La lluita per sobreviure (XIX)

Anterior

Capítol 19

Encara que Boba havia estat buscant Bogden en la base de dades, no estava preparat pel que va trobar quan l'Esclau I va sortir de l’hiperespai.

–Hi havia un munt de satèl·lits!

Orbitava el que semblava un grapat de còdols que algú hagués llançat a l'aire.

Bogden era un petit i gris planeta, envoltat per petites llunes. Boba va comptar dinou llunes abans de deixar-ho. Era difícil de mantenir el curs.

Hi havia de totes les formes i grandàries. La més petita era amb prou feines prou gran com perquè una nau pogués aterrar, mentre que les més grans tenien espai per allotjar muntanyes, una o dues ciutats, i fins i tot un mar sense aigua.

El dia i la nit eren erràtics en aquests mons minúsculs. Alguns estaven a les fosques, uns altres rebien llum solar. Diversos tenien atmosfera, la majoria d'ells no la tenia. Boba els va estudiar, buscant alguna ciutat amb espaiport, o una població amb espaiport, o almenys una població.

Moltes de les llunes semblaven deshabitades. Boba va rebutjar un objecte en forma de pera que expel·lia emanacions volcàniques, i un altre que estava cobert de pol a pol amb làpides. Va descartar un que estava cobert amb plantes que semblaven carnívores. I va passar per un altre que estava totalment cobert per gel i un altre que era tot cendres fumejants.

Al final Boba va localitzar una lluna que era el més semblat a una esfera, la meitat en foscor i l'altra il·luminada. Almenys semblava habitada.

Es va dirigir cap a la major agrupació de llums que va poder trobar. L'atmosfera era prima i superficial, i aviat l'Esclau I va estar en trajectòria d'aproximació sobre el que semblava una petita ciutat que s'estenia entre diverses valls de roques.

L'identificador li va mostrar el nom de la lluna com Bogg IV.

Boba es va dirigir cap a un grup de llums que semblaven una pista d'aterratge. Va passar l'Esclau I a vol en manual i el va fer descendir.

Amb suavitat i sense problemes, i llavors...

Déu meu! Alguna cosa estava copejant la nau, gairebé com si fos una tempesta.

Boba va lluitar contra els controls, intentant frenar el descens.

Després va recordar una broma que venia a dir així: “El pitjor no és la caiguda. L'única cosa dolenta és l'últim centímetre”.

Així va ser amb Boba. Va fer un aterratge perfecte excepte l'última part.

CRUNCH!

L'Esclau I es va moure cap a un costat. Boba va intentar redreçar-lo, però no va aconseguir rectificar el moviment. Segons el panell de control de danys, havia doblegat un dels amortidors del tren d'aterratge.

Almenys no hi havia ningú observant-li. La pista d'aterratge semblava deserta. Boba va sortir de la cabina per comprovar els danys.

Res més veure'ls es va desanimar. Semblaven greus. Dos amortidors del tren d'aterratge estaven en bon estat però el tercer gairebé s'havia doblegat.

No tenia idea de com solucionar-ho. Va agafar la bossa de vol de la cabina i va buscar el manual de reparacions. Però únicament estava el llibre negre que li havia deixat el seu pare.

Boba va treure el llibre negre de la bossa de vol. Tal vegada hi hagués alguna cosa que pogués utilitzar. Si l’havia necessitat alguna vegada, era ara!

El llibre es va obrir amb facilitat. En la seva pantalla interior centellejaven dues línies, la qual cosa semblava alguna cosa del codi de Jango Fett:

–Mai expliquis tota la veritat en una negociació. Un favor és una inversió.

Maleïda sigui! No explica res sobre el tren d'aterratge, va pensar Boba, mentre tancava el llibre.

L'estava retornant a la bossa de vol quan va escoltar una veu aguda darrere d'ell:

–De qui és aquesta nau?

Boba es va tornar.

Un petit humanoide s'estava acostant. Tenia els ulls petits i brillants, un musell llarg i estret, i cames que en comptes de peus tenien peülles. Boba el va reconèixer per la seva barba i mentó porpra turbant com un H'drachi del planeta M'Haeli. Però modificat: El seu braç dret havia estat reemplaçat amb una eina multipropòsit.

Portava un mico amb unes paraules cosides en la butxaca.

HONEST GJON

SERVEI DE NAUS ESTEL·LARS

NOSALTRES LA HI ARREGLAREM

–La meva nau, –va dir Boba. Llavors va recordar que tan sol tenia deu anys, i se’l va quedar mirant. –Vull dir, que és la del meu pare.

–I on se suposa que està el teu pare? –Va preguntar el H'drachi.

–De moment està indisposat, –va dir Boba. –Però m'ho pots explicar a mi.

–Honest Gjon al seu servei, –va dir el H'drachi. –Aquesta és la meva pista d'aterratge. El que significa que em deus la quota d'aterratge. I sembla que la teva nau també necessitaria també algunes reparacions.

–Sí que ho sembla, –va admetre Boba. Encara sentint-se marejat, va buscar en la seva butxaca els crèdits que li havia donat Whrr. Havia pensat utilitzar-los per comprar menjar i combustible. Però ara...

–Quant costaria arreglar un amortidor del sistema d'aterratge?

Va preguntar.

–Quants diners tens? –Va preguntar Honest Gjon. Boba era a punt de dir dos-cents cinquanta crèdits, quan va recordar el llibre negre:

Mai diguis tota la veritat en una negociació.

–Dos centenars crèdits, –li va dir.

Honest Gjon li va somriure.

–Mmm, mmm, quina coincidència. És exactament el que costa. –Tal vegada el llibre li ajudés a reparar la nau després de tot, va pensar Boba mentre li donava a Honest Gjon dos-cents crèdits.

Encara tindria cinquanta crèdits per a si mateix.

A més, com a cortesia, el H'drachi va estar d'acord a posposar-li el pagament de la quota d'aterratge.

Boba li va donar a Honest Gjon els codis d'accés de l'Esclau I i es va dirigir cap a les llums de la petita ciutat. Tan aviat com va començar a caminar, va entendre per que l'aterratge havia estat tan difícil. Alguna cosa estava afectant a Bogg IV. Amb prou feines podia realitzar deu passos abans d'acabar en una rasa.

Va intentar mantenir-se dret, però va acabar caient de genolls una altra vegada. Se sentia més marejat del que havia estat mai. Era com si el terreny es bressolés sota els seus peus i, no obstant això, tot semblava estable.

Les roques romanien estacionàries. El sòl no es movia.

Boba es va moure de nou, amb molta cura. Va fer un pas, després un altre. Tan a prop i tan lluny. El mareig anava i venia, i finalment es va adonar de què era allò que sentia que fos tan estrany.

Era la gravetat! Era forta un moment, per afeblir-se al següent moment, ara portant-lo cap endavant, per després fer-li retrocedir.

Anava i venia en forma d'ona.

Boba va començar a moure's de nou, però no ho tenia fàcil, es va recolzar en una paret de roca i va córrer al llarg de la carretera. Per al moment que va arribar al final de la ciutat, ja havia aconseguit caminar més o menys en línia recta.

O això era el que pensava.

–Veig que ets un nouvingut. –Va dir una veu des de darrere d'ell. –Sí, un nouvingut, sí.

Boba es va donar la volta i va veure a un petit ésser dins d'un llarg abric negre. Semblava gairebé humà excepte que tenia plomes blanques en comptes de pèl en el seu cap, i els seus llargs dits eren lleugerament palmats. La seva cara estava cansada, i tenia una mirada ullerosa, com si s'hagués encongit.

–T'ho puc explicar mentre caminem, –va dir l'ésser del llarg abric negre. –Al teu pas si vols, sí...

–El què? –Va dir Boba. El mareig li estava fent sentir-li malament de l'estómac, i no se sentia massa amigable. –Per què la gravetat sembla anar i venir com el vent?

–Per què és això exactament el que succeeix, sí. –Va dir l'home, o fos el que fos. –És a causa de les llunes que ens envolten, anul·len la gravetat de les altres llunes, per duplicar la seva força un moment després. El que provoca que sigui difícil de caminar. És per això que la població local prefereix volar, sí.

Boba va intentar veure si tenia ales sota el seu llarg abric, però no les va veure.

–Llavors, Ets un nadiu d'aquest planeta?

–De Bogg IV? No. De totes les llunes, sí. Cal dir, que ets molt bo, nen. Molt bo, sí.

–Perdona?

–Caminant. Gairebé has aconseguit adaptar-te, sí.

Es van presentar l'un a l'un altre mentre caminaven cap a la ciutat.

Aia (perquè aquest era el seu nom) va explicar a Boba que les llunes de Bogden eren alguna classe de paradís pels fora de la llei, on les ordres no eren obeïdes i no es feien preguntes.

–I això que implica? –Va preguntar.

–Això significa que ningú es pregunta per què un nen de deu anys d'edat es passeja pel seu compte. Ningú, sí.

I era veritat. Boba era fins i tot més invisible allà a Bogg IV que el que havia estat a Kamino o Geonosis. Els carrers del carrer estaven plens d'una multitud d'éssers provinents de cada cantonada de la galàxia, tots caminant de la mateixa forma, i sense que ningú els hi prestés la més mínima atenció a Boba o al seu company.

La gravetat anava i venia en ones mentre les llunes que tenia damunt d'ell (I les que no podia veure sota ell) passaven o s'anaven, de vegades es tornava tot fosc, unes altres lluminós. Boba encara estava marejat. Però s'anava acostumant.

–Així que digues-me, sí, –va dir Aia. –Per què estàs aquí?

–Per a una visita curta, –va dir Boba amb cautela. No estava completament segur en qui podia confiar i en qui no podia. –Busco a una persona que havia contractat a un caçador de recompenses en concret.

–Hi ha un munt de caçadors de recompenses a Bogg IV, –va dir Aia. –Són gent molt perillosa. Ells vénen aquí per intercanviar informació. Obtenir nous encàrrecs. I normalment tan sols s'associen amb altres caçadors de recompenses. Mai amb les seves víctimes. No tindràs a cap caçador de recompenses darrere teu? Sí?

Boba va somriure.

–De cap manera. Sóc el fill d'un caçador de recompenses.

–Parem-nos aquí, llavors, –va dir Aia, parant-se davant d'una petita taverna a un costat de l'estret carrer. Un cartell de fusta deia: LA GENEROSA RECOMPENSA –Aquí és on vénen els caçadors de recompenses, sí.

Boba va mirar la finestra. El lloc estava gairebé buit. Podia veure llargues taules, canelobres, i un fumejant foc.

–T'esperaré aquí, llavors, –va dir Boba, –mentre la meva nau està sent reparada per Honest Gjon.

–Honest Gjon? –Va dir Aia. –Oh Déu meu, sí.

–Va alguna cosa malament?

–Volia dir, no, gens. No té importància. Et vaig a deixar aquí, sí.

–No véns amb mi? –Va preguntar Boba. Aia era el seu únic guia. L'últim que desitjava era estar sol en aquest estrany lloc.

–No, la meva, uh... la meva religió m'ho prohibeix, sí.

–Religió? I un peu reptilià! –De sobte dues figures van aparèixer en la porta oberta de la Generosa Recompensa.

–No vol entrar perquè és un lladre! –Va dir un.

–I ell sap que nosaltres ho sabem! –Va dir l'altre.

A la seva dreta tenia el que semblava un humanoide amb forma d'ocell amb la pell de cuir i un ampli bec. Boba el va reconèixer com un diollà. A la seva dreta tenia un verdós i reptilià rodià. Boba sabia que una gran quantitat de membres d'ambdues espècies s'havien convertit en caçadors de recompenses.

–Aquest ésser està buscat per robar carteres! –Va dir el diollà.

–A mi també m'ha robat, –va dir el rodià.

Entre els dos van agafar a Aia, cadascun agafant-lo per uns dels seus prims braços.

–Oh, no, sí, no! –Va cridar Aia, espantat. Es va regirar i va intentar esquitllar-se però no va poder alliberar-se.

Boba va pensar en el llibre negre: Un favor és una inversió. Tal vegada si li feia un favor a Aia, l'hi pagaria. O almenys tindria un guia.

–Quant et deu?

–Vint crèdits, –va dir el diollà.

–A mi el mateix, –va dir el rodià.

–Aquí ho teniu. –Boba va comptar quaranta crèdits, vint per a cadascun. El que li deixava deu per a ell. Es preguntava si tindria prou com per comprar una mica de menjar.

El rodià i el diollà van deixar anar a Aia mentre comptaven els seus diners. Tan aviat com els seus braços van estar lliures, Aia va obrir el seu abric negre com un estel, va doblegar els genolls…

I va saltar. Cap amunt. Disparat cap al terrat, fora de la visió d’en Boba.

Boba va observar-lo, esglaiat. Allà se n'anava la seva inversió.

El rodià i el diollà amb prou feines es van adonar del que passava. Es van girar i van tornar a l'interior de la taverna. Boba els va seguir. Era molt possible que se sentissin en deute amb ell. Els havia fet un favor, després de tot, els havia retornat els seus diners.

–Tal vegada em pugueu ajudar –va dir-los. –Sou caçadors de recompenses?

–Ho pots donar per segur, –va dir el rodià, amb un somriure. –I tu ets un caçador de recompenses?

–Sóc el fill de Jango Fett, –va dir Boba. –El coneixeu?

El diollà i el rodià van mirar a Boba amb un nou interès. El van portar cap a una taula i li van assenyalar a l’hostaler, el qual els hi va lliurar menjar i te. El te tenia un sabor estrany però va fer sentir a Boba menys marejat.

De fet, com més begut estava, menys marejat se sentia.

–Coneixem al teu pare, –va dir el rodià.

–Un gran caçador de recompenses i un gran home, –va dir el diollà.

Boba els va explicar tota la història de com el seu pare havia mort i tot el que havia succeït des de llavors. Esperava poder confiar en ells per què havien estat els col·legues del seu pare.

D'alguna forma, parlar sobre la mort del seu pare li va fer sentir-se millor. Ho feia semblar més com una història que com una tragèdia.

Boba es preguntava si aquest era el motiu pel qual la gent explicava històries, per poder donar-los un final.

–El meu pare va esmentar un client, –va dir Boba. –Pensava que tal vegada pogués trobar-lo aquí.

–El seu nom?

–Comte, eh… –Boba va recordar de sobte que Tyranus era un nom que se suposava que ningú havia de conèixer. –Comte Dooku, –va dir, usant el nom que el Comte havia usat a Geonosis.

–Dooku? –Va dir el diollà.

–No està aquí! –Va dir el rodià.

–Has d'anar a… Coruscant! –Van dir els dos alhora.

–Esteu segurs? –Va preguntar Boba confós. –Coruscant és el planeta on la República i els Jedi tenen les seves casernes. Per què estaria Tyranus allà?

–Sí, sí, amb absoluta seguretat! –Va dir el rodià. –Ves a la taverna Braçalet d'Or de Coruscant, –va dir el diollà.

–Digues-li al cambrer a qui estàs buscant, –van dir els dos al uníson. –Ell sabrà immediatament el que s'ha de fer!

–Gràcies! –Va dir Boba. Va intentar pagar la seva consumició però els caçadors de recompenses van insistir a convidar-li. Boba els hi va donar les gràcies i es va dirigir cap a la pista d'aterratge on havia deixat la seva nau amb Honest Gjon.

Tan aviat com es va haver marxat, el diollà i rodià es van mirar l'un a l'altre i van començar a riure's.

–Aquesta és la millor classe de recompensa, –va dir un.

–Del tipus que es lliura a si mateix i ens evita gastar combustible... i problemes! –Va dir l'altre.

L'efecte del te estava començant a diluir-se, podria adonar-se Boba, mentre es dirigia cap a la pista d'aterratge d'Honest Gjon. Va sentir que es marejava de nou. No tan marejat com abans, però encara ho estava una mica.

Les llunes Bogden passaven a través del cel. Algunes eren petites, unes altres eren grans; algunes fosques, i unes altres eren brillants.

Boba amb prou feines es podia creure la sort que havia tingut. Havia escollit la lluna correcta, Bogg IV. S'havia trobat amb els caçadors de recompenses que li interessaven, el diollà i el rodià. I en el seu primer intent havia localitzat a Tyranus. I fins i tot havia pogut menjar, i no li havia costat un crèdit!

Un favor és una inversió. S'havia pensat que li feia un favor a Aia.

Però en realitat l'hi havia fet als caçadors de recompenses, i l'hi havien recompensat.

Ara tot el que havia de fer era agafar la seva nau i anar a Coruscant.

Únicament hi havia un problema. La plataforma d'aterratge estava buida.

L'Esclau I havia desaparegut.

Següent