dimarts, 31 d’octubre del 2017

Foc creuat (XIV)

Anterior



Capítol 14

Més ràpid! A baix, a baix! Més ràpid! Ara al voltant de...
Boba ja no sentia el fred, malgrat el poc que li escalfava el seu vestit.
Garr empassava aire, girant en el buit, agafant-se en un agafador i després en un altre.
No deien cap paraula. No hi havia temps per parlar. S'apressaven cap a la part posterior de la nau on els dolls dels motors iònics pintaven l'univers d'un blau pàl·lid.
Quant temps ens ha de quedar? Es preguntava Boba. Sis minuts? Cinc?
–Què passa si...? –Va preguntar Garr mentre s'obrien camí pel contorn del mòdul de la torre del pont.
–Si passa què?
–Ja saps què! Si no aconseguim entrar a l'interior de la nau abans de saltar a l’hiperespai!?
–En el millor dels casos, anem a veure un centelleig de llum, i serem convertits en cendres per la flamarada de plasma del salt hiperespacial.
–Això és el millor dels casos? Què pot ser pitjor?
–En el pitjor, no vas a sentir res o pot ser que vegis un centelleig de llum. No farem més que mirar al voltant i no veure cap nau. S'hauran anat. I anirem a la deriva aquí sols, sense detenir-nos, fins que morim.
La sirena d'alerta, seguia sonant quan van tocar el casc a través de les seves mans o les plantes de les seves botes.
En la part més empinada de l'ala, Garr va perdre l'agafada, i va sortir disparat cap a l'espai. Boba es va agafar a un sortint amb totes les seves forces per salvar la vida. El cable de seguretat es va tibar, tirant a Garr de nou cap a Boba.
BUMMMFFF!
–Vigila, –va dir Boba. Volia dir “més a poc a poc” però sabia que no podia. Si anessin més a poc a poc, estarien perduts.
–Idiota! –Va dir Boba mentre desembolicava el cable de seguretat i començava a baixar, per la part posterior de l'ala.
–Ho sento! –Va dir Garr. –No he vist un forat.
–Estava parlant amb mi mateix! –Va dir Boba. –Tot això és per la meva culpa. Ha estat una idea estúpida!
Havia perdut la pista del que era el més important. Un caçador de recompenses mai feia això.
A través de la finestra Boba podia veure a membres de la tripulació corrent, droides de seguretat buidant les sales, i soldats clon desplegant-se en formació.
Quant temps queda? Tres minuts? Dos?
La resclosa d'aire estava almenys a cinc minuts de distància...
–Per aquí! –Va dir Boba. Semblava una drecera.
Es van introduir en un fosc “passadís”, un estret camí entre els propulsors posteriors i l'aleta ventral del casc.
Estava fosc, i els agafadors estaven molt separats els uns dels altres. Així que Garr s'agafava a Boba, i a continuació Boba s'agafava a Garr, de manera que un d'ells estava assegurat sempre en el casc de la nau.
Boba va somriure quan va sortir en l'altre extrem del “passadís”. La seva aposta havia donat els seus fruits. Allà estava la porta de la resclosa d'aire connectada, encara oberta, esperant-los. I a pocs metres de distància!
Els quedaven per recórrer uns dos-cents metres si es desplaçaven pel casc. I un centenar si s'arriscaven llançant-se en línia recta.
–Anem a intentar-ho, –va dir Boba. –Aquest últim tram el podem realitzar en només un salt si ho fem els dos alhora.
–Però, i què passa si fallem?
–Que llavors estarem morts. Però igualment estarem morts si no ho intentem. Ens estem quedant sense temps.
Boba va mirar al seu amic. Es preguntava si Garr el veuria tan espantat com ell veia a Garr. Segurament!
–Bé, llavors, –va dir Garr, fent-li una mirada valerosa, –a què estem esperant? Intentem-ho?
La resclosa d'aire distant a un centenar de metres semblava petita.
Boba va recollir la corda en un rotllo, va agafar la mà de Garr, i va dir
 –A les tres. Un... dos...
No recordava haver dit “tres”, però es va adonar que havia d'haver-ho dit, perquè estaven surant a l'espai, avançant lentament sense estar agafats a cap costat, agafats l'un de l'altre de la mà, cap a les llums de la porta de la resclosa d'aire.
Tots dos estaven silenciosos. Boba amb prou feines respirava. Era com si una paraula, un sospir, els anés a fer perdre el seu objectiu, i fer-los girar sense fi a l'espai.
Trenta metres, vint, deu.
Alhora que s'acostava, Boba va veure que l'objectiu era més gran del que havia pensat. La resclosa d'aire tenia agafadors a banda i banda, per la qual cosa havien de dirigir-se al centre de la mateixa.
I al final del casc, passada la porta, hi havia una antena.
A l'últim moment en un petit gir Boba es va tornar i va veure que anaven a passar-se, i que anava a perdre la porta resclosa d'aire.
Cap problema.
–Has de fer un moviment, Garr. Només has d'agafar-te a un dels agafadors pels quals passem.
–El tinc! –Va dir Garr. –Bé, gairebé... –Un altre gir havia deixat a Garr d'esquena, just abans d'arribar als agafadors. Ara estaven surant cap al final del casc.
Afortunadament, l'antena estava al seu abast. Boba va deixar anar la mà de Garr i va desenrotllar el cable de seguretat. Va estendre la mà i va agafar l'antena mentre passava surant al seu costat.
–Ho hem aconseguit! –Va dir en veu alta, per a si mateix i per a Garr. Al mateix temps que l'antena es trencava a la seva mà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada