Capítol
14
Més
ràpid! A baix, a baix! Més ràpid! Ara al voltant de...
Boba
ja no sentia el fred, malgrat el poc que li escalfava el seu vestit.
Garr
empassava aire, girant en el buit, agafant-se en un agafador i després en un
altre.
No
deien cap paraula. No hi havia temps per parlar. S'apressaven cap a la part
posterior de la nau on els dolls dels motors iònics pintaven l'univers d'un
blau pàl·lid.
Quant
temps ens ha de quedar? Es preguntava Boba. Sis minuts? Cinc?
–Què
passa si...? –Va preguntar Garr mentre s'obrien camí pel contorn del mòdul de
la torre del pont.
–Si
passa què?
–Ja
saps què! Si no aconseguim entrar a l'interior de la nau abans de saltar a l’hiperespai!?
–En
el millor dels casos, anem a veure un centelleig de llum, i serem convertits en
cendres per la flamarada de plasma del salt hiperespacial.
–Això
és el millor dels casos? Què pot ser pitjor?
–En
el pitjor, no vas a sentir res o pot ser que vegis un centelleig de llum. No
farem més que mirar al voltant i no veure cap nau. S'hauran anat. I anirem a la
deriva aquí sols, sense detenir-nos, fins que morim.
La
sirena d'alerta, seguia sonant quan van tocar el casc a través de les seves
mans o les plantes de les seves botes.
En la
part més empinada de l'ala, Garr va perdre l'agafada, i va sortir disparat cap a
l'espai. Boba es va agafar a un sortint amb totes les seves forces per salvar
la vida. El cable de seguretat es va tibar, tirant a Garr de nou cap a Boba.
BUMMMFFF!
–Vigila,
–va dir Boba. Volia dir “més a poc a poc” però sabia que no podia. Si anessin
més a poc a poc, estarien perduts.
–Idiota!
–Va dir Boba mentre desembolicava el cable de seguretat i començava a baixar,
per la part posterior de l'ala.
–Ho
sento! –Va dir Garr. –No he vist un forat.
–Estava
parlant amb mi mateix! –Va dir Boba. –Tot això és per la meva culpa. Ha estat
una idea estúpida!
Havia
perdut la pista del que era el més important. Un caçador de recompenses mai
feia això.
A
través de la finestra Boba podia veure a membres de la tripulació corrent,
droides de seguretat buidant les sales, i soldats clon desplegant-se en
formació.
Quant
temps queda? Tres minuts? Dos?
La
resclosa d'aire estava almenys a cinc minuts de distància...
–Per
aquí! –Va dir Boba. Semblava una drecera.
Es
van introduir en un fosc “passadís”, un estret camí entre els propulsors
posteriors i l'aleta ventral del casc.
Estava
fosc, i els agafadors estaven molt separats els uns dels altres. Així que Garr
s'agafava a Boba, i a continuació Boba s'agafava a Garr, de manera que un
d'ells estava assegurat sempre en el casc de la nau.
Boba
va somriure quan va sortir en l'altre extrem del “passadís”. La seva aposta
havia donat els seus fruits. Allà estava la porta de la resclosa d'aire
connectada, encara oberta, esperant-los. I a pocs metres de distància!
Els
quedaven per recórrer uns dos-cents metres si es desplaçaven pel casc. I un
centenar si s'arriscaven llançant-se en línia recta.
–Anem
a intentar-ho, –va dir Boba. –Aquest últim tram el podem realitzar en només un
salt si ho fem els dos alhora.
–Però,
i què passa si fallem?
–Que
llavors estarem morts. Però igualment estarem morts si no ho intentem. Ens
estem quedant sense temps.
Boba
va mirar al seu amic. Es preguntava si Garr el veuria tan espantat com ell veia
a Garr. Segurament!
–Bé,
llavors, –va dir Garr, fent-li una mirada valerosa, –a què estem esperant?
Intentem-ho?
La
resclosa d'aire distant a un centenar de metres semblava petita.
Boba
va recollir la corda en un rotllo, va agafar la mà de Garr, i va dir
–A les tres. Un... dos...
No
recordava haver dit “tres”, però es va adonar que havia d'haver-ho dit, perquè
estaven surant a l'espai, avançant lentament sense estar agafats a cap costat, agafats
l'un de l'altre de la mà, cap a les llums de la porta de la resclosa d'aire.
Tots
dos estaven silenciosos. Boba amb prou feines respirava. Era com si una
paraula, un sospir, els anés a fer perdre el seu objectiu, i fer-los girar
sense fi a l'espai.
Trenta
metres, vint, deu.
Alhora
que s'acostava, Boba va veure que l'objectiu era més gran del que havia pensat.
La resclosa d'aire tenia agafadors a banda i banda, per la qual cosa havien de
dirigir-se al centre de la mateixa.
I al
final del casc, passada la porta, hi havia una antena.
A
l'últim moment en un petit gir Boba es va tornar i va veure que anaven a
passar-se, i que anava a perdre la porta resclosa d'aire.
Cap
problema.
–Has
de fer un moviment, Garr. Només has d'agafar-te a un dels agafadors pels quals
passem.
–El
tinc! –Va dir Garr. –Bé, gairebé... –Un altre gir havia deixat a Garr
d'esquena, just abans d'arribar als agafadors. Ara estaven surant cap al final
del casc.
Afortunadament,
l'antena estava al seu abast. Boba va deixar anar la mà de Garr i va
desenrotllar el cable de seguretat. Va estendre la mà i va agafar l'antena
mentre passava surant al seu costat.
–Ho hem
aconseguit! –Va dir en veu alta, per a si mateix i per a Garr. Al mateix temps
que l'antena es trencava a la seva mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada