimar.

–Has canviat molt –es va sentir dir Padmé, i en un to que semblava inadequat per a ella, que semblava convidar a...

Ella va parpellejar quan Ànakin li va tornar les seves paraules.

–Vostè no ha canviat gens. És tal com la recordo en els meus somnis. Dubto que Naboo hagi canviat.

–No ha canviat... –va dir, quasi sense alè. Estaven massa junts, i ella ho sabia. Sabia que trepitjava terreny perillós, tant per a l’Ànakin com per a ella. Ell era un padawan, un Jedi, i als Jedi no se'ls permetia...

I què passava amb ella? Què passava amb tot allò pel que tant havia treballat durant tota la seva vida d'adulta? Què passava amb el Senat i amb la important votació contra la formació d'un exèrcit? Si Padmé acabava mantenint relacions amb un Jedi, les implicacions pel seu vot serien enormes! Si s'arribava a crear un exèrcit, seria per actuar al costat dels Jedi i tenint les mateixes funcions, però Padmé s'oposava en aquest exèrcit i...

I?

Tot era molt complicat, i el que era més important, molt perillós. Va pensar en la seva germana i en la conversa que van tenir abans del seu viatge a Coruscant. Va pensar en Ryoo i Puuya.

–Abans somiaves amb la teva mare –va comentar ella, necessitada de canviar de tema. Es va asseure una mica més enrere, posant distància entre els dos, guanyant cert marge de seguretat–. No és així?

Ànakin es va tirar enrere, amb la mirada perduda en la llunyania, assentint lentament.

–Fa tant de temps que vaig deixar Tatooine. Els meus records d'ella s'esvaeixen –Va tornar a clavar la seva intensa mirada en la Padmé–. No vull perdre aquests records. No vull deixar de veure la seva cara.

–Ho sé –va començar a dir la Senadora, i mig va alçar la mà per acariciar-li la galta, però es va contenir i el va deixar continuar.

–L’he estat veient en els meus somnis. Són somnis molt viscuts. Somnis terribles. Em preocupen.

–Em decebries si no fos així –li va respondre Padmé, amb veu suau i compassiva–. No la vas deixar en la millor de les situacions.

Ànakin va fer una ganyota, com si aquestes paraules li fessin mal.

–Però vas fer bé en deixar-la –li va recordar, agafant-li la mà, sostenint la seva mirada–. La teva mare volia que marxessis. Era el que ella necessitava. L'oportunitat que et va brindar Qui-Gon li va donar una esperança. És el que un pare vol per al seu fill, saber que ell, que tu, té una oportunitat de portar una vida millor.

–Però els somnis...

–Suposo que no pots evitar sentir-te una mica culpable per deixar-la –va dir la Senadora, i Ànakin va negar amb el cap, com si ella no l'entengués. Però ella no creia que aquest fos el cas, i va seguir parlant–. És natural que vulguis treure a la teva mare de Tatooine, que estigui amb tu. A Naboo, o a Coruscant, o en qualsevol altre lloc que creguis més segur, i més bonic. Creu-me, Ànakin –va dir xiuxiuejant, i va tornar a posar la mà en el seu avantbraç–. Vas fer el correcte en anar-te'n. Per tu i, el que és més important, per la teva mare.

Ànakin no podia discutir veient l'expressió d'ella, tan compassiva, tan comprensiva.

***

La gran ciutat portuària de Theed era, en molts aspectes, molt similar a Coruscant, amb vaixells de càrrega i llançadores baixant en fila des del cel. Però, a diferència de Coruscant, aquesta ciutat de Naboo tenia un aspecte més delicat, amb pocs gratacels imponents de dur metall i resplendent acer transparent. Els edificis eren de pedra i de molts altres materials, amb teulades arrodonides i de delicats colors. Per tot arreu hi havia plantes enfiladisses, pujant pel costat dels edificis, afegint color i aroma al lloc. Fent-lo més confortable.

Ànakin i Padmé van carregar amb les seves bosses per un lloc familiar, un lloc on una dècada abans havien combatut amb els droides de la Federació de Comerç. R2-D2 anava darrera d'ells, rodant sense problemes, xiulant feliç una cançoneta, com si fos una prolongació del confortable ambient de Theed.

Padmé seguia mirant d'amagat a Ànakin, notant la serenitat del seu rostre, el seu somriure.

–Si jo m'hagués criat aquí, no crec que pogués deixar-lo mai –va comentar Ànakin.

–Ho dubto –va respondre ella rient.

–No, de debò. Quan vaig començar el meu entrenament jo sentia una gran nostàlgia i em trobava molt sol. Aquesta ciutat i la meva mare eren les úniques coses agradables en què podia pensar.

L'expressió de Padmé va canviar en una de curiositat i confusió. El temps passat allà per Ànakin havia estat sumit, majorment, en una batalla a mort. Tan obsessionat havia estat amb ella, amb Naboo, que fins i tot els mals records empal·lidien davant els seus sentiments?

–El dolent era que, com més pensava en la meva mare, pitjor em sentia. Però em sentia millor si pensava en Naboo i en el palau.

No ho havia dit amb claredat, però Padmé sabia que el que realment volia dir era que se sentia millor quan pensava en ella, o quan la incloïa en aquests pensaments agradables.

–La forma en què el palau resplendeix a la llum del sol, la forma en què l'aire sempre fa olor de flors.

–I la suau remor de les distants cataractes –va afegir Padmé. No podia negar la sinceritat que hi havia a la seva veu i en les seves paraules, i es va descobrir estant d'acord amb ell i abraçant la veritat de Naboo, malgrat la seva resolució de distanciar-se d'aquests sentiments–. Jo era molt jove la primera vegada que vaig veure la capital. Mai abans havia vist una cataracta. Em van semblar molt boniques. Mai vaig pensar que un dia viuria en el palau.

–I digues, somiaves amb el poder i la política quan eres petita?

Padmé va tornar a riure lliurement.

–No, en això era en l'últim que pensava. –Sentia que els seus anhels apuntaven en ella, els records d'aquests dies d'abans, anteriors a què la seva innocència quedés destrossada per la guerra i, encara més, pels constants enganys i connivències de la política. Tot just podia creure que s'estigués obrint així davant l’Ànakin–. Jo somiava amb poder treballar en el Moviment d'Ajuda als Refugiats. Mai vaig pensar de presentar-me a un càrrec electe. Però com més història estudiava, més me n’adonava de tot el bé que podien fer els polítics. Així que, quan tenia vuit anys, vaig entrar en els Joves Legisladors, que aquí a Naboo és com anunciar formalment la teva entrada en el servei públic. Després em vaig convertir en consellera senatorial, i em vaig dedicar als meus deures amb tanta passió que em van triar Reina abans que pogués adonar-me'n. –Va mirar-lo i va arronsar les espatlles, procurant no deixar de ser humil–. En part va ser perquè vaig tenir una puntuació molt alta en el meu certificat d'educació. Però el meu ascens va ser degut sobretot a la meva convicció que era possible una reforma. El poble de Naboo va abraçar de cor el meu somni, amb tantes ganes que la meva edat tot just va tenir importància durant la campanya. No he estat la Reina més jove que s'ha triat, però ara que ho penso, no sé si era prou gran per al càrrec. –Va fer una pausa i va mirar a Ànakin–. No sé si estava preparada.

–El poble al qual servies va pensar que vas fer una bona feina –li va recordar Ànakin–. M'han dit que van intentar canviar la constitució perquè poguessis seguir en el càrrec.

–El govern del poble no és democràcia, Annie. Això només li dóna al poble el que vol, no el que necessita. I la veritat és que vaig sentir alleujament quan es van acabar els meus dos mandats –va dir amb una rialleta, mentre seguia parlant, amb més èmfasi encara–. Igual que els meus pares! Van estar molt preocupats per mi durant el bloqueig i no veien el moment que s'acabés. La veritat és que esperava tenir ja una família pròpia a hores d'ara.

Va apartar una mica la mirada, sentint que es posava vermella. Com podia obrir-se tant a ell, i tan de pressa? No era un vell amic, es va recordar, però aquesta advertència sonava falsa en els seus pensaments. Va tornar a mirar-lo, i es va sentir tan en pau, tan còmoda amb ell, que li va semblar com si fossin amics de tota la vida.

–La meva germana té unes filles meravelloses –va dir, amb ulls brillants, però va apartar aquestes emocions tal com havia apartat els seus desitjos personals en bé del que ella considerava un bé gran–. Però quan la Reina em va demanar que actués de Senadora, no vaig poder negar-me.

–Hi estic d'acord –va replicar Ànakin–. Crec que la República la necessita. M'alegro que acceptés. Sento que en la nostra generació van a passar coses que canviaran la galàxia de manera molt profunda.

–És una premonició de Jedi? –va fer broma Padmé.

Ànakin va riure.

–Una sensació –va explicar, o va intentar explicar, doncs era evident que no estava molt segur del que intentava dir–. Tinc la impressió que tot sembla haver-se estancat, com si hagués de passar alguna cosa...

–Jo també ho crec –va afegir la Padmé.

Ja havien arribat a les grans portes de palau, que semblava dissenyat pensant en l'eficàcia, i van fer una pausa per contemplar el bell paisatge. A diferència de la majoria dels edificis de Coruscant, aquesta estructura s'assemblava més al Temple Jedi, semblant assumir que l'estètica era important, que la forma havia d'anar de la mà del fons.

Evidentment, Padmé coneixia el camí, i era molt coneguda per gairebé tota la gent que hi havia dins, així que van caminar sense problemes fins a la sala del tron, on van ser anunciats immediatament.

Els van rebre cares somrients. Al costat del tron ​​estava Sio Bibble, conseller i amic fidel quan havia estat Reina, al costat de la Reina Jamíllia tal com antany va estar al costat de la Padmé. No hi havia envellit molt en aquests anys, la seva barba i cabell blancs seguien sent distingits i estant acuradament pentinats, i els seus ulls brillaven amb la intensitat que ella sempre va apreciar en ell.

Al seu costat estava Jamíllia, amb tot l'aspecte d'una Reina. Portava una gran diadema i una onejant túnica brodada, el mateix tipus d'abillament que havia portat la Padmé durant tant de temps, i la Senadora va pensar que Jamíllia semblava almenys tan règia com ho havia semblat ella.

Hi havia ajudants, consellers i guàrdies per tot arreu, i Padmé va reflexionar en què era un dels efectes col·laterals de ser Reina, i gens agradable, el de no poder estar mai sola.

La Reina Jamíllia, completament dreta perquè no se li caigués la diadema, es va aixecar i va caminar fins a la Padmé per agafar-li la mà.

–Hem estat preocupats per vostè. M'alegra que estigui aquí, Padmé. –Va dir ella, amb veu càlida i un accent del sud-est que li feia pronunciar les consonants de manera marcada.

–Gràcies, Altesa. Només desitjaria haver pogut servir-la millor quedant-me a Coruscant per a la votació.

–El Canceller Suprem Palpatine ens ho ha explicat tot –intervingué Sio Bibble–. Tornar a casa era l'única cosa que podia fer-se.

Padmé va assentir resignada. Tot i així, seguia preocupant-se que l'haguessin enviat de tornada a Naboo: havia treballat molt contra la creació d'un Exèrcit de la República.

–Quants sistemes s'han unit al Comte Dooku i als separatistes? –va preguntar bruscament la Reina Jamíllia. Mai havia estat molt donada als embuts.

–Milers –va respondre Padmé–. I cada dia hi ha més abandonant la República. Estic segura que si el Senat vota a favor de crear un exèrcit, això acabaria provocant una guerra civil.

Sio Bibble es va colpejar el palmell de la mà amb el puny.

–És impensable! –va dir, carrisquejant les dents amb cada paraula–. No hi ha hagut una guerra a gran escala des de la creació de la República.

–Hi ha alguna manera d'emprar la negociació per fer que els separatistes tornin a la República? –va preguntar Jamíllia, conservant la calma tot i l'evident agitació del seu conseller.

–No si se senten amenaçats –va respondre Padmé, adonant-se amb sorpresa de com de segura que estava de la seva conjectura. Se sentia com si per fi comencés a comprendre de veritat els matisos del seu càrrec, com si pogués confiar implícitament en els seus instints. I sabia que en aquesta tessitura necessitaria de tota la seva habilitat–. Els separatistes no tenen exèrcit, però es defensaran si se'ls provoca. Estic segura d'això. I en no tenir ni temps ni diners per crear un exèrcit, suposo que recorreran als Gremis o a la Federació de Comerç.

–Els exèrcits del comerç! –va dir la Reina Jamíllia amb ira i desgrat.

Tot Naboo era coneixedor dels problemes implícits en aquests grups descontrolats. La Federació de Comerç havia estat a punt de subjugar a Naboo, i ho hauria aconseguit de no ser pels actes heroics d’Amidala, dos Jedi, un jove Ànakin i la valenta actuació dels pilots de Naboo. I ni tan sols això hauria estat suficient de no signar la Reina Amidala una inesperada aliança amb els heroics gungans.

–Per què no ha fet res al Senat per contenir-los?

–Em temo que, tot i els esforços del Canceller, segueix havent-hi molts buròcrates, jutges i fins i tot Senadors en la nòmina dels Gremis –va admetre la Padmé.

–Llavors, és cert que els Gremis s'han apropat als separatistes, tal com sospitàvem –va raonar la Reina Jamíllia.

Sio Bibble va tornar a colpejar-se el palmell de la mà, atraient l'atenció.

–És una vergonya! És una vergonya que, després de tantes audiències i després de quatre judicis en la Cort Suprema. Nute Gunray segueixi sent Virrei de la Federació de Comerç. És que aquests traficants de diners ho controlen tot?

–Recordi, Conseller, que els tribunals van aconseguir minvar els exèrcits de la Federació de Comerç –va dir Jamíllia, exhibint una altra vegada la seva veu calmada i controlada–. Això va ser un moviment en la direcció correcta.

Padmé va fer una ganyota, sabedora que havia d'informar-la amb honestedat.

–Altesa, es remoreja que l'exèrcit de la Federació no es va reduir tal com es va ordenar.

Ànakin va fer un pas endavant, aclarint-se la gola.

–Als Jedi no se'ns va permetre investigar-ho. Se'ns va dir que seria massa perillós per a l'economia.

La Reina Jamíllia el va mirar i va assentir, tornant a mirar a Padmé, quadrant les espatlles, prement la mandíbula, molt règia en les seves adornades vestidures, com la governant obedient a la República que era.

–Hem de mantenir la fe en la República. El dia en què deixem de pensar que la democràcia funciona serà el dia en què la perdrem.

–Resem perquè mai arribi aquest dia –va respondre la Padmé en veu baixa.

–Mentrestant, hem de pensar en la seva seguretat –va dir la Reina, i va mirar a Sio Bibble, que va despatxar als presents.

Tots ells, consellers, ajudants i servents, van fer una reverencia i van sortir en silenci de la sala. Sio Bibble es va acostar a Ànakin, que era el protector oficial, va fer una pausa esperant que els altres acabessin de sortir, i tot seguit va parlar:

–Què ens suggereix, Mestre Jedi?

–Ànakin no és encara un Jedi, conseller –el va interrompre la Padmé–. Encara és un aprenent padawan. Jo pensava...

–Ei, esperi un moment! -la va interrompre Ànakin, amb les celles arrufades, els ulls com escletxes, evidentment agitat i molest pel seu comentari.

–Disculpi! –va dir la Padmé, sense retrocedir ni un centímetre davant la intimidant mirada d'Ànakin–. He pensat en anar al País dels Llacs. Allà hi ha llocs molt aïllats.

–Disculpi! –va dir Ànakin, contraatacant amb la mateixa paraula i el mateix to–. Però jo sóc aquí al càrrec de la seguretat, milady.

Padmé es va disposar a discutir, però va notar l'intercanvi de mirades de sospita entre Sio Bibble i la Reina Jamíllia. Es va adonar que Ànakin i ella no havien de discutir d'aquesta manera en públic, no sense que els altres creguessin que podia haver alguna cosa entre ells. Es va calmar i va suavitzar la seva expressió i la seva veu.

–Annie, la meva vida corre perill i aquesta és la meva casa. La conec molt bé: per això som aquí. Crec que, en aquest cas, el més intel·ligent seria aprofitar els meus coneixements.

Ànakin va mirar a les dues personalitats que els observaven, després a la Padmé, i la duresa es va esvair de la seva expressió.

–Em sap greu, milady.

–Ella té raó –va dir un clarament divertit Sio Bibble, agafant a Ànakin pel braç–. El País dels Llacs és la part més remota de Naboo. Allà viu poca gent i es té una visió molt clara del terreny. És una opció ideal, un lloc on li serà molt més fàcil protegir a la Senadora Amidala.

–Perfecte! –va concedir la Reina–. Està decidit.

Per la manera en què Ànakin la mirava podia endevinar que no estava molt content. Ella es va limitar a arronsar les espatlles per tota resposta.

–Padmé –va continuar la Reina Jamíllia–. Ahir vaig tenir una audiència amb el teu pare. Li vaig explicar el que succeïa. Espera que puguis visitar a la teva mare abans de marxar. La teva família està molt preocupada per tu.

Com no anava a estar-ho?, va pensar la Padmé, i li va doldre pensar que el perill que comportaven les seves sòlides conviccions pogués afectar als seus éssers estimats. Com no anava a afectar-los? Això era un bon recordatori de per què no congeniaven bé el servei públic i la família. Padmé Amidala havia pres una decisió conscient: l'un o l'altre. A Naboo havia qui triaven les dues coses, però Padmé sempre va pensar que el doble paper de dona, i potser mare, i Senadora no convenia ni a la família ni a l'Estat.

Al llarg de les seves tribulacions mai s'havia preocupat per la seva pròpia seguretat, estant disposada a fer tots els sacrificis que fossin necessaris. Però, ara, de sobte, havia de recordar-se que les seves decisions, i postures també afectaven els altres a un nivell molt personal.

No somreia quan va abandonar la sala del tron ​​acompanyada per Ànakin, Sio Bibble i la Reina Jamíllia, i va baixar per l'escala principal de palau.

Següent