Foc creuat (I)

Foc creuat

Boba Fett

Llibre 2

Capítol 1

–Hola!

Silenci.

–Hola!?

Sense resposta. El camí fins al vestíbul estava buit.

Boba Fett estava completament sol.

Això estava bé. Per a Boba solia estar bé.

Des que havia enterrat al seu pare, havia estat ell –un nen de deu anys– contra la galàxia. Trobava a faltar al seu pare però no li importava estar sol.

Més o menys.

Whrr…

Moviment! Boba va córrer fins a la cantonada del passadís.

–Ei! Ei!

...Whrrr...

Era un droide. Un petit droide domèstic de la grandària d'una sabatilla, del tipus que treu la pols i neteja contínuament. Mentre altres criatures anaven i venien pels passadissos del cau subterrani del Comte, tan sols aquest tipus de droides apareixien en el vestíbul.

Això explicava perquè Boba se sentia tan sol. Però no explicava perquè li havien portat fins allà, ni el que li anava a passar. Únicament el Comte podia fer-lo.

El Comte, un alt, prim i poderós home amb un somriure gelat, era conegut com Tyranus – o Dooku–, depenent amb qui estiguessis parlant. El pare d’en Boba, Jango Fett, li havia deixat instruccions a Boba que havia de trobar al Comte si alguna cosa li passava a ell.

Alguna cosa li havia ocorregut al pare de Boba. Havia estat assassinat durant una batalla contra els Jedi. Boba havia enterrat al seu pare al planeta Geonosis. Havia tornat al planeta Kamino únicament per trobar-se que mai més seria la seva llar. Sense el seu pare, no tenia cap seguretat. Sense el seu pare no tenia cap convicció. Tan sols li quedava la necessitat d'escapar.

El seu pare li havia deixat un llibre. En el qual li explicava que havia de trobar a Tyranus, per recuperar els diners del seu pare i descobrir com ser autosuficient.

Això li agradava a Boba. Volia aprendre com ser un gran caça-recompenses com el seu pare. Per començar necessitaria molts diners, després ja en guanyaria més. Però Boba no havia tingut temps de trobar al Comte. El Comte li havia trobat primer, enviant una caçadora de recompenses anomenada Aurra Sing per capturar-lo a Coruscant i portar-lo fins a un amagatall subterrani en Raxus Prime. Ella s'havia emportat la seva nau, l'Esclau I com a pagament. Però no li havia explicat perquè el Comte volia a Boba.

Únicament el Comte podria respondre-li, i Boba era incapaç de trobar-lo. El Comte li havia donat la benvinguda al seu amagatall –o el que fos– i li havia donat una habitació amb una taula, una cadira i un llit. Boba s'havia anat directament a dormir, exhaust. Ara que s'havia aixecat, no trobava al Comte enlloc.

–Hola?

No va obtenir resposta.

Passejant pels voltants, Boba havia vist habitacions mig buides o plenes d'un equip una miqueta misteriós, part d'ell introduït en caixes. Escoltava estranys sorolls de lluny. Veus, en molts idiomes diferents. Va passar al costat de figures mig ocultes mentre s'introduïen en estrets passadissos, apressant-se.

Quelcom estava ocorrent. Però el què?

S'adonava que el Comte el volia mantenir separat dels altres. Boba esperava que fos a causa que el Comte fora a entrenar-li, i a donar-li el mateix treball que li havia donat al seu pare.

Aquesta era la seva esperança.

La sala en la qual havien situat a Boba estava pintada de blanc i il·luminada per panells instal·lats en el sostre. Com tot el que havia vist fins aquest moment en el complex, ho havien col·locat tot junt, desarranjat. Estava clar que el Comte s'acabava de traslladar. I no estava planejant romandre allà molt de temps.

Boba sabia que el cau estava sota terra –hi havia entrat a través del vessant del pujol, després de ser abandonat per Aurra Sing– però era tot el que sabia. Estava lluny del món exterior, i fins i tot més lluny del que mai havia estat d'un lloc que conegués. Estava aïllat. El Comte ho controlava tot.

Boba sabia que no es podia quedar a l'habitació tot el dia. Si alguna cosa havia après dels dies que van seguir a la mort del seu pare, era que no podia titubejar en moure's. Boba va seguir caminant pel passadís, el qual li va portar a un altre passadís fosc, amb les llunyanes veus una mica més properes. I ara com vaig a trobar el camí fins a la meva pròpia habitació? Es preguntava Boba. L'habitació on havia dormit era on havia deixat la seva bossa de vol. Era la seva única propietat, el llegat del seu pare.

Es preocuparia d'això més tard. Les coses més importants primer. Aquesta era la lliçó que el seu pare li havia ensenyat. El primer que havia de fer era trobar al Comte i descobrir que era el que estava passant.

–Hola? –Una altra habitació buida. Però espera... aquesta habitació era diferent.

Hi havia una finestra.

Des de la finestra es podia veure un llac, envoltat per boscos. El cel blau sobre el seu cap estava clapejat amb núvols blancs. Però com podia ser?

Raxus Prime era el planeta més tòxic de tota la galàxia. Boba havia vist el cel, ple de fum; els vessants de les muntanyes plenes de munts d'escombraries; les olioses aigües contaminades amb deixalles i residus. Tot a Raxus Prime era fastigós i brut. Així que era el que havia passat amb el llac de l'exterior? Havia estat tot netejat mentre dormia? O li havien mogut a algun altre lloc?

Boba va creuar l'habitació fins arribar a la finestra. Era a punt d'obrir-la quan va sentir una severa i enèrgica veu darrere d'ell.

–Això no està no permès.

Boba es va girar. Algú –o alguna cosa– estava al costat de la porta de l'habitació, fent que l'espai buit d’uns instants abans ara estigués ple. Era enorme, del cap reptilià sortia una arpa en forma de corona. Vestia un vestit de nit gris amb botons i trenes daurades. La seva àmplia boca mostrava una gran quantitat de dents quadrades, i els seus estrets ulls eren freds.

–Això no està no permès. –Va dir el gegant de nou des de la porta, però aquesta vegada acompanyant-lo amb una forta trepitjada de les seves pesades botes. El terra va tremolar sota els seus peus.

Boba va sentir una esgarrifança de por, i va recordar les paraules del seu pare: Dóna la benvinguda a la por com a un amic, però no la mostris als altres. Va fer sonar la seva veu casual, gairebé amistosa.

–Què és el que no està permès? –Va preguntar.

–El que no està permès, –va ser la lacònica resposta. –Ara has de venir amb nosaltres. Jovenet.

–Amb vosaltres? –Tan sols estava ell, tan sols el gegant. Però això no era suficient. –Anar on? –Va preguntar Boba.

–El Comte està preparat per rebre't. Segueix-me, si us plau.

Boba sabia que no tenia elecció. La criatura no s'anava a moure fins que Boba fes el que li estaven dient.

Següent